Travessa per la selva i la boira de la Serra Carbonera
Serra Carbonera (789 m) i Pic del Mu (740 m) per Camarasa
El Pic del Mu des del camí de la Cova del Tabac, al Mont-Roig.
La Serra Carbonera està defensada per grans rocams i parets en gairebé tots els seus vessants. Tanmateix, la seva part superior adopta la forma d’un extens altiplà on es troba l’ermita de Sant Jordi, molt popular entre els habitants de la propera població de Camarasa. Tots els cims rellevants de la serra treuen el cap pels seus marges exteriors, ja sigui mirant cap al Segre, com el Pic del Mu, o cap al Pla de Lleida, com el sostre de la serra. Curiosament, aquest últim és també el menys visitat, ja que està força apartat del sector més concorregut del massís i, a més, està literalment engolit per la vegetació. Per això, no és estrany comprovar que no té un nom propi ben establert i que habitualment s’utilitza el de Carbonera per referir-s’hi. Només recomanaria la seva ascensió als col·leccionistes de cims, que hauran d’assumir unes quantes esgarrapades per conquerir un cim sense vistes i d’escàs interès paisatgístic. No passa el mateix amb la resta de l’excursió que descriuré a continuació, un recorregut que ofereix algunes de les millors panoràmiques possibles sobre l’Aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa, l’espectacular Mont-Roig i els agrestos paisatges de la Noguera profunda, que aquest massís representa a la perfecció.
Abans d’arribar a l’extens Pla de Lleida, el Prepirineu mostra les seves serres més exteriors: relleus d’altura molt modesta, però que destaquen notablement sobre la plana propera gràcies a les seves grans parets i al seu marcat caràcter agrest. Serres com el Montessor, el Mont-Roig o la Serra de Boada són les primeres elevacions que apareixen davant la vista quan un s’endinsa cap al nord de la província de Lleida. En general, són muntanyes poc freqüentades a causa de la seva escassa altitud i de la incomoditat del seu terreny, sovint envaït per un matollar dens i punxegut. Una d’aquestes serres és la Serra Carbonera, que ocupa una posició privilegiada respecte al Segre, ja que primer dona forma al preciós Estret del Mu i, després que el riu s’uneixi amb la Noguera Pallaresa a l’Aiguabarreig, contribueix a formar, juntament amb el Mont-Roig, l’espectacular congost de Camarasa.
El cim de Carbonera des del Mont-Roig
Desnivell600 m
Longitud12,5 km
Altitud mínima440 m
Altitud màxima789 m
Dificultat tècnicaNul·la. Para accedir al cim de la Serra Carbonera, trams molt tancats i espessos de vegetació sense camí.
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix
A Camarasa s’hi arriba des de Balaguer agafant la C-13. A l’entrada del poble prenem una carretera en direcció a Cubells que travessa la població. Quan la carretera està a punt de sortir de Camarasa, un altre indicador que assenyala l’ajuntament ens fa entrar de nou al poble, i el travessem fins a la part superior, fins a una font amb un altre indicador que marca la direcció cap a l’ermita de Sant Jordi. A la dreta, surt una pista amb un fort pendent, primer de ciment i després, quan el pendent disminueix, de terra, tot i que amb bon ferm. Seguint aquesta pista fins al final arribaríem a l’ermita de Sant Jordi, però nosaltres deixem el cotxe en un indret pla, en una cruïlla de camins entre camps on hi ha espai per aparcar. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici prement aquest enllaç a Google Maps.
Deixem el cotxe a la cruïlla de camins i comencem a remuntar la pista. A l’altra banda del Segre, les vermelloses parets del Mont-Roig lluiten per deixar-se veure entre la boira, que va guanyant terreny.
De la mateixa manera, la Serra Carbonera es va difuminant davant dels nostres ulls, tot i que de tant en tant l’ermita blanca de Sant Jordi aconsegueix destacar sobre el turó que tenim al davant.
La primera part de l’excursió és molt senzilla. Simplement hem de seguir la pista, que puja suaument fins a la part més alta de la serra per arribar gairebé a l’ermita de Sant Jordi, que veiem per damunt de les parets del massís.
Passem per la capçalera del barranc del Canudell, el vessant dret del qual és totalment àrid. Per aquest barranc puja una de les rutes més habituals per assolir la Carbonera des de Camarasa.
