Després de recórrer la interminable pista des d'Àreu, arribem a la Molinassa, on trobem alguns cotxes, tot i que res a veure amb la massificació estival que ha obligat a limitar l'accés a la Vall Ferrera.

L'entrada al Barranc de Sotllo, afluent de la Vall Ferrera i a la capçalera del qual s'alça la Pica, queda suspesa entre parets escarpades. Per això, no accedirem directament a la vall, sinó que primer guanyarem força altura pel vessant del Pic d'Areste, que veiem a la dreta per després entrar-hi més amunt.

A la part posterior de l'aparcament trobem un senyal on neix un sender que fa drecera per evitar els revolts de la pista.

Després de pujar uns metres, tornem a enllaçar amb la pista, que seguim durant uns tres-cents metres de caminada còmoda.

Arribem aleshores a un desviament clau. Abandonem la pista i el GR, que es dirigeix cap a Baiau i les muntanyes andorranes, i agafem el sender ben marcat de l'esquerra, que porta al Refugi de Vallferrera i, com ja indica el cartell, a la Pica d'Estats.

Travessem per un pont el cabalós Riu de Baiau que, pocs metres més avall, es convertirà en la Noguera de Vallferrera després de rebre les aigües del Barranc de Sotllo.

Després d'un curt tram de bosc ens acostem al Refugi de Vallferrera, que trobem completament desert aquest dissabte d'octubre.

Just abans d'arribar al refugi, a mà dreta apareix un ample sender que comença a guanyar altura amb decisió mitjançant nombroses ziga-zagues pel vessant d'Areste.

Tot i que la pujada és exigent, la recompensa no triga a arribar, amb magnífiques vistes de les muntanyes que tanquen el vessant oposat de la vall: el Pic de Gerri i el Pic de Norís, dos dels cims de la Serra del Monteixo, el cim principal de la qual s'alça a l'extrem dret i que per poc no apareix en aquesta imatge.

El sender continua pujant i sembla endinsar-se a la Vall d'Areste fins que, sobtadament, canvia de direcció i, just on trobem aquest pal, comença una llarga diagonal pel vessant sud del Pic d'Areste.

Durant aquesta travessa afrontem diverses pujades i baixades (una constant en aquesta ruta) fins que el sender entra finalment al Barranc de Sotllo, amb el cim homònim donant-nos la benvinguda al fons de la vall. Hem d'arribar fins a la seva base, de manera que encara ens queda molt camí per endavant.

L'entrada al Barranc de Sotllo és molt abrupta, ja que uns escarpats esperons baixen del Pic d'Areste i els hem d'anar esquivant contínuament.

En un moment donat, el camí cau per una paret vertical d'uns 10 metres. Amb l'ajuda d'una cadena superem aquest pas, el principal inconvenient del qual no és la dificultat de la desgrimpada, sinó que la roca està molt polida a causa del pas continu de muntanyencs.

Un cop superat aquest obstacle i ja per terreny més amable, baixem fins a les Celles del Sotllo, on els roquissars del Pic d'Areste gairebé arriben a tocar el riu.

Després d'un curt tram de blocs, el sender supera aquest estretament i travessa el barranc pel Pont de la Socalma, entrant a la plana del mateix nom, que abandonem de seguida guanyant uns metres d'altura per l'esquerra.

Després de l'abrupta entrada a la vall, sorprèn la placidesa del bucòlic Barranc de Sotllo, que ara s'obre en un tram molt més amable, conegut com els Plans de Sotllo. Aquí el sender travessa diverses molleres protegides mitjançant passarel·les de fusta.

Avancem pels Plans fins que quedem literalment immòbils davant d'una imatge colpidora: per damunt de la bonica Cascada de Sotllo apareixen, inseparables, el trapezoidal Pic de Sotllo i, per primera vegada, la magnífica Pica d'Estats, que ja mostra dos dels seus tres caps característics.

Un cop travessada la gran esplanada dels Plans de Sotllo, el sender puja pel seu costat esquerre, en un tram força rocós.

Després d'una forta pujada, el camí va alternant replans amb petits ressalts de roca. Davant nostre apareix la línia de promontoris que protegeix l'Estany de Sotllo pel sud.

