La excursió comença al pàrquing de l’Orri de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret, per les pistes de la qual transcorrerà la primera part de la ruta. A l’esquerra, unes pilones de telecadira s’adrecen cap al nord-est, seguint una pista que guanya altura ràpidament.

Mentre aprofitem la foscor del matí per avançar a bon ritme, a la nostra esquena la llum rosada del matí comença a il·luminar les crestes de la Maladeta.

Més a prop, però igual d’imponent, la llegendària cara nord del Montardo, una de les grans muntanyes del Pirineu català.

Després de superar uns 200 metres de desnivell, s’arriba a una bifurcació de pistes: la principal continua recte i, a la dreta, n’apareix una altra de secundària que comença a remuntar el vessant del Tuc de Saumet, reconeixible per la presència d’una cabina de telecadira a la seva base.

El pàrquing de l’Orri ja queda força avall.

El pendent d’aquesta pista és més fort que el de l’anterior i obliga a traçar ziga-zagues contínues per no perdre massa l’alè.

Després de pujar força metres, s’arriba a un petit coll que obre la vista a la vall de Baciver. Al fons apareix el Tuc de Saumet, primer cim de la jornada.

També es descobreixen les agudes muntanyes que tanquen la vall pel sud.

Entre elles destaca el formidable Tuc de la Llança, que ens mostra la seva portentosa cara nord-oest.

Si continuéssim recte entraríem a la vall, però girem a l’esquerra per agafar una nova pista, ja en direcció al poc prominent cim del Tuc de Saumet.

El vessant es va fent més esvelt mentre pugem en direcció a la cabina del telecadira que corona la pista. A l’esquerra, el Pla de Beret i les seves muntanyes, encara en penombra.

També embolcallat per l’ombra apareix un dels objectius del dia: el Tuc de Baciver, la paret oest del qual cau a plom sobre el Pla de Beret.

Un cop superat el telecadira, abandonem per fi la «civilització» de les pistes i entrem en un terreny més salvatge. Primer avancem a mitja altura en direcció al Tuc de Saumet, que amb prou feines destaca sobre el relleu i costa d’identificar, ja que hi ha diverses puntes rocoses a la cresta que no són gaire prominents.

Des de la primera elevació del Tuc de Saumet ja apareixen davant nostre els dos Bacivers.

Un cop superat el flanqueig, arribem a un petit coll herbós abans de les puntes rocoses, que anem recorrent per un terreny inestable sense deixar-nos-en cap, per si de cas. En una hi ha un pal i en una altra una fita, però resulta impossible distingir quina rep realment el nom de Tuc de Saumet, ja que totes són igual de poc prominents.

Un cop superada la cresta del Tuc de Saumet, només queda pujar per l’aresta sud-oest del Tuc de Baciver: uns 100 metres de desnivell, costeruts però herbosos i sense obstacles destacables.

El Petit Baciver, el següent objectiu després del seu germà gran. Al darrere treu el cap el dentat Tuc de Marimanha, el cim principal del circ.

Esquivem uns espadats rocosos i arribem ràpidament...

... al cim del Tuc de Baciver, coronat per una creu. Des d’aquest mirador privilegiat es gaudeix d’unes vistes magnífiques del Pla de Beret, que aquesta muntanya domina completament. L’altiplà és tan curiós com bell, malgrat la nombrosa infraestructura de l’estació d’esquí, que envaeix bona part de l’entorn.

Mirant enrere, la cresta recorreguda fins aquí i el telecadira del Tuc de Saumet, per on hem pujat.

Més enllà del Pla de Beret sobresurt el gran Tuc de Mauberme, rei septentrional del Naut Aran i cim més elevat de la divisòria fronterera.

El colossal Barlonguera, teló de fons del Pla de Beret.

Més lluny, la closca del Mont Valier completa la tríada de grans cims de la frontera.

Abandonem el Tuc de Baciver en direcció al seu germà petit per la fàcil i ràpida aresta que els uneix.

Arribem de seguida al coll i, després, al Petit Baciver.

Aquest modest cim està coronat pel telecadira més alt de l’estació d’esquí, la presència del qual enlletgeix notablement l’entorn.

Tot i això, el seu principal atractiu és la magnífica perspectiva del Tuc de Baciver pel seu vessant oriental.

La cresta del Tuc de Saumet i les seves modestes elevacions queden enrere, amb la Vall d’Aran al fons i els grans cims del Pirineu axial tancant l’horitzó.

A partir d’aquí comença la part més tècnica de la ruta: la cresta que ens separa del Cap de Marimanha o Tuc de la Ferradura, del qual ja tenim una bona vista.

També veiem per fi una vista completa del Tuc de Marimanha, el cim principal del circ de Baciver, tot i que no del massís, honor que correspon al Tuc de Moredo, el cim ample que es distingeix al fons a l’esquerra.

Sota nostre s’estén la gran cubeta lacustre de Baciver, amb els seus estanys principals. Passarem entre tots dos durant el retorn.

La primera part del descens des del Petit Baciver és senzilla, tot i que es torna més entretinguda a mesura que enormes blocs comencen a esquitxar l’aresta.

Dos-cents metres més avall apareixen el Clot de l’Òs i els seus petits estanys.

