Iniciem aquesta ruta una tarda de juliol ben assolellada al petit aparcament de Toirigo, des d'on surt el camí cap a Caldes de Boí i els Estanys de Gémena.

Baixem uns metres en direcció al balneari de Caldes de Boí i, després d'endinsar-nos en un bosc frondós, tornem a trobar un desviament a mà dreta que indica el camí cap als estanys. Mentre pugem pel bosc, apareix a la nostra esquena, vall amunt, l'altiu perfil de la Punta Alta.

El sender puja amb força pel vessant esquerre de la vall, a la recerca de la vall penjada de Llubriqueto.

Afortunadament, l'ascens transcorre majoritàriament per una fageda, que refresca l'ambient i fa més suportable la intensa pujada.

Un bon indicador que estem entrant a Llubriqueto és la propera presència de l'Aüt, la muntanya far de la Vall de Boí.

A poc a poc ens anem acostant al Barranc de la Sallent, que sempre baixa cabalós en rebre l'aigua dels nombrosos estanys que l'alimenten. En arribar a la riba del riu, el sender deixa de guanyar altura sobtadament i comencem a remuntar-lo pel seu marge.

Quan arribem al Pla de Sallent, el bosc s'obre momentàniament i ens permet entreveure, més amunt, una nova esplanada: el Planell de Llubriqueto.

Travessem el Barranc de la Sallent per dos ponts i comencem a pujar pel vessant oposat.

Ara el sender puja per un bosc menys frondós, on comencen a aparèixer les primeres plaques granítiques, que seran la tònica dominant a partir d'aquest punt.

El bosc s'aclareix definitivament quan arribem al Pla de la Cabana o Planell de Llubriqueto.

Si mirem enrere, podem observar, a l'esquerra, el Pic de Comaltes, avantguarda de la Punta Alta, i, a la dreta, el Bony Blanc, ja a la Ribera de Sant Nicolau.

L'idíl·lic Planell de Llubriqueto, amb la muralla que hem de superar per accedir als Estanys de Gémena al davant. Per aquesta muralla cau...

...el Salt de Llubriqueto, acompanyat del piramidal cim del Pic d'Estany Gémena.

Per superar aquest ressalt rocós, abandonem el sender cap a l'Estany Roi i girem a la dreta...

...per travessar el riu per aquest pont i passar al costat de la Cabana de Llubriqueto.

El pendent torna a ser intens, però ara, a més, comencem a travessar pedreres de granit, fins que el sender deixa de pujar de dret i comença a traçar una llarga diagonal a la recerca d'una lleixa situada per damunt de la paret.

Ens dirigim cap a la canal on comença la faixa, mentre intuïm l'esplanada on s'assenten els Estanys de Gémena, uns 200 metres més amunt.

El sender i les fites ens condueixen cap a aquesta canal encaixonada entre la paret i els avets.

Un cop superada la part inferior de la muralla que tanca Llubriqueto, només ens queda recórrer una llarga diagonal en direcció a l'esplanada dels Estanys de Gémena, força més llunyana del que sembla. Aquesta vira ascendent travessa diverses canals i supera fàcils esglaons de granit en un constant, però esgotador, puja-i-baixa.

A l'altra banda del Serrat des Fonts, en primer pla, s'alcen les agudes muntanyes de Comaminyana, una vall força desconeguda però de gran bellesa.

Ja a prop dels estanys, el camí suavitza el pendent i tornem a entrar en terreny herbós.

Finalment arribem al bucòlic circ de Gémena, amb l'Estany Gémena de Baix sota els cims del Pic de Baserca i la piramidal Punta Senyalada. L'Estany Gémena de Dalt roman ocult sota les parets d'aquest segon cim, que tanca el circ.

Al centre de la fotografia, l'altívol Pic d'Abellers marca l'itinerari que seguirem l'endemà, ja que tant el Comaloforno com el Besiberri Sud romanen amagats darrere de la massiva Punta Lequeutre, punt d'inici de la cresta dels Besiberris pel sud.

