Comencem l’ascensió en una tarda ombrívola d’octubre des del replà on hem deixat el cotxe, situat a uns 1.420 m d’altitud, agafant un camí que surt a la dreta i que té una fita a l’entrada. Comencem a caminar tranquil·lament pel sender, gaudint del bosc tardorenc, farcit de bolets i amb un deliciós olor d’humitat.

El sender puja decididament i sense pèrdua a través del bosc fins a arribar a una cruïlla on enllacem amb el GR procedent de Barbaruens.

A la nostra esquena queda el camí que hem agafat des de l’aparcament, marcat amb una creu, però que a la tornada no hem d’oblidar d'agafar.

Després d’una estona de pujada, ens incorporem a la pista just quan arriba al final, punt on es transforma en un sender.

Entre el bosc tardorenc, comencen a aparèixer els murs calcaris de la Punta Reduno.

El camí continua pujant pel bosc, tot i que en alguns trams s’obre i permet contemplar els immensos espadats que s’alcen sobre el barranc de Bilsé, uns quants metres per sota de la nostra posició.

Mentre travessem els diferents barrancs que baixen del pic Reduno, veiem com una tempesta comença a acostar-se des de Chía.

Les parets verticals del barranc de Bilsé protegeixen l’accés al circ d’Armeña, cap al qual ens dirigim.

L’ascensió final fins a la Colladeta d’Armeña la fem ja sota un intens xàfec. Des del coll, baixem uns 60 metres i voregem l’estany d’Armeña per la dreta. Un cop allà, continuem uns 20 minuts per un bosc preciós i gairebé pla fins a arribar al refugi d’Armeña (1.860 m), molt ben conservat, on passarem la nit. Al fons, el Llosal apareix emboirat mentre la tempesta s’intensifica.

L’endemà, comencem a caminar per un sender que travessa inicialment una tartera de pedres mitjanes, una mica incòmoda de remuntar. Després de superar uns 100 metres de desnivell, entrem en uns prats que ens permeten avançar amb força comoditat i rapidesa, mentre ens anem acostant al colossal cim del Cotiella.

El sender discorre a prop de les parets de la Cresta d’Armeña, a la nostra dreta, ja que a l’esquerra hi ha els avencs d’Armeña i dels Lleners, molts dels quals han estat explorats i catalogats. Avançar per aquest terreny càrstic resulta feixuc i pot ser perillós en dies de poca visibilitat, de manera que és preferible travessar el circ d’Armeña pel seu costat dret. A mesura que pugem pel circ, la llum del dia va guanyant terreny.

A poc a poc anem guanyant altura fins a arribar a un tub que, un cop superat, ens situa a la part superior del circ d’Armeña. Davant nostre apareix ja el Cotiella, com una closca gegantina solcada per estrats marrons i pilars verticals.

A la seva esquerra hi ha el coll de Cotiella, que separa el nostre objectiu del Cotielleta, també dotat d’impressionants parets a la cara nord.

Mentre voregem la cara nord del Cotiella, gaudim d’una bona vista del pic Espouy.

Per arribar al coll, hem de remuntar una darrera pujada, que es supera amb força comoditat. Un cop situats sota la cara nord del Cotiella, flanquegem en lleugera pujada per una tartera fins a col·locar-nos sota la vertical de l’escotadura.

Cridaneres formacions rocoses es desprenen de la cara nord del Cotiella, on la roca calcària emergeix enmig d’un oceà de tartera.

Un cop a la base del coll, i ja amb un fort pendent, pugem per una tartera de pedra petita molt incòmoda que, afortunadament, és curta, fins a arribar al peu de la paret que defensa el coll.

Des d’aquest punt, tenim una vista completa del circ d’Armeña sota la llum daurada de l’alba.

