Els Baños de Panticosa són plens de campistes, banyistes i algun muntanyenc, i l'enrenou és monumental, de manera que intentem abandonar l'indret com més aviat millor. Travessem tota l'esplanada dels Baños en direcció al refugi de la Casa de Piedra.

Els tresmils del massís de les Argualas vigilen des de les altures els Baños de Panticosa. Demà baixarem pel coll de Pondiellos (dels dos colls que es veuen, el de la dreta).

Darrere del refugi comença el sender que ens durà a Bachimaña.

Fent ziga-zagues, el sender puja ràpidament i deixem avall el gran complex del balneari de Panticosa.

Anem alternant trams pedregosos amb d'altres de més còmodes.

Després de guanyar uns 100 metres de desnivell, arribem a un mirador del balneari.

Uns metres més amunt, el camí entra a l'engorjat excavat pel riu Caldarés i avança sempre pel seu marge esquerre. Com que és un itinerari molt concorregut, els trams més estrets estan equipats amb cables, tot i que el sender és sempre ample i còmode.

Bonics i cabalosos salts d'aigua que s'obren pas entre el granit van embellint el recorregut.

Mirant enrere, contemplem la característica vall glacial de Panticosa i el seu balneari.

Després del tram dels salts d'aigua, la vall s'obre i podem veure al fons el gran ressalt damunt del qual s'assenta la conca lacustre de Bachimaña.

Després de travessar uns prats, el barranc torna a encaixonar-se, tot i que només temporalment...

...abans d'obrir-se definitivament quan arribem a la gran muralla de la Cuesta del Fraile, amb les seves cascades precipitant-se per les llises plaques de granit. Aquesta paret defensa l'accés a la capçalera lacustre de Bachimaña i sembla infranquejable...

...però el camí aprofita una àmplia canal herbosa situada a la seva part esquerra per superar-la mitjançant diverses llaçades.

En contrast amb la foscor del circ, trencada únicament per les blanques cues dels nombrosos salts d'aigua que baixen per la paret, la conca de Lavaza encara roman ben il·luminada pel sol.

Les tres puntes dels Foratulas, igualment assolellades, completen un magnífic teló de fons.

Un cop superades les llaçades de la Cuesta del Fraile, el sender gira a la dreta per arribar a l'Ibón Inferior de Bachimaña, preludi de la seva extensa conca lacustre. Per damunt de l'extens mur de granit apareixen els cims del Serrato i la Peña de Xuans. Deixant de banda el desviament que porta al modern refugi, situat a la riba oposada de l'estany, continuem en direcció a la presa de l'Ibón Superior de Bachimaña.

Una breu pujada ens deixa en un magnífic balcó sobre aquest gran estany. A l'Ibón Superior de Bachimaña conflueixen els tres braços principals de la conca homònima. El de la dreta porta a la llarga i inhòspita vall de Bramatuero; el central avança cap al nord en direcció als ibons de Pecico, i l'esquerre, que serà el que agafarem nosaltres, es dirigeix als Ibones Azules i als Picos del Infierno. Per damunt de les crestes de Pecico treuen el cap el Falisse i un dels gegants de la zona, la Gran Facha.

Al vessant oposat destaca el Gran Pic de Peterneille, que domina l'entrada als Ibones de Bramatuero, la llarga vall dels quals s'intueix sota la cresta.

El sender voreja l'estany per l'esquerra fins que comença a baixar cap a uns prats. És aquí on, per primera vegada durant la jornada, apareix el nostre cim, que s'alça damunt de la Cascada de los Azules, per on desaigüen els ibons homònims.

Després de travessar el riu arribem a una important cruïlla de camins, punt d'inici dels tres senders que es dirigeixen cap a cadascun dels punts cardinals de Bachimaña, perfectament senyalitzats amb un indicador. El nostre camí és el que va cap a l'oest, en direcció a Respomuso.

El sender puja suaument en diagonal cap al barranc dels Azules.

La nit va guanyant terreny a passos de gegant i el sol amb prou feines il·lumina ja els cims de Bramatuero, el Serrato i la Peña Xuans.

