Joanetes, situat als peus del massís del Puigsacalm, ja ofereix unes grans vistes del seu vessant més agrest i vertical. Comencem a caminar per una pista asfaltada, senyalitzada des del principi amb un cartell que indica el camí a Santa Magdalena del Mont pels Ganxos.

Temem que els núvols avancin i ens privin de les vistes des del cim, però afortunadament quedaran retinguts a la serra de Llancers. Passem primer pel costat d’un prat i, després de sortir del poble...

...la pista es transforma en sender i comença a pujar amb força pel bosc. En plena pujada, trobem una tartera que voregem per la dreta abans de tornar a endinsar-nos al bosc, que ja no abandonarem fins al Puig del Soi.

A partir d’aquí, anem trobant petits ressalts al camí, producte de l’erosió, que es superen fàcilment. Després de més de mitja hora des que hem entrat al bosc, arribem a un petit replà des del qual ja podem veure el Puig del Soi, a poc més de 100 metres de desnivell de la nostra posició.

Seguint la mateixa tònica, alternant trams de pujada forta amb alguna grimpada ocasional, el sender va perdent inclinació fins que, gairebé sense adonar-nos-en, ens trobem al Puig del Soi, amb prou feines una lleugera protuberància a la carena que es desprèn del Puig Corneli. En aclarir-se el bosc, tenim aquesta bonica vista de la vall d’en Bas, lloc de naixement del riu Fluvià i principal vall de la Garrotxa.

A partir d’aquí, el bosc desapareix i ens situem als peus de la monumental muralla del Puig Corneli, que a primera vista sembla infranquejable. Tanmateix, hi ha un pas que puja per la dreta de la paret: la canal dels Ganxos Nous, que traça una diagonal just per sota de l’antena i queda parcialment amagada per un esperó que es confon amb la muralla.

A l’altre costat del coll de Joanetes, completant la tríada, s’alcen el piramidal Puig dels Llops i, a la seva esquerra, el Puigsacalm, el pic principal del massís.

Seguint el sender arribem a la pedra pintada del Barret (no s’hi assembla gens), on trobem una bifurcació important. Si seguíssim cap a l’esquerra, accediríem a la canal dels Ganxos Vells, menys vertical però sense equipar. Nosaltres seguim el pla previst i continuem pel camí de la dreta, cap als Ganxos Nous.

En aquesta foto es poden veure unes cintes que tanquen el camí dels Ganxos Vells. Pensàvem utilitzar aquest camí de baixada, però, en veure les cintes, vam pensar que havia passat alguna cosa i que estava tancat. Vam encertar, ja que més tard veuríem que estava tancat a causa d’una esllavissada.

Continuem recte i, al cap de pocs metres, superem un pas estret mitjançant una escala metàl·lica. Després d’un cartell que commemora l’aniversari de l’equipament de la canal, el sender gira i s’encara directament cap a aquesta. Ja a l’interior de la canal, amagada darrere d’un esperó del Puig Corneli, veiem que és plena de vegetació i més ampla del que esperàvem, almenys en el tram inicial.

El sender es torna més costerut i supera alguns ressalts amb esglaons metàl·lics, tot i que encara no cal fer servir les mans. De mica en mica ens apropem a la paret de la dreta, on apareix el primer pas realment exigent de la canal: una escala ancorada a la roca, seguida d’un tram vertical de tres metres equipat amb grapes i un passamans.

Vista enrere del primer tram de la canal, el més senzill.

Superat aquest obstacle, trobem un altre ressalt vertical que també se supera amb l’ajuda de ferros i grapes.

Després de superar la primera meitat de la canal, veiem que a la nostra dreta, alçada damunt d’un petit mur, hi ha una campaneta: la Campana de Santa Magdalena. El lloc on està situada és espectacular, ja que es troba just a la vora de l’esperó que separa la canal dels Ganxos Nous, a la dreta...

...del buit que s’obre a la seva esquerra.

De tornada al tub, ens disposem a afrontar l’últim tram. La canal s’estreny, però manté la verticalitat, de manera que el passamans continua sent de gran ajuda. Al tram central reapareixen passos verticals que requereixen novament l’ús de l’equipament metàl·lic.