La pista s’acosta a un circ entre les parets de la Carbonera, precisament el punt per on l’itinerari accedeix a l’altiplà superior.
La pista puja suaument fins que arribem a una bifurcació. La pista de l’esquerra voreja tota la Serra Carbonera i serà la que utilitzarem per tornar. De moment, continuem per la principal, que ens portarà al cor del massís.
Davant nostre s’hauria d’alçar el cim de Carbonera, però la boira l’oculta completament i, de fet, no deixarà de fer-ho durant tota la jornada.
Per guanyar altura, la pista traça una sèrie de llaçades àmplies fins a arribar a la base de les parets que tanquen el fons del circ.
La boira acaba engolint-nos completament, tot i que encara podem distingir, mirant cap avall, els revolts que hem recorregut.
En arribar a la part superior del circ, la pista aprofita una feblesa de les cingleres i puja en diagonal fins a la part alta de la serra.
Ja som a l’altiplà de la Carbonera. Si continuéssim recte arribaríem a l’ermita de Sant Jordi, però abans farem una incursió cap al cim principal del massís.
Per fer-ho, deixem la pista i agafem un camí que surt a mà dreta.
Aquest ens porta fins a un camp completament glaçat que hem de travessar.
Un cop a l’altra banda del camp, comencem a pujar cap a la cota central de la Carbonera, sense un sender definit, però per un terreny relativament còmode i amb alguna fita aïllada.
A prop d’aquesta elevació, ocupada per una petita estació meteorològica, apareix una gran acumulació de pedres. Irònicament, serà l’última fita que veurem fins a assolir el cim principal.
La boira, capritxosa, torna a tancar-se just quan assolim la cota central, i ens impedeix veure amb claredat el recorregut cap a la següent elevació, que ja correspon al veritable cim de la Carbonera.
De moment, comencem a baixar cap al coll que ens uneix al cim de la Carbonera, aprofitant un tram rocós lliure de vegetació arran de la paret, mentre que la vegetació es va fent més densa a mesura que avancem.
En arribar al coll desapareix qualsevol rastre de terreny obert. Davant nostre s’estén una autèntica selva de carrasques i arbustos, en la qual ens endinsem sense cap més remei. Les mànigues llargues són imprescindibles per sortir-ne mitjanament indemnes.
Tot i que amb prou feines ens separa una mica més de mig quilòmetre del cim, avancem molt lentament i amb penes i treballs. En un moment donat apareixen unes marques verdes pintades als arbres que semblen indicar el que en altre temps devia ser un sender, però que s’ha perdut completament. Com que qualsevol referència és benvinguda, intentem seguir-lo.
Tanmateix, l'acabem perdent i tornem a endinsar-nos en la selva. Ja a prop del cim apareix un petit aflorament rocós que aprofitem per guanyar altura amb una mica més de comoditat.
En arribar a la zona culminant, encara dediquem una estona a localitzar el punt més alt.
Finalment, masegats i coberts d’esgarrapades, arribem al cim de la Carbonera, envoltat de vegetació i sense gairebé vistes. De fet, ni tan sols hi ha una fita que assenyali el cim.
L’únic que aconseguim distingir entre l’embull de branques són les siluetes del Montsec de Rúbies i de Sant Mamet. Així doncs, després d’aconseguir tatxar aquest cim, emprenem el retorn cap a terreny civilitzat.
Durant el retorn tornem a trobar algunes marques verdes i petits cartells, alguns amb el número set, vestigis d’aquell antic sender avui pràcticament desaparegut.
Poc després, tornem a baixar pel tram rocós, tot i que més endavant som incapaços de retrobar el suposat sender.
Desorientats per la boira, perdem massa altura i ens fiquem de ple al vessant sud, on topem amb algunes parets importants que ens obliguen a fer marxa enrere. Després de superar algun pas delicat i obrir-nos camí per una vegetació més espessa que mai, aconseguim tornar al coll i, des d’allà, al terreny més amable de l’altiplà. Amb bona visibilitat, això deu ser tota una altra cosa.
Després de superar la cota amb l’estació meteorològica, avancem, ara sí, cap a l’ermita de Sant Jordi, que veiem al fons.
L’ermita de Sant Jordi té una estructura realment curiosa.
Des d’aquí tenim una bona perspectiva de la part alta de la Serra Carbonera, i podem distingir la cota central, amb el punt blanc de l’estació meteorològica al capdamunt. A la seva dreta hi hauria d’haver el cim de la Carbonera, però continua ocult sota la boira persistent.
