El port de Sahún marca l’inici d’aquesta excursió i, com a divisòria de les valls de Chistau i Benasc, constitueix un mirador extraordinari, amb àmplies vistes que van des de la vall de Pineta fins a les Maladetes. Des del coll també es contempla el massís de Cotiella, amb la Peña las Once fent de muralla frontal.

Des d’aquest mateix punt també es pot observar la tremenda cara oest de l’Eriste Sud, que culmina l’extensa paret que tanca la vall de Barbarisa per l’est. Des del mateix port surt una pista d’accés restringit que perd prop de 200 metres de desnivell fins a la cabana dels Prats, punt d’inici del PR que recorre la vall de Barbarisa. Tanmateix, hi ha una alternativa: un sender força amagat que permet entrar a la vall de Barbarisa sense perdre altura, flanquejant els contraforts meridionals del Mollón Cuadrado del Yerri.

Amb la idea de trobar aquest sender, deixem el cotxe i avancem cap al nord. Allà comprovem que, al costat d’una cabana, s’entrecreuen nombrosos senders creats pel bestiar. N’agafem un que avança a mitja altura pel vessant, amb l’esperança que sigui el correcte. Tot i que de tant en tant trobem alguna fita, el sender es desdibuixa constantment, cosa que evidencia el seu caràcter ramader. Mirant enrere, veiem laSierra de Chía, amb el seu Puntal ben destacat a l’esquerra.

En un moment donat, arribem a un prat on apareix un camí molt marcat, però que baixa. El seguim i perdem uns 50 metres de desnivell fins a arribar a un altre prat, situat davant de dos penya-segats a diferents altures. En aquest punt ens adonem que ens hem desviat: continuar baixant per esquivar el ressalt ens portaria pràcticament a la mateixa cota que la pista, ja molt a prop de la cabana dels Prats.

Entre ambdues parets s’obre un passadís herbós estret però transitable. Per sobre del cingle superior sembla que hi ha força més espai per passar, així que ens dirigim cap allà. Al prat de la fotografia és on apareix el sender que ens fa perdre altura i que no és el correcte. El sender adequat avança sense perdre altura, però està molt poc marcat i, per això, és fàcil de perdre, tal com ens ha passat a nosaltres.

Després de remuntar un pendent pronunciat, arribem a un sender molt poc marcat que discorre per sobre del penya-segat que veiem des de baix. Tot i que amb prou feines està definit, l’aparició progressiva de fites ens ajuda a mantenir la direcció mentre travessem petites canals per terreny incòmode. Després de passar una gran fita, no triguem a enllaçar amb el bon camí que puja des de la cabana dels Prats. En conclusió, diria que el flanqueig des del port de Sahún és més directe i ràpid que l’opció de la pista, però també força més incòmode i exposat a desorientacions, a més d’exigir contínues pujades i baixades que acaben passant factura. Qüestió de gustos i prioritats.

Quan enllacem amb el PR que ve de la cabana, som a uns 2.150 metres d’altitud. El camí, ben marcat, puja decididament al costat del barranc fins a arribar a l’ibon Chico de Barbarisa, que deixem a la dreta. Aquí el camí es bifurca: el PR es dirigeix cap a la surgència de l’ibon de Barbarisa, mentre que nosaltres continuem recte per un sender sense marques que puja cap a un petit llom.

Seguint-lo, ens apropem a la muralla que tanca la vall, situada just per sobre dels ibonets de Barbarisa, el nostre proper objectiu. El camí desapareix quan hi arribem, trobant-los gairebé secs.

A la nostra dreta s’alça la imponent i llarga muralla de les muntanyes de Bagüeña, d’aspecte dolomític i gran verticalitat. El nostre objectiu és arribar a la seva base, just sota l’Eriste Sud, que des d’aquí es mostra especialment imponent. Per fer-ho, hem de superar el mur que tanca la vall.

Des dels ibonets de Barbarisa contemplem el coll de la Ribereta, a l’altra banda de la vall, per on tornarem demà, després de rodejar els cims de Bagüeña pel vessant oposat.

