Només baixar del cotxe ja ens dona la benvinguda la paret vermellosa de la Roca Alta, dividida en dues per la feixa arbrada que utilitzarem més endavant per flanquejar-la i accedir al cim pel seu extrem occidental.

Però ja tindrem temps de pensar-hi. Abans hem d’arribar a la part superior del Montsec per l'estret Pas de Nerill, situat a l’oest de la Roca dels Arcs.

En arribar a la Font de Paús comencem a apreciar la veritable magnitud de la paret de la Roca dels Arcs.

La pista desapareix en arribar als camps de les Costes de l’Isaac, que haurem de travessar en direcció a les muralles del Montsec.

A l’extrem oposat, una fita marca l’inici d’un corriol poc evident que busca els passos més còmodes en un vessant cada vegada més costerut.

Una mica més de 200 metres de desnivell ens separen del Grau de Nerill.

El terreny, inicialment boscós i cobert d’arbustos, es torna progressivament més pedregós i abrupte a mesura que ens acostem a les grans parets cap a les quals ens dirigim. Com que el sender es perd aviat, hem d’avançar guiats per algunes fites disperses, tendint cap a la dreta per aproximar-nos a la base de la Roca dels Arcs.

Després de superar un tram molt empinat entre el bosc, comencen a aparèixer els primers ressalts rocosos que anuncien la proximitat del grau.

Les fites reapareixen quan entrem definitivament a la zona rocosa i ens condueixen pels millors passos.

A mitja altura, una mirada enrere ens permet contemplar els verds camps de les Costes de l’Isaac, que s’estenen als nostres peus.

En els cent metres de desnivell anteriors a l’estret Pas de Nerill, la roca s’apodera definitivament del recorregut i entrem en un terreny de grimpades fàcils i poc verticals, tot i que el terra està cobert de pedretes que ens obliguen a parar atenció per evitar relliscades.

Quan veiem a prop la canal que condueix al coll, tracem una diagonal en direcció a l’esperó rocós que forma la base del pas.

L’ascens per aquest esperó resulta menys vertical del que esperàvem i amb prou feines supera el primer grau de dificultat.

A pocs metres del coll reapareix el sender, que evita per l’esquerra un avenc situat a la part superior del pas. Un cop superat aquest últim obstacle, arribem finalment a la part superior del Montsec.

Mirada enrere al tram final de pujada pel Pas de Nerill.

A la nostra dreta s’alça la Roca dels Arcs, primer cim de la jornada.

Aquesta gran fita assenyala el sender que, en pocs minuts, ens conduirà fins al cim per un corriol molt marcat, probablement obert pel trànsit constant d’escaladors.

Cim de la Roca dels Arcs. Cap a l’est, les parets de lo Pelat marquen, juntament amb la paret on ens trobem, l’entrada al congost de l’Escala del Pas Nou.

Amb precaució, traiem el cap a l’abisme meridional de la muntanya, vigilant de no fer cap pas en fals que ens portaria a una caiguda neta i ràpida de prop de 300 metres absolutament verticals.

La calitja sahariana que cobreix el cel aquests dies dificulta la visió del Pirineu rere Sant Corneli, tot i que podem constatar la poca neu que hi ha als vessants meridionals de les altures pirinenques.

Després dirigim la mirada cap a l’oest, on contemplem de perfil les parets del Nerill i de la Roca Alta, el nostre pròxim objectiu. Entre la base de la paret superior i el mur inferior s’obre una àmplia feixa coberta de vegetació que permet travessar còmodament tot el vessant meridional de la Roca Alta i arribar al Grau d’Esmolacalces, pas que ens proporcionarà un accés molt més senzill al cim.

Amb la ruta ja clara, baixem de nou fins al Pas de Nerill. Allà trobem dos camins en direcció oest; nosaltres optem pel de baix, ja que probablement el de dalt arriba al cim seguint la part alta de la serra, després de superar la cota coneguda com a Nerill, l’avantcim oriental de la Roca Alta.

Comencem a pujar pel sender inferior, acompanyat d’alguna fita dispersa.

Val la pena girar-se de tant en tant per contemplar el buit impressionant que es desploma des de la Roca dels Arcs i que, des del mateix cim, costa d’apreciar en tota la seva magnitud.

