La vall de Sant Martí roman a l’ombra i encara hi estarà força estona, ja que es troba encaixonada entre grans cims com el Tuc de Carants o el Bony de la Redona. El camí comença al mateix revolt on hem deixat el cotxe, on neix una pista que s’endinsa a la vall.

Avancem una estona per la pista, que va guanyant altura de manera gradual fins que s’acaba. Allà mateix comença un sender senyalitzat amb un indicador que assenyala 3 hores tant fins als Estanys del Pessó com fins al Port de Rus, al fons de la vall. Ens sembla un horari força exagerat.

La pista es converteix en un sender que puja amb decisió, alternant trams de bosc amb altres de pedrera, més curts, a mesura que guanya altura sobre el curs del Riu de Sant Martí, que bramula amb força molts metres per sota nostre.

Els boscos d’aquesta vall són espessos i especialment bells.

Quan el Riu de Sant Martí descriu un petit revolt i comença a rodejar el Castellet de Moró, el pendent es suavitza i el paisatge comença a obrir-se. Al fons del barranc, veiem com el Riu de Sant Martí es precipita en gràcils cascades.

Arribem a un prat on un nou indicador indica una bifurcació: continuant recte, es segueix el GR fins al Port de Rus, el principal pas entre la vall de Boí i la Vall Fosca. Nosaltres girem a l’esquerra, on el cartell indica 2 hores i mitja fins als Estanys del Pessó. Nosaltres hi trigarem poc més d’una hora i no som superhomes, així que probablement l’horari es pugui reduir.

Després de travessar un prat, el sender entra al llit d’un barranc, que creuem abans de tornar-nos a endinsar al bosc. Poc després arribem a un altre prat dominat per una gran roca, que superem per l’esquerra.

El camí, que supera uns 500 metres de desnivell en molt poca distància, suavitza el pendent amb contínues llaçades. Està ben senyalitzat amb pals grocs clavats cada pocs metres.

Una mica més amunt, el sender es torna una mica menys rocallós.

Al fons de la vall ja distingim el Port de Rus, un pas estratègic que connecta històricament la vall de Boí amb la Vall Fosca.

El camí torna a endinsar-se al bosc per superar un promontori rocós i, en arribar a dalt, entra en un prat esquitxat d’arbres, un terreny que ja no canviarà fins a arribar a l’Estany Petit del Pessó.

A poc a poc va treient el cap la silueta dentada del Gran Pic del Pessó sobre la intuïda cubeta lacustre dels estanys homònims.

Quan arribem al desguàs de l’Estany Petit del Pessó, abandonem el sender i tirem pendent amunt cap a la dreta, en direcció al Pessó Petit. De seguida se’ns descobreix la imatge més majestuosa del Gran Pic del Pessó. Des d’aquí s’aprecia perfectament la terrassa herbosa per la qual recorrerem la seva cara oest, situada uns metres per sota de la cresta, a la part dreta de la muntanya.

També veiem treure el cap la Dent de les Mussoles i el pic homònim per darrere del coll del Pas de l’Osso, per on tornarem després de baixar per la cara nord del Pessó Gran.

Però abans hem d’assolir el Petit Pic del Pessó, força més amable que el seu germà gran. Pujarem per l’aresta nord, on ja ens trobem, un llom sense més dificultats que una petita elevació rocosa que es pot esquivar fàcilment si es vol.

Deixem enrere el Gran Estany del Pessó, per on passarem a la tornada.

Superem directament l’elevació rocosa per la paret, amb alguna grimpada senzilla que no arriba al primer grau.

Després d’això, només quedarà remuntar el pendent pronunciat però fàcil que ens porta ràpidament al cim del Petit Pic del Pessó.

Detall d’una part de la cara oest del Gran Pic del Pessó, amb les terrasses per les quals guanyarem la cresta.

El pendent és intens però curt, i es va tornant cada vegada més pedregós. No triguem a coronar el primer cim del dia.

Des del Petit Pic del Pessó, gaudim d’una magnífica panoràmica de la Vall de Sant Martí, que acabem de recórrer, i de la vall de Boí, amb la qual enllaça a la part baixa.

També destaquen la Punta Alta, la Pala Alta de Sarradé i les Crestes Barrades, les muntanyes més elevades del Parc Nacional d’Aigüestortes fora dels Besiberris.

Una cresta esmolada connecta el Pic del Pessó Petit amb el Pic de l’Estanyet i el Castell de Rus. Al fons, destaca la silueta cònica del Pic de Filià, el cim més alt del massís homònim, que no deixa de ser una ramificació del Pessó en direcció sud-est.

Des d’aquí podem estudiar l’itinerari d’ascens al Gran Pic del Pessó des de la Collada del Pessó, seguint la via de les terrasses i la cresta. Observem que, per accedir al balcó on comença la vira, hem de superar una canal força vertical, on sembla que trobarem les principals dificultats. Després haurem de fer un ziga-zaga per terreny herbós i força inclinat. A partir d’aquí, només quedarà recórrer la lleixa suspesa fins al final, on grimparem cap a la cresta per dirigir-nos al cim.