Croquis per arribar a l’ibon Chelau des de Barbarisa. El mur que tanca la vall presenta una paret que ocupa tota la part central i dreta, tallada per algunes canals que semblen força verticals. L’opció més senzilla consisteix a vorejar-la per l’esquerra, en direcció al coll de Barbarisa, sense arribar-hi. Una tartera amb un illot herbós al centre permet guanyar altura fins a una zona herbosa que gira cap a la dreta (NE), supera la barrera i condueix cap a la base de l’Eriste Sud.

Comencem a pujar per la tartera, formada per roques de mida mitjana però força estables, que permeten progressar amb una comoditat relativa, seguint fites que apareixen molt esporàdicament. Superem la interrupció de la tartera per l’esquerra, aprofitant els trams herbosos, i continuem pujant, per terreny cada vegada més incòmode.

Els estanys de Barbarisa des de la tartera.

A poc a poc ens desplacem cap a la dreta, allunyant-nos del coll de Barbarisa, fins a arribar a la zona herbosa que confirma que hem superat la muralla.

Després d’haver guanyat força altura, ja podem observar la vall de Barbarisa a vista d’ocell.

També contemplem la serra de Barbarisa, amb el coll homònim a mà dreta, que va quedant a la nostra altura.

Després d’una estona guanyant altura, el pendent es va suavitzant i ens endinsem en un terreny de blocs. Travessem les tarteres que baixen de la Tuca del Sen, que veiem just damunt nostre, senyal que ens apropem a la base dels Eristes i a l’ibon Chelau.

Finalment, arribem a la inhòspita cubeta de l’ibon Chelau, sota les severes cares oest de l’Eriste Central i l’Eriste Sud, enmig d’un silenci sepulcral. Pocs indrets transmeten una sensació tan intensa d’aïllament i d’alta muntanya com aquest racó perdut al mig del no-res.

L’ibon Chelau, el Pico del Sen i la gran torre del Gran Pico de Eriste.

Després de trobar un petit replà herbós on fer bivac, potser l’únic d’aquest paratge, ens apropem a la Porteta de l’Infierno per contemplar la posta de sol. La veiem desaparèixer entre els núvols que decoren el cel i que, tot i limitar la visibilitat, afegeixen bellesa al panorama. A l’altra banda s’estén l’altre ibon Chelau, el de Chistau, amb el massís del Bachimala, els Culfreda i La Munia a l’horitzó.

Al darrere queda tot el recorregut que hem fet, amb la vall de Barbarisa desplegant-se sota els nostres peus i el llunyà port de Sahún separant el massís dels Eristes del Puntal de Chía i del sempre altiu Cotiella.

Després d’una nit incòmoda i freda, ens posem en marxa amb les primeres llums del dia. El primer repte és superar la muralla que tenim al davant, aparentment infranquejable. Tanmateix, hi ha un pas clau per passar a Bagüeña: el pas de la Gralla, una canal amagada sota les parets de l’Eriste Sud que puja en diagonal des d’una tartera fins a una bretxa ben definida entre els dos Eristes. A la fotografia, croquis de la pujada al pas de la Gralla i al Gran Pico de Eriste.

Des de la base de la paret ens dirigim cap a un ressalt rocós que superem per la part central (II), tot i que resulta més senzill per l’esquerra.

A la tartera intermèdia tracem una petita diagonal cap a la dreta per encarar un segon mur, de dificultat similar a l’anterior però més curt. A mitja pujada, ens desviem cap a l’esquerra per arribar a la tartera que dona accés a la canal, que resulta molt ben definida i marcada amb alguna fita. Mentre guanyem altura cap a la canal, tenim bones vistes de l’ibon Chelau, on hem dormit, i de la Tuca del Sen.

Mirada enrere des de l’entrada de la canal. S’hi pot apreciar la tartera situada a la base de la canal, la part més descomposta del recorregut.

La canal, curta i més sòlida del que esperàvem, presenta algun pas de segon grau. A poc a poc pugem pel encaixonat corredor fins a arribar a la bretxa del pas de la Gralla.

Un cop superada la bretxa, ens rep el sol del matí i contemplem als nostres peus el desolador planell pedregós de Bagüeña, per on caminarem d’aquí a una estona. Abans, però, ens hem de dirigir cap a la dent del Gran Pico de Eriste.