Després de pujar a un d'aquests promontoris i perdre una mica d'altura, arribem al desguàs del magnífic Estany de Sotllo, amb la Pica d'Estats ja completament descoberta. A la seva base s'intueix la cubeta on es troba l'Estany d'Estats, al costat del qual passarem la nit.

Per arribar-hi, primer voregem l'Estany de Sotllo per l'esquerra. En arribar a l'extrem oposat, mirem enrere per contemplar el Norís i el Monteixo, que treuen tímidament el cap per damunt del promontori que acabem de superar.

En l'últim tram del recorregut hem de travessar diverses cascades i petits rierols que recullen les aigües dels nombrosos estanys repartits per l'extensa Coma de Sotllo, situada uns metres més amunt, a l'esquerra. Deixem de banda el desviament que porta a aquesta vall paral·lela i al Coll de Baborte, i continuem recte.

L'Estany d'Estats s'amaga just darrere de l'esperó rocós que veiem al davant, que vorejarem per l'esquerra.

El barranc torna a encaixonar-se en un engorjat mentre el sender avança uns metres per damunt de la seva llera.

Després d'aquesta diagonal per terreny herbós hem de grimpar per uns rocams...

...que ens deixen a la riba de l'impressionant Estany d'Estats, un dels paratges més increïbles del Pirineu, almenys en opinió de qui escriu.

Després de muntar la tenda en un dels nombrosos indrets habilitats per fer bivac de la zona, ens asseiem a contemplar l'entorn. Primer dirigim la mirada cap al Barranc de la Conca Gelada, per on pujarem l'endemà per assolir la cresta oriental de la Pica.

Després observem la poderosa silueta del Sotllo, l'etern escuder de la Pica d'Estats.

Finalment, centrem tota la nostra atenció en l'objectiu de l'endemà. Els últims raigs de sol converteixen la ja de per si acolorida Pica d'Estats en una resplendent muralla rogenca, d'una intensitat gairebé enlluernadora.

Amb el sol il·luminant ja només una petita part del Monteixo i la lluna començant a dominar el firmament, ens refugiem a la tenda per descansar abans d'afrontar el que serà una freda nit d'octubre.

L'endemà al matí, després de recollir la tenda, comencem la jornada travessant el desguàs de l'Estany d'Estats i dirigint-nos cap a la tartera que baixa del Pic de l'Estany Fondo.

Després de travessar la tartera arribem al Barranc de la Conca Gelada, que seguirem fins a la seva capçalera.

Com que el marge dret està completament ocupat per una pedrera esquitxada de neu, avancem pel costat esquerre, molt més herbós.

A poc a poc comencen a aparèixer ressalts rocosos, que anem esquivant amb ziga-zagues per terrasses d'herba, tot i que també es podrien superar amb grimpades senzilles.

Una mica més amunt, el barranc s'estreny notablement, de manera que continuem guanyant altura pel seu marge esquerre.

Després d'alguna grimpada poc destacable apareix una lleixa herbosa que avança suspesa uns metres per damunt de la llera i ens deixa...

...a l'Estany Gelat, situat en un entorn que ja comença a resultar hostil.

Val la pena acostar-se al seu desguàs per contemplar per última vegada l'Estany d'Estats, que desapareixerà de la nostra vista durant una bona estona. Al mateix temps, veiem com el sol comença a il·luminar la gran piràmide del Baborte i el Pic de Pedres Blanques, al vessant oposat de la vall.

Mentre la llum va guanyant terreny a l'altra banda, nosaltres continuem remuntant el Barranc de la Conca Gelada, dominat durant bona part del dia per l'ombra, probablement responsable del seu nom, ja que ens trobem en un dels racons més freds de la zona. El barranc continua cap a l'esquerra i torna a encaixonar-se entre dues parets.

A mitja pujada no podem evitar mirar enrere per contemplar un panorama gèlid, amb l'Estany Gelat sota el nevat vessant nord del Pic de l'Estany Fondo.