Deixem enrere el roquissar espectacular on hi ha la campana...

...i pugem per l’últim tram de la canal. De mica en mica, la canal s’obre fins a desembocar bruscament en un petit coll envoltat de bosc i vessants inclinats.

Abans d’arribar a l’altiplà del cim del Puig Corneli, encara hem de superar un últim pas una mica exposat: un flanqueig rocós lateral curt, ben equipat.

Superat aquest punt, s’acaben les dificultats i arribem ràpidament al plàcid cim del Puig Corneli, on un estel de Nadal trenca lleugerament l’estètica de l’entorn.

A la part baixa del prat hi ha l’ermita de Santa Magdalena del Mont. Sorprèn trobar una plana d’aquestes dimensions rodejada d’abismes com aquests, ja que el Puig Corneli està completament envoltat de parets.

Pujant uns quants metres en direcció a l’antena i seguint després la curta carena, coronem el primer cim del dia, marcat per un piolet clavat a terra.

Superposats, tenim els altres dos cims d’avui: el triangle rocós i vertical del Puig dels Llops i, en segon pla, l’altívol Puigsacalm. Com que l’accés directe al Puig dels Llops està defensat per una paret vertical, l’hem de vorejar per accedir-hi pel vessant nord.

En primer lloc, hem de baixar directament cap al coll de Joanetes, que veiem sota el Puig dels Llops. Ho fem pel dret, tot i que hi ha un sender que hi arriba uns metres per sota d’on som.

Al coll trobem un indicador que assenyala dues maneres d’accedir al Puigsacalm: pel Puig dels Llops, que agafarem a l’anada, o pel Pas dels Burros, per on tornarem. Triant la primera opció, pugem pel vessant est del Puig dels Llops traçant una diagonal cap al nord.

El camí avança per un bosc ben humit mentre va salvant una sèrie de tobogans, coneguts com els Allisalls de Santa Magdalena, que en època de pluges deuen canalitzar força aigua i resultar perillosos a causa de l’exposició. Avui, però, estan completament secs.

A l’altre costat del barranc de les Olletes, la part inferior del prat del Puig Corneli, que desemboca directament al buit.

Per superar algun dels tobogans, més llis que els altres, s’hi ha instal·lat una cadena que permet assegurar-se en cas de relliscada.

De tant en tant, hem de superar algun ressalt, novament amb l’ajuda d’una grapa (poques vegades he vist una concentració de ferros semblant en una muntanya). Anem pujant fins que canviem de vessant i arribem a la cara nord, molt més suau i assolellada. La llum il·lumina el bosc despullat i la catifa de fulles, creant un ambient especialment bonic.

Pujant per la suau pendent, no triguem a arribar a la part més alta de la serra. Com la majoria de cims del massís, el Puig dels Llops es troba lleugerament avançat respecte de la carena principal, de manera que hem de travessar un estret i estètic passadís entre parets per accedir al cim.

Cim del Puig dels Llops. Davant nostre s’alça el Puig Corneli i, darrere seu, la vall d’en Bas, amb Olot, capital de la Garrotxa, visible al seu sector més septentrional.

El següent cim ja és l'airós Puigsacalm, màxima altitud del massís homònim, que ens mostra les seves dues cares ben diferenciades: la meridional, un abisme de 500 metres pràcticament vertical, i la septentrional, una dòcil pendent boscosa.

Per arribar-hi, desfem el Pas dels Burros (homònim del camí que recorrerem més endavant durant el retorn), el passadís que uneix la carena amb el cim apartat del Puig dels Llops.

De nou a l’aresta cimera, un sender que transcorre al caire del buit ens condueix cap al Puigsacalm, que tenim ben a prop.

Durant aquest aeri recorregut, observem les impressionants parets meridionals del Puig dels Llops i del Puig Corneli.

Després d’una breu travessa per la carena, arribem a la base del característic triangle final del Puigsacalm i l’afrontem directament, sense sender definit, per una pujada costeruda però curta fins a arribar al cim, on trobem una senyera i un vèrtex geodèsic, darrere del qual ens protegim del gèlid vent.

