Des de la Casa Forestal de Castellfollit, un dels diversos habitatges destinats a enginyers forestals durant els segles XIX i XX a la Serra de Prades, prenem la pista que surt de la part posterior.

La pista puja suaument pel barranc de Castellfollit.

No obstant això, no triguem a abandonar-la per agafar l’Itinerari micològic, un sender que s’obre a mà dreta i que s’endinsa al dens bosc de Castellfollit.

Aquest camí guanya altura amb més decisió que la pista, tot i que està perfectament condicionat.

No és estrany, ja que és una ruta força concorreguda, perquè permet descobrir diferents bolets pintats als arbres que només es veuen des d’un punt determinat per la perspectiva; en aquest cas, un peu de rata. Es tracta d’un dels atractius de la Reserva Natural de les Muntanyes de Prades i d’un recorregut molt recomanable per fer en família.

Quan el sender arriba al coll amb el Tossal Rodó, continua pujant fins a trobar una pista una mica deteriorada, que seguim cap a l’esquerra.

Aquesta pista no triga a enllaçar amb la que hem agafat al començament de la ruta, que continua pujant cap a la Serra Llarga. Nosaltres la recorrem en sentit descendent, ja que el sender que puja al Coll de la Caldereta comença a una cota una mica inferior.

Després de fer un revolt pronunciat, la pista comença a baixar de nou cap al fons del barranc de Castellfollit. Tanmateix, gairebé no perdrem altura, ja que al cap de poc apareix a mà dreta un corriol poc marcat, assenyalat per una fita. Aquest és el camí que ens durà al Coll de la Caldereta.

Pugem amb decisió, sempre sota un frondós i bonic bosc, amb una gran varietat d’espècies arbòries, una constant durant tota l’excursió.

Precisament, el bosc és un dels principals atractius de la Serra de Prades, amb zones de gran densitat forestal i exemplars de dimensions notables.

Després de guanyar altura pel vessant nord de la Serra del Bosc, fem una llarga diagonal en direcció al Coll de la Caldereta, al qual arribem al cap de poca estona de pujada.

Aquest coll constitueix una cruïlla important de camins i és el nostre punt d’enllaç amb el GR que recorre tota la Serra del Bosc i uneix la Mola d’Estat amb la població de Prades.

Nosaltres seguirem la pista que neix al mateix coll en direcció a la Mola d’Estat.

Per a qui faci la ruta en sentit contrari, aquest és el punt d’accés des del barranc de Castellfollit.

No estem gaire estona a la pista, ja que el GR se’n separa aviat per remuntar un sender esglaonat.

Mentre pugem en direcció al Coll de la Cova Fumada, una clariana al bosc ens permet contemplar, vall avall, les Roques de Castellfollit, un dels pocs indrets de Prades on la roca s’imposa al bosc. Avui visitarem un altre racó amb característiques similars.

En arribar al Coll de la Cova Fumada, ens trobem amb la base de la Mola d’Estat que, com correspon a qualsevol mola que es preï, està protegida per parets pràcticament per tots els costats.

Tanmateix, sempre hi ha algun punt feble a la muralla, i el trobem una mica més endavant, perfectament senyalitzat pel GR. Després de superar aquesta escala natural de pedra, relliscosa per la humitat i els líquens, accedim...

... a la gran planura de la Mola d’Estat.

El dia és gris i ombrívol; de fet, més endavant acabarà plovent. Tot i així, la visibilitat es manté força bona. Cap al nord contemplem el barranc de Castellfollit, que s’allunya de Prades en direcció a la Conca de Barberà.

Si mirem cap a l’oest, els dos cims més alts de la Serra de Prades, el Tossal de la Baltasana i la Moleta, amb prou feines destaquen dins la uniformitat del massís.

Ens dirigim a les Tres Creus, situades a la vora del precipici i que homenatgen diversos excursionistes de la zona morts durant la Guerra Civil. Des d’aquest balcó privilegiat, tota la vall del riu Brugent s’estén als nostres peus, amb el pintoresc poble de Capafonts ocupant-ne la capçalera.

Cap al sud, el poble de Mont-Ral, amb l’església al capdamunt del turó, oculta parcialment les instal·lacions petroquímiques del Camp de Tarragona. Tot i així, es distingeix perfectament la característica flama que presideix permanentment aquest complex industrial.

Més a prop apareix la Mola de Roquerola, el nostre següent objectiu. Per arribar-hi haurem de recórrer l’agrest vessant sud de la Mola d’Estat.

Comencem baixant del cim pel mateix canaló que hem utilitzat per pujar, per tornar a la tranquil·litat del bosc.

Al Coll de la Cova Fumada, veiem un sender molt desdibuixat que baixa cap al sud, marcat amb una creu amb els colors del GR. Cal parar atenció en aquest punt, ja que el sender no baixa directament, sinó que gira cap a l’esquerra des del començament. A més, costa de seguir durant els primers metres a causa de la gran quantitat de fullaraca i restes vegetals que cobreixen el terra.

Després de baixar uns metres, el camí avança paral·lel a les parets de la Mola d’Estat, sense perdre gaire més altura.

En un moment donat, ja a prop dels Roquers de la Cansalada, abandonem el sender per acostar-nos a la base de les parets de la Mola d’Estat.