Un bon sender ressegueix la riba de l'Estany Gémena de Baix, superant les petites prominències de la seva vora i travessant les tarteres que baixen de la Serra Plana.

Sense haver guanyat gaire altura, acabem de resseguir l'estany inferior i el sender arriba al barranc que comunica tots dos estanys, on es forma aquesta bonica cascada sota el Pic d'Estany Gémena.

El desnivell principal el superem per una àmplia canal situada a la dreta del barranc, després de la qual arribem als prats que s'estenen...

...per damunt de l'Estany Gémena de Dalt, un indret d'aparença molt més grisa i desolada a causa de la presència més gran del dur granit, que a partir d'aquí passa a ser el gran protagonista.

La nostra intenció és passar-hi la nit, així que, després de buscar un lloc per fer bivac als voltants de l'estany, trobem un prat a l'altra banda del desguàs de l'estany superior que resulta perfecte per dormir.

Des del nostre lloc de descans tenim, això sí, una vista privilegiada de la fosca muralla dels Besiberris, que demà recorrerem en part.

Amb les últimes llums del dia il·luminant les muntanyes meridionals de Boí, ens disposem a recuperar forces, perquè demà serà una jornada dura.

Ens llevem amb les primeres llums de l'alba, encara amb el sol amagat, i tornem a la part oriental de l'Estany Gémena de Dalt, on recuperem el sender.

El sender guanya altura ràpidament i travessa una tartera per arribar a la canal herbosa situada sota la paret negra que es veu a la fotografia, que hem de superar mitjançant una successió de curtes ziga-zagues.

Aquest ampli vessant herbós constitueix l'únic punt per on les parets que tanquen el circ permeten el pas.

Als nostres peus queda la fosca làmina blavosa de l'Estany Gémena de Dalt, amb les crestes de Baserca reflectint-se a les seves aigües.

Ja hem arribat a l'altura de la paret negra, però encara l'hem de superar per començar a recórrer els pendents rocosos que hi ha al damunt.

En arribar a la part superior de la canal, el sender gira a l'esquerra i avança per la vora del circ, seguint una estreta franja herbosa.

Aquest passadís ens permet evitar una gran pedrera situada a la dreta, tot i que de vegades hem de travessar algun tram més rocós, sempre guiats per les fites.

Continuem pujant amb força entre prats i plaques de granit.

Sobtadament arribem a la conca dels Estanys Gelats, que queden a la nostra esquerra. Tanmateix, els esquivarem per la dreta per endinsar-nos a la gran canal rocosa del fons, coneguda com la Comarcada d'Abellers o d'Avellaners, una àmplia canal granítica que s'obre entre les parets dels Besiberris i la piràmide del Pic d'Abellers, cap a la qual ens dirigim.

Hi arribem just en el moment en què el sol comença a treure el cap i il·lumina la Punta Senyalada...

...i l'horitzó meridional, on destaquen les muntanyes de Comaminyana i del Clot de l'Espós.

A partir d'ara, la tònica dominant serà anar saltant entre grans blocs de granit despresos de la propera muralla. Les fites ens van guiant pels millors passos mentre ens acostem a l'entrada de la canal. Al mig de la tartera trobem un indicador que assenyala la direcció cap al Besiberri Sud, el costerut vessant del qual és sempre visible al fons de la Comarcada d'Abellers.

Per evitar el caos de granit, ens dirigirem cap a la part esquerra de la Comarcada d'Abellers, on uns vessants herbosos, com el que veiem al centre de la fotografia, permeten una pujada una mica més còmoda.

Passem per damunt del segon Estany Gelat, situat sota la mola de la Punta Senyalada. S'arriba a distingir la cua del primer, a l'esquerra, i s'intueix la depressió on es troba el tercer, a la part superior dreta de la imatge.

Un cop dins la canal, canviem de direcció, ja que, en lloc d'avançar cap a la Collada d'Abellers, al fons de la Comarcada (coll que s'aprecia a l'extrem esquerre de la imatge), ens dirigim cap a una canal ben visible que baixa de la paret. Serà per aquesta canal que guanyarem la cresta.

