La talaia septentrional de la Bonaigua
Tuc de la Llança (2.658 m) des del Port de la Bonaigua
El Tuc de la Llança des del circ de Baciver
Com que es parteix del mateix Port de la Bonaigua, ja a una altitud considerable, aquesta és una excursió relativament curta que es pot completar en tot just tres o quatre hores, fet que la converteix en una opció perfecta per a un matí tranquil o, com va ser el meu cas, per aprofitar una tarda. La primera part de la ruta no resulta especialment atractiva, ja que transcorre per les pistes d’esquí. La segona part és una altra cosa, i és que el Tuc de la Llança, malgrat el seu desnivell moderat i la curta durada de l’ascensió, no regala el seu cim. El tram final requereix grimpar una mica per roca i per vessants herbosos verticals i exposats, que obliguen a extremar les precaucions i fan que no sigui un pic especialment recomanable per a excursionistes amb molta por de les altures. En definitiva, el Tuc de la Llança és una muntanya de visita obligada a la Val d’Aran, ja que la seva altitud moderada queda compensada amb escreix per la seva altivesa, panoràmica i presència.
El Tuc de la Llança és el punt culminant del sector meridional del massís de Moredo o Marimanha, el que domina el famós Port de la Bonaigua, a més de ser un dels seus cims més alts i airosos. Com suggereix el seu propi nom, la seva silueta s’assembla a la d’una punta de llança que emergeix violentament entre les ondulacions generalment suaus dels circs herbosos de Baciver i Arcoïls, com si volgués perforar el cel amb la seva punta afilada. Un dels cims més bonics de la zona i també un dels seus millors miradors, la seva base es veu enlletgida per la proliferació de telecadires i estructures metàl·liques del macrocomplex de Baqueira-Beret, que ha envaït els dominis d’aquesta muntanya altiva, almenys els dels seus vessants meridionals, precisament per on discorre la seva via normal.
El Tuc de la Llança des del Tuc de Saumet
Desnivell620 m
Longitud6,5 km
Altitud mínima2.070 m
Altitud màxima2.658 m
Dificultat tècnicaPassos de I grau una mica exposats a la part final
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix
El punt de partida d’aquesta excursió és l’aparcament del restaurant Cap de Port, al Port de la Bonaigua. S’hi pot arribar tant des d’Esterri d’Àneu com des de Vielha. Calcula la ruta des de qualsevol punt de sortida prement aquest enllaç a Google Maps.
Surto a mitja tarda del Port de la Bonaigua sota la llum d’un Sol que ja comença la seva llarga posta estival. Com que no vull que se’m faci de nit, imprimeixo un bon ritme des del principi i començo a caminar per la pista que surt del mateix restaurant Cap de Port en direcció al sector de la Bonaigua de Baqueira Beret.
La pista s’enfila de manera constant i ens regala una bonica perspectiva de la Vall de Saboredo, presidida pel Tuc de Ratera.
Caminar per les pistes de les estacions d’esquí, a més de lleig, sempre m’ha semblat molt feixuc, ja que són plenes de pedretes que fan que avançar-hi sigui una mica incòmode i relliscós. Darrere del coll cap on es dirigeix la pista i que veiem a la part alta, ens trobarem amb el circ dels Arcoïls.
Allà apareix per primera vegada l’esvelta piràmide del Tuc de la Llança, dominant el circ al costat dels seus escarpats escuders: l’aguda cresta del Tuc des Arcoïls a la dreta i l’Escornacrabes a l’esquerra, tot i que aquest últim queda parcialment ocult darrere d’un llom aparentment inofensiu.
A l’oest s’alcen les muntanyes de l’Aran central.
Segueixo la pista en direcció al Tuc de la Llança, tot i que el tram per aquesta serà breu.
Més o menys a l’altura de l’Estanyet dels Arcoïls, començo a pujar pel vessant de l’esquerra per guanyar altura en direcció al coll que es distingeix al fons.