A partir d’aquí, cadascú progressa com pot: tot i que no hi ha passos gaire difícils (com a màxim, de grau I-I+), hi ha força pedra solta i un pendent considerable. Nosaltres optem per avançar des de la meitat de la paret amb tendència cap a la dreta fins a arribar a la part superior, on una feixa cap a l’esquerra ens permet sortir finalment al capdamunt del coll.

Des del coll, hem de flanquejar la cara sud del Cotiella fent una diagonal per terreny amb força pedra solta, en la què gairebé no guanyem altura, amb l’objectiu d’arribar a la Collada de les Neiss, situada a l’altre costat de la concavitat meridional del cim.

Durant el flanqueig, ens domina la vistosa muralla del Cotiella.

Al coll de les Neiss s'hi accedeix per una canaleta sense dificultat que desemboca en una àmplia esplanada que conforma aquest coll.

Des d’aquí, només queda superar una pala de roca inclinada, que trobem parcialment nevada però que es deixa pujar sense problemes fins a assolir el cim.

Durant el tram final de la pujada, gaudim de les vistes cap a la desolada planúria de l’Entremón, un altre dels deserts càrstics d’aquest massís, rere la qual s’alça la monumental Punta Lierga.

Després d’una pujada llarga però senzilla, assolim el vèrtex geodèsic del cim del Cotiella.

El cim ofereix unes panoràmiques extraordinàries, com correspon a un dels miradors principals de tota la serralada. Tot i que gaudim de vistes privilegiades de bona part dels Pirineus, destaca sobretot la perspectiva del Posets i el seu massís, amb el Perdiguero mostrant el seu dors nevat a la dreta.

Cap a l’oest, veiem l’alineació de les senyores d’Ordesa, les Tres Sorores, per damunt de l’àrid Mobisón.

Cap a l’est, distingim les Maladetes al complet, amb l’Aneto al centre, i la silueta aïllada del Vallibierna, més enllà de la serra de Chía.

Cap al sud, destaca l’agrest Peña Montañesa, cim principal de la serra Ferrera.

Després d’una bona estona al cim, toca començar a pensar en el descens, que farem pel mateix camí. Així doncs, amb la mirada posada en el coll de Cotiella i el Cotielleta, comencem a baixar.

De nou al coll de les Neiss, amb el cim arrodonit homònim a la llunyania, repetim el flanqueig que hem fet anteriorment.

Mentre ens acostem al coll, ens fixem en el vessant fàcil que protegeix l’accés al Cotielleta, i decidim aprofitar l’ocasió per visitar-lo.

La pujada pel pendent no té cap misteri ni dificultat, de manera que ens podem permetre observar el descens descompost del coll de Cotiella, amb alguns excursionistes esforçant-se per no acabar rodolant per la inestable paret.

Des del cim del Cotielleta, les vistes sobre el seu germà gran són extraordinàries i permeten apreciar en tota la seva magnitud l’envergadura d’aquesta muntanya.

A l’altre costat, la cresta del Cotielleta es prolonga sense obstacles cap al sud-est, en direcció a la irrellevant Punta Yali, des d’on l’aresta es separa en dos.

Només veiem la que es dirigeix cap a l’est, que, després d’unes estètiques ondulacions, condueix a la Punta Reduno.

El circ d’Armeña s’estén als nostres peus, esquitxat d’avencs que evidencien la complexitat càrstica del terreny.

Després de tornar al coll, només ens queda desfer el camí fins al refugi, gaudint de l’entorn màgic d’Armeña, amb estampes com la impressionant paret nord del Cotielleta.

A poc a poc anem deixant enrere el Cotiella, que resplendeix sota una llum gairebé celestial.

Un cop superada la zona càrstica, la mola del Cotiella comença a quedar amagada rere els ressalts laberíntics i foradats d’Armeña.

Baixem per la tartera que cau sota el Llosal, ja a prop del refugi d’Armeña…

…que apareix de sobte enmig d’un prat bucòlic, un final immillorable per a aquesta descripció, ja que resumeix a la perfecció què és aquesta bellíssima excursió a un dels gegants de la nostra serralada.