Comencem la ruta a l’ermita de Sant Antoni, una de les moltes que hi ha al Montsant, però a la qual, a diferència de la majoria, s’hi pot arribar amb vehicle. L’itinerari surt del mateix aparcament i segueix inicialment una pista que abandonarem en diverses ocasions durant el descens cap al riu Montsant, agafant un sender que escurça les seves nombroses corbes.

El recorregut que farem està ben senyalitzat en tot moment i discorre, en general, per un bon sender. Segons el cartell informatiu, la dificultat és alta a causa dels trams exposats dels Ventadors.

Si mirem cap amunt, ja veiem les escarpades parets de conglomerat que protegeixen gairebé tot el perímetre del Montsant.

La pista baixa suaument cap al riu Montsant a través d’una bonica pineda.

En diversos punts, el sender se separa de la pista per escurçar les corbes del camí per un terreny àrid i pedregós.

En apropar-nos al Coll del Prat, el paisatge s’obre i podem contemplar...

...la complexa geologia del Congost de Fraguerau, generada pel pas del riu Montsant. A l’esquerra, sobresurt el seu cim més característic, la Sella.

Des del Coll del Prat, el sender comença a baixar fortament cap al congost per un vessant terrós.

Abans d’endinsar-nos en les profunditats del congost, fem una ullada al cim que coronarem avui, l’altiva Punta dels Pins Carrassers, l’última muntanya del Montsant abans que el massís s’enfonsi sobre el congost. Tot i així, per assolir-la haurem de fer una bona marrada.

Ja força a prop del congost, la pista torna a endinsar-se al bosc, però nosaltres l’abandonem per un sender senyalitzat amb una fita.

El sender, força ample, escurça considerablement la distància travessant el bosc.

Més endavant tornem a enllaçar amb la pista, en un breu tram asfaltat que n’anuncia el final, ja que desapareix en arribar a...

...les Cadolles Fondes, un sector molt estret del congost on el riu ha anat excavant cavitats i gorgs a les parets que l’encaixonen.

El jove riu Montsant, fruit de la unió del riu de Prades i dels diversos rierols de la conca d’Ulldemolins, apareix a poc més d’un quilòmetre cap al nord, sota la Serra de la Llena, que distingim al fons.

Al llarg del seu recorregut, l’aigua erosiona els conglomerats i modela capritxoses formes a la roca.

Un excel·lent sender recorre tot el congost fins a Margalef i serà el que utilitzarem per apropar-nos als Ventadors.

Tot i que el riu discorre envoltat d’una densa pineda, la posició elevada del camí permet contemplar les cingleres i les agulles que dominen tots dos vessants del congost...

...com els Tres Jurats Petits, que veiem al fons i que culminen un dels múltiples esperons que baixen de la Punta dels Pins Carrassers.

En alguns trams, el sender travessa estrets passadissos entre enormes masses de conglomerat i la frondosa vegetació que cobreix Fraguerau.

A l’altra banda del riu destaquen voluminoses torres rocoses que acompanyen el Montsant en el seu llarg recorregut cap a Margalef. Recórrer només el Congost de Fraguerau ja ens oferiria una excursió prou bonica per quedar més que satisfets i, com que el sender és fàcil i està ben senyalitzat, és una ruta que recomanaria a excursionistes de qualsevol edat i condició física.

Arribem a un primer desviament que indica el camí cap al Racó de la Pastera, però nosaltres continuem pel sender principal.

Un tram sense arbres ens permet veure el petit però vertical circ de la Pastera, amb una cavitat que s’assembla a una porta ciclòpia a la part dreta.

Una altra bonica cinglera, aquesta amb semblança facial. La varietat de formes i relleus que ofereix aquest congost és realment impressionant.

En apropar-nos al desviament de Sant Bartomeu, distingim al fons l’agulla coneguda com el Formatge, darrere de la qual comença el sender que puja als Ventadors.

Per damunt dels nostres caps s’alça l'enorme pala nord de la Punta dels Pins Carrassers.

Després de passar per diversos meandres, abandonem el sender principal per dirigir-nos a un altre dels grans atractius del congost: l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, que dona nom al congost. Davant nostre s’obre l’estreta vall que condueix al Racó de Sant Bartomeu, al centre del qual hi ha l’ermita. L’entrada a la vall està flanquejada per dues altres formacions característiques de Fraguerau: la Cadira, a l’esquerra, i el Camell, a la dreta.

Antigament, un pont penjant permetia travessar còmodament el riu Montsant, però el temporal Glòria se’l va endur. Avui hem de desgrimpar un petit mur de conglomerat i travessar el riu (que en aquesta època amb prou feines és un rierol, però que després de les pluges pot tenir un cabal considerable) utilitzant unes taules de fusta.

El sender, inicialment força envoltat de vegetació, es va obrint a mesura que ens endinsem a la vall.

Tot i que l’ermita roman amagada fins a l’últim moment, sabem on es troba gràcies a la cridanera visera rocosa que la cobreix per damunt.

A prop de Sant Bartomeu, el llit del barranc es torna pedregós i el sender desapareix temporalment, però nombroses fites ens permeten seguir el camí còmodament.