La frontera entre la llum i l'ombra la marca la cresta dels Besiberris, el perfil dentat i fosc de la qual retalla el vessant assolellat de la Punta Senyalada: des de la Punta Passet, a l'esquerra, fins al Besiberri Sud, més arrodonit, a la dreta. Fins i tot es distingeix la petita dent del Comaloforno, a la dreta de la bretxa.

Mentre pugem cap a la canal, veiem a l'esquerra el Pic d'Abellers i el seu coll, per on baixarem i per on passa la via normal al Besiberri Sud.

La part inferior de la canal està coberta d'enderrocs, amb blocs força grans i estables.

Arribem a l'entrada i comprovem que es tracta d'una canal de pujada senzilla, tot i que força vertical, que travessa en diagonal la paret de la muralla. A mesura que ens hi endinsem, la mida dels blocs va disminuint i, juntament amb l'augment del pendent, fa que moltes pedres es desprenguin amb facilitat, per la qual cosa és molt recomanable portar casc.

Evitem avançar pel centre de la canal i pugem arrambats a la paret, on el terreny és força més estable.

Arribem al tram més estret, on hem de superar diverses grimpades de primer grau.

Un cop superada la part més encaixonada de la canal, arribem al tram superior, més senzill. Veiem que al final de la canal hi ha un gran bloc encastat. Per evitar-lo, uns metres abans ens desviem cap a l'esquerra i grimpem per uns passos fàcils que ens permeten sortir-ne.

Vista de les grimpades en diagonal que fem per abandonar el fons de la canal.

Un cop fora de la canal, només queda pujar per aquest ampli però costerut vessant pedregós per arribar al corriol que ressegueix la base de la cresta.

Entre la Punta Senyalada i el Pic d'Abellers apareixen les Maladetes, amb l'Aneto destacant al centre.

Vista de la canal des de la part superior. També s'hi aprecia la diagonal per on n'hem sortit, a la dreta de la imatge.

Ens unim al tènue sender després de superar uns cinquanta metres de desnivell pel vessant.

Molt a prop es troben els cims del Besiberri Sud i l'Agulla Nord de Malavesina, que visitarem més tard. Abans, però, hem d'anar en direcció contrària per visitar el Comaloforno.

Primer ens hem de dirigir cap a aquell clar collet que baixa de l'esperó de l'Agulla Sud de Malavesina.

En cas de fer aquesta ruta en sentit contrari, convé fixar-se en l'esperó que es veu al centre de la fotografia. A la seva esquerra hi ha la canal. És important localitzar correctament aquest punt, ja que la resta de la muralla està tallada per parets infranquejables.

Després de vorejar l'esperó, passem a l'altre vessant, on finalment apareix la petita dent rocosa del Comaloforno, que s'alça al capdamunt d'una canal que baixa entre les parets granítiques.

L'altiva i complicada Punta Passet, a l'altra banda de la Bretxa de Comaloforno.

Després de planejar uns metres per situar-nos al centre de la canal, ens endinsem a la tartera que baixa del cim, molt descomposta i incòmoda de remuntar.

Per això, tan bon punt podem busquem roca més ferma, cosa que ens obliga a fer algunes grimpades, però ens permet avançar amb molta més comoditat. Anem traçant una diagonal cap a la dreta del cim.

Ja situats a la part dreta del casc rocós, encarem l'ascens final dirigint-nos cap a la paret.

La via normal puja per una canal estreta i vertical que travessa en diagonal cap a l'esquerra la gran roca del cim i, posteriorment, gira a la dreta. Aquesta segona part és una mica més exposada i tècnica que la primera, amb algun pas aïllat de II grau.

Després d'aquesta curta grimpada ens plantem al cim estret i agut del Comaloforno.

Som al sostre comarcal de l'Alta Ribagorça i també de tot el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Un cim de primer nivell.

