Sortim des de l’ermita de Sant Salvador en direcció nord, utilitzant la mateixa pista per la qual hem arribat amb cotxe.

Al cap de pocs minuts apareix un desviament que ens indica la direcció cap als Picons i el Mas Gorreta. Només uns metres més endavant, un segon indicador ens fa agafar la pista de la dreta en una bifurcació.

El camí voreja el Tossal de la Guàrdia mentre guanya altura progressivament, enlairant-se per damunt de...

...l’immens pantà de Santa Anna, que contemplem a l’esquerra, amb el Montpedró a l’horitzó, fent de darrer guardià de la Noguera Ribagorçana.

Després d’una estona de pujada, apareix davant nostre el Mas Gorreta, utilitzat com a segona residència, taller i, molt probablement, lloc d’inspiració per a l’escultor català d’Os de Balaguer Leandre Cristòfol i Peralba.

Quan la pista gira cap a la dreta per dirigir-se a la Cabana de Guilló, nosaltres agafem un sender que neix a mà esquerra i que indica el camí cap als Picons.

Després de perdre una mica d’altura, les agulles rocoses d’aquesta singular muntanya comencen a mostrar-se amb claredat.

El sender baixa fins al camp que ens separa dels Picons i fa una volta per l’esquerra. Nosaltres, però, optem per travessar-lo directament i remuntar el vessant camp a través des de l’extrem oposat.

Després d’enfrontar-nos a una vegetació molt més densa del que esperàvem, un avançament del que ens espera més tard a l’altre cim de la jornada, acabem arribant al sender que condueix a la base de la torre principal dels Picons, el cim de la qual fem servir com a referència.

Arribem al peu de l’agulla més alta en pocs minuts. El vessant meridional del cim està protegit per una paret vertical de diversos metres d’altura, i l’accés quedaria reservat als escaladors si no fos per un pas natural, una mica amagat, que permet arribar a la part superior.

Entre les parets apareix un túnel-escletxa estretíssim, que ens permet accedir a l’altre costat després de superar un pas de pocs metres, força vertical, però equipat amb una corda i unes roques que fan d’escala.

Avís per a navegants: el pas pel túnel pot resultar complicat i angoixant per a les persones corpulentes (com un servidor). Per tant, si un no s’hi veu amb cor o considera que li està costant més del que hauria, és millor renunciar al cim i gaudir de l’entorn des de baix. L’escletxa, especialment estreta en el tram final, desemboca a la part superior de la torre.

Per arribar al punt culminant, passem per damunt de l’escletxa per la qual hem accedit i en pocs segons arribem a la part més alta de la més alta de les agulles dels Picons. Des d’allà, tenim una panoràmica magnífica de les àrides muntanyes de la Noguera i la baixa Ribagorça, entre les quals destaquen la cúpula del San Quílez i, més lluny, la Sierra de Guara.

Tot i això, el més impressionant és la vista del Picó veí, la cara nord del qual cau en una paret completament vertical de diverses desenes de metres.

Cap al sud, darrere dels verds camps que formen l’altiplà de Montessor, distingim les cotes més altes de la serra, entre les quals destaca l’allargat Tossal de Montessor, el nostre pròxim objectiu, situat en una posició central. Cap allà que anem.

Per baixar, tornem a encongir la panxa per passar per la bretxa i tornar a la base de les agulles. Mentre ens allunyem dels Picons, observem amb claredat l’estreta escletxa per la qual hem accedit al cim. També comprovem que no sembla que hi hagi cap alternativa senzilla per arribar a la part superior.

Reprenem aleshores el camí que condueix a la Cabana del Guilló, passant pel costat del despoblat de Montessor, situat just als peus dels Picons. De l’antic nucli només en sobreviuen algunes parets, i la construcció més ben conservada és l’església de Santa Maria de Montessor, visible a la fotografia entre les dues agulles principals.

El sender baixa fins al camp que separa els Picons de la resta del massís i acaba desapareixent. Això no suposa cap problema, ja que només cal seguir la vora del camp fins a arribar a l’extrem oposat, on enllacem amb una altra pista.

A la llunyania, inconfusible, apareix l’esvoranc de Mont-rebei. A la seva part dreta, al Montsec d’Ares, distingim la modesta cota de la Trona, la cara sud de la qual constitueix l’esfereïdora Paret de Catalunya.

Finalment, la pista ens condueix fins al Coll del Guilló, al costat de la cabana homònima, que té un dels costats parcialment ensorrat.

