Avui, a banda d’intentar assolir els dos cims esmentats, tenim un objectiu addicional: buscar un camí alternatiu al de la Canal de Pigolo per pujar a la part alta de la Vall Fosca. Sabem que existeix una ruta que va directament des de la central fins a l’Estany Gento, però també que no s’utilitza habitualment des de fa molts anys i que el terreny és extremament vertical. Caldrà veure-ho sobre el terreny. Comencem a caminar a la central elèctrica de Sallente, agafant el camí que voreja l’embassament per arribar a la base de la Canal del Pigolo, la ruta normal per als qui pugen a peu a l’Estany Gento.

Un cop deixada enrere la central, al cap de pocs metres veiem com un sender comença a pujar per l’esquerra, per la qual cosa suposem que és el que busquem. El sender arriba a la base d’una torre elèctrica i travessa una tanca mig trencada, després de la qual comença a guanyar altura amb força.

El pendent és molt pronunciat en tot moment, tot i que el camí resulta sorprenentment clar i està molt més ben conservat del que ens imaginàvem.

Primer avancem en direcció a l’esquerda del Torrent d’Estany Gento per després girar cap a uns afloraments rocosos.

El sender supera un primer mur rocós mitjançant una canal diagonal, on trobem un pas per una roca llisa amb un cable de suport. Al principi ens resulta útil, però després, a causa del seu mal estat, és preferible progressar sense fer-lo servir, això sí, amb molt de compte.

En un tres i no res hem guanyat força altura sobre Sallente.

De cara a la tornada, convé recordar aproximadament on comença la canal herbosa, al costat d’aquelles roques que veiem al fons, ja que aquí el sender es desdibuixa.

Un cop superat el tram rocós, arribem a la part intermèdia de la paret del circ, predominantment herbosa però molt costeruda. Ara ens hem de dirigir al promontori rocós que tenim al davant, just per on comença a sortir el sol.

El camí guanya altura molt ràpidament en direcció a la paret del Torrent de l’Estany Gento, impressionant des d’aquí, mentre l’aigua baixa formant cascades en un entorn extremament salvatge i vertical.

En arribar a la base del promontori, el camí desapareix breument a causa de la presència d’una tartera situada a la nostra esquerra, per la qual avancem uns metres. Poc després veiem com el traçat reapareix a la dreta, gairebé arran del promontori: al principi és molt difús, però cada cop es fa més evident a mesura que avancem.

Un cop superat el sortint rocós, insignificant vist des de dalt, el camí es dirigeix cap a les parets superiors del circ, que des d’aquí semblen infranquejables.

Tanmateix, el sender troba enginyosament el punt on les parets cedeixen. Torna a aparèixer un altre cable, que aporta seguretat davant la presència constant de plaques de granit llises que actuen com autèntics tobogans.

També trobem unes petites escales tallades a la roca, cosa que ens fa pensar que aquesta devia ser la ruta utilitzada pels treballadors de la central. Quin caminot per anar a treballar...

A poc a poc anem avançant pel tall obert pel barranc. Hi ha diversos passos força aeris i una relliscada tindria conseqüències molt greus, per la qual cosa convé extremar l’atenció.

A poc a poc, el terreny es va tornant més dòcil, senyal que ens acostem a l’Estany Gento. Mirada enrere des d’on comença el sender de baixada.

Finalment, el paisatge s’obre i apareixen davant nostre les construccions de l’Estany Gento, sota la massiva presència de la Pala Pedregosa de Llessui. El camí travessa una tartera i desemboca a l’entorn concorregut de l’estany, on ja comença a aparèixer gent procedent del carrilet i del telefèric.

Prenem com a referència aquesta "pista" per saber cap on ens hem de dirigir a la tornada. Hem superat uns 400 metres de desnivell en poc més de 45 minuts i tot just un quilòmetre: una pujada duríssima, amb alguns passos aeris, però que redueix significativament el temps respecte a la Canal de Pigolo.

Ara ens toca recórrer un camí molt més còmode i fàcil. Passem per sota del telefèric i baixem uns metres, deixant de banda el camí que condueix al llunyà Port de Rus.

Sallente, 400 metres per sota nostre.

Seguim el camí ben fressat que, després de diverses ziga-zagues i una mica més de 100 metres de desnivell, ens porta a la Portella, on enllaça amb el carrilet superior i amb l’itinerari de Carros de Foc.