Aquest petit desviament està plenament justificat per les balmes a les quals condueix. Situades sota la paret de la Mola d’Estat, són de les més espectaculars que he vist, tant per les seves dimensions com pel seu intens color rogenc.

Després de visitar l’indret, tornem al sender principal i continuem cap als Roquers de la Cansalada. Aquest nom designa el conjunt d’agulles adossades al vessant sud de la Mola d’Estat, amb parets que arriben als cent metres de verticalitat, una cosa poc habitual a Prades. Els Roquers estan constituits per fins a dos pilars principals, acompanyats d’altres agulles secundàries que cauen vessant avall.

Al primer d’aquests pilars s'hi pot accedir fàcilment. Des d’allà gaudim d’unes magnífiques vistes del segon pilar, de la Mola de Roquerola i de la Vall del Brugent. Si mirem enrere, contemplem les parets de la Mola d’Estat, amb les balmes que hem visitat fa uns minuts, que s’intueixen sota les cingleres.

Ens trobem en un magnífic balcó sobre aquest racó salvatge, al mig del bosc, on apareixen pertot arreu agulles i torreons granítics amagades entre la vegetació.

Després de tornar al sender, podem observar de lluny el mirador natural des del qual hem contemplat aquest paratge espectacular.

Reprenem el camí, ara molt més evident, i, després de diverses pujades i baixades, arribem a una bifurcació. A banda del camí per on hem vingut, un ramal indica el camí de tornada cap a la Mola d’Estat per la Taula dels Quatre Batlles (per on tornarem més tard) i un altre cap al Coll de Viladecabres, pas previ a la Mola de Roquerola, el nostre següent objectiu.

Baixem pel sender humit i arribem ràpidament al coll.

Tot i que al Coll de Viladecabres hi ha un indicador que assenyala la Mola de Roquerola i, de fet, seguim el sender que surt d’aquí, aquest passa pel centre de la mola sense arribar al cim, situat a la part occidental. Després de recórrer uns metres pel camí, l’abandonem i, travessant un bosc dens i sense cap sender definit, arribem a la vora de la paret i de seguida assolim el punt més alt de la Mola de Roquerola.

Les vistes estan força limitades per la vegetació, però el veritable atractiu d’aquest cim és la proximitat de l’impressionant vessant sud de la Mola d’Estat, amb els Roquers de la Cansalada i les seves desenes d’agulles pràcticament a tocar.

També podem baixar uns metres per contemplar els murallams que protegeixen la Mola de Roquerola en tota la seva extensió. Estem en un racó salvatge i molt poc freqüentat que, per la seva bellesa i aïllament, bé mereix una visita.

Zoom sobre el cim i les balmes de la Mola d’Estat, visibles per damunt dels dos pilars principals dels Roquers.

Després d’una estona gaudint de les vistes, baixem per terreny brut fins a recuperar el sender de la mola i tornem al Coll de Viladecabres.

Ara toca tornar a pujar a la Mola d’Estat, però per l’altre costat, per visitar la Taula dels Quatre Batlles. Després de remuntar de nou fins a la primera bifurcació, ens dirigim novament cap al cim.

Després d’una pujada forta però curta, arribem a una pista que prové del Mas del Mateu i que seguirem fins al punt més alt de la mola.

Més endavant arribem a una nova bifurcació i agafem el ramal de l’esquerra.

No triguem a trobar la famosa Taula dels Quatre Batlles, amb un banc per a cada batlle o alcalde dels municipis que conflueixen just en aquest punt: Mont-Ral, Vimbodí, Montblanc (antigament Rojals) i Prades.

Després de visitar aquesta curiosa construcció, emprenem la tornada, primer per la pista que es dirigeix a Rojals. Després de passar pel vèrtex geodèsic, arribem al coll del Clot del Llop, on agafem la pista que apareix a mà esquerra i que flanqueja tota la Mola d’Estat pel seu vessant nord.

Seguint aquesta pista arribaríem novament al Coll de la Caldereta.

Però no arribarem al coll, perquè una fita assenyala un sender a mà dreta que baixa fortament i que ens permetrà enllaçar amb la pista de Castellfollit.

Aquest serà el tram més costerut de tota la jornada. A més, la gran quantitat de terra solta fa gairebé inevitable alguna relliscada.

Si mirem amunt, veiem el cim boscós de la Mola d’Estat, amb prou feines diferenciat de la resta de la Serra del Bosc. Aquí les parets romanen completament ocultes per la vegetació.

A la dreta apareix el Racó de la Panxa, on s’aixequen algunes agulles interessants, tot i que molt més modestes que les del vessant sud.

El pendent es suavitza a mesura que ens acostem a la pista.

Finalment arribem a la pista de Castellfollit, per tercera vegada en el dia, tot i que ara ja en el descens definitiu.

Encara agafarem una última drecera en un dels revolts, que ens permetrà retornar directament a la Casa Forestal.

Després de travessar per última vegada el Bosc de Castellfollit, arribem sense dificultat a la Casa Forestal de Castellfollit, i així posem punt final a aquesta tranquil·la excursió per un dels racons més bells de la Serra de Prades.