Després d'un tram més planer emprenem la pujada final a l'Ibón Azul Inferior...

...al qual no triguem a arribar. No ens aturem aquí, sinó que continuem fins a l'Ibón Azul Superior, situat uns 50 metres més amunt.

En lloc de seguir el GR, que de seguida es desvia cap a la dreta, agafem un sender que remunta el barranc de desguàs de l'Ibón Azul Superior. És una opció més incòmoda, tot i que no presenta dificultats destacables.

Aleshores apareixen el Pico de Piedrafita i la Punta Gaurier, convertits a aquestes hores de la tarda en grans masses fosques.

No triguem a arribar a l'Ibón Azul Superior, la característica forma de ferradura del qual s'aprecia perfectament. També veiem per primera vegada el Cuello del Infierno, per on demà començarem l'ascens als Picos del Infierno.

Amb el Vignemale il·luminat per les últimes llums del dia, busquem un lloc on fer bivac. No costa gaire trobar-ne un, ja que els prats plans i verds que envolten l'estany ofereixen racons veritablement idíl·lics.

L'endemà al matí ens llevem amb les primeres llums de l'alba i, després de preparar l'equip, comencem la jornada. Seguint el sender, recorrem primer un tram completament pla al costat del riu que baixa de l'antiga glacera dels Infiernos.

Quan ens acostem a la base de la paret del Pico de Piedrafita, travessem la llera i comencem a remuntar el barranc, primer per terreny herbós i després pel seu llit pedregós.

Poc abans del petit coll que es distingeix per damunt de la congesta i que ens separa de la conca rocosa situada sota el Cuello del Infierno, tornem a travessar el barranc.

Els primers raigs de sol encenen encara més la ja de per si acolorida cresta dels Infiernos.

A mesura que pugem cap al coll, obtenim una perspectiva cada vegada millor de la nostra muntanya. A la dreta de la imatge es distingeix el Garmo Blanco, separat del nucli central dels Infiernos per una doble bretxa. Immediatament a la seva esquerra s'alça l'Infierno Occidental i, darrere la "marmolera", l'Infierno Central i l'Oriental, aquest últim també separat per una altra bretxa. A sota encara es distingeixen les restes de la difunta glacera dels Infiernos.

El Cuello del Infierno ja és molt a prop. Baixant uns metres passarem a l'altre vessant i afrontarem els últims 100 metres de desnivell per l'esquerra de la rocosa coma.

Per fi el sol ens arriba, il·luminant les muntanyes de Panticosa i el colossal Vignemale, la silueta del qual domina contundentment l'horitzó.

Els últims metres abans del coll transcorren entre blocs de mida mitjana, força estables.

A l'altra banda del Cuello del Infierno ens espera l'Ibón de Tebarray, dominat per la piràmide perfecta del cim homònim. Probablement, un dels paratges més fotografiats del Pirineu.

Darrere del Tebarray i del Pic de Soques comença a treure el cap el llegendari Midi d'Ossau.

Del coll surt un sender a mà esquerra que puja per la tartera en direcció al Garmo Blanco, que inicia la cresta dels Infiernos per l'oest.

La tartera és de les dolentes, però diversos corriols la travessen, tant per arribar al cim que veiem a dalt de tot com per arribar a la bretxa per on passa la via normal, situada a la dreta.

El tram final de l'ascens és força costerut i requereix una grimpada fàcil, tot i que contínua.

Mirem enrere cap al Tebarray, darrere del qual apareix el Balaitús, l'últim gran tresmil dels Pirineus per ponent.

Tot i que no és necessari, ens acostem a la cresta per contemplar com cau a plom el vessant nord dels Infiernos, un autèntic espectacle pel qual val la pena fer aquesta petita marrada. En primer pla s'alcen les grans parets de l'Infierno Occidental i, al fons a l'esquerra, l'Infierno Oriental, a l'extrem oposat de la cresta.

Si continuem pel fil trobarem algun pas de II grau, fàcilment evitable si ens apartem uns metres i avancem per la tartera.

Recuperem el sender en els últims metres abans de...

...el cim del Garmo Blanco, primera elevació de la cresta dels Infiernos, amb la mola de l'Infierno Occidental al darrere.