Continuem pujant de forma gradual pel fons del barranc, ocupat per una tartera força estable. Al fons destaca el Pic de Canalbona, que culmina aquesta petita vall.

Quan arribem a la base del Canalbona s'obre una àmplia esplanada, la capçalera de la Conca Gelada, envoltada de vessants pedregosos i parets en totes direccions. El pendent que ens interessa és el que veiem a mà esquerra, que ens deixarà al Collet Fals.

Ens trobem davant del tram més incòmode del dia. Bona part de la tartera s'ha desplaçat cap a l'esplanada i amb prou feines hi queden unes poques pedres sobre un terreny molt descompost, cosa que fa que avançar-hi sigui especialment penós. Més amunt afloren alguns ressalts rocosos que aprofitem per progressar amb més comoditat.

La part superior es suavitza i per fi veiem el Collet Fals damunt dels nostres caps, al qual arribem després de superar uns cent metres de desnivell des de l'esplanada.

Situats ja a la cresta de Canalbona, comencem la travessa cap a la Pica d'Estats. Primer hem d'arribar a l'altre costat de la intimidant dent del Pic de la Conca Gelada, que ens separa de l'Estanyol de Canalbona.

Afortunadament, no cal afrontar-la de dret, sinó que aprofitarem la part superior del mateix vessant per on hem pujat per traçar una diagonal cap al coll situat a l'esquerra d'aquesta dent.

En arribar al coll ens aturem inevitablement davant l'aparició del colós en la seva estampa més esplendorosa. En primer pla, darrere de la cubeta de l'Estanyol, s'intueix el dom del Pic Rodó de Canalbona, camuflat per la mola de la Pica, concretament per la més aplanada Punta Gabarró. Després d'una cresta entretinguda, per on passarem d'aquí a una estona, la Pica d'Estats ens mostra el seu perfil més vertical, amb l'aspecte d'una dent altiva i aïllada des de la qual es desploma el seu esborronador vessant sud.

Ràpidament ens posem en marxa, perquè ja tenim ganes d'entrar en matèria. Dos colls ens separen de la Pica: primer el Port de Riufred i després el Collet Franc.

Un poc marcat corriol voreja l'Estanyol de Canalbona, l'estany més alt de Catalunya i un dels més elevats del Pirineu, situat gairebé a 2.900 metres.

Darrere de la descomunal piràmide del Baborte apareixen diverses muntanyes il·lustres del Pirineu. A l'esquerra del cim hi ha l'altre indret de Catalunya on podem trobar tresmils: el massís dels Besiberris.A la dreta s'alça el gran massís de la Maladeta, coronat per l'Aneto, i encara més a la dreta, el massís amb la concentració més gran de tresmils del Pirineu: el del Perdiguero. Entre tots dos es distingeixen dues de les Treserols: el Cilindro de Marboré i el Mont Perdut. Déu n'hi do amb el panorama.

Des del Collet Franc sí que veiem ben individualitzat el Pic Rodó de Canalbona, una modesta prominència en comparació amb el seu il·lustre veí, però un cim destacat i puntuable, ja que el seu dom és ben visible des de bona part de la serralada, sempre separat a la dreta de la Pica d'Estats.

Comencem a remuntar el seu vessant, costerut i rocós, tot i que senzill.

Enrere queden l'Estanyol i els cims de Canalbona, ben esquitxats de neu al seu vessant nord.

A la nostra dreta s'obre cada vegada més l'abisme cap a Occitània, on es troba l'Estanh de Canalbòna. El vessant francès, com sol passar, conserva molta més neu.

Avancem caminant per l'ample llom, que es va estrenyent fins a arribar a...

...el cim del Pic Rodó de Canalbona. Des d'aquí impressiona la immensa massa rogenca de la Pica, que s'alça just davant nostre.

Sense entretenir-nos gaire, baixem per l'esmolada aresta fins al coll que ens separa de la Punta Gabarró, molt menys complicada del que sembla. Tot i que a l'estiu se sol utilitzar una lleixa a mitja paret per arribar a una canal sota el cim, avui la trobem força nevada i preferim pujar directament per l'aresta de la dreta.