Des del seu punt més alt, la cresta dels Besiberris continua cap al nord, amb el Besiberri Sud en primer pla, el cim bicèfal del Besiberri del Mig en segon pla i la piràmide del Besiberri Nord al punt més llunyà, ja a la Val d'Aran.

Cap al sud, l'agresta Punta Passet i la plana Punta Lequeutre posen fi a la cresta. A l'horitzó, les muntanyes que delimiten la frontera meridional de la Vall de Boí.

A l'est, observem com la Ribera de Sant Nicolau s'endinsa al cor d'Aigüestortes, amb les muntanyes de la Vall Fosca al panorama més llunyà.

En aquesta mateixa direcció, observem com l'aresta oriental del Comaloforno s'enfonsa cap a l'embassament de Cavallers, situat 1.300 metres per sota nostre. A l'altra banda d'aquest profund fossat s'alça l'altre gran tresmil d'Aigüestortes: la solitària i altiva Punta Alta de Comalesbienes.

Més enllà del Pic d'Abellers i la Punta Senyalada, intuïm la vall de Barravés, que separa els Besiberris de la Maladeta i de la Ribagorça aragonesa. Precisament en aquesta direcció comencem el nostre recorregut per la cresta.

Baixem del Comaloforno per la mateixa canal de pujada fins que veiem la possibilitat de desviar-nos cap a la dreta, a la recerca de la bretxa que apareix davant nostre, situada a l'esquerra de l'Agulla Sud de Malavesina.

Des d'aquesta bretxa, el Comaloforno presenta un aspecte temible, tot i que després el seu ascens resulta força més assequible del que sembla.

La bretxa talla el mateix esperó que a l'anada havíem vorejat uns metres per sota. Després de passar a l'altre vessant, comprovem que el Besiberri Sud és força a prop, tot i que encara ens queda un tram entretingut de cresta per arribar-hi.

Tornem al fil i avancem uns metres per la mateixa aresta, molt aèria però senzilla, fins que diverses bretxes de pas difícil ens obliguen a abandonar-la de nou pel vessant oest.

Vista enrere del Comaloforno i de l'Agulla Sud de Malavesina, que no arriba a la categoria de tresmil perquè no assoleix els deu metres de prominència, a diferència de la seva germana septentrional, més baixa però més aïllada. (Nota d'actualitat: a la tardor del 2026, l'equip de Sostremetries va determinar que en realitat, l'Agulla Sud de Malavesina si complia amb els requisits per ser un nou tresmil al superar els deu metres de prominència, per lo que passava a formar part de l'il·lustre llista. Quan vam realitzar aquesta ruta desconeixiem això i vam passar de llarg)

Per esquivar les dificultats de la cresta, utilitzem sempre el vessant oest, aprofitant unes lleixes aèries però no gaire complicades. Cal puntualitzar que en aquest tram de cresta hi ha una línia de fites que indica els passos més fàcils, tot i que nosaltres no seguim aquest itinerari al peu de la lletra, ja que preferim mantenir-nos tan a prop del fil com sigui possible, mentre que les fites transcorren uns quants metres més avall.

Quan avancem pel fil, aprofitem per gaudir de la capçalera de la Vall de Boí, l'extrem més septentrional de la qual és un ampli circ alpí esquitxat d'estanys i envoltat de nombroses muntanyes. En primer pla, sota la paret del Comaloforno, apareix l'Estany Gelat de Comaloforno.

El Besiberri Sud i l'Agulla Nord de Malavesina. Per pujar a l'agulla hem de vorejar-la per l'esquerra i arribar al coll situat al nord.

El recorregut és una mica escabrós i sempre vertical, tot i que mai especialment difícil, sense superar en cap moment el II grau. Tot i això, hi ha algun pas una mica exposat on convé extremar les precaucions.

Quan recuperem el corriol que transcorre per sota de la cresta, les dificultats pràcticament desapareixen. Per aquesta vira ascendent, sota l'Agulla Nord de Malavesina, voregem aquest cim.