En qualsevol cas, primer hem de baixar del Pic del Pessó Petit per la seva ruta normal, que recorre la llomada nord-est fins a la Collada del Pessó. Després de baixar pel vessant descompost i flanquejar un ressalt sorrenc per la dreta, arribem al coll, amb la paret del Gran Pessó al davant.

La paret del Gran Pic del Pessó impressiona vista des d’aquí, però intentarem aprofitar la canal que trenca el rocam des del mateix coll.

A sota nostre queda el Gran Estany del Pessó, dominat per la cresta rogenca que uneix el Tuc de Carants i el Pic Roi.

Deixem també enrere la massa grisenca del Petit Pic del Pessó.

Superem una tartera breu però inestable i, de seguida, el pendent es torna vertical. Entrem en el típic terreny herbós amb petites terrasses de terra que afavoreixen les relliscades. Agafant-nos a tot allò que podem, anem remuntant el vessant mentre ens apropem a la canal que divideix la paret en dos.

Superem la canal vertical amb un pas una mica acrobàtic (deu ser de II-II+), després del qual seguim una vira herbosa que travessa la part superior de la paret dreta del mur.

Ara només ens quedarà guanyar aquest collet i després girar a l’esquerra per accedir al balcó on comença la via de les terrasses.

Arribem així al balcó d’entrada a la gran vira herbosa. Al centre de la fotografia es pot veure una fita.

Des d’aquest punt s’aprecia pràcticament tota la terrassa, que en realitat és més aviat un vessant inclinat d’herba amb força roca despresa de la paret superior. No sembla que presenti grans dificultats tècniques, més enllà de l’exposició constant sobre el vessant occidental. A la llunyania ja distingim l’avantcim sud-oest del Gran Pic del Pessó, punt on ens incorporarem a la cresta, tot i que encara no sabem exactament com.

La gran lleixa que recorre la cara oest és majoritàriament herbosa i es pot fer caminant, ja que el pendent no és excessiu. Tanmateix, diversos esperons que baixen de la cresta, eriçada de gendarmes, ens obliguen a fer servir les mans en alguns punts.

Tot i que la terrassa és relativament senzilla, no hem d’oblidar que ens trobem en un indret molt exposat: els tobogans herbosos entre esperons acaben directament al buit, de manera que cal extremar les precaucions, especialment amb el terreny moll o nevat.

Vista enrere del tram recorregut des de la meitat de la via.

La gran forma grisa del Petit Pic del Pessó, d’on venim.

Després de superar l’última bretxa, observem com la terrassa desapareix en arribar a la base de l’avantcim i es transforma en una vira estreta. Sabem que darrere de l’avantcim només hi ha paret, de manera que aquesta continuació no porta enlloc.

Així doncs, el nostre recorregut pel vessant occidental del Gran Pic del Pessó s’ha acabat i ens disposem a incorporar-nos a la cresta, que sembla haver perdut dificultat. Aleshores veiem una fita uns quants metres per damunt dels nostres caps, que assenyala una canal amagada entre dues parets i que, amb tota probabilitat, ens permetrà assolir l’aresta. Ens hi dirigim.

En apropar-nos a la cresta, es descobreix completament la canal d’accés.

Deixem a la nostra esquerra la continuació aparent de la terrassa, que sembla travessar aquest esperó, però que a partir d’aquí s’endinsa de ple en la part més feréstega de la paret oest del Gran Pic del Pessó.

Grimpant amb compte, ens situem a la base del corredor. La part superior és pura sorra, de manera que ens hem d’ajudar de les roques laterals per progressar; altrament, seria gairebé impossible pujar pel tub.

En arribar a la bretxa de la cresta, se’ns presenten dues opcions. La primera consisteix a baixar força metres per una canal dreta fins a la cara est de la muntanya, des d’on es pot assolir el cim remuntant un terreny mixt força més senzill. La segona, que és la que triem nosaltres, consisteix a seguir íntegrament pel fil de la cresta.

Mirant enrere, s’aprecia perfectament el tram d’aresta que ens hem estalviat gràcies a la via de les terrasses, una secció sens dubte molt més complicada.

Els primers metres són molt verticals i potser són els més difícils, a causa de la gran mida dels blocs de granit i de les poques preses que ofereixen. Un cop superats uns metres, tenim l’avantcim sud-oest del Pessó a tocar, però nosaltres el flanquegem lleugerament per la dreta, aprofitant uns pendents herbosos per avançar amb més comoditat.

Una finestra als cims de Contraix.

Apropant-nos a l’últim tram de la cresta, que afrontarem pel fil.

Passat l’avantcim, la cresta s’estreny molt i haurem de superar algun pas una mica més compromès. Tot i així, la cresta no arriba a ser mai excessivament difícil i, en cas de dubte, sempre hi ha alguna escapada per la dreta.

Després d’una estona (més del que esperàvem), arribem a l’última punta abans del cim.

Les dificultats s’han acabat i, després de travessar una bretxa, només queda superar les últimes roques que protegeixen el cim estret de l’altívol Gran Pic del Pessó.

El cim del Gran Pic del Pessó.