El camí discorre inicialment per sota de la paret del Nerill, travessant diverses tarteres despreses de les muralles superiors i perdent-se per moments entre els matolls.

Més endavant voreja l’esperó vertical de la mateixa Roca Alta, enllaçant pujades i baixades contínues per un terreny incòmode en molts punts, on es combinen la carrasca espessa característica del Prepirineu i les pedreress que s’acumulen al peu de les grans parets calcàries.

Quan arribem a la vertical de la Roca Alta, el sender s’acosta a la muralla inferior i avança durant un tram just per la seva vora.

Ara passem just per sota de la immensa paret rogenca de la muntanya, escenari de nombroses vies d’escalada, com ara la que estan intentant...

...aquests dos escaladors, que són una referència perfecta per entendre l’escala d’aquest formidable mur.

Un cop vorejada la dent meridional de la Roca Alta, entrem al petit circ al capdamunt del qual hi ha el Grau d’Esmolacalces, també anomenat Graell de Roca Alta. Després d’enllaçar amb un sender que apareix a mà esquerra, el camí es torna molt més evident i comencen a aparèixer marques taronges que ens acompanyaran fins al coll.

A partir d’ara, el sender es va fent progressivament més ample i còmode a mesura que s’acosta a les parets que tanquen el circ.

El camí, empedrat en alguns trams, va fent llaçades i està reforçat amb petits murs destinats a evitar l’erosió. L’existència d’un sender tan treballat en un entorn tan inhòspit té una explicació històrica. Durant la Guerra Civil, la línia republicana del front del Pallars ocupava les altures del Montsec i defensava des d’aquí la Catalunya interior davant les tropes sublevades, establertes a l’Hostal Roig, ja al Pallars Jussà.

A mitja pujada trobarem una de les relíquies més cridaneres d’aquell conflicte: un dipòsit d’aigua construït pels republicans per abastir els combatents d’aquest líquid tan preuat, ja que el Montsec, tal com indica el seu nom, és extremament àrid a causa de la seva naturalesa calcària.

A la paret del dipòsit, situat a més de 1.300 metres d’altura, encara es pot llegir el nom de la companyia que el va construir i l’any en què es va aixecar. I no serà l’últim vestigi històric que trobarem durant la jornada.

Mentre pugem, guanyem perspectiva sobre l’esperó meridional de la Roca Alta, que cau a plom sobre l’altiplà intermedi del Montsec.

De la mateixa manera, també podem apreciar els curiosos estrats rocosos tan típics d’aquesta serra, superposats els uns sobre els altres com enormes graons.

Ja només queden unes poques llaçades per superar el Graell d’Esmolacalces i arribar al replà del cim.

Un cop a dalt, però, en lloc de dirigir-nos directament al cim, avancem cap al nord per localitzar les línies de trinxeres que recorren la muntanya i que van ser escenari d’alguns dels combats més durs que es van lliurar en aquest sector.

Al cap de pocs minuts apareix davant nostre la profunda cicatriu d’una llarga trinxera. Tot i que avui la vegetació envaeix bona part del traçat, el solc continua sent perfectament reconeixible.

La carrasca i altres arbustos ocupen ara el lloc on es refugiaven els soldats fa més de 70 anys. Que dur devia ser el front aquí...

Després de seguir la trinxera durant una estona, ens dirigim cap al sud, on, ja a prop del cim, trobem un búnquer força ben conservat, però sense sostre.

En una de les seves parets es pot veure una inscripció amb el cèlebre nom de la Columna Durruti de la CNT, que aparentment va combatre en aquest front.

Després d’explorar breument els voltants de la fortificació, continuem cap al sud fins a arribar a l’excel·lent talaia que constitueix el cim de la Roca Alta, assenyalat amb una fita.

No és el millor dia per gaudir de les panoràmiques, ja que la pols sahariana difumina l’horitzó.

Es distingeix la gran silueta del Port del Comte, que s’eleva darrere del massís d’Aubenç i dels verticals monòlits de la Serra de Sant Honorat.

Al nord, més enllà de la Serra de Montllobar i del Sis, amb prou feines es distingeixen el Turbó i el Cotiella, amb la neu tacant només les parts més altes.

