Avui és un dia plenament hivernal a Lleida, i això sol significar boira. Tot i que a primera vista sembli que avui no n’ha d’aparèixer, el dia enganya: ben aviat la boira cobrirà el Montmaneu. Començarem l’excursió des del Mas de l’Hereu, caminant per la mateixa pista per la qual hem arribat amb el cotxe.

Mentre observem com la boira avança lentament, seguim per la pista principal, tot i que l’abandonarem al cap de tres-cents metres per agafar un desviament a l’esquerra.

Aquesta pista es degrada ràpidament a mesura que s’enfila cap a la serra i s’endinsa en una fondalada ocupada per un camp.

Després puja fins a un turó boscós i passa a l’altre vessant, mentre el ferm es va erosionant cada vegada més.

En un moment donat, la pista desapareix i es transforma en un sender que s’endinsa en una petita vall. Tot i que apareguin senders a banda i banda, ens hem de mantenir en el que discorre pel fons de la vall, sense guanyar gaire alçada.

Un cop dins la petita vall, el camí passa vora unes feixes de conreu mentre puja suaument a través de l'espessa boira, que limita la visibilitat a tot just uns pocs metres.

El sender continua guanyant alçada fins a arribar a una bifurcació, on trobarem un muret de pedra seca amb un diminut pessebre encaixat entre les pedres. En aquest punt girarem a l’esquerra i, poc després, arribarem a la pista que voreja el Montmaneu per la base.

Mirant enrere, podem veure el camí per on hem vingut. A l’esquerra hi ha el sender que no hem d’agafar; prendrem el que va en l’altra direcció.

Sembla que la boira s’aixeca lleugerament, ja que tornem a distingir el dom del Montmaneu.

Agafant la pista cap a l’esquerra, la seguirem durant una bona estona sense prendre cap desviament, mentre observem com la boira entra i es retira capriciosament. Avancem entre camps ben xops per la humitat i vora cabanes mig enrunades, tot vorejant el Montmaneu pel sud.

Després d’una estona de pujades i baixades contínues, passarem per davant d’una casa en molt millors condicions, darrere la qual ens espera l’última baixada, que desemboca en una pista en bon estat: el Camí de Montmaneu.

Creuem la petita vall i comencem a pujar pel vessant oposat.

Després d’un revolt, la pista començarà a remuntar la petita serra que tenim al davant, allunyant-se momentàniament del Tossal de Montmaneu, que ens mostra darrere nostre el seu vessant més abrupte: una rogenca paret argilosa.

La pista va pujant en direcció a la Plana dels Bessonets, situada a la part alta del tossal pel qual estem pujant.

Després de travessar-la, arribem a una nova cruïlla on ja està indicat el nostre objectiu d’avui. Seguim el camí que hi ha darrere del rètol i comencem a avançar...

...ja en direcció clara cap al Montmaneu. No triguem a arribar a la seva base, on agafarem un sender que surt de la mateixa pista per pujar al cim.

La primera part de la pujada discorre entre petits pins i arbustos.

El sender puja amb molta decisió per l’escarpada aresta oest, en un terreny molt degradat pel descens continu de bicicletes i pel caràcter argilós de la muntanya. En dies humits com avui, això suposa un problema, ja que rellisquem constantment pel fang i ens hem d’ajudar de les branques per mantenir l’equilibri.

La pujada és curta però intensa i, després d’uns minuts d’esforçat ascens, arribem a...

... el privilegiat mirador del Tossal de Montmaneu. El dia és molt boirós, però això també li confereix una bellesa especial, ja que ens trobem per damunt del mar de boira que cobreix completament la Plana de Lleida.

A més, hi ha núvols alts, de manera que només queda una estreta franja de visibilitat; prou, però, per distingir les siluetes de la serra del Montsant i del massís dels Ports, al llunyà sud.

L’única part visible de l’entorn proper és la Plana dels Bessonets, d’on venim. La resta de l’horitzó continua completament inundada per la boira, que no trigarà a arribar també fins a nosaltres.

Baixem de nou per l’aresta dreta, no sense relliscar unes quantes vegades per l'enfangat camí.

Abans d’abandonar el cim, fem una última ullada a l'erosionada cara sud del Montmaneu.

Quan tornem a la pista, la seguim cap a la dreta per començar a vorejar el Montmaneu pel nord. Es tracta de la mateixa pista circular que dona el tomb a la muntanya i que ens tornaria a portar al pessebre si la seguíssim fins al final.

Després de caminar una estona per la pista, veiem aparèixer un sender a mà esquerra, marcat amb algunes fites, que comencem a seguir.

El sender avança entre els matolls en direcció nord fins a desembocar en una nova pista, que seguirem cap a la dreta.

Poc a poc anem deixant enrere el boscós con del Montmaneu, la imatge del qual contrasta radicalment amb l’aridesa de la seva cara sud.

Al cap de poc trobarem l’últim desviament del dia. Seguirem el desviament de la dreta, que ens permetrà baixar de nou cap a la vall on es troba el Mas de l’Hereu.

La pista baixa per una petita vall mentre la boira torna a espessir-se.

Després de recórrer durant una estona l'estreta vall, el paisatge s’obre de nou en entrar a la Masada de Pere Joan, un senyal inequívoc que ens acostem al cotxe.

La boira i els camps humits formen una combinació preciosa en aquest dia hivernal.

No trigarem a tornar al Mas de l’Hereu, on acaba aquesta breu ruta matinal en què haurem vorejat completament el Montmaneu, una muntanya singular i altiva que destaca precisament per emergir al bell mig de les terres planes del Segrià.