Can Boix és just als peus de les parets del massís, amb el frontó del Roc de Rumbau protegint el massís de Sant Honorat pel costat dret…

...mentre que el Roc de Nerola, l’apèndix bicèfal del sector del Corb pel sud, fa el mateix pel costat esquerre.

Finalment, davant nostre s’alça el cor petri de Sant Honorat, podent observar els contraforts occidentals de la seva Mola.

Creuem l’hotel pel centre fins a arribar a una pista situada a la part posterior, on trobem la primera bifurcació de la jornada que, com la resta de l’itinerari, està ben senyalitzada. Si seguíssim el camí que va recte, aniríem cap a la Font Viva, per on tornarem, però agafem el sender de l’esquerra, que es dirigeix al Grau de Porta, als peus de l’imponent Roc de Nerola, germà petit del Roc de Rumbau.

Ens dirigim al Grau de Porta per un bosc molt frondós que, afortunadament, el sender talla amb comoditat.

Ens anem acostant a les parets del Roc de Nerola, senyal que també ens apropem al coll.

Després d’uns passos una mica més escabrosos, tot i que sense haver de fer servir les mans, assolim el Grau de Porta.

Des d’aquest pas, avancem per terreny boscós fins a arribar a una cruïlla on obtenim la primera vista dels cims que pujarem avui, que treuen els seus caps de conglomerat per damunt del bosc. Per apropar-nos al massís, agafem la pista de la dreta.

Des d’aquí tenim aquesta vista del cim més apartat del massís de Sant Honorat, el Roc del Cogul, que avui s’alça com un darrer bastió davant la boira que domina la vall del Segre i que, de moment, es veu frenada per les parets d’aquesta cònica muntanya.

Ara hem de continuar per la pista fins a arribar a la mateixa paret de les Agulles del Corb. Tanmateix, abans d’enfilar-nos als seus cims, ens desviem per un sender a l’esquerra per visitar la Casa del Corb.

El sender voreja l’Agulla del Corb i s’acosta a la paret de la Roca, avançant per una ampla franja neta de vegetació situada entre parets.

Durant el recorregut, comprovem com el Roc del Cogul ha perdut la batalla i la boira comença a avançar.

No triguem a arribar a la Casa del Corb, una edificació construïda a la balma que s’obre sota la monumental Roca del Corb i que va estar habitada fins a principis del segle XX. Sens dubte, els seus habitants no es podien queixar del sostre que tenien, ja que al damunt comptaven amb entre 70 i 80 metres de conglomerat a prova de bombes.

En entrar-hi, comprovem que és força àmplia, amb murs que separen les diferents estances i fins i tot un forn de pa. La capacitat d’adaptació i resiliència dels qui van viure en aquest entorn tan inhòspit resulta veritablement admirable.

Després de la visita, tornem al sender que ens conduirà de nou a les Agulles, aturant-nos breument per observar una curiosa agulla situada a la base de la Roca del Corb, amb forma de tap de xampany.

De tornada, ens desviem un moment per contemplar el Forat del Corb que, segons indica el cartell, va ser explorat per primera vegada per uns valents joves de Peramola. Després, voregem l’Agulla principal del Corb per la dreta.

En situar-nos a la seva base oriental, un cartell indica l’inici de la pujada, cap a l’esquerra. Primer ascendim per un bosc baix, després grimpem per una paret una mica relliscosa i, finalment, progressem directament pel conglomerat, inclinada però sense dificultats tècniques. En uns 15 minuts assolim el cim principal de les dues agulles del Corb.

Aquest cim, completament pla i de forma allargada, també és conegut com a Agulla de Sant Salvador per diferenciar-lo de l’altra agulla, un esvelt pilar de conglomerat l’accés al qual està reservat als escaladors. El nom del sant prové de la presència, molt a prop del cim, de…

…l’ermita de Sant Salvador, en ruïnes i situada en un indret espectacular, penjada entre les dues Agulles del Corb. Es considera l’ermita més petita de Catalunya.

Anant a l’altre extrem del cim, tenim una vista en primer pla de la fortalesa de la Roca del Corb. A primer cop d’ull sembla inaccessible, però s’hi pot pujar pel coll que la separa de l’Agulla del Corb, amb l’ajuda de cadenes, tot i que aquest coll no és accessible directament des de l’agulla.