Des d’aquí comprovem com la carena continua, encara molt vertical al vessant sud, fins al coll de Bracons, des d’on surt la ruta normal al Puigsacalm.

Mirant cap al nord contemplem bona part del Pirineu oriental, a l’extrem del qual apareix, sempre majestuós, el Canigó, la muntanya sagrada dels catalans, aïllada de la resta del Pirineu i situada ja íntegrament a la Catalunya Nord.

Més a prop i en aquesta banda de la frontera, observem les muntanyes d’Ulldeter, encapçalades pel Bastiments.

Abandonem el cim del Puigsacalm en direcció oest, seguint innicialment el camí cap al coll de Bracons i avançant per l'amable cara nord del massís.

Després de vorejar el Puigsacalm Xic i arribar al coll següent, agafem el sender que indica el Pas dels Burros, que baixa cap a la cara nord, inicialment suau però cada cop més inclinada.

Entre els arbres despullats tornem a veure com la serra es prolonga cap a l’oest, amb el Puig del Tossell Gros com a cota destacada en aquest sector. Entre el bosc veiem emergir agulles rocoses que accentuen el caràcter abrupte del terreny.

El camí aviat es desdibuixa, de manera que hem de parar atenció a les marques grogues dels arbres per no perdre’ns i acabar davant d’un dels freqüents cingles que hi ha per aquí. Vista enrere del coll per on hem baixat.

Finalment arribem a la feixa coneguda com el Pas dels Burros, que recorrerem fins al coll de Joanetes. Aquest sender transcorre per la base dels enormes esperons que cauen des dels cims, com el del Puigsacalm, que s’alça davant nostre.

A l’esquerra s’eleven les parets superiors del massís; a la dreta, canals que es precipiten al buit sobre el bosc de la vall. Tot i que l’abisme és sempre a prop, el sender amb prou feines presenta passos tècnicament difícils. Malgrat això, la sensació és la d’avançar suspesos damunt la vall de Joanetes.

Després de passar per sota del Puigsacalm Xic, arriba el torn de l’esperó del Puigsacalm, que forma aquesta impressionant proa rocosa.

El sender presenta contínues pujades i baixades, ja que ha de sortejar els diferents barrancs que baixen des de la carena. De moment, el final encara és lluny.

Després de vorejar el Puigsacalm, tornem a acostar-nos al mur del massís.

Ara toca el Puig dels Llops, que vorejarem per la terrassa pràcticament horitzontal que es veu a la seva base.

Ens anem apropant cada cop més al Puig Corneli.

L’únic tram equipat del Pas dels Burros es troba a la part final. Una cadena ens dona seguretat a l’hora de vorejar una roca en un pas una mica aeri, després del qual només ens quedaran uns minuts de baixada senzilla per arribar al coll de Joanetes.

De nou som al Puig Corneli, però ara el vorejarem per aquest sender panoràmic que aprofita una lleixa entre les parets.

Des d’aquí s’aprecia perfectament la carena pelada que baixa cap al Puig del Soi i, més avall, el poble de Joanetes, final de la nostra ruta. Encara ens queda una bona estona.

Baixem amb compte per la canal dels Ganxos Nous, descartant definitivament l’opció dels Ganxos Vells en trobar de nou cintes que en bloquegen el pas per la part superior.

Quan arribem de nou al Puig del Soi, aprofitem la llum del capvespre per fotografiar el Puig Corneli i observar-ne els detalls. Amb aquesta llum s’aprecia perfectament com, darrere de l’esperó, s’amaga la canal dels Ganxos Nous. A la meitat de l’esperó s’hi veu una part plana, que és on hi ha la campana.

A la dreta del Puig Corneli, més baixa però igual o encara més espectacular, s’alça la cota de les Agulles i el Cap dels Homes.

Des del Puig del Soi, ja amb bastant cansament acumulat, només ens queda baixar pel sender boscós fins a Joanetes, un passeig en comparació amb els trams més exigents de la jornada.

Per tancar la ruta, una última imatge des de la carretera: els cims del Puigsacalm retallats a contrallum, cadascun amb una silueta perfectament reconeixible. Sens dubte, una autèntica muralla natural que defineix el paisatge de la Garrotxa.