La primera mirada es dirigeix inevitablement cap a la cresta per on hem vingut i cap a la paret oest del Gran Pic del Pessó, un impressionant mur fosc...

...que es desploma abruptament sobre els Estanys del Pessó, ara diminuts malgrat la seva mida considerable. Més enllà apareixen els cims molt més amables del Tuc de Carants i el Pic Roi, guardians septentrionals de la cubeta lacustre del Pessó.

A l’altra banda s’obre la preciosa i solitària Vall de Riqüerna, on es distingeixen alguns dels seus nombrosos estanys, com l’Estany de Francí, pas obligat per a qui ascendeix a aquesta muntanya des de Cabdella. Al fons, tancant l’horitzó, s’alcen les grans muntanyes de la Vall Fosca.

Comencem a baixar pel vessant est del cim, un terreny moderadament inclinat i cobert de blocs rocosos. La direcció és evident: ens hem de dirigir cap al coll que ens separa de l’agresta cresta de les Mussoles.

Deixem enrere el nostre cim, situat al capdamunt d’un terreny molt més amable que el del seu altre vessant.

Al davant tenim el bessó del Gran Pic del Pessó, el Pic de les Mussoles, que iguala i fins i tot supera la seva ferocitat.

En arribar al final de l’altiplà, el terreny s’enfonsa i apareix sota els nostres peus el coll que ens separa del Pic de les Mussoles, uns cent metres més avall. Tot i que podríem baixar-hi directament, si ens desviem lleugerament cap a l’esquerra apareixen algunes fites que condueixen a una canal molt descomposta, però senzilla, que baixa fins al coll.

La Dent de les Mussoles, l’agulla més formidable del complex sistema de crestes i arestes del Pic de les Mussoles.

Si baixéssim per la Cometa de les Mussoles, la vall que s’estén davant nostre, arribaríem al Planell del Sant Esperit, punt d’inici habitual de moltes rutes d’Aigüestortes. Més enllà, s’estén el bo i millor del Parc Nacional, des de la Punta Alta fins al Gran Tuc de Colomèrs.

Per aquesta canal hem baixat de la part alta del Pessó Gran.

Crec que per aquí no es puja al Pic de les Mussoles...

Aquí ens acomiadem de la verda Vall de Riqüerna, via normal al nostre cim des de Cabdella...

...per endinsar-nos a la desolada Cometa de les Mussoles. El nostre següent objectiu és arribar a la colladeta de l’Osso, la bretxa que separa el Gran Pessó de la cresta que porta al Pic Roi. Aquest coll ens servirà per tornar als Estanys del Pessó. Però, per arribar-hi, hem de fer un penós flanqueig per les tarteres que cauen de la cara nord del Gran Pic del Pessó, alternant trams relativament estables amb altres de realment feixucs per culpa de la inestable tartera.

Vista enrere del coll d’on venim, amb la impressionant cresta de les Mussoles a l’esquerra.

Finalment arribem a la base de la Colladeta de l’Osso. Només ens queda superar una pujada curta per una canal herbosa per tornar al vessant del Pessó.

Damunt nostre s’alcen les parets negres i recargolades del Gran Pic del Pessó. En aquesta part de la muntanya ja no hi ha itineraris fàcils, ben lluny de la relativa comoditat que hem trobat a l’altre sector de la cara oest.

Només ens quedarà baixar als Estanys del Pessó per tornar a terreny conegut. Tot i que semblen a prop, la perspectiva enganya, ja que...

...encara ens queda perdre altura per unes canals dretes i molt incòmodes.

A mitja baixada deixem de banda un petit estany gairebé sec i, poc després, un altre encara més diminut.

Torna a aparèixer davant nostre la closca grisa del Petit Pic del Pessó, on érem fa tot just unes hores.

Encara ens queda baixar un últim vessant abans d’arribar a l’Estany del Pessó d’Amunt.

Finalment arribem a una platgeta herbosa i arrecerada a la vora de l’estany, on aprofitem per refrescar-nos i alleujar la calor intensa d’aquestes hores centrals del dia.

L’últim pendent herbós pel qual hem baixat.

Després de descansar al costat de l’Estany Gran del Pessó, seguim un sender que voreja l’estany per l’esquerra fins a arribar al seu desguàs, des d’on s’obté una perspectiva impressionant del Gran Pic del Pessó.

Un bon sender ens porta de l’estany més gran al més petit.

No triguem gaire a arribar a l’Estany Petit del Pessó, notablement més petit que el de dalt.

Tot i així, es gaudeix de magnífiques vistes de les muntanyes de la vall de Boí, entre les quals destaca la silueta esmolada del Castellet de Moror.

El Gran Pic del Pessó s’il·lumina per última vegada per acomiadar-se de nosaltres. Quina muntanya tan extraordinària!

El sender baixa ràpidament fins a enllaçar amb el GR que recorre tota la Vall de Sant Martí.

I, un cop al GR, ja ens quedarà poc per arribar de nou a la carretera, on ens acomiadem una vegada més del Pirineu contemplant els cims bessons del Cap de Gelada i el Tossal de les Roies de Cardet, a l’altra banda de la vall de Boí.