Cent metres de paret vertical protegeixen pràcticament tota la Roca del Corb. És el «sostre» de la casa homònima, que queda als nostres peus.

Finalment, a la nostra esquena distingim el punt més alt del massís, la Mola de Sant Honorat, que s’alça per damunt d’un laberíntic terreny, farcit de barrancs, tobogans i agulles, i que presenta una fesomia ben singular. Tanmateix, per assolir-la haurem de vorejar el torrent de Rumbau i accedir-hi pel llom sud, ja que la resta dels seus vessants són infranquejables.

Però no avancem esdeveniments, perquè abans ens espera la Roca del Corb. Desfem el camí fins a la pista i la seguim uns metres fins a arribar al desviament cap a la Roca, situat en un revolt pronunciat.

Allà, marcat amb pintura blava i una petita fita, agafem un sender que guanya altura pel bosc fins a encaixonar-se entre les parets de l’Agulla i la Roca del Corb, i que finalment ens duu al coll que les separa.

Des d’aquí, la paret que des de l’Agulla semblava molt vertical ja no ens ho sembla tant, i fins i tot podem progressar per ella sense arribar a posar les mans a terra fins a un primer ressalt una mica més vertical, d’un metre i mig aproximadament, equipat amb una cadena que en facilita la superació

Continuem en la mateixa tònica fins a un segon ressalt, també equipat, lleugerament desplomat però fins i tot més senzill. Nosaltres optem per una via una mica més fàcil, situada uns metres cap a la dreta, on el pendent disminueix i el pas esdevé més còmode.

Superada la paret, accedim a la part superior de la Roca del Corb: una àmplia plana herbosa, semblant al pati d’armes d’un castell, amb el punt més alt esperant-nos a l’altre extrem. Mentre hi avancem, observem com la boira ha penetrat definitivament al cor del massís i només deixa visible el cim de la Mola de Sant Honorat.

El cim està defensat per una densa barrera d’arbustos que superem com podem.

Així assolim el cim de la Roca del Corb, amb la mole del massís d’Aubenç, 600 metres més alt que Sant Honorat, tancant completament la vista cap al nord.

Cap a l’oest distingim la cúpula deSant Mamet i l’onatge calcari del Montsec de Rúbies, a l’altra banda de la vall del Rialb, també coberta per la boira.

Des d’aquí s’aprecia bé l’amplitud del cim i, al fons, les Agulles del Corb: en primer pla, la que hem pujat i, al darrere, l’altra, més estilitzada.

Després de gaudir d'aquest peculiar indret, tornem cap a l’extrem oposat per iniciar el descens cap a la bretxa.

Un cop de nou a la pista, la seguim fins a arribar al següent desviament, un sender que baixa a la nostra dreta cap al coll de Mu. Aquest coll separa el sector del Corb, dominat per una Roca del Corb d’aparença fantasmal…

…del complex sector de Sant Honorat, on ens endinsarem a continuació i que aquí està representat per la estilitzada proa de la Roca Llarga.

En aquest punt abandonem la comoditat de la pista per endinsar-nos en un camí, sempre ben senyalitzat, que en alguns trams passa per indrets una mica exposats, ja que avança sempre al costat de profunds tobogans de roca. Comencem deixant la Roca Llarga a la nostra esquerra.

Al llarg del recorregut hem de travessar fins a tres barrancs. Primer superem el que separa la Roca Llarga de la Roca Cònica, la paret foradada de la qual resulta ben curiosa.

La boira ja cobreix el coll de Mu i la Roca Llarga, d’on venim.

Després de vorejar l’ample esperó de la Roca Cònica, comencem a entrar al segon barranc, observant a l’altra banda del qual la continuació del camí.

Aquí hi corre una mica d’aigua, cosa que permet que creixi molsa sobre el conglomerat hostil.

Després ens endinsem en el tercer barranc, el més profund de tots: el de Sant Honorat. De nou hem de creuar a l’altre costat, on ens esperen el Paller Gros i el coll al qual hem d’arribar per abandonar la zona dels tubs de Sant Honorat.

Aquest barranc és el més vertical i exposat, per la qual cosa convé anar amb compte, tot i que el sender el supera amb força comoditat per la part superior.