Un cop assolit el punt més baix entre tots dos cims, la dificultat augmenta lleugerament: comencen a aparèixer bretxes que, tot i ser fàcils, exigeixen una certa atenció.

Al principi, la sortida pels dos costats és senzilla, però a mitja pujada apareixen plaques a banda i banda que li donen un marcat ambient aeri.

En general, avancem pel fil de la cresta, excepte quan grans blocs ens impedeixen continuar-hi i ens obliguen a flanquejar-los, normalment pel vessant de Baciver.

Anem alternant trams més entretinguts amb d’altres en què només hem de caminar.

A l’última bretxa apareix el pas més tècnic, ja que una torre vertical ens barra el pas i ens obliga a vorejar-la per la dreta mitjançant un pas exposat que potser arriba al segon grau.

Després de superar unes plaques llises, tot i que poc inclinades, ens acostem al promontori rocós que marca el final de la cresta pròpiament dita.

Aleshores només queda remuntar una pala herbosa fins a assolir el cim bicèfal del Tuc de la Ferradura, assenyalat per una petita fita.

El Cap de Marimanha té dos cims; el més alt és el segon, el que veiem al davant.

Cim del Cap de Marimanha, amb la vall homònima desplegant-se al darrere.

Des d’aquest cim destaca tot el Circ de Baciver, amb els seus dos grans estanys ocupant-ne la part central. A l’altra banda de la gran plana lacustre s’alça l’esmolat Tuc de la Llança i, com a magnífic teló de fons, les muntanyes de Gerber, Saboredo i Colomers.

Les vistes són semblants a les del Tuc de Baciver, però es guanyen perspectives del vessant nord del massís, especialment sobre la preciosa vall de Marimanha i els cims de Moredo i Bonabé. Més a prop, la aguda cresta de les Agulles deth Clot der Òs.

El següent cim de la cresta seria el Tuc de Marimanha, una muntanya tan bella com feréstega que teníem previst pujar aquell mateix dia, tot i que diverses circumstàncies ens van obligar a deixar-la per a una altra ocasió.

Ja al Pallars, el Moredo i el Bonabé, primer i segon cim del massís i els únics que superen la barrera dels 2.700 metres.

Descansarem una estona mentre gaudim de les vistes d’aquesta part de l’Aran i, un cop recuperades les forces, ens disposem a baixar d’aquest cim solitari. Ho fem pel seu vessant occidental en direcció a la bretxa coneguda com a Pas de la Ferradura.

La cresta que uneix el Cap de Marimanha amb el Tuc sembla una mica més complicada que la que hem recorregut fins ara.

En arribar a la bretxa, ens llancem pel vertiginós corredor herbós que baixa cap a la gran plana de Baciver.

El fàcil vessant cap al Cap de Marimanha des del Pas de la Ferradura.

Durant el descens trobem algun tram de tartera, amb pedres força inestables.

Deixem enrere el Pas de la Ferradura, per sobre de la tartera que acabem de baixar.

Mirant amunt, contemplem l’elegant cresta entre el Petit Baciver i el Cap de Marimanha, que acabem de recórrer.

Després de baixar per prats, arribem al cor del Circ de Baciver, ocupat pels seus estanys. És un indret realment espectacular i sorprenentment solitari en bona part de la seva extensió, ja que la majoria de visitants es conforma a arribar al primer o, com a màxim, al segon llac. La resta del circ està formada per verds prats i petits estanyols d’una bellesa tranquila.

Després de vorejar el primer llac per la dreta, travessem el seu desguàs i ens dirigim cap al de sota fent una agradable passejada per un terreny completament pla.

El granit gris de les Maladetes contrasta amb el blau intens de l’Estany de Baciver de Dalt.

Des de l’inici del circ es distingeixen perfectament el Cap de Marimanha i el Pas de la Ferradura...

... així com els dos tucs de Baciver.

Mentre baixem per la plàcida vall, un petit llac reflecteix els tres grans cims d’Arcoïls.

Poc després de travessar el segon llac, enllacem amb el sender del circ, on trobem els primers excursionistes de tot el dia. A partir d’aquí anirem trobant cada vegada més gent a mesura que perdem altura, fins a convertir-se en una autèntica processó un cop superat l’Estany de Baix de Baciver, al qual arribem poc després seguint el sender que acompanya el barranc.

El sender aprofita el Barranc de Baciver per baixar fins a l’Estany de Baix.

L’Estany de Baix de Baciver, situat just sota el Cap de Baqueira.

El preciós Estany de Baix de Baciver, amb el Tuc de la Llança presidint la postal. En arribar a la presa del llac, el camí baixa pel barranc de l’Arriu Malo, primer per un pendent molt pronunciat i després travessant zones de grans blocs i arbustos.

El descens segueix el sender que baixa des de la presa i continua vall avall.

A mesura que perdem altura, anem entrant en boscos d’avets.

De mica en mica el terreny es va suavitzant fins que arribem a uns bonics prats que envolten els promontoris que marquen l’entrada de la vall de Baciver, senyal que ens acostem al final de l’excursió. El sender desemboca en una pista que voreja un turó rocós per l’esquerra.

En aquesta bifurcació, seguim el sender de la dreta, que ens durà directament al pàrquing de l’Orri.

No trigarem a veure’l, i així tancarem aquesta magnífica circular pels bells cims de Baciver.