Comencem el descens per la senzilla cresta. Tot i que no sembla complicada, després d'uns metres preferim baixar cap a la ruta normal per evitar sorpreses. El camí avança just pel límit entre l'esquist i el marbre fins a arribar al coll que vèiem a la dreta del cim, on la marbrera s'uneix a l'aresta.

Baixem per les canals situades a la dreta de la cresta en direcció al sender, amb passos senzills però molt aeris, ja que la gran rampa de la marbrera queda just a sota i una relliscada suposaria una caiguda de més de 400 metres fins a la base de la muntanya.

En un terreny caòtic però senzill, les fites ens guien pels millors passos, que normalment transcorren a tocar de la marbrera.

Enrere queda el Garmo Blanco.

A l'últim tram entrem a la mateixa marbrera per pujar directament al coll que vèiem des de la cresta, grimpant sense dificultat pel marbre.

Des d'allà només resta afrontar la suau i fàcil aresta sud-oest de l'Infierno Occidental, amb uns 70 metres de desnivell.

Comencem a tenir la millor perspectiva de l'altra marbrera, la que separa l'Infierno Occidental del Central, visible a l'altra banda.

Finalment arribem a la cresta de l'Infierno Occidental i, en pocs metres...

...al seu cim. Les vistes des del cim són magnífiques, com correspon a una de les grans muntanyes dels Pirineus. A més, aquesta muntanya té l'afegit de sobresortir clarament per damunt de tots els situats més a l'oest, de manera que la panoràmica en aquella direcció queda completament lliure: la Partacúa, Collarada, l'Aspe, el Bisaurín i el massís de Larra es distingeixen perfectament, malgrat la calitja de l'horitzó.

El Garmo Blanco queda empetitit davant la mola del Balaitús i les seves crestes, que dominen el panorama septentrional.

A l'est, més enllà de la vall per on hem pujat, s'alça la muralla que va del Piedrafita a la Gran Facha, darrere la qual apareixen les muntanyes interiors de Respomuso, com la Llena Cantal i les seves agulles o el Cambales.

El trio de Panticosa sobresurt per damunt dels ibons de Pondiellos: el gran Garmo Negro, l'Algas i, ocult darrere del primer, l'Argualas.

Del Infierno Occidental al Central amb prou feines hi ha 10 minuts, però constitueixen el tram més famós de l'itinerari, ja que hem de travessar la cèlebre"marmolera". Amb el Vignemale com a teló de fons, toca creuar-la per fer els altres dos cims de la cresta.

El pas té més fama que dificultat, ja que l'aresta és ampla en tot moment i amb prou feines transmet sensació d'exposició, tot i que l'ambient a banda i banda és impressionant.

Deixem enrere l'Infierno Occidental amb rapidesa.

Anem arribant al final de la "marmolera" després de desgrimpar algun pas o flanquejar alguna roca més afilada, abans de recórrer un últim tram per una cresta senzilla d'esquist.

D'aquesta manera arribem al cim de l'Infierno Central, el més alt del conjunt. Com que té una panoràmica pràcticament idèntica a la del cim anterior, no ens hi aturem i continuem la ruta. El Pico del Infierno Oriental ens espera a l'altra banda d'una bretxa, a la qual baixem per terreny ample, tot i que descompost.

L'ascens al Pico del Infierno Oriental des de la bretxa és molt curt. Grimpem en diagonal, evitant la part més vertical del cim, la que cau directament damunt de la bretxa.

En pocs minuts assolim el cim del Pico del Infierno Oriental, des d'on contemplem els seus dos germans, separats per l'espectacular "marmolera".

Sota la gran paret d'aquest cim, les últimes congestes de l'antiga glacera de la Nevera del Infierno esperen, ja sentenciades, la seva inevitable desaparició.

El que des d'aquí sembla una cresta senzilla ens separa del Garmo de Pondiellos i de l'Arnales. Tanmateix, la perspectiva enganya: una bretxa profunda impedeix el pas directe cap a tots dos cims, per la qual cosa el descens per aquesta aresta aconsella l'ús de corda.