Quan arribem al punt més fondo, impressiona mirar amunt i veure com, coronant la zona més estreta, ja s’albira el cim de la Mola de Sant Honorat.

Com es pot apreciar en aquesta imatge, per travessar cadascun dels barrancs cal endinsar-se fins a la part més profunda per trobar un pas viable.

Des del coll, al costat del Paller Gros, obtenim una bona perspectiva del complex massís de conglomerat, un autèntic laberint rocós.

Un cop superat el sector dels tubs, el camí es desdibuixa lleugerament. Creiem intuir un traçat que puja directament cap a la cresta cimera i, com que la ruta senyalitzada fa una volta considerable fins al coll amb el Roc de Rumbau, decidim provar sort i pujar directament.

La Mola de Sant Honorat, des d’una perspectiva diferent de les que hem vist fins ara.

Com sol passar en aquests casos, la suposada drecera resulta més feixuga i lenta que el camí llarg. Després de mitja hora de dubtes, esgarrapades i una lluita aferrissada contra les branques, aconseguim arribar a la pista que recorre la part alta de la serra.

La pista aviat es transforma en sender, que avança primer pel bosc i després supera un curt mur rocós on cal fer una grimpada senzilla. Finalment, es supera un darrer ressalt per un pas excavat al conglomerat que dona accés a la plana cimera.

Seguint la tònica dels altres cims del massís, el cim és completament pla, en contrast amb la verticalitat de les parets que el protegeixen. Al centre del Pla de Sant Honorat s’alça l’ermita que dona nom tant al cim com al massís, avui en estat semiruïnós.

Val la pena travessar el replà somital per dirigir-se al punt més septentrional, al qual s’arriba caminant en pocs minuts pel plàcid altiplà herbós

Des d’allà, les vistes són espectaculars, començant per la serra d’Aubenç, que ens ha acompanyat durant tota la jornada i els immensos murs calcaris de la qual limiten la visió en aquella direcció.

Una mica més cap a la dreta, observem les aigües del Segre, ben represades pel pantà d’Oliana, la làmina blava del qual queda sota la mirada de l’afilat Cogulló del Turp, l’altra talaia de la vall del Segre. Més enllà, distingim les muntanyes d’Andorra i la muralla blanca del Cadí.

Tanmateix, potser la vista més impressionant que es contempla des d’aquí és la del perfil del massís, protegit per les parets llises i verticals del Roc de la Presó i de la mateixa Mola de Sant Honorat. Els seus abismes reforcen el caràcter de muntanya-fortalesa d’aquest cim, aparentment inexpugnable tant des de baix com des de dalt.

Tornant a travessar el Pla, ens dirigim ara al mirador meridional, un balcó privilegiat sobre el laberint de conglomerat de Sant Honorat.

A l’altra banda del coll de Mu s’estén el sector del Corb, amb les Agulles del Corb perfectament individualitzades i la massiva Roca del Corb dominant el conjunt. Al fons, la silueta del Montsec emergeix per damunt de la boira.

Després d’una bona estona de contemplació, arriba el moment de pensar en el retorn cap a Can Boix, situat als peus del Roc de Nerola, que des d’aquí sembla gairebé insignificant.

Així doncs, comencem el descens cap al coll de Sant Honorat, passant vora el Roc de la Presó, la temible cara nord del qual amb prou feines s’arriba a intuir.

En arribar al coll de Sant Honorat, és inevitable girar la vista enrere per tornar a contemplar l’amplitud de la Mola. Des del coll emprenem la baixada cap al torrent de la Font Viva, endinsant-nos al cor del massís.

El descens transcorre primer per trams una mica més rocosos, però, a mesura que ens allunyem de les parets, el terreny es torna més argilós.

Quan entrem al bosc, el sender es converteix en un camí còmode que ens condueix fins al fons del torrent de la Font Viva.

Un cop allà, no ens podem resistir a acostar-nos a la font que dona nom a l’indret, situada al bell mig del massís.

La Font Viva és una petita joia de molsa i aigua que contrasta sorprenentment amb la grisor dominant de l’entorn. Val la pena desviar-se del camí per visitar aquesta petita meravella.

A partir d’aquí, només ens queda tornar cap a Can Boix, sota la mirada atenta del Roc de Nerola, mentre la jornada arriba a la seva fi i el feble sol d’hivern s’amaga lentament a l’horitzó.