L'aresta és plena de blocs d'esquist que es desprenen dels espadats que apareixen al llarg de la muntanya. Tanmateix, resulta menys vertical del que sembla i en alguns trams fins i tot permet caminar, sobretot quan ens acostem al vessant sud. Si seguim tota l'aresta pel fil, però, tot i que haurem de grimpar contínuament, en cap moment superarem el segon grau, i hi predominen les grimpades fàcils.

A més, el recorregut per l'aresta regala una panoràmica extraordinària de les grans muntanyes de l'Alt Pirineu, totes alineades darrere del Rodó de Canalbona, que des d'aquí mostra una silueta molt més elegant i una paret considerable sobre el vessant occità.

Després de remuntar uns cent metres, l'aresta perd inclinació i es transforma en la cresta del cim.

La cresta comença sent molt senzilla, amb els dos cims de la Punta Gabarró al davant. El primer queda dissimulat per la perspectiva, ja que la Pica apareix al darrere. A l'esquerra hi ha el veritable cim de la Punta Gabarró.

Curiosament, l'avantcim est de la Punta Gabarró està indicat amb aquesta pedra gravada situada al capdamunt de la fita del cim.

Baixem uns metres fins a la bretxa (on arriba la canal de la via estival) que ens separa de la Punta Gabarró, on hi ha un vèrtex geodèsic.

Cim de la Punta Gabarró, segon tresmil del dia i cap dret de la tricèfala Pica d'Estats.

Des de la Punta Gabarró, la Pica d'Estats presenta un aspecte realment terrible. I és que una cresta curta però esmolada ens separa de la ferèstega dent de la Pica, fet que converteix aquesta ruta en la més complicada per accedir al cim principal del massís. A més, avui trobarem neu a tota la cresta, cosa que n'augmentarà l'exposició i la dificultat.

La primera part de la cresta cap a la Pica consisteix a baixar per una aresta fàcil, sense obstacles però amb un gran estimball a la dreta. Al punt més baix comencen les dificultats, que es poden minimitzar seguint un itinerari poc intuïtiu i una mica laberíntic. Al davant observem una torre rocosa que esquivem per l'esquerra.

Allà trobem el primer pas delicat: una lleixa molt estreta (avui coberta de neu) porta fins a una roca esquerdada que es separa del cos principal de la paret. Hem de travessar aquesta lleixa i grimpar per l'esquerda en un pas de II+ força exposat.

Un cop grimpada l'esquerda, ens hem de dirigir cap a la bretxa que veiem a mà dreta i que permet passar entre dues elevacions de l'aresta.

A la bretxa saltem a l'altra banda de la cresta, al vessant francès. La grimpada no és difícil (I+/II) gràcies a la bona qualitat de la roca, tot i que n'hi ha prou amb mirar enrere per notar...

...la verticalitat del vessant que cau sobre l'Estany d'Estats.

Ja al vessant francès apareix el pas més tècnic i exposat de tota la cresta. Un esperó ens barra el pas i l'hem d'esquivar amb un moviment una mica incòmode: una roca lleugerament desplomada obliga a allargar la cama per recolzar el peu a l'altre costat de l'esperó, en un pas proper al III grau. L'alternativa seria grimpar directament per l'esperó, probablement més senzilla amb la roca seca, però la neu ens va fer optar per aquesta altra opció.

Superat aquest tram arribem a un flanqueig rocós que porta fins a una canal ben visible més amunt.

Allà trobem l'últim obstacle seriós de la jornada: una canal molt vertical (II+) que es supera aprofitant unes esquerdes a la seva part dreta. Afortunadament, malgrat la inclinació, no és especialment exposada.

Un cop superada la canal, s'acaben les principals dificultats i només hem de recórrer l'aresta final de la Pica, estreta i panoràmica, per plantar-nos al cim.

Enrere veiem la cresta que hem recorregut, amb la silueta bífida de la Punta Gabarró a l'altra banda, mostrant-nos el seu vessant més vertical i bonic, completament cobert de blanc malgrat la verticalitat pràcticament absoluta d'aquest vessant.

Sobtadament, l'aresta s'eixampla, senyal que arribem a...

