Uns núvols capriciosos impedeixen tenir una vista diàfana del Puigpedrós des del revolt de la pista al refugi de Malniu, on deixem el cotxe, ja que la barrera d'accés al refugi està tancada. Des d'aquí veiem el forat on es troba el refugi, sota els vessants del nostre cim.

La pista, en excel·lent estat de conservació, travessa un frondós bosc mentre va guanyant altura molt gradualment.

Algunes clarianes permeten contemplar la distància que encara ens separa del refugi. En total, des del revolt on hem deixat el cotxe, són uns 3 km de pista, que es fan una mica llargs.

Quan encarem el Roc de la Llosa, sabem que ja ens apropem a la plana on hi ha el refugi.

El refugi de Malniu, avui tancat i barrat i sense ni una ànima al voltant, a diferència de la gentada que acostuma a freqüentar-lo durant els dies d'estiu. De fet, no veurem ningú en tota la jornada.

Passat el refugi, un camí ample, ben indicat amb cartells i marques de GR, baixa uns metres...

...per arribar a l'Estany Sec, mig glaçat, amb el Roc de la Llosa dominant-lo des de les altures.

El camí travessa el desguàs de l'estany mitjançant unes passarel·les i comença a remuntar el vessant nevat que veiem al fons.

Anem pujant pel prat esquitxat de clapes de neu. Al fons es distingeix l'ample tub del Torrent d'Envalls, per on començarem l'ascensió pròpiament dita al Puigpedrós.

Poc a poc deixem enrere tant l'estany com el refugi, guanyant altura sobre la plana de Malniu.

A la part alta del prat arribem a una bifurcació important. El sender inferior es dirigeix cap a la vall d'Engorgs, mentre que el de la dreta puja cap al Puigpedrós.

Mentre avancem, els núvols juguen constantment amb el paisatge, amagant i descobrint fragments del Cadí. Tot i així, se'n distingeix perfectament el caràcter abrupte de la immensa muralla.

El sender cap al cim avança primer a mitja altura, sense guanyar gaire desnivell, en direcció al Torrent d'Envalls, que farem servir per arribar al Coll de les Molleres. El camí travessa diversos torrents alimentats per l'incipient desglaç i arriba a la base del Pedradreta, on comença a remuntar el pendent mitjançant una sèrie de ziga-zagues.

En un punt determinat, el sender travessa el barranc uns metres per sota d'una petita presa de fusta. És aquí on abandonem l'itinerari habitual per encarar directament el tub i arribar abans a les zones de neu contínua.

Els primers metres encara alternen clapes de neu i terreny descobert, però ben aviat trobem un mantell continu que ens permet posar-nos les raquetes.

El pendent, sostingut però moderat, poques vegades supera els trenta graus, cosa que facilita una progressió còmoda i constant.

Mirant enrere apareix l'extensa plana de la Cerdanya, que s'estén sota els nostres peus, esquitxada de pobles i delimitada al sud per la mola de la Tossa d'Alp...

...i la més afilada Serra del Moixeró, amb les Penyes Altes en una posició central.

Amb cada vegada més neu, el pendent es va suavitzant i el coll ja es distingeix una mica més endavant.

Quan el relleu s'acaba d'aplanar, girem gradualment cap a la dreta sense arribar a assolir el coll.

El següent objectiu: entrar a la fondalada entre la pala nevada i la cota rocosa de la dreta de la fotografia, esquitxada d'avets.

Un petit coll secundari s'obre davant nostre i cap a ell dirigim les nostres passes, traçant àmplies ziga-zagues per esquivar les roques que afloren al vessant.

Mentre pugem, observem la capçalera de la vall d'Engorgs, dominada per la silueta piramidal del Cim de la Costa de Montmajor, que no deixa de ser una cota secundària del...

...Puigpedrós, el cim ampli del qual apareix per primera vegada completament lliure de núvols.

Enrere deixem el Coll de les Molleres i la discreta punta del Pedradreta.

Pocs metres abans d'arribar al petit coll, quan ens situem gairebé a l'altura de la cota rocosa, girem decididament cap a l'esquerra per remuntar el Serrat de les Perdius Blanques.

Com es pot apreciar a la fotografia, el pendent s'accentua notablement en aquest tram. Al fons, el Bony del Manyer, una altra de les muntanyes que envolten la vall d'Engorgs.

Els pendents d'aquest tram són els més forts de tota la jornada i poden arribar a inclinacions de 35-40 graus en punts molt concrets, ja al límit del que permeten les raquetes. Per això anem traçant ziga-zagues per pujar més còmodament i esquivar les roques escampades pel vessant, guanyant així uns 200 metres de desnivell.

Guanyem metres ràpidament, de manera que la perspectiva sobre la Cerdanya va millorant.

Un cop superat el tram més inclinat, entrem en una pala nevada, encara força costeruda però menys que al tram inicial.

La Portella del Torer separa els amplis cims de la Carabassa i el bicèfal Bony del Manyer, tots dos situats a l'altra banda de la vall d'Engorgs.

Finalment, una fita solitària assenyala el final d'aquest tram més costerut...

