A l’altra banda de la presa de Camarasa s’alça la quilla rocosa de la Proa del Mont-Roig. D’aquí a unes hores serem allà.

Però la Proa queda a l’altra banda del pantà de Camarasa, la presa del qual hem de travessar.

Per arribar-hi, seguim un camí al costat de la carretera que condueix a un túnel auxiliar sense il·luminació.

Aquest túnel enllaça amb el de la mateixa carretera. Destrepem un petit mur vertical d’aproximadament un metre amb l’ajuda d’uns ganxos que ens faciliten el descens i arribem a la carretera, que pràcticament no té voral. Per això, correm uns metres per evitar qualsevol contratemps i sortir del túnel al més aviat possible.

Arribem a la presa, de nou protegits rere les barreres de seguretat de la carretera. Mentre la travessem, contemplem l’últim tram de la Noguera Pallaresa...

...abans de precipitar-se cap al Segre, que travessa el Congost del Mu gairebé 100 metres més avall.

La Proa es va amagant a mesura que avancem cap a l’altra riba, tot i que el seu característic cap rocós continua sent perfectament visible.

Abans d’entrar en un altre túnel, apareix el camí que porta a la Cova del Tabac, senyalitzat amb un cartell fixat a la paret.

Primer avancem per una àmplia esplanada envoltada d’un bonic bosc.

En acabar el replà, comença el sender, que primer avança per sobre de les cingleres de la vora del pantà, amb un fort pendent i protegits del costat de l’aigua per una barana metàl·lica.

No triguem a arribar a un magnífic mirador sobre les blavoses aigües de l’embassament. A l’altra banda del pantà de Camarasa, sota la Cinglera de Penalta, es distingeixen la carretera i el lloc on hem aparcat.

El sender s’allunya ràpidament de la Noguera i puja pel vessant boscós de la muntanya fins a arribar a una bifurcació. Seguim el camí de l’esquerra en direcció a la Cova del Tabac.

Continuem apropant-nos a la paret de la Proa, tot i que de moment ens tocarà vorejar-la per la base.

El Pic del Mu, situat al salvatge massís de Carbonera, destaca a l’altra banda de la vall. Encara que no ho sembli, el profund Congost del Segre ens separa d’ell.

Comencem a vorejar els contraforts rocosos situats sota la Proa del Mont-Roig, coneguts com el Castell. Hem d’arribar al vessant oriental de la serra, on es troba la Cova del Tabac.

Després de deixar a la nostra dreta un nou desviament indicat amb una fita (pel qual tornarem més tard), el sender passa al costat d’un antic pou de neu.

Després de rodejar el Castell, arribem a un petit coll on canviem de vessant. A l’altra banda ens sorprèn la gran paret oriental del Mont-Roig, que s’estén sense interrupció fins al Portell, el pas pel qual pujarem a la part alta del massís. Abans, però, ens espera la visita a la Cova del Tabac, l’entrada triangular de la qual amb prou feines s’intueix entre els plecs rogencs de la muralla.

Seguim el sender al peu de la paret fins a arribar a un petit mur equipat amb una cadena, escales metàl·liques i marques vermelles, on comença el camí de la Cova del Tabac.

Superat aquest primer obstacle, avancem per una àmplia lleixa interrompuda ocasionalment per petits ressalts, sempre equipats amb cadenes o graons de ferro.

Ara toca un tram on caminem sota la paret superior.

Des d’aquí contemplem el Congost del Mu, encaixonat entre el Castellàs i les parets del Pic del Mu.

Un últim pas equipat, el més vertical de tots però proveït de sòlides grapes, ens separa de l’entrada de la cova.

De sobte, davant nostre apareix la monumental boca de la Cova del Tabac, amb una figuera solitària que en custodia l’entrada. Actualment hi ha una tanca tancada amb cadenat, ja que l’accés està restringit i cal sol·licitar-lo prèviament a través del web d’Espai Orígens.

La cova és, en general, de grans dimensions, amb sostres elevats i galeries àmplies. El primer tram és relativament còmode de recórrer, ja que el terreny és poc accidentat i la llum natural permet avançar sense dificultat.