...la creu que assenyala el cim de la Pica d'Estats, sostre de Catalunya i d'Occitània i dominadora indiscutible del sector oriental del Pirineu axial. Darrere la creu, els cims de l'Alt Pirineu i d'Andorra queden empetitits davant l'altitud considerable des de la qual els observem, ja que la Pica d'Estats supera de molt tots aquests cims que ens envolten.

Com es pot observar, els estimballs que envolten la Pica queden interromputs per un ample vessant que baixa del cim i l'uneix a l'aixafada mola del Montcalm, el tresmil més oriental del Pirineu i l'únic íntegrament francès del massís (amb el permís de l'irrellevant Cap de la Coma de Riufred, tresmil «fantasma» situat a mitja baixada).

Però abans de dirigir-nos al Montcalm hem de completar la tríada pujant al Verdaguer, el cap esquerre de la Pica, del qual ens separa una passejada.

Després de baixar per un glaçat vessant fins al coll entre tots dos cims, remuntem els escassos vint metres que ens separen del cim del Pic de Verdaguer, dedicat a l'il·lustre mossèn Cinto Verdaguer, un dels grans poetes de la literatura catalana i un dels pioners del pirineisme, que va pujar a aquesta muntanya l'any 1883.

Des del Verdaguer tenim una vista esplèndida de l'augusta Pica d'Estats, amb el vessant sud desplomant-se més de 600 metres sobre...

...l'Estany d'Estats i la resta de la Vall Ferrera, que contemplem gairebé en la seva totalitat des d'aquest mirador privilegiat.

Tot i que no es distingeix gaire bé, una profunda bretxa ens separa del colorit Sotllo, el tercer gran tresmil d'aquest massís. Més enllà, les muntanyes de l'Alt Pirineu continuen el seu llarg recorregut en direcció a Aigüestortes.

Toca baixar, ja que encara queden dos tresmils per pujar, els que veiem a la fotografia: el Cap de la Coma de Riufred és aquesta plana inclinada que ens separa del Montcalm, molt més destacat. Primer baixem pel vessant nevat.

Tot i que un camí voreja el Cap de la Coma de Riufred, nosaltres ens desviem per pujar pel vessant rocós, molt suau.

Ja hem deixat força enrere el blanc Verdaguer i la fosca cúpula de la Pica d'Estats.

Finalment, i per completar el trio, la Punta Gabarró ens mostra el seu vessant més abrupte, amb una canal vertical que talla en dos la seva alpina cara nord.

Sense més contratemps, arribem al Cap de la Coma de Riufred, una elevació irrellevant que, tanmateix, supera els 10 metres de prominència necessaris per ser catalogada com a tresmil (per poc, això sí).

Amb prou feines ens hi aturem i comencem a baixar, primer per l'aresta nord i després pel vessant oest, fins a enllaçar amb el sender que havíem abandonat anteriorment i que es dirigeix cap a l'altre Port de Riufred, el coll previ a la grandiosa mola del Montcalm.

Des del coll afrontem un costerut vessant de roca descomposta que, afortunadament, està recorregut per un sender que en facilita l'ascens.

Un cop superat el pendent, arribem a l'amplíssim altiplà cimer del Montcalm. Ara caminem amb molta més tranquil·litat per aquesta extensa plana, dirigint-nos primer cap a l'avantcim occidental.

Des d'allà, el cim principal és a tocar.

Ens acostem a la gran fita que assenyala...

...el cim del Montcalm, el tresmil més oriental del Pirineu i un dels més senzills de la serralada.

La seva voluminosa silueta és l'única part visible del massís des de bona part del territori occità, ja que la seva enorme cúpula amaga la resta dels cims. Precisament per això constitueix un magnífic mirador de les muntanyes veïnes, entre les quals destaquen l'altiva Punta de Montcalm i el massís de Bassiès.

Però el millor d'aquest cim és la vista sobre el rei del massís, que des d'aquí exhibeix tot el seu vessant nord, tan espectacular com el meridional, amb una paret menys alta però encara més vertical.