Des de la mateixa ermita de Sant Jordi, avancem per la pista que es dirigeix cap al nord, amb l’objectiu de creuar tot l’altiplà culminant i arribar a l’altra banda, on ens espera el Pic del Mu.
Deixem a un costat els Corrals de Sant Jordi per entrar a la petita vall situada a l’interior del massís, ocupada per un gran camp de conreu.
Crida l’atenció aquest arbre, que es resisteix a cedir la seva petita illa d’herba tot i estar completament envoltat de terra llaurada: un supervivent.
A mig camí, apareix a mà esquerra el profund Avenc de Sant Jordi, una més de les nombroses cavitats que podem trobar a la calcària Serra Carbonera.
Perdent altura suaument, ens acostem al vessant septentrional de la serra, on ja veiem el cònic Pic del Mu o Tossal de Sant Jordi.
Quan arribem al revolt de la pista, abandonem el camí i travessem el camp per dirigir-nos a la base de la muntanya. Des d’allà, superem els escassos 70 metres de desnivell que ens separen del seu cim.
La diferència de panoràmiques respecte al cim anterior és abismal. Als nostres peus s’estén l’Aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa, mentre que tota la Noguera es desplega a l’horitzó.
La proa del Mont-Roig amb prou feines deixa veure la seva part inferior, tot i que es distingeix perfectament l’entrada triangular de la Cova del Tabac.
Al cim hi ha una trinxera de la Guerra Civil, un record de la sagnant batalla que va tenir lloc en aquesta zona fa gairebé 90 anys. Segurament, els seus desafortunats ocupants també van conèixer jornades de boira com aquesta, amb el cim de la Carbonera encara ocult sota el mantell gris.
La presa de Camarasa vista d’ocell.
Més enllà, rere el sinuós embassament que s’endevina encaixonat entre les parets que flanquegen les aigües de la Noguera Pallaresa, emergeix la imponent silueta del Montsec d’Ares.
Com que la boira torna a pujar i la sensació de fred és cada vegada més intensa, ens disposem a baixar. Comencem a descendir cap al coll meridional del Pic del Mu per recuperar la pista.
Travessem de nou el camp i entrem a la pista, que ràpidament es converteix en sender.
Aquest corriol primer voreja un barranc i després comença a baixar fortament cap a una torre elèctrica, que forma part de la infraestructura que surt de la central de Camarasa.
Després de travessar el barranc, el sender gira cap a l’oest i perd altura decididament.
El primer tram presenta algun desgrimpament senzill, després del qual ens endinsem en sectors més boscosos i costeruts.
Després de perdre força altura, fem una diagonal cap a la torre elèctrica, que ja tenim molt a prop.
Per a qui faci la ruta en sentit contrari, una fita situada al revolt de la pista que porta a la torre marca l’inici del sender cap al Pic del Mu.
Podríem continuar per la pista, però optem per una drecera que permet baixar més directament pel vessant.
Ja hem deixat força enrere el Pic del Mu, que des d’aquí presenta un aspecte ombrívol i agrest.
Travessem el tallafoc que acompanya la línia elèctrica procedent de la central hidroelèctrica de Camarasa, visible al fons de la vall.
Finalment, arribem a la pista de les Coves, que ens retornarà al punt de partida després de vorejar completament els flancs occidental i meridional de la Serra Carbonera.
El retorn és molt agradable, ja que la pista gairebé no té desnivell i ofereix panoràmiques magnífiques. Primer avança paral·lela al Segre, cosa que permet gaudir de bones vistes de Camarasa, visible al fons, i de la Muntanya de Sant Salvador, l'afilada muntanya que en protegeix un dels flancs.
Imponents agulles pengen dels vessants de la Carbonera.
A la nostra esquena queda el Mont-Roig, novament engolit per la boira.
Després d’una bona estona avançant cap al sud, la pista gira cap a l’est.
Ja ens trobem sota el Puig de Sant Jordi, on s’alça l’ermita del mateix nom.
Des de la pista observem el punt on el Segre arriba a Camarasa i descriu una gran corba per vorejar el Monteró, abans de continuar cap a Sant Llorenç de Montgai.
Arribem de nou a la bifurcació per on havíem passat al començament de l’excursió i, pocs minuts després, tornem al cotxe, posant fi a aquesta interessant ruta per la modesta però salvatge Serra Carbonera.