Tanmateix, la cova traça una corba i entra en un tram on la foscor és total, en què és imprescindible disposar d’il·luminació artificial. A més, en aquest sector apareixen diversos avencs que cal evitar, i el terreny es torna molt més irregular i relliscós. Avancem fins a arribar a una paret amb molta pedra petita, punt en què fem mitja volta, tot i que segurament és possible continuar una mica més enllà. A causa de la foscor regnant i de les meves limitacions com a fotògraf, no hi ha imatges de l’interior. Potser és millor així: res no substitueix l’experiència de contemplar en persona la immensitat d’aquesta meravella natural.

I, per a qui no vulgui entrar-hi, les vistes des de l’entrada ja justifiquen per si soles l’excursió.

El cim de la Proa del Mont-Roig, tan a prop però tan lluny. Per fer-lo haurem de vorejar completament la serra fins a trobar l’únic accés practicable a la part superior: el Portell.

El Castell, el roquissar que protegeix la Proa pel nord-est.

Després de tornar fins al desviament de la cova, comença el tram més incòmode de l’excursió: el llarg flanqueig sota la paret oriental del Mont-Roig fins a arribar al Portell, seguint l’àmplia terrassa de la Feixa, situada entre les muralles inferior i superior del Mont-Roig.

El Portell es troba a prop de la Muntanya de Sant Salvador, que veiem al fons de la fotografia i que encara és molt lluny.

Tot i que de vegades seguim senders més o menys definits, en molts trams avancem sense un traçat clar ni fites, progressant lentament per un incòmode vessant inclinat de tarteres i matolls. No obstant això, l’orientació és evident: avançar sempre sota la paret, sense allunyar-nos-en gaire, en direcció sud-oest.

Si aixequem el cap, les parets, que en alguns punts arriben als 200 metres d’alt, dominen les altures.

Cada vegada que superem un revolt en la paret, apareix un nou tram de flanqueig, amb perspectives limitades per la prominència rocosa següent.

Ara hem de vorejar aquest gran nas rocós, passant just per sota del seu sostre.

Val la pena aturar-se un moment i mirar enrere per contemplar el tram recorregut, amb el Castell i el Castellàs separats per dos rius.

També gaudim d’una perspectiva excel·lent del Pic del Mu i dels abruptes vessants que formen el sector meridional del Congost de Camarasa.

Sembla que ens apropem al final del flanqueig, ja que les parets comencen a perdre altura a la nostra dreta.

En un tram arribem fins i tot a tocar la muralla.

La proximitat de la Muntanya de Sant Salvador i del poble de Camarasa confirma les nostres sospites: estem arribant al Portell.

Sota la paret del Pic de l’Extrem reapareix un sender perfectament definit que es dirigeix clarament cap a l’oest.

Arribem a la base del Portell, amb una torre rocosa que domina el centre de l’estret corredor i el divideix en dos. Nosaltres pujarem pel costat esquerre d’aquest esperó central.

El planer Pic de l’Extrem, la paret del qual hem vorejat per la base, ens espera.

Primer enllacem amb el camí procedent de Camarasa a través d’una pedrera amb molta pendent. Aquest sender és molt més còmode i transitat que el que hem utilitzat per arribar fins aquí.

Un cop ens hi hem incorporat, només queda remuntar una diagonal fins a la part superior de l’escletxa, deixant ràpidament l’esperó per sota.

Darrere la muralla del Mont-Roig es distingeixen perfectament el Monteró i l’embassament de Sant Llorenç de Montgai.

El pendent es suavitza en arribar a la part alta de la serra.

El Pic de l’Extrem, completament pla, apareix coronat per una modesta fita.

Des d’aquí contemplem el revolt brusc que fa el Segre en arribar a Camarasa per passar entre el Monteró i la Muntanya de Sant Salvador abans de dirigir-se cap a Sant Llorenç de Montgai.

Som al vèrtex sud-est del Mont-Roig, que encara s’estén uns quants quilòmetres cap a l’oest, sector on es concentren les seves màximes altituds.

Des d’aquí contemplem el bonic poble de Camarasa i les restes del seu Pont Vell, que no ha resistit el pas del temps.