Per pujar a l’Eriste Central, el més alt dels tres, baixem uns metres fins que podem desviar-nos cap a l’esquerra per després tornar a pujar per una canaleta fins a una bretxa molt propera i situada a més altura que la del Pas de la Gralla.

Tornem a passar al vessant de l’ibon Chelau, on apareix una altra canal que ens conduirà al cim. Compte amb aquesta canal, perquè, tot i que és fàcil i curta, està molt descomposta i una relliscada resultaria fatal.

Però just quan arribem al cim del Gran Pico de Eriste, entren els núvols i la visibilitat queda reduïda a escassos metres. Com que no veiem res i l’ambient és gèlid, amb prou feines ens hi estem uns minuts abans de tornar ràpidament cap a Bagüeña.

Mentre baixem, l’Eriste Sud s’aclareix momentàniament. El tenim a tocar, però no hi pujarem fins d’aquí a una bona estona, ja que abans toca l’Eriste Nord.

De nou a la bretxa, ens dirigim cap a l’Eriste Nord o Pico Beraldi, l'inferior i més allunyat dels tres. La cara sud d'aquesta muntanya, la que tenim davant, presenta una paret llisa i infranquejable solcada per una fissura característica a la part dreta. Per iniciar l’ascensió, hem de baixar de la bretxa per un terreny caòtic de pedres mitjanes i blocs, força incòmode de travessar, per apropar-nos a poc a poc a la base de la paret, amb l'objectiu de rodejar-la per la dreta.

A mesura que avancem, la qualitat del terreny empitjora notablement, fins al punt que cada passa fa que les pedres es moguin, convertint el flanqueig en una travessa realment penosa. Afortunadament, just a la base del mur observem una estreta franja d’herba que ens assegura un avenç molt més còmode, i cap allà ens dirigim.

Tot i que aquest camí obliga a fer petites pujades i baixades, permet avançar amb molta més rapidesa i comoditat, vorejant la paret sense grans dificultats. El passadís herbós s’acaba just allà on la paret perd continuïtat i tornem a entrar en una tartera infernal.

Des d’aquest punt podríem enllaçar amb la via normal que ve del coll de Millares, que puja per l’aresta nord-est i que, pel que sembla, és relativament senzilla. Tanmateix, per arribar-hi hauríem de travessar la tartera abominable que tenim al davant, així que optem per una alternativa més directa. Les vistes del tàndem Espadas-Posets ja són formidables des d’aquí.

Decidim dirigir-nos directament cap a l’aresta sud-est del cim, que des de la nostra posició no sembla excessivament complicada, tot i que intuïm que ens obligarà a fer més grimpades que si seguíssim la ruta habitual.

Comencem a pujar per la tartera, però aviat trobem roca més ferma i entrem en terreny de grimpada. La qualitat de la roca és excel·lent i, tot i que hi ha alguns passos verticals i aeris, progressem amb relativa facilitat. La dificultat es manté de manera continuada al voltant del II grau, alternant trams caminant amb d’altres de grimpada.

Després d’una bona estona grimpant, ens situem al fil de la mateixa aresta, des d’on només ens queden uns metres per coronar el cim de l’Eriste Nord.

Des del cim del Pico Beraldi, les vistes de l’Eriste Central i l’Eriste Sud són magnífiques, igual que les dels estanys de Millares i Leners.

Baixem pel mateix lloc, amb molta precaució, ja que el terreny és molt vertical. Un cop a la tartera, en lloc de tornar a la franja herbosa, baixem una mica més fins a trobar un terreny més favorable i planer, que ens permet avançar amb més rapidesa cap a l’Eriste Sud. Així, comencem a deixar enrere el gran ullal de l’Eriste Nord.

Ara toca travessar l’extens desert granític de Bagüeña, avançant gairebé sense guanyar altura fins a arribar a la base del llom que baixa del cim de l’Eriste Sud, pel qual pugem sense gairebé haver de fer servir les mans. En aquesta fotografia es veuen clarament les bretxes del pas de la Gralla i la que dona accés al Gran Pico de Eriste, situada a més altura.