Nosaltres el seguim en direcció a la Colomina, però l’abandonem al cap de pocs metres quan veiem aquesta fita, que marca l’inici d’un camí molt més amagat que serà el que ens conduirà als Estanys Vidals.

Aquest camí, poc clar al principi, va guanyant altura sobre el carrilet mitjançant llaçades pel pendent herbós.

Més amunt arriba a una terrassa des de la qual pren clarament direcció nord i es dirigeix cap a la base de la imponent paret de la Roca d’Abellers.

Durant aquest flanqueig gaudim d’una vista immillorable sobre el llarguíssim Estany Tort, dominat pel Pic Fosser, el Pic de Mariola i la Pala de Dellui, situats en fila.

Per fi entrem a l’ombra de la Roca Abellera, on el camí travessa unes pedreres inclinades que cauen de la paret, però que no suposen cap problema.

Mirada enrere des de la paret de la Roca Abellera.

Un cop superat aquest tram, el camí travessa algun barranc i ens porta a una terrassa penjada sobre l’Estany Tort. Aquí apareix per fi el nostre primer objectiu, que des d’aquesta perspectiva es mostra indòmit, amb una espectacular cara oest.

També veiem la canal que haurem de remuntar a continuació, ocupada a la part central per un pedregar i que ens permetrà accedir al circ superior.

Voregem un promontori per l’esquerra i baixem per travessar amb un pont el desguàs de l’Estany Vidal, que tot just es deixa veure malgrat la seva mida, ja que queda profundament encaixonat entre la Pala de Colomina i altres cotes veïnes.

Per guanyar altura, aprofitem al màxim el pendent herbós, avançant per la dreta de la canal.

Només en un tram curt ens veiem obligats a travessar la tartera, tot i que resulta suportable a causa de la seva poca longitud.

Mentre pugem, tenim aquesta vista de la Roca Abellera, que vigila atentament l’Estany Tort i la Vall Fosca, que acaba fonent-se amb el Prepirineu a la part baixa del Pallars Jussà.

Ara afrontem la part més inclinada de la canal, dura però no especialment incòmoda. Fins i tot apareixen alguns rastres de sender que ajuden a superar el desnivell amb més rapidesa.

Arribem a un estany petit, el primer dels Estanys Vidals d’Amunt i el tercer en mida dels quatre que hi ha. Pugem una mica més i ja veiem el més gran dels llacs. L’indret és preciós: una conca lacustre remota i amagada, però de dimensions més que notables i presidida pels dos grans objectius de la jornada. Tots dos formen un curiós binomi gairebé simètric, units per una cresta senzilla i separats únicament pel Coll de Carboneres. En aquesta foto destaca el Pic dels Vidals, amb el Saburó en segon pla.

Abans hem de pujar al Pic Tort, que contemplem coronant un pendent costerut esquitxat de plaques de granit.

Decidim atacar-lo directament per la seva aresta sud. Ens dirigim cap a la franja herbosa que separa el primer estany de l’Estany Vidal d’Amunt i, des d’allà, emprenem la pujada directa a l’aresta per un pendent mixt d’herba i roca.

L’ascensió resulta còmoda i en poca estona ens plantem en un collet de l’aresta, just abans del casquet del cim del Pic Tort. Podem utilitzar diverses canals per accedir al cim, però nosaltres optem per progressar sempre pel fil de l’aresta, que sembla senzilla i amb poca exposició.

A la nostra esquerra, un abisme cau a plom cap al Lac Tort, més de 500 metres per sota dels nostres peus. Més enllà, s’estén el sector occidental de la Vall Fosca, amb els estanys Tort, Mariolo i Cubieso sota els cims de Mariolo i la Pala de Dellui.

Comencem a pujar per unes plaques llises però relativament planeres, per després entrar en una zona de grimpades fàcils.

En un punt concret apareix un pas vertical de diversos metres que ens obliga a abandonar momentàniament el fil de l’aresta pel vessant de l’Estany Tort, abans de tornar a guanyar la cresta mitjançant una grimpada curta.

Un cop superats els últims ressalts, coronem l'aeri Pic Tort, marcat per una fita situada a l’únic indret pla d’aquest petit cim.

Des d'aquí podem veure els quatre estanys que formen aquesta cubeta dels Vidals d’Amunt, darrere dels quals emergeixen els gegants de la Vall Fosca.

Ens estem poca estona al cim, ja que encara ens queda força excursió per davant. Comencem a baixar per la cresta, per un terreny força rocós on ens hem d’ajudar sovint amb les mans mentre perdem altura en direcció a la Collada de Carboneres.