També observem Sant Llorenç de Montgai i el seu embassament, encaixonats entre el mateix Mont-Roig i el Monteró, que té l’honor de ser l’última muntanya prepirinenca que veu el Segre en el seu llarg camí cap a l’Ebre. Al fons, ja a la Plana de Lleida, apareix la capital de la Noguera: Balaguer.

El cim aplanat no ofereix grans panoràmiques cap al nord i l’oest, ja que el relleu suau resta profunditat a les vistes. Precisament cap al nord hem de continuar, amb el massiu Sant Mamet dominant aquest punt cardinal.

Agafem el sender que avança cap al nord al costat del precipici oriental del Mont-Roig, força panoràmic i també aeri. En qualsevol cas, és còmode i, en el primer tram, força planer.

Després de deixar enrere el Pic de l’Extrem, el camí comença a baixar, ja amb vistes a la Cinglera de Penalta i...

...a la Proa, tot i que des d’aquesta perspectiva resulta notablement menys vistosa que quan la vèiem des de la carretera.

En arribar a la seva base, abandonem el camí principal i iniciem la curta pujada al cim.

Entre murs de pedra seca, un corriol una mica difús ens hi condueix ràpidament.

No triguem a assolir el poc freqüentat cim de la Proa del Mont-Roig. Tot i que és el cim més baix de tot el massís, probablement també és el que gaudeix de les millors panoràmiques gràcies a la seva posició privilegiada sobre l’Aiguabarreig de la Noguera Pallaresa i el Segre.

Des d’aquí es distingeixen molt millor els cims principals del Mont-Roig, entre ells la Pala Alta, sostre de la serra.

Cap al nord i darrere la Cinglera de Penalta (amb la Cova de l’Aigua ben visible al mig de la paret), s’intueix el boirós Congost de Terradets, que separa el Montsec d’Ares del de Rúbies.

Fidel al seu nom, aquesta imponent proa rocosa s’endinsa al congost de Camarasa per dominar l’indret on s’uneixen els dos rius més importants de la província de Lleida, amb el permís de la Noguera Ribagorçana. Si baixem uns metres fins a la vora del precipici, obtenim una perspectiva impressionant del Congost del Mu i de l’Aiguabarreig. Si ens hi fixem bé, hi apareixen els elements més destacats, com ara...

...la presa de Camarasa i la seva complexa infraestructura hidroelèctrica...

...el preciós Estret del Mu, amb les seves afilades ganivetes...

...així com el pic homònim, situat a la veïna Serra Carbonera.

En algun punt sota els nostres peus hi deu haver la Cova del Tabac, tot i que no aconseguim veure-la.

Tornem al cim de la Proa...

...per iniciar el descens definitiu, dedicant una última mirada al modest Pic de l’Extrem.

De nou al sender principal, ens dirigim cap al Pas del Sastre, que ens permetrà abandonar la part alta del massís.

Un cop la paret de la Proa s’interromp a la nostra dreta, el camí fa un revolt brusc per evitar l’abisme que s’obre a l’esquerra i entra a l’obaga de la muntanya.

Després de diversos ziga-zagues, i deixant a la dreta el desviament cap a la Cova del Pas del Sastre (que fa milers d’anys estava connectada amb la Cova del Tabac), emprenem un descens vertiginós a través d’un bosc frondós.

Després de perdre més de cent metres de desnivell en línia recta, el sender suavitza el pendent i gira cap a la dreta per apropar-se de nou al camí de la Cova del Tabac.

La Proa del Mont-Roig ja ha quedat força amunt.

Finalment, arribem de nou al sender de la Cova del Tabac, on tanquem la circular.

De nou a la presa, aquesta vegada en recorrem el costat oriental per contemplar millor les instal·lacions de la central hidroelèctrica.

Boniques cascades artificials baixen per la paret des dels diversos túnels excavats a la roca.

I, després d’una curta pujada, tornem al punt de partida de l’excursió.

Des d’allà ens acomiadem de l’elegant Proa i de l’abrupta Serra del Mont-Roig, el sector oriental de la qual hem tingut l’ocasió de recórrer i gaudir durant aquesta magnífica jornada.