L’Estanyet dels Arcoïls, sota el cim homònim.
Un rastre de sender poc marcat, que aviat es perd però que és substituït per una sèrie de fites, em permet guanyar altura mitjançant un flanqueig a mitja alçada del vessant en direcció al coll oest del Tuc de la Llança.
En fer l’excursió a la tarda, la llum vespertina tenyeix la muntanya d’un color daurat que encara en realça més la bellesa. Per exemple, veiem les muntanyes de la Vall de Gerber, amb l’escarpat Tuc d’Amitges i la gran paret dels Bassieros tancant-ne la capçalera.
Més lluny, destaca la piramidal Punta Alta de Comalesbienes i la seva cort de crestes.
Ja a prop del coll i del Tuc de la Llança, només queda pujar per uns fàcils vessants herbosos.
Quan arribo al coll, se m’obre al davant una magnífica panoràmica de la gran plana de Baciver i de les muntanyes del Naut Aran. Des d’aquest punt s’aprecia com les enormes cares nord del Tuc d’Escornacrabes i del Tuc de la Llança cauen abruptament sobre la coma d’Escornacrabes, mentre grans voltors planen entre aquests abismes.
Em trobo a poc més de 100 metres de desnivell del cim del Tuc de la Llança, tot i que intueixo que no serà bufar i fer ampolles.
L’ascensió comença per un pendent herbós, fàcil però molt inclinat, que condueix cap a la paret situada damunt del meu cap. Diverses fites m’acompanyen en aquesta pujada cap al coll que s’aprecia a la dreta de la paret.
Mentre guanyo altura, observo com canvia l’aspecte del Tuc dels Arcoïls, que des d’aquí es mostra com una cresta extremament afilada.
Al cap de poca estona, arribo al pas clau de l’ascensió: travessar aquest tobogan herbós molt inclinat. He d’arribar a l’altre costat, on canviaré de vessant.
El pas és delicat per l’exposició que té, ja que el tobogan presenta un tall vertical per sota. Amb el terreny humit seria realment perillós.
Després de travessar-lo, passo a la cara nord, igual de vertical però més rocosa, cosa que permet assegurar millor els peus. Després d’una cresta breu i fàcil, arribo al cim airós del Tuc de la Llança, on sorprenc un voltor que de seguida aixeca el vol.
El cim del Tuc de la Llança ofereix unes vistes magnífiques sobre la muralla septentrional d’Aigüestortes, des del Bassiero fins als Besiberris.
Aquest cim és un autèntic niu d’àguiles en totes direccions. No cal caminar gaires metres perquè apareguin els abismes que cauen sobre l’Estany de Baix de Baciver i el Cap de Baqueira.
Més avall queda el Port de la Bonaigua, des d’on he sortit fa una estona.
El blanc Moredo, cim principal del massís de Beret-Marimanha i una de les muntanyes més prominents de Catalunya, treu el cap darrere del Bonabé, segon cim del massís.
També emergeix, darrere del Tuc de Parrós, el monumental Mauberme, cim més alt del Naut Aran i de tota la serralada fronterera fins a arribar a la llunyana Pica d’Estats.
El Montardo apareix, gegantí, entre els Besiberris i la Serra del Molar Gran.
He anat força ràpid i no crec que se’m faci de nit, però he de començar a tornar. Baixo amb compte per la cresta, travesso amb encara més precaució el pendent herbós inclinat i torno a baixar fins al coll de l’Escornacrabes, ja completament enfonsat en l’ombra.
Després baixo cap a l’Estanyet dels Arcoïls i, un cop allà...
...agafo la pista que em conduirà de tornada a la Bonaigua.
No sense abans fer una última ullada al cim del dia, preciós sota la càlida llum del capvespre.
Finalment, arribo al Port de la Bonaigua amb les últimes llums del dia, posant així punt final a aquesta bonica excursió vespertina.