Just abans d’arribar-hi, hem de travessar una mena de passadís estret excavat entre les roques.

De sobte, apareix davant nostre l’ermita de Sant Bartomeu, situada en un entorn realment màgic. L’ermita, de gairebé mil anys d’antiguitat però restaurada recentment, s’alça en un paratge espectacular, envoltada de parets extraplomades i capritxoses escultures de conglomerat.

En una paret propera a l’ermita, una balma tancada amb murs alberga un antic habitatge sota la roca, un tipus de construcció molt habitual en territoris dominats per aquest tipus de relleu.

L’espai interior és sorprenentment ampli i encara permet distingir les diferents estances que formaven l’habitatge, probablement utilitzat per pastors o pel mateix ermità.

Des de l’exterior de la balma, una terrassa natural que fa de mirador ofereix una magnífica perspectiva de les singulars formacions rocoses que envolten l’indret.

A l’altra banda del riu Montsant s’alça la gran massa forestal de la Punta dels Pins Carrassers, cim que assolirem en una estona.

Tot i que l’ermita roman tancada, el seu entorn més proper és un paraís.

Si aixequem la vista, observem l’enorme visera rocosa que havíem distingit des del barranc i que domina completament el conjunt.

Després d’aquesta visita, hem de desfer tot el camí pel barranc de Sant Bartomeu per tornar al sender principal del Congost de Fraguerau.

De nou al camí principal i després d’avançar una estona, arribem al desviament clau. Si seguíssim el camí inferior, arribaríem a Margalef recorrent íntegrament el congost, mentre que pel de dalt ens dirigiríem a la Punta dels Pins Carrassers i als Ventadors; aquest últim és el camí que hem d’agafar.

El sender inicia una pujada sense treva, de manera que ràpidament deixem avall el riu Montsant i el seu camí.

Mirant enrere, veiem el laberint de conglomerat de Fraguerau i les seves fabuloses torres, entre les quals destaca el vertical Bisbe, que escorten el riu.

Al vessant oposat continuen predominant les formes arrodonides característiques d’aquest paisatge.

No ens dirigim directament al cim, sinó que anem cap a l’aresta occidental de la Punta dels Pins Carrassers, amb prou feines definida per damunt del vessant pel qual estem pujant.

Des d’aquí es distingeixen perfectament els tres caps rocosos dela Sella, dominant el vessant septentrional de Fraguerau.

Arribem a l’aresta en una mena de coll, després del qual el terreny torna a desplomar-se sobre el Barranc dels Pèlags, al centre del qual apareix l’indret conegut com l’Engolidor, una escletxa oberta entre els estrats rocosos de tots dos vessants per la qual s’escolen les aigües del barranc.

El Barranc dels Pèlags s’enfila fins al punt més alt del Montsant, flanquejat en el tram inicial pels Castells, visibles a la fotografia, i pels Ventadors, que recorrerem a continuació.

Tot i que no tindrem una bona perspectiva dels Ventadors, ja que hi anirem per dins, sí que podem apreciar estructures geològiques similars a l’altre costat del barranc: llargues bandes de conglomerat que recorren el vessant. Aquestes vetes discorren paral·leles entre si i dibuixen ondulacions espectaculars en un paisatge que sembla tret d’una pintura.

Després de gaudir de les vistes, toca continuar pujant, cada vegada amb més exigència. Seguint les fites i les marques vermelles, avancem per l’aresta. Al principi està envaïda per carrasques i altres arbustos, però aviat es transforma en un terreny predominantment rocós. El sender ens encamina cap a una vistosa proa pètria que es distingeix al capdamunt.

Avancem molt més còmodament quan caminem directament sobre la roca, al costat de l’abisme que cau cap al Barranc dels Pèlags.

En un moment donat, les marques ens obliguen a abandonar temporalment la cresta per esquivar un tall.

Després toca flanquejar el vessant fins a superar aquest obstacle.

Al final de la travessa, les marques vermelles ens condueixen a fer una curta desgrimpada pel conglomerat, que superem amb precaució.

Per damunt nostre s’alça l’impressionant esperó que ha guiat els nostres passos des de l’inici de l’aresta i que marca el començament dels Ventadors. S’aprecia perfectament com els estrats s’aixafen i s'encavalquen els uns sobre els altres, donant la impressió de tancar definitivament el pas.

Mirant enrere, observem el tall que ens ha obligat a abandonar momentàniament l’aresta.

Les fites ens dirigeixen cap a la franja rocosa més transitable per afrontar el tram més vistós i costerut de la pujada.

A la nostra dreta observem com una altra faixa rocosa s’uneix a les seves companyes i comença a recórrer el vessant. El conjunt de totes elles forma la meravella geològica dels Ventadors.

La vista enrere permet apreciar el recorregut que ja hem fet per l’aresta, amb les marques vermelles guiant clarament l’itinerari. Al fons, gairebé fa vertigen contemplar la successió d’estrats paral·lels que, malgrat haver estat interromputs per l’erosió del riu Montsant, continuen alineats amb una regularitat sorprenent, com si l’aparició del riu no n’hagués afectat la continuïtat.