Som molt lluny del cotxe i el retorn es preveu interminable, encara més amb les condicions d'aquest vessant, gairebé sempre molt nevat. Per tant, emprenem el retorn cap a terres catalanes. Per fer-ho ens hem de dirigir al Port de Sotllo i tornar al vessant sud de la Pica d'Estats. Primer tornem al Port de Riufred.

Des d'aquest coll neix una petita coma que, passant sota la paret rogenca del Pic de la Cometa, porta als Estanys de la Cometa d'Estats, situats al peu de la impressionant muralla del Sotllo. El Port del Sotllo es troba sota el cim d'aquesta muntanya, de manera que des dels estanys haurem de remuntar uns cent metres de desnivell per assolir-lo i tornar a passar al vessant català.

A mesura que entrem a l'ombra de la fosca paret del Verdaguer, trobem cada vegada més neu. A més, la trobem molt tova, de manera que ens hi enfonsem profundament a cada pas i la travessa resulta especialment fatigosa.

Enrere queda la vall que porta al Port de Riufred, amb el gran dom del Montcalm acomiadant-nos.

Seguint la traça sobre la neu, ens acostem a la paret del Verdaguer sense necessitat de baixar fins als Estanys de la Cometa d'Estats.

En un moment donat passem tan a prop de la paret que gairebé la toquem.

Precisament aquí arribem al punt més baix de la travessa pel vessant nord i comencem a remuntar cap al Port de Sotllo, sempre sota la presència vigilant del cim homònim.

La neu és molt tova i, gràcies a això, no cal posar-se els grampons, que en aquest tram del recorregut solen ser imprescindibles durant bona part de l'any.

Tanmateix, el que ens estalviem en material ho paguem amb l'enorme esforç que suposa avançar per aquesta neu pesada, que fa especialment esgotadora la pujada al coll. Sempre que podem, busquem avançar per la roca.

A baix queden els Estanys de la Cometa, dominats per l'elegant silueta del seu cim.

Grimpant per un esperó a mitja altura del vessant arribem a un punt on les fites ens obliguen a passar a l'altre costat, perdent uns metres d'altura.

Des d'allà el terreny es suavitza i comencem a distingir la bretxa del Port de Sotllo, situat a l'esquerra de les grans torres rocoses que protegeixen el vessant oriental del Sotllo.

Després d'un últim esforç arribem al Port de Sotllo, amb prou feines una escletxa entre les arestes del Verdaguer i del Sotllo. Tanmateix, es tracta d'un dels colls més transitats del Pirineu, ja que constitueix el pas clau de la ruta normal d'ascens a la Pica d'Estats.

A l'esquerra veiem l'altra gran aresta de la Pica, la que porta al Verdaguer, més senzilla però també més llarga que la via Gabarró.

Sense perdre temps, emprenem el vertiginós descens per la tartera del Port de Sotllo, ja en terres catalanes.

La baixada és molt ràpida gràcies al fort pendent i transcorre íntegrament per la immensa tartera formada per les freqüents esllavissades que baixen del vessant sud de la Pica, composta per un material molt inestable. La pujada per aquest vessant seria molt penosa si no fos per l'excel·lent sender que el pas continu de muntanyencs ha anat consolidant.

Després de perdre uns tres-cents metres de desnivell, el terreny comença a suavitzar-se, tant pel que fa al pendent com a l'aspror.

Finalment arribem al replà herbós que envolta l'Estany d'Estats, ocult darrere d'una sèrie de ressalts rocosos. Seguim el bon camí que el voreja per la dreta fins a arribar al seu desguàs, el mateix indret on vam acampar la nit anterior i on tanquem la circular.

Cansats, però plenament satisfets, contemplem la vall per on hem iniciat aquesta magnífica travessa: el Barranc de la Conca Gelada, ben encaixonat entre les parets de Canalbona i del Pic de l'Estany Fondo.

I, com no podia ser d'una altra manera, abans de marxar ens girem una última vegada per retre homenatge a la gran muntanya de Catalunya: la superba Pica d'Estats, un dels cims més emblemàtics de la serralada i del país, que avui hem tingut el privilegi d'ascendir pel seu itinerari més complet i espectacular.