El Besiberri Sud des de la bretxa amb l'Agulla Nord de Malavesina.

Des del coll, l'Agulla Nord de Malavesina es troba a poc més de deu metres de desnivell, tot i que presenta un aspecte força ferotge. L'ascens transcorre per l'esmoladíssim fil de la curta aresta nord, tot i que comença pel vessant est, una placa inclinada que cau directament al buit i que pot resultar molt impressionant. Aprofitant les fissures del granit, superem aquest primer pas exposat i ens plantem a la part alta de l'estreta aresta del cim.

Després d'uns passos curts però aeris, en pocs minuts assolim el segon tresmil de la jornada: l'Agulla Nord de Malavesina, que no figura a la llista de Buyse, però que recentment s'ha comprovat que compleix tots els requisits per formar part del club dels tresmils, en superar els deu metres de prominència. Aquest cim ofereix una magnífica vista en primer pla de l'escarpada muralla del Comaloforno.

L'immens pedregar que baixa pel vessant oriental dels Besiberris.

El descens d'aquesta agulla agresta es fa pel mateix itinerari, prestant molta atenció a cada pas.

De nou a la bretxa, no pugem directament al cim del Besiberri Sud, sinó que el voregem per l'esquerra...

...per guanyar el seu accessible vessant oest mitjançant unes fàcils lleixes herboses.

L'Agulla Nord de Malavesina vista des del vessant occidental del Besiberri Sud. Des d'aquí també s'obté una magnífica perspectiva de la Punta Passet, ben separada del bloc rocós del Comaloforno.

La vall de Gémena, amb tots els seus estanys visibles.

Un cop situats al vessant oest, amb prou feines ens separen uns metres del cim del Besiberri Sud, al qual arribem caminant.

Cim del Besiberri Sud, el més senzill de tot el massís i amb unes vistes molt semblants a les de la resta de pics, tot i que força més concorregut.

Per això, no ens hi estem gaire estona i comencem a tornar. El descens transcorre pel vessant oest del Besiberri Sud en direcció a la Collada d'Abellers, darrere la qual apareix el cim homònim, de fàcil accés des del coll.

Verticals torres protegeixen el vessant oest de la cresta entre el Besiberri Sud i el Besiberri del Mig, al nord del Pas de Trescazes, el punt més baix de la cresta dels Besiberris, que tot i així supera els 2.900 metres.

La penosa tartera que puja des de la vall de Besiberri fins a la Collada d'Abellers constitueix la via normal d'accés al Besiberri Sud per aquest vessant.

El gran dom del Besiberri Sud vist des del coll. Com es pot apreciar, l'ascens des d'aquí no presenta més dificultat que el fort pendent i la inestabilitat del terreny.

Un cop a la Collada d'Abellers, no baixem pel fons de la Comarcada, sinó que aprofitem els trams herbosos que avancen per la dreta de la canal.

La sobirana Punta Passet, envoltada de les seves parets inexpugnables.

Amenitzem el descens observant els muntanyencs que, igual que nosaltres poc abans, recorren la cresta entre el Comaloforno i el Besiberri Sud.

Sorprenentment, el llom que baixa del Pic d'Abellers ofereix nombrosos trams herbosos que faciliten molt la baixada. Per això és molt recomanable evitar el fons de la canal i baixar sempre pel seu marge dret.

Torna a aparèixer la dent característica del Comaloforno, a la dreta de l'esperó de l'Agulla Sud de Malavesina, que hem travessat tant a l'anada com a la tornada, tot i que a diferent altura.

En arribar a l'altura de la canal de pujada al Comaloforno (des d'aquí se'n veu perfectament la trajectòria diagonal), recuperem l'itinerari d'ascens i tanquem la petita circular que hem fet.

A partir d'aquí només queda baixar fins als Estanys de Gémena i, després de vorejar l'estany inferior...

...seguir el sender que ens tornarà al Pont de Toirigo, on posarem punt final a aquesta extraordinària ruta al sostre dels Besiberris i de tot el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.