La caminada comença a una altitud més que notable, ja que el coll d’Ares es troba gairebé a 1.500 metres. Això donarà lloc a una situació curiosa: tot i que començarem pujant, la major part del trajecte d’anada serà en descens. En primer lloc, agafem la pista cimentada que va del coll fins a l’observatori astronòmic del Montsec, la cúpula del qual veiem al capdamunt de la primera elevació que hem de superar. Aquest cim és el punt més alt del serrat de la Corona, tot i que no és el que té el vèrtex geodèsic.

Després d’una pujada breu però intensa, arribem a l’observatori, que aprofita la contaminació lumínica gairebé nul·la de la zona per estudiar l’espai. No debades, el Montsec ha estat certificat com a destinació Starlight, un reconeixement que distingeix els indrets amb una qualitat del cel nocturn excepcional.

En aquesta època de l’any, la serra encara conserva neu als vessants més obacs.

Cap al sud, es dibuixen les siluetes superposades de les serres prepirinenques, que protegeixen el curs de la Noguera de la boira que cobreix el pla de Lleida.

A partir de l’observatori, la carretera es converteix en una pista de terra en mal estat que va superant les diferents elevacions del serrat de la Corona en un continu puja-i-baixa.

Deixem enrere l’observatori, que per sota està protegit per un elegant esperó.

Val la pena desviar-se lleugerament cap a la carena per treure el cap a l’abrupta vessant meridional del Montsec, amb les seves clàssiques proes que cauen desplomades sobre la vall d’Àger.

Un cop superada la segona elevació, toca afrontar la tercera, que és la que dona nom al serrat de la Corona.

Després d’una nova baixada, encarem l’ascensió final, breu, fins a la Corona...

...el vèrtex geodèsic i la fita de la qual es troben una mica apartats de la pista, cosa que ens obliga a abandonar-la momentàniament.

Des d’aquest cim, mirant cap a l’est, distingim la resta d’elevacions del serrat, amb el castell de Sant Alís, cim principal del Montsec d’Ares, en un discret segon pla.

Cap a l’oest apareix la muralla del Graller, que sembla donar continuïtat a la carena, tot i que, en realitat, els dos massissos estan separats per un profund tall de més de mil metres: el congost de Mont-rebei.

Així doncs, ens comencem a dirigir cap a la vistosa paret i iniciem la llarga baixada cap a la Trona, la petita protuberància que veiem al fons de la carena. Aprofitem la pista que, tot i ser gairebé impracticable per als vehicles, ens va de primera per avançar de pressa.

Encara que el recorregut és una mica monòton, aprofitem la comoditat de la pista i l’excel·lent visibilitat per gaudir de les àmplies panoràmiques del Montsec, un mirador privilegiat des d’on es pot contemplar gairebé la totalitat dels Pirineus. Des d’aquesta serra, la vista arriba des dels Pirineus orientals, a Girona, fins als grans cims dels Pirineus occidentals. Anem a pams. A l’est, divisem el Cadí i el Port del Comte, amb els dos Pollegons del Pedraforca que treuen el cap entre tots dos.

Després de les muntanyes andorranes i pallareses, arriba el torn de la vall Fosca, amb el Montsent de Pallars en una posició central, a l’esquerra de l’aplanada Serra d'Altars.

Girem progressivament cap a l’esquerra, on observem les Maladetes i els Besiberris separats per la capçalera de la mateixa Noguera Ribagorçana, que tenim als nostres peus.

Completem el gir de 180 graus amb les Treserols, el Cotiella i la Punta Suelza.

Ja molt lluny, apareixen la Tendeñera, la Collarada i, a la dreta del Canciás, les siluetes blanques del massís de l’Aspe. Més a l’esquerra, fora de la fotografia, fins i tot arribem a distingir la gran cúpula del Moncayo, ja al sistema Ibèric. Déu n'hi do!

Després d’un llarg tram per la suau carena, arribem a la Trona, una prominència situada just abans que el Montsec d’Ares comenci a enfonsar-se cap al congost.

Des d’aquí ja tenim una primera vista aèria del Mont-rebei, amb el congost del Seguer, on hi ha el pont que connecta l’Aragó amb Catalunya, i les passarel·les de Montfalcó com a elements més destacats.

Decidim avançar una mica més cap a l’oest, en direcció a unes puntes que veiem una mica més avall i que, aquestes sí, són les darreres elevacions del Montsec abans del congost. La pista s’acaba a la Trona, però un corriol poc marcat continua per la carena, probablement utilitzat pels nombrosos escaladors que decideixen conquerir la paret de Catalunya. Aquest és el descens més abrupte del dia, tant pel pendent com pel terreny descompost, tot i que es pot superar sense grans dificultats.

Un cop arribem al punt més baix, iniciem una pujada curta fins a les puntes que havíem vist des de la Trona. Formen una mena de forca, separades per una estètica bretxa. Al darrere s’intueix la temible paret de Catalunya, que en aquest sector ja supera els 300 metres de caiguda vertical.

Pugem a la primera de les puntes, una mica apartada de la carena, i ens aboquem a l’abisme amb precaució. La visió és senzillament colpidora i no apta per a persones amb vertigen. Som al capdamunt de la paret de Catalunya, el cingle del Montsec d’Ares que protegeix el vessant dret del Mont-rebei. Davant nostre s’alça la paret d’Aragó, la seva bessona aragonesa, que guarda el vessant oposat del congost.

Tot i que el tram més estret del Mont-rebei queda ocult per la curvatura de la serra, la perspectiva sobre el Montsec d’Estall és senzillament impressionant.

A vista d’ocell, es distingeixen clarament tant el pont del congost del Seguer com les passarel·les de Montfalcó, que permeten el pas des de l’alberg homònim, situat a l’esquerra de la fotografia.

També gaudim d’una bonica vista del recorregut sinuós de la Noguera Ribagorçana en el seu tram per l’embassament de Canelles, mentre serpenteja entre les muntanyes de la Noguera i la Llitera.

Tot i que intentem avançar una mica més per millorar la perspectiva, veiem que la carena continua tapant el tram més encaixonat del congost, de manera que optem per tornar enrere.

Desfem el corriol fins a la Trona, sempre a prop de l’abisme i de les agulles que es despenjen de la paret.

n cop de nou a la pista, iniciem la llarga pujada cap a la Corona, mentre el castell de Sant Alís reapareix darrere la carena.

Un cop arribem a la Corona, només ens quedarà superar els dos darrers puja-i-baixa per tornar al coll d’Ares i tancar així aquesta ruta pel serrat de la Corona, que ens ha regalat una perspectiva única, aèria i poc transitada de l’espectacular Mont-rebei.