Iniciem la ruta seguint el fressadíssim sender de Gorgutes. El primer tram és el més costerut i boscós, però es va aclarint progressivament a mesura que ens acostem a l'entrada a la vall.

Un cop superat el bosc, el camí es va endinsant a la vall penjada de Gorgutes mitjançant una llarga diagonal, i ja es veuen els seus extensos pasturatges sota les parets del Pico de la Montañeta.

Un cop dins la vall, ens acostem a la paret que tanca la seva part inferior i per on cau la cascada que desaigua de l'Ibón de Gorgutes, situat a la part superior de la muralla.

Travessem el Barranco de Gorgutes per un pont, tot i que es pot passar a gual per diversos punts. Després, el sender traça una llarga diagonal en direcció al Pico de la Montañeta per, un cop superada la paret, tornar a girar cap a l'interior de Gorgutes.

Des de Gorgutes es gaudeix d'una de les panoràmiques més conegudes de la Vall de Benasc: la part occidental de les Maladetes, que acaba a la mitja lluna del Pico de Alba, pic que s'alça per damunt de les Tres Germanes de Paderna.

Un cop superada la paret del circ, arribem a la part alta de Gorgutes, ja directament sota els cims que tanquen la vall, entre els quals hi ha la Tuca de la Glera.

Girem a l'esquerra per acostar-nos a l'Ibón de Gorgutes mentre anem superant diverses elevacions en un continu puja-i-baixa, sempre sota la fosca mola de la Tuca de la Glera, que haurem de vorejar completament pel seu vessant occidental. Al fons, el Malh Pintrat i les agulles d'Estauas, els dos cims principals de Gorgutes.

Detall del vessant sud de la Tuca de la Glera, dominat per una paret fosca i vertical. La principal via d'ascens per aquest vessant aprofita l'esperó situat a l'esquerra, enllaçant diverses lleixes herboses.

Un cop acabada la travessa sota el vessant meridional del nostre cim, el sender gira cap al nord per arribar a l'Ibón de Gorgutes, amb el Puerto de la Glera, que veiem darrere l'ombra de la cresta occidental de la muntanya homònima, ja molt a prop.

Finalment arribem al Puerto de la Glera, un dels passos històrics entre Espanya i França, ja que constitueix el coll més baix entre l'Aragó i el país veí fins al llunyà Puerto de Bujaruelo. Aquí acaba l'aproximació.

Croquis de l'ascens pel vessant nord de la Tuca de la Glera, vist des de la capçalera de la vall. Inicialment consisteix a remuntar una tartera metamòrfica d'uns 200 metres de desnivell, molt costeruda i inestable. L'ascens per la tartera, tot i que teòricament més senzill, és una opció que cal evitar per la seva extrema descomposició. Per això, l'itinerari que seguim busca aprofitar al màxim la roca, ja que, malgrat la seva mala qualitat, ofereix més seguretat que la tartera.

Per accedir a la tartera, hem de baixar uns metres per França. Des del port, un camí baixa fins a les profunditats de la Vall de Luchon. Primer supera la paret que protegeix el coll mitjançant ziga-zagues sostingudes per murs de pedra.

Un cop superat aquest tram, el camí entra a la tartera dreta i comença a baixar amb rapidesa.

Nosaltres, però, abandonem la comoditat del sender per endinsar-nos en el que acabarà sent una travessa infernal. Comencem a remuntar el pedregar, formada per blocs de mida mitjana però extraordinàriament inestables. A cada pas perdem l'equilibri mentre les pedres rodolen estrepitosament fins al fons de la fondalada, despertant les mirades curioses dels excursionistes que descansen al Puerto de la Glera.

Avancem penosament buscant les zones menys inclinades de la tartera, sempre amb una referència clara: la canal situada entre el gran esperó de l'esquerra i la paret de la dreta.

Enrere queden el port i l'espectacular camí excavat a la roca per accedir-hi.

Ens aturem sovint per alleujar uns bessons castigats per l'esforç. A la nostra esquena s'estenen magníficament les muntanyes del Baish Aran, amb el panoràmic Còth de Baretja en primer pla.

Cada vegada que apareix una franja d'herba o un aflorament rocós entre la tartera, ho aprofitem per guanyar uns metres amb més comoditat.

Farts de la tartera, decidim arrambar-nos a la paret de l'esquerra per avançar grimpant i evitar el fons de la canal, que cada vegada és més vertical.