Canals llises i verticals es precipiten per la cara nord del Pic Tort.

Anem flanquejant diversos talls de l’aresta, sempre pel vessant dels Estanys Vidals, mentre contemplem al fons el Peguera i el Pic dels Vidals, el nostre següent objectiu.

Continuem baixant i al cap de poca estona arribem a la Collada de Carboneres, que separa la petita cubeta dels Vidals d’Amunt de la salvatge capçalera de la Coma Carbonera. Aquesta vall constitueix un pedregar immens i inhòspit, esquitxat per algun estany petit que apareix entre el granit; un indret molt poc freqüentat i dominat pels nostres dos cims i per la silueta piramidal del Sobremonestero. Al fons apareix el Subenuix.

Des d’aquí, el cim bicèfal del Pic dels Vidals es mostra abrupte, tot i que l’accés és força senzill. Més a l’esquerra s’allarga la cresta del Pic de Mar, que comença a cridar-nos l’atenció...

La primera part de la pujada és més inclinada, però després l’aresta se suavitza i, mitjançant petites grimpades, ens anem acostant a una punta que no és més que el cim secundari del pic.

Enrere queda el Pic Tort, la silueta del qual comença a perfilar-se.

Des d’aquest cim secundari ja podem veure el veritable cim del Pic dels Vidals, molt més abrupte i protegit per escarpaments rocosos entre tarteres i corredors inclinats. No hi pujarem directament, sinó que vorejarem una part del cim per l’est i, tan bon punt veiem que el terreny se suavitza, aprofitarem per remuntar per terreny herbós els últims metres.

Sembla que algú s’ha avançat a nosaltres i ha arribat abans al cim del Pic dels Vidals.

Així com el Pic Tort ens mostrava la part occidental de la Vall Fosca, el Pic dels Vidals ens n’ensenya el vessant oriental, presidit pel Peguera i flanquejat per grans cims com el Saburó, el Pic de la Mainera, la bicèfala Pala Pedregosa de Llessui, l’ample Montorroio i el colossal Montsent de Pallars, tots ells acompanyats d’innombrables llacs als seus peus. Des d’aquests dos cims podem veure la totalitat dels llacs de la Vall Fosca, que no són pas pocs.

Detall de l'esmolat cim del Pic Tort des del Pic dels Vidals.

Baixem del Pic dels Vidals pel seu vessant nord, no gaire costerut però sí força descompost, i al cap de poca estona arribem al coll que separa el Pic dels Vidals del Pic de Mar, al qual decidim fer una visita, atesa la seva proximitat i la seva cresta estètica, que hem vist de lluny. Des d’aquest coll hi ha una magnífica vista de la desolada conca de Carboneres.

Tot i que la primera punta sigui la més alta de totes les que formen la cresta del Pic de Mar i que, a més, tingui una fita, el cim autèntic i més prominent és l’última punta de l’aresta, després de la qual la cresta cau a plom cap a una bretxa d’aspecte terrorífic que la separa del Sobremonestero. Trobem una primera cota que es pot vorejar per la dreta per una superació més senzilla.

Les diverses puntes de la cresta són cada cop més abruptes, a mesura que aquesta es va esmolant. Anem vorejant totes les dificultats per la dreta fins a arribar a l’avantpenúltima punta.

Abans d’assolir la penúltima, la cresta es complica, així que baixem per una costeruda canal pel vessant de Sobremonestero, superem acrobàticament una roca estreta i pugem per una altra canal herbosa fins a la punta del Pic de Mar, que és un autèntic niu d’àligues.

Des d’aquí podem veure la cara més vertical i indòmita del Pic Tort, per damunt de la tartera de Carboneres, amb el Gran Pic del Pessó sobresortint a la llunyania.

També veiem el Pic de Peguera amb la seva tremenda cara nord, el rei indiscutible de la zona.

Observem també la cresta que ens separa del Sobremonestero, un d’aquells cims que queden lluny de tot, l’accés al qual des d’aquí sembla apte només per a bons escaladors, a causa de les traïdores bretxes i de l’estretor del seu fil.

Amb el Pic dels Vidals atent als nostres passos, comencem a desfer tota la cresta, que té alguna punta realment estètica.

Un pas en fals ens enviaria al fons de la vall de Monestero.

Un cop a l’inici de la cresta, comencem a baixar cap al Coll de Mar per un vessant molt dòcil en comparació amb el terreny per on ens hem mogut últimament.

