Des del mateix poble de Cerler, que ja gaudeix d’unes vistes magnífiques sobre la vall de Benasc, iniciem la ruta per la pista que puja cap a la part alta del nucli urbà en direcció a l’hotel situat a l’extrem superior.

Un cop el deixem enrere i guanyem alguns metres més de desnivell, trobem un desviament a mà esquerra, ja sense asfaltar. Es tracta de l’anomenat camí de la Mina, que rep aquest nom per l’antiga explotació de pirita situada als vessants del Burroyo.

La pista comença a pujar cap a la mina, deixant de banda el sender que comunica Cerler amb les cascades d’Ardonés.

Després d’una llarga recta de pendent sostingut, la pista descriu un ampli revolt en ziga-zaga. Davant nostre destaca la torre de telecomunicacions situada una mica més amunt de l’explotació minera.

Aquest camí és un dels més panoràmics i agradables de tota la vall, ja que transcorre a una bona altura sobre aquesta. Les millors vistes són les que ofereix sobre la descomunal cara sud de les Tuques d'Ixeia.

La pista guanya altura suaument fins que, després d’un revolt pronunciat, arriba a un tram més planer on es troben les antigues instal·lacions mineres.

En un balcó sobre la vall hi ha un plafó informatiu, darrere del qual s’estén un pendent pedregós. Encara s’hi poden veure diversos pilars de fusta que pertanyien a l’antic telefèric que transportava el mineral extret de la mina a cel obert situada al costat mateix de la pista.

Just abans d’arribar a aquestes infraestructures, surt a mà dreta una pista molt més estreta i degradada.

Seguint-la, arribem a la part superior de la mina, on un ampli replà queda uns metres per damunt del camí principal.

En aquesta mina a cel obert s’extreia la pirita, que després es transportava fins al fons de la vall.

Des d’aquest replà surt un corriol que puja per la pissarra abans d’endinsar-se ràpidament al bosc. El camí, perfectament marcat, ha estat condicionat recentment com a part de la xarxa de rutes BTT que s’ha desenvolupat a la vall de Benasc durant els darrers anys.

El sender guanya altura amb decisió mitjançant nombroses llaçades que suavitzen el fort pendent. En qualsevol cas, la pujada és una autèntica delícia gràcies al magnífic bosc d’avets pel qual transcorre.

De mica en mica anem acumulant desnivell fins que, de sobte, el pendent afluixa. Després d’un tram breu en què la pujada és molt més suau, arribem a una secció completament planera. És aquí on hem de localitzar un sender més estret que es dirigeix directament cap al coll Burroyo, el nostre pròxim objectiu.

Després de continuar una estona més pel bosc, el camí entra de sobte en una zona de prats per on gairebé no guanyem altura, mentre ens apropem al tub del Barranco Alto, encaixonat entre el Burroyo i el Picalbo, que es veu a la dreta de la foto. El coll Burroyo queda a la part alta del barranc.

Des d’aquests prats és obligat aturar-se i contemplar les magnífiques vistes sobre les muntanyes de l’Ampriu i Cerler, separades per la inconfusible piràmide del pic de Cerler.

A partir d’aquí, alternant trams força suaus amb d’altres molt més costeruts i travessant ocasionalment algunes lleixes una mica aèries, ens endinsem en el corredor ample però inclinat.

Un cop superats els 2.000 metres d’altitud, arribem finalment al fons del Barranco Alto, amb el coll Burroyo alçant-se damunt nostre.

El sender creua el barranc, per on amb prou feines baixa aigua, i guanya altura per l’altre costat, traçant llaçades per mitigar el fort pendent.

A l’altre costat del corredor s’alça el cim del Burroyo, completament cobert pel bosc.

Quan veiem que el sender s’allunya del barranc per dirigir-se cap al Picalbo, abandonem el camí per pujar directament al coll.

Per fer-ho, tornem a travessar el llit del barranc i remuntem els vessants herbosos que ens separen de la divisòria.

Des d’aquest punt s’obté una magnífica perspectiva del barranc Alto, des d’on es poden distingir tant el sender que hem recorregut com el mateix poble de Cerler, més concretament la seva estació d’esquí, visible a la dreta.

Des d’aquest coll, només ens queden 50 metres de desnivell, primer pujant per terreny obert i després endinsant-nos al bosc que protegeix el cim del Burroyo, sense cap sender visible.

Després de buscar durant uns minuts entre els arbres i esquivar diversos troncs caiguts, trobem la petita fita que assenyala el cim. Malauradament, la vegetació espessa limita les vistes, que només s’obren cap a la Sierra de Chía i el Cotiella.

Tornem al coll, amb la serra Negra al fons, avui més fosca del que és habitual a causa dels núvols que comencen a cobrir el cel.

l primer cim destacat de la serra Negra és l’amplíssim Pic d'Espacs, que tenim a prop. A la part més septentrional s’alça imponent l’Estatats, ja a Cregüeña.

Des del coll comencem a baixar en direcció nord-oest per un terreny una mica confús, a causa del poc pendent i de la presència de nombrosos arbres dispersos pel prat, que dificulten l’orientació. El nostre objectiu és arribar a la carena que delimita per l’est el barranc de Belarta, on trobarem el sender que ens permetrà tornar còmodament a la pista de la Mina.

Cap al nord destaca la Plana Pomé, el verd intens de la qual contrasta amb els boscos i els roquissars dels voltants, amb les muntanyes del fons de la vall a l’horitzó.

Un cop localitzat el sender i mentre baixem cap a la pista, mirem enrere per contemplar la silueta ampla i boscosa del Burroyo.

L’últim tram transcorre per l’interior de l’espès pinar de Belarta.

Finalment arribem a l’extrem superior de la pista de la Mina, des d’on emprendrem el llarg retorn a Cerler. Des del replà situat en aquest punt es veu perfectament l’inici del sender pel qual hem baixat des del coll Burroyo.

Comencem la baixada seguint la pista fins al barranc de Belarta, amb la gran massa forestal del Burroyo dominant el paisatge davant nostre.

Travessem el cabalós barranc de Belarta, que sempre baixa amb força aigua.

Després del barranc i d’una llarga recta, la pista canvia de vessant i passa a la cara oest del Burroyo, on s’alcen els formidables espadats de la Coroneta Rasa.

Després de passar al costat d’uns bancs, travessem un altre barranc on trobem un mur antiallaus.

Tot seguit travessem un tram de bosc, on fem alguna pujada i baixada abans de tornar a terreny obert, a prop de l’antena que havíem vist al començament de la ruta.

Després de deixar enrere l’antena de telecomunicacions, ja veiem la mina i les restes del telefèric, on tanquem la circular d’un cim poc freqüentat però que, juntament amb el piramidal i famós pic de Cerler, forma una de les parelles muntanyenques més característiques dels voltants de Cerler.