I quan sembla que la paret frontal ens tancarà definitivament el pas, s’obre un corredor estret entre dues bandes que ens permet accedir al vessant sud de la Punta dels Pins Carrassers.

Deixem enrere l’escletxa per la qual hem abandonat l’aresta occidental i ens endinsem al cor dels Ventadors.

Ara hem d’avançar pel passadís estret que es forma entre dos dels estrats dels Ventadors. Inicialment caminem per una cresta rocosa relativament ampla, però aviat el terreny es torna més aeri.

Ens trobem en un indret abrupte i espectacular. Tot i que no tenim la millor perspectiva dels Ventadors, ja que som al seu interior, sí que s’aprecia perfectament la multitud de cintes rocoses que recorren el vessant en sentit ascendent.

Durant la travessa, tenim una bona vista del tram intermedi del Barranc dels Pèlags, on la Mola separa el secundari Barranc del Parral, dominat per la Punta Pericana, del Barranc dels Pèlags, que continua pujant fins a arribar al desert de la Serra Major, visible al fons a la dreta.

Nosaltres continuem avançant en un puja-i-baixa constant mentre caminem per sota dels desploms dels estrats.

Arribem aleshores al tram més estret i exposat del recorregut...

...equipat amb un cable destensat que, al meu parer, és força innecessari, ja que discorre pràcticament arran de terra i ofereix poca utilitat real.

La vista enrere permet apreciar la verticalitat de l’entorn i el caràcter aeri del sender, que avança per una estreta lleixa en un ambient espectacular. Hi ha molt de buit entre nosaltres i el fons del Barranc dels Pèlags, que serpenteja 300 metres per sota dels nostres peus.

Superat aquest pas, la terrassa s’eixampla i guanya inclinació, anunciant el final de la travessa.

Quan arribem al final dels Ventadors, el terreny es suavitza sobtadament. Deixem enrere l’última elevació de l’aresta occidental, sota la qual es pot veure perfectament el sender pel qual hem pujat.

Al vessant oposat del barranc distingim clarament la Llibreria, amb els seus estrats alineats com si fossin volums acuradament ordenats...

...i també el Pont Natural, tot i que la perspectiva no és la millor per apreciar-lo.

El cim rabassut de la Punta dels Pins Carrassers, que per fi apareix davant nostre, contrasta poderosament amb...

...els profunds abismes que deixem enrere.

Deixem a la nostra esquerra el sender cap al Grau de Cornaleda, una altra de les vies d’ascens a la Punta dels Pins Carrassers...

...i ens apropem al cim, ja per un terreny molt més amable.

Després d’una breu pujada per un vessant una mica més costerut i pedregós...

...arribem al cim de la Punta dels Pins Carrassers, on s’obre una panoràmica magnífica.

La nostra mirada es dirigeix primer cap al sud, on la cresta del Montsant continua fins a assolir les màximes altituds d’aquesta serra, a la Serra Major.

Allà s’alça el cim més alt del massís, la Roca Corbatera, que manté el caràcter de la majoria dels cims del Montsant: amplis, arrodonits i poc destacats dins la uniformitat de l’altiplà.

Al nord-est, apareix el bonic poble d’Ulldemolins, situat al centre d’una conca envoltada de muntanyes mediterrànies.

A l’oest, d’on venim, contemplem el sector més salvatge i inhòspit del Montsant, amb els seus cims pelats separats per profunds barrancs.

Comencem el descens pel vessant oriental, seguint el sender que recorre tota la cresta septentrional del massís fins a la llunyana Roca Corbatera.

Tot i això, només el seguim uns metres, ja que al primer coll trobem un indicador que assenyala l’inici del Grau del Llop, per on abandonarem la muntanya.

Com en molts dels graus del Montsant, l’inici és abrupte i obliga a fer desgrimpades contínues, tot i que senzilles.

El camí passa de vegades per sota de balmes humides que, segons explica la tradició, podrien haver servit de refugi als últims llops de la serra, vistos suposadament per darrera vegada en aquest mateix indret.

Un frondós bosc cobreix els vessants septentrionals del Montsant. Després d’aquest primer tram més vertical, el camí s’adreça, ja més suaument, cap a la terrassa rocosa que sobresurt entre el bosc, anomenada la Trona.

La Trona és un magnífic mirador de la Punta dels Pins Carrassers i del Grau del Llop, per on hem baixat d’aquest cim.

Des d’aquí s’aprecia perfectament la capritxosa acumulació de blocs que forma el cim...

...i l’espectacular esllavissada que hi ha al seu vessant, un accident geològic molt habitual al Montsant.

També es contempla clarament el tram inicial del Congost de Fraguerau.

Reprenem el descens endinsant-nos novament al bosc.

Quan albirem els voltants del Coll del Prat, sabem que l’excursió s’acosta al final.

Finalment, arribem a la bassa de Sant Antoni, des d’on només queden uns metres fins a l’ermita homònima, on tanquem aquesta espectacular ruta circular per alguns dels racons més salvatges i fascinants del màgic Montsant.