Durant aquesta baixada, les parets del Pic de Mar encara impressionen més.

Arribem al Coll de Mar i girem a la dreta per baixar cap als Estanys de Saburó d’Amunt, vorejant la rabassuda mola del Pic dels Vidals.

En arribar al primer, podríem dirigir-nos cap al més gran de tots, situat a l’esquerra, i enllaçar amb el camí que baixa del Coll de Peguera cap a l’Estany de Saburó, on reprendríem l'itinerari de la Carros de Foc. Tanmateix, decidim agafar una drecera molt més aventurera. El nostre objectiu és arribar als colls que hi ha sota la paret de la Pala de Colomina, visible a la nostra dreta, per retallar camí fins al sender de la Carros de Foc i evitar així una llarga volta.

El terreny és senzill, tot i que obliga a un puja-i-baixa constant. Arribem al barranc que baixa cap al més gran dels estanys de Saburó d’Amunt i el travessem.

El Pic de la Mainera llueix des d’aquí el seu perfil més cervinenc...

... mentre que el Pic dels Vidals es mostra enorme des de la seva base.

Després de travessar la petita vall que va dels Estanys Vidals d’Amunt a l’Estany Petit de Saburó, pugem per l’altre vessant del barranc i flanquegem dos llacs petits per l’esquerra.

Allà ens trobem a la part superior d’un circ, dominat per la muralla de les Pales de Colomina, amb l’Estany de Mar a la part inferior i el camí de la Carros ja visible. Als nostres peus s’obre una canal molt vertical per la qual comencem a baixar.

Més avall ens desviem cap a la dreta per perdre altura per uns pendents herbosos fins al fons del circ. Convé assenyalar que aquest tram, ja delicat amb el terreny sec, pot resultar molt perillós si està moll a causa del fort pendent del vessant.

El mur que acabem de baixar impressiona vist des del fons del circ.

Un cop arribats al prat inferior de l’amfiteatre, avancem per una petita vall rocosa que desemboca en una esplanada encara més gran, amb una enorme roca solitària situada just al centre, com si hi hagués estat dipositada per un gegant en temps antediluvians.

El circ que ens ha permès retallar part del camí, amb el Pic dels Vidals que torna a treure el cap.

Arribem a l’Estany de Mar i, amb ell, al sender fàcil. O això ens pensàvem.

I és que ens trobem amb la desagradable sorpresa que el sender està totalment inundat a causa d’una negligència d’Endesa (quina sorpresa), cosa que, segons ens van comentar més tard al Refugi de Colomina, sembla que passa habitualment.

Per evitar haver de fer mitja volta, ens veiem obligats a grimpar per les parets que voregen l’Estany de Mar fins a arribar al sender alternatiu, situat a més altura i protegit de les inundacions. És realment surrealista que un itinerari tan transitat com la Carros de Foc quedi a mercè de la incompetència d’Endesa.

Després de l’Estany de Mar, hem de vorejar l’Estany de Colomina, fora de perill de les inundacions gràcies al fet que el camí discorre a certa altura sobre l’estany. Aquest tram es fa pesat per l’abundància de blocs i, sobretot, pel cansament acumulat a les cames.

Un cop arribats al Refugi de Colomina, fem drecera pels Corralets de Jou, que ens portaran a l’Estany Gento sense haver de passar per la Portella.

Per fer-ho, agafem primer el camí normal de la Carros de Foc, fins que al cap de poc ens desviem per seguir aquest sender que apareix a mà esquerra.

Aquest sender ens portarà al Carrilet de l’Estany Tort, que seguim fins a les instal·lacions del telefèric superior.

Des d’allà mirem enrere per contemplar la Pala de Colomina, flanquejada pel ombrívol Pic Tort i l’omnipresent Peguera.

Aleshores reprenem la baixada cap al sud, amb vistes ja sobre l’Estany Gento, fins a trobar un sender que es dirigeix cap a una canal on uns passos equipats amb cadenes i cables faciliten el pas pels trams més delicats.

El sender que dona accés a la canal.

Aquests ferros indiquen que anem pel bon camí, amb les instal·lacions de l’Estany Gento molt a prop.

Un cop passat l’Estany Gento, tornem a agafar el camí del matí...

... que ens deixarà en només 40 minuts a l’embassament de Sallente, posant fi a aquesta magnífica circular per dues de les grans muntanyes de la Vall Fosca.