Deixem la pista principal per agafar-ne una altra que passa just al costat del Mas de Guilló i que ens acosta al Tossal de Montessor, tal com indiquen alguns cartells.

Al cap de poc arribem a una bifurcació. Si seguíssim el sender de la dreta, arribaríem a l’ermita de Sant Salvador, per on tornarem més tard. El camí de l’esquerra condueix a un camp de conreu. Nosaltres, però, continuem recte per un sender gairebé imperceptible, assenyalat únicament per una fita.

Encara que no ho sembli, aquest és l’inici de la ruta cap al cim del Montessor. Uns metres més endavant, el traçat es defineix lleugerament.

El sender passa al costat d’una petita bassa i, després de guanyar uns cinquanta metres de desnivell, arriba a una nova bifurcació, on agafem el camí de l’esquerra.

Mirant enrere, veiem la Cabana del Guilló i els Picons.

A partir d’aquí, el sender avança cap a l’est mentre guanya altura molt suaument. Tanmateix, quan amb prou feines hem pujat uns metres més, el camí s’endinsa al bosc i acaba desapareixent del tot. Pensàvem trobar alguna indicació o un sender més evident que assenyalés l’accés al cim, però no veiem absolutament res. En consultar la posició, observem que fins i tot hem sobrepassat el punt culminant, de manera que reculem i intentem localitzar algun indret on la muralla de vegetació que protegeix la part alta de la muntanya sigui menys impenetrable.

Així doncs, tornem enrere buscant un punt feble entre el matoll espès. Finalment, trobem una zona on la vegetació sembla aclarir-se lleugerament i decidim remuntar el vessant. Després de guanyar uns metres d’altura, comprovem que la cresta cimera està defensada per una barrera rocosa curta però vertical.

Una franja de roca d’un parell de metres protegeix pràcticament tota l’aresta cimera del Montessor i obliga a fer una breu grimpada, amb algun pas de I-I+. En aquesta fotografia es pot veure des de dalt el petit ressalt rocós que hem hagut de superar. La vegetació abundant complica força la progressió.

Un cop superat l’obstacle, arribem a la part superior del Tossal, tot i que encara no hem arribat al punt més alt. Calculo que ens separen uns dos-cents metres en línia recta, una distància aparentment insignificant que es converteix en una autèntica odissea a causa de l’espessíssima carrasca que cobreix tot l’altiplà cimera.

Després de rebre una bona col·lecció d’esgarrapades, finalment arribem al cim del Tossal de Montessor, una mica més lliure de vegetació i coronat per un vèrtex geodèsic, d’una utilitat més aviat nul·la, perquè precisament visible no és.

La part bona és que ara la panoràmica del Pirineu és millor, especialment la vista sobre el Cotiella i el Turbó, que s’eleven gegantins a l’horitzó.

L’impressionant tall del Congost de Mont-rebei, amb la Paret d’Aragó i la Paret de Catalunya als seus respectius Montsecs, s’intueix darrere del Puig de Millà. I darrere d’aquesta porta ciclòpia, s’hi entreveu, difuminat pels núvols, el Pirineu ribagorçà.

Els Picons d’Os, alineats amb el San Quílez i Guara.

Per al descens decidim arriscar-nos i baixar directament des del mateix cim del Montessor amb l’objectiu d’evitar la penosa travessa per la carrasca.

Sorprenentment, després de desgrimpar la franja rocosa, també present aquí, trobem una canal plena de pedrera però lliure de vegetació que ens permet baixar amb molta més comoditat que durant la pujada.

Un cop de nou al sender que recorre el vessant del Tossal de Montessor, desfem el camí fins a la bifurcació inicial.

Allà agafem el sender que es dirigeix a l’ermita de Sant Salvador, perfectament senyalitzat i fàcil de seguir.

Baixem còmodament pel barranc de Sant Salvador mentre una densa vegetació arbustiva ens envolta per tots dos costats. Al fons, la plana infinita del Pla de Lleida.

A mesura que perdem altura, també apareix l’ermita de Sant Salvador, cada vegada més a prop.

El camí baixa pel vessant dret del Barranc de Sant Salvador, primer per uns camps i després, ja en un clar descens, al costat d’una bonica paret rocosa que es desprèn de les altures del Montessor.

Finalment, tornem a l’ermita de Sant Salvador, on posem punt final a aquesta interessant excursió per les panoràmiques i poc freqüentades cimes del desconegut massís de Montessor.