Des d'aquest cim gaudim de la millor vista dels estanys de la capçalera lacustre de Bachimaña, entre els quals destaquen els dos Ibones Azules.

El Pico de Pondiellos separa el coll de Saretas del de Pondiellos, situat a la seva dreta. És cap a aquest últim que ens hem de dirigir per iniciar el llarg descens als Baños de Panticosa.

En primer lloc, tornem a la bretxa amb l'Infierno Central, on conflueixen dues canals: la profunda canal nord i la sud. Així es veu el Pico del Infierno Central des de la bretxa.

Fem una ullada a la canal nord, objectiu hivernal d'alguns alpinistes, amb la morrena de l'agonitzant glacera als seus peus.

Després d'aquesta ullada, emprenem el descens per la canal oposada. Comencem a baixar pel seu marge dret, seguint les fites que descendeixen pel trencat i costerut vessant meridional de l'Infierno Central. Anem perdent altura aprofitant terrasses i lleixes, sempre molt a prop de la canal sud, tot i que sense arribar mai a entrar-hi.

Cap a la meitat del descens ens allunyem lleugerament de la canal per recórrer un tram una mica més herbós.

Tanmateix, no triguem a tornar-nos-hi a acostar per desgrimpar l'últim tram del vessant.

Els dos cims de l'Arnales. Tot i que pugui semblar el contrari, el més alt és el que queda més a l'esquerra.

L'últim tram del descens és el més tècnic, amb algun pas curt de II grau una mica exposat.

Finalment arribem al sender que ens durà a la base de l'Arnales i al coll de Pondiellos.

Vista enrere de la canal sud i del vessant pel qual hem baixat.

Mentre travessem la tartera, veiem la profunda bretxa que talla l'aresta est de l'Infierno Oriental.

Quan arribem a l'ombra de l'Arnales, comencem l'aproximació al coll de Pondiellos, que apareix a l'altra banda del Pico de Pondiellos.

Arribem al coll de Saretas...

...des d'on gaudim d'aquesta magnífica vista del Vignemale i de les muntanyes d'Ordesa.

La travessa a mitja altura del Pico de Pondiellos resulta una mica feixuga per la inestabilitat del terreny, tot i que no és gaire llarga. En segon pla, la mola del Garmo Negro i l'esvelta Aguja de Pondiellos intimiden cada vegada més a mesura que ens acostem al coll.

Arribem al coll de Pondiellos, on...

...ens acomiadem dels Infiernos...

...i de la seva cara sud, per on hem baixat. Des d'aquí el descens sembla molt més complicat del que realment acaba sent.

També ens acomiadem dels ibons de Pondiellos, dels estanys més alts dels Pirineus, envoltats d'un paisatge de desolades tarteres.

Ara toca afrontar l'etern descens fins als Baños de Panticosa, que veiem al fons de la vall.

Primer baixem per una tartera de grans blocs que, uns cent metres més avall, es transforma en un pedregar de blocs més petits.

A la nostra esquerra ens acompanya l'espectacular esperó oriental del Pico de Pondiellos.

A dalt queda el coll de Pondiellos.

Ja per sender, baixem pel vessant en direcció a un promontori rocós que s'alça damunt de la Mallata Alta de Argualas i que veiem a l'esquerra de la fotografia.

El Vignemale comença a amagar-se darrere dels Dientes de Batanes i de l'esmolada Peña de Xuans.

Els espectaculars cims de l'Argualas i del Garmo Negro també van quedant enrere.

Arribant al promontori, ja per un sender ben marcat.

Després de travessar-lo fins a l'extrem esquerre, el sender baixa per una canal força terrosa.

Vista enrere de la canal per on hem baixat.

Una nova baixada per una altra canal ens deixa a la Mallata Alta de las Argualas, on enllacem amb el sender que puja al Garmo Negro.

Travessem l'extens prat per arribar als boscos de la part inferior, que creuarem en diagonal cap a la dreta per entrar a la Mallata Baja.

Després de travessar la Mallata Baja de las Argualas, emprenem el descens final als Baños de Panticosa, on posem punt final a aquesta magnífica circular pel cim principal de la zona i un dels grans de la serralada.