Després de descansar una estona al cim, reprenem la marxa en direcció oest, prenent com a referència el Puig del Camí Ramader i les seves característiques dents calcàries. A partir d’aquest cim, el Montsec de Rúbies guanya entitat i manté l’altura durant diversos quilòmetres. Just abans d’aquest cim hi ha el Pas de les Eugues, que marca el final del sector oriental del Montsec de Rúbies i per on abandonarem la carena.

Així doncs, seguim de nou el camí del Graell de Roca Alta fins que el deixem a l’esquerra per continuar per la part alta de la serra.

Avancem ràpidament gràcies a la comoditat del terreny i arribem a l’avantcim occidental de la Roca Alta, on trobem un sender, una mica difús en alguns punts, que aprofitarem per arribar fins al Pas de les Eugues.

Des d’aquest avantcim s’obté una magnífica perspectiva de com la Roca Alta es desploma cap al sud.

El sender discorre paral·lel a la trinxera, que recorre bona part del Montsec de Rúbies.

Anem baixant per la mateixa carena de la serra, cosa que ens permet gaudir d’àmplies vistes a banda i banda. En el nostre itinerari, voregem els típics espadats que el Montsec projecta cap al sud i que donen al recorregut una certa sensació aèria.

També reapareixen les marques taronges que havíem vist durant la pujada a la Roca Alta, tot i que ara de manera més esporàdica.

Ja a prop de la base de la primera dent del Camí Ramader, hem d’estar atents, ja que el descens del Pas de les Eugues no es troba al punt més baix de la carena, sinó una mica abans, i està assenyalat amb una fita.

Per superar el gran mur que protegeix gairebé tot el vessant meridional del Montsec, aprofitem un esperó menys vertical que la resta de la muralla.

Baixem amb precaució, tot i que les dificultats són escasses.

Durant la baixada podem observar amb detall la complexa estructura dels estrats calcaris del Montsec.

Quan arribem a la base de l’esperó, apareix un sender a l’esquerra que es dirigeix cap a una canal boscosa.

Des d’aquí es veu l’esperó per on hem baixat del Pas de les Eugues.

També s’aprecien perfectament els diferents cinturons de roca que recorren longitudinalment tota la serra.

La canal resulta força confusa i acabem desorientant-nos. En lloc d’abandonar-la pel punt adequat, tal com fa el sender, continuem baixant-hi per un terreny molt costerut i descompost.

Finalment, després de perdre altura tendint cap a la dreta, tornem a trobar una fita en una zona amb menys vegetació, cosa que ens permet continuar amb més comoditat fins a arribar a la base de la serra.

Tot i tenir la pista del Montsec molt a prop, ens trobem amb un camp protegit per una tanca i ens veiem obligats a vorejar-lo cap a l’est.

Damunt nostre s’alcen els verticals esperons del Camí Ramader.

En arribar a l’extrem del camp trobem un altre tancat similar, però, afortunadament, entre tots dos s’obre un corredor estret orientat al sud que ens permet arribar finalment a la pista del Montsec, per la qual tornarem a les Costes de l’Isaac.

Un cop a la pista, afrontem el llarg retorn cap al cotxe.

La caminada resulta molt agradable gràcies a les diferents perspectives que anem obtenint del Montsec: primer, del tram d’esperons situat entre la Roca Alta i el Pas de les Eugues...

...o de les tres dents del Puig del Camí Ramader...

...més endavant, de la Roca Alta i el Nerill...

...i, finalment, de la Roca dels Arcs, l’última gran elevació del Montsec per l’est.

L'impressionant tàpia meridional de la Roca dels Arcs deixa sense alè.

Tot i que les Costes de l’Isaac semblen molt a prop, la pista fa una gran volta per arribar-hi.

Per evitar-la, al mateix revolt des d’on distingim el nostre punt de partida neix una drecera a mà esquerra, perfectament senyalitzada amb una fita.

Aquest sender, molt evident i ben fitat, ens permetrà tornar directament a les Costes de l’Isaac.

El camí desemboca en un camp i desapareix momentàniament. L’hem de travessar per arribar a la pista situada a l’altre costat.

Després de passar pel costat de la Cabana de Paús, els camps verds de les Costes de l’Isaac anuncien el final de la nostra ruta.

Tot i així, abans de donar per acabada la jornada, no podem evitar girar-nos una última vegada per contemplar les imponents parets del Montsec, protagonistes indiscutibles d’aquesta magnífica excursió.