...i l'inici de l'últim: la travessa per les extenses Molleres del Puigpedrós, amb el cim esperant-nos a l'altra banda de la plana.

Comencem a travessar les Molleres del Puigpedrós seguint petjades prèvies per una plana que enganya força, ja que és molt més gran del que sembla a primera vista; no debades té més d'un quilòmetre de llargada.

Les muntanyes de Núria queden mig tapades pels núvols, tot i que encara es distingeixen alguns cims, com el Puigmal a la dreta, el Noucreus al centre i el Bastiments a l'esquerra de la fotografia

El pendent va augmentant a mesura que ens apropem al cim.

A la nostra dreta, per damunt del suau vessant, apareix per primera vegada el Carlit, el cim més alt de la Cerdanya i amb un aspecte molt diferent del Puigpedrós.

La pujada al Puigpedrós en condicions de poca visibilitat es pot complicar a causa de la immensitat de la plana del cim i de la manca de referències per orientar-se.

Ja arribem a la base del cim, però no l'encarem directament, sinó que el voregem per la dreta. La cara sud està massa glaçada i inclinada per avançar-hi amb raquetes.

La cara est és molt més accessible, de manera que, després de fer una volta d'unes desenes de metres i quan trobem el millor punt, encarem el coll situat entre els dos cims del Puigpedrós.

Vista enrere del tram que hem recorregut pel vessant est.

Després d'un curt tram de roca, arribem al vèrtex del Puigpedrós, que no és el cim, ja que aquest es troba més al nord. Tanmateix, des del vèrtex es gaudeix de vistes molt millors cap al sud i sobre tota la Cerdanya.

Rere l'amable Carabassa, el molt més feréstec Cadí acompanya el Segre en el seu recorregut cap a l'oest.

Al darrere del Comabona apareixen les altres grans muntanyes del Prepirineu Central català: Ensija i la carena del Pedraforca.

La Tossa Plana de Lles, el segon i darrer 2.900 de la Cerdanya espanyola.

Rere el Pedradreta, que es mostra com una petita espatlla blanca sota el faldar del Puigpedrós, s'estén la gran plana de la Cerdanya, a l'altra banda de la qual...

...apareixen, monumentals i ombrívols, el Puigllançada i la Tossa d'Alp.

Les muntanyes de Núria, envoltades d'un to grisós que en dificulta la contemplació.

Sota les muntanyes de Núria, la Cerdanya, ja en territori francès, continua cap a l'est fins a desplomar-se sobre la vall de la Tet, en direcció al Mediterrani, ja proper.

Ens apropem al cim nord per contemplar la cara més abrupta del Puigpedrós, on grans cingleres i canals cauen sobre el profund circ del Clot de Peiraforca i la vall de Campcardós. A l'horitzó, les muntanyes de Lanós.

Del Puigpedrós surt una aresta molt accidentada cap al nord, on s'alça el cim més afilat i abrupte de tota la zona: el Roc Colom.

Rere la carena del Roc Colom i la vall de Campcardós apareixen les muntanyes andorranes, amb els Pics de Fontnegra en primer terme.

I, rere la capçalera de Campcardós, les mil muntanyes d'Andorra. Després d'una estona de descans, el fred comença a fer-se notar, de manera que comencem a baixar cap al sud, per la plana amable.

Des de l'avantcim nord deixem a la dreta els dos cims del Puigpedrós, que amb prou feines sobresurten per damunt de la immensa plana del cim.

Mentre baixem per la plana, gaudim d'aquesta vista fugaç del llunyà Montsec de Rúbies per damunt de l'obertura de la Portella del Torer.

De tornada repetim el mateix itinerari, tot i que ens desviem lleugerament per visitar el modest Pic de les Molleres del Puigpedrós, tot just una elevació sobre la gran plana nevada.

Aquesta desviació està justificada perquè des d'aquí es tenen unes magnífiques vistes dels circs que cauen de la plana del Puigpedrós cap al sud, que, tot i no tenir una magnitud tan gegantina com el de Campcardós, són igualment bells.

De la mateixa manera, des d'aquest petit cim podem observar l'Estany de Malniu, avui completament cobert de neu.

Rere el Pedró de la Tosa, una última ullada al Carlit i la seva cort abans de baixar cap a Malniu.

Baixem pel Serrat de les Perdius Blanques, sense desviar-nos tant cap a l'esquerra com durant la pujada, però sempre tendint cap al Pedradreta, que veiem a la fotografia.

Un cop al coll, baixem pel Torrent d'Envalls, amb una neu molt transformada que fins i tot ens permet surfejar sobre l'element blanc.

A la part baixa de la canal, la neu s'acaba i ens incorporem de nou al sender que ens porta...

...a l'Estany Sec i al refugi de Malniu, amb molta menys neu que al matí. La calor va fent efecte...

I així, seguint la llarga pista i amb aquestes vistes sobre el Cadí, arribem de nou al revolt on hem deixat el cotxe, no sense abans...

...acomiadar-nos del Puigpedrós, el cim del qual amb prou feines sobresurt un mil·límetre per damunt de l'ampla plana del Serrat de les Perdius Blanques.