Entre la paret i la canal trobem unes lleixes rocoses que, tot i ser igualment inclinades i cobertes de grava, resulten força més còmodes de recórrer.

La lleixa s'estreny uns metres més amunt, tot i que no presenta dificultats destacables més enllà de l'exposició i la inestabilitat.

Poc després, la paret de l'esquerra cedeix i ens permet sortir de la canal grimpant pel mur descompost. Els passos no superen el II grau, però convé extremar les precaucions, ja que la roca es trenca amb facilitat i algunes preses cedeixen sota els peus.

Avall queda el vistós esperó situat a mitja paret, una referència excel·lent per al descens.

Un cop superada la grimpada apareix, per fi, la corona rocosa que culmina la muntanya. Ens acostem a la seva base per terreny molt més suau i arribem a un ampli replà situat sota la cresta.

Des d'allà, el cim es presenta com un plomall rocós d'uns 10 o 20 metres d'altura, força vertical i dividit en dos per una estreta canal. La base de la canal és un petit però vertical mur massa complicat per afrontar-lo directament, per la qual cosa és preferible passar pel seu costat esquerre...

...i grimpar en diagonal quan el mur ja és més ajagut, en un pas força exposat (II+) que, afortunadament, és curt.

Un cop superat el mur, ja dins la canal, només queda remuntar una desena de metres de terreny molt inclinat, amb força herba i passos de II grau, per assolir...

...l'esmolat cim de la Tuca de la Glera, on, sorprenentment, trobem una fita que no m'esperava que existís. Darrere la fita i l'àmplia muralla del Pico de la Montañeta apareix, fosca i terrible...

...la brutal piràmide del Salvaguardia, una de les grans muntanyes de la Vall de Benasc.

En direcció oposada, l'esmolada cresta de la Tuca de la Glera baixa cap a l'ibón i el Puerto de la Glera, que s'entreveuen a banda i banda de l'aresta. A l'altra banda de la vall s'alcen els seus grans cims: el colorit Malh Pintrat i les negres agulles d'Estauas.

Cap al sud, la Vall de Benasc s'acosta a la seva capçalera vorejant les Maladetes pel nord.

Des del cim s'aprecia perfectament la verticalitat del vessant septentrional, amb l'esperó sobresortint entre l'abrupta paret.

Si aixequem una mica la mirada, la Vall de Luchon, situada força més avall que les valls espanyoles, s'endinsa a França envoltada de muntanyes suaus i herboses. Molt a prop, a l'esquerra, apareix l'estació de Superbagneres.

Les parets de la Glera serveixen de refugi a nombroses colònies de voltors. De fet, n'hem sorprès un al mateix cim, que ha aixecat el vol tan bon punt s'ha adonat de la nostra presència. Aquest cim és més dels ocells que dels humans.

Per baixar observem que cap a l'est la cresta és molt senzilla, un detall que no havíem vist durant la pujada. Així doncs, baixem per l'esmolada però accessible aresta fins que veiem factible el descens al replà rocós situat al nord del cim.

Abans d'abandonar l'aresta, ens acomiadem del solitari cim de la Tuca de la Glera, que tornem a deixar en mans dels voltors, els seus legítims propietaris.

Baixem cap a l'esperó utilitzant les mateixes lleixes de la pujada, ja que la part alta de la canal està formada per terra molt solta i resulta impracticable per baixar-hi.

En lloc de desviar-nos de seguida cap a la tartera, preferim perdre uns metres més pel terreny ferm que precedeix l'esperó, comprovant que aquest constitueix una elegant agulla separada de la resta de la muntanya per una petita bretxa.

Ara sí, emprenem la llarga diagonal per la tartera en direcció al Puerto de la Glera. Tot i que podria semblar el contrari, el descens per la tartera és tan penós com la pujada. Els blocs són massa grans per deixar-s'hi relliscar al damunt i massa petits per oferir bons punts de suport, de manera que el terreny s'enfonsa contínuament sota els peus. Afortunadament, no hi ha mal que cent anys duri i finalment arribem al camí, amb el Puerto de la Glera uns 50 metres més amunt.

Ja per terreny còmode, tornem al costat espanyol travessant la plàcida vall de Gorgutes, satisfets d'haver ascendit, no sense esforç ni patiment, una de les muntanyes més desconegudes i solitàries de tota la serralada.