Des d’aquí, per un terreny similar, continuem fins a situar-nos sota la paret de l’Eriste Sud. Tot i que sabem que l’ascensió es fa per alguna de les canals de l’esquerra, no n’identifiquem cap que sembli clarament accessible. Finalment, ens aventurem per una canal que presenta un pas inicial vertical i exposat, tot i que amb bones preses.

Després d’aquest pas inicial, la dificultat disminueix considerablement i arribem a l’aresta, que ja no presenta cap dificultat, tot i que té algun tram força aeri fins a arribar al cim.

El cim de l’Eriste Sud és una llarga i planera aresta envoltada d’abismes.

Des d’allà observem l’Eriste Nord alçant-se entre el massís del Posets i les Forquetes, mentre que, al fons, entre els núvols, es distingeix el Perdiguero.

Els dos ibons Chelaus des d’un balcó privilegiat.

Aprofitem la nostra posició per analitzar la ruta de baixada. Observem com des del Pico de Bagüeña baixa un llarg contrafort cap al fons de la vall. Vorejar-lo per tornar pel coll de la Ribereta implicaria perdre molt de desnivell, però sabem que existeix un pas clau que ens estalviaria aquesta llarga volta: a uns 2.800 metres, una vira herbosa permet superar el contrafort i accedir directament a la vall contigua, sota el Pico de Bagüeña Baixo.

Els núvols augmenten ràpidament, així que iniciem el descens sense demora. Tot i que busquem una canal més senzilla, no la trobem i baixem per la mateixa via, amb molta precaució.

Avancem cap al Pico de Bagüeña per terreny molt descompost, cosa que dificulta la progressió. Per això, és més recomanable seguir el contrafort de l’Eriste Sud, de terreny més ferm, i girar a la dreta un cop a baix. Arribem a un estany sec, que voregem per la dreta mentre continuem flanquejant el Pico de Bagüeña. Ja veiem al davant el pas que busquem, un corredor herbós que puja entre les parets del contrafort del Bagüeña. El remuntem, superant un parell de passos senzills de grimpada, i arribem a la part superior gairebé sense adonar-nos-en.

Des d’aquí s’obté una vista extraordinària dels tres Eristes i de bona part de l’itinerari recorregut.

A partir d’aquí, la baixada transcorre per un terreny molt més senzill. Baixem per una vall penjada, deixant el Bagüeña Baixo a la dreta, i avancem ràpidament entre roquissars i trams herbosos.

Anem deixant enrere el Pico de Bagüeña. A la dreta es veu el coll que ens ha permès passar de la vall de Bagüeña a aquesta petita vall.

Arribem a un petit estany, que deixem a l’esquerra, i continuem baixant per la tartera.

Quan arribem a les parets que tanquen el Bagüeña Baixo, ja a prop del fons de l’Aigüeta de la Vall, girem a la dreta per fer un flanqueig a mitja altura per les tarteres fins al coll de la Ribereta.

Finalment, arribem al coll, posant fi a aquesta llarga travessa.

Des d’aquí, ja per un bon camí, baixem cap a l’ibon de Barbarisa. Vistes de la vall de Barbarisa des del coll de la Ribereta.

Les muralles del Bagüeña Baixo, amb l’Eriste Sud al fons.

A l’ibon de Barbarisa agafem el sender que baixa fins a la cabana dels Prats.

A causa del cansament acumulat i de la inestabilitat meteorològica, ja que veiem núvols molt negres damunt de Chía, optem per seguir el sender principal i després la pista, evitant el flanqueig incòmode a mitja altura. Així arribem a la cabana dels Prats, des d’on agafem la pista que torna a pujar fins al port de Sahún.

La pujada final, amb prop de 200 metres de desnivell, es fa dura després de la llarga jornada, però posa punt final a una excursió exigent i completa en un entorn d’alta muntanya excepcional. I quina millor manera d’acomiadar-nos que amb aquesta imatge tenebrosa dels cims de Bagueñola, que apareixen al fons de la vall que hem tingut el plaer de recórrer durant aquest magnífic itinerari.