Sortim del mateix poble de Benavent de la Conca, des de l’aparcament situat a l’entrada, on diversos plafons informatius descriuen la zona. Creuem el nucli urbà cap al nord, agafant el carrer que discorre paral·lel a la carretera d’Isona fins a desembocar-hi. Just en aquest punt torna a néixer una pista que comença a guanyar alçada.

El dia és gris i molt fred. La Conca Dellà apareix relativament aclarida, però al fons, a la Conca de Tremp, la boira ho cobreix tot.

I no només envaeix la vall: també engoleix les altures. La Roca Roja de Benavent, l’únic cim amb nom propi de tota la serra, vigila el poble des de les seves impressionants parets de més de dos-cents metres de buit.

La pista passa vora una casa i, cent metres més endavant, torna a bifurcar-se.

Agafarem el ramal que s’obre més cap a l’esquerra, senyalitzat amb un rètol que indica la direcció que cal seguir per arribar al Grau de Moles, pas que utilitzarem per accedir a la carena. A partir d’aquí no abandonarem la pista ni trobarem nous desviaments fins a arribar al mateix grau.

El matí és gèlid, amb la boira cobrint totalment la part alta de la Serra de Benavent i pràcticament tots els cims que envolten la Conca Dellà, de manera que avui les panoràmiques seran molt limitades. La pista avança cap al nord entre contínues pujades i baixades, paral·lela a les parets de Benavent i a la recerca d’un dels seus escassos punts febles.

A mesura que pugem, la gelada guanya intensitat i tant els arbres com el camí es van cobrint de gebre. Després d’arribar gairebé a la vertical del Grau de Moles, el camí s’estreny notablement i comença a traçar ziga-zagues mentre guanya alçada amb més decisió i ens acosta a la paret.

Estem immersos en una boira glaçadora, que cobreix de gebre tot allò que toca.

El sender surt del bosc i passa per trams una mica vertiginosos, ja que no som lluny de l’abisme.

Després de superar uns 100 metres de desnivell, arribem a la petita porta que marca l’entrada al Grau de Moles i dona accés al vessant oriental de la serra, molt més amable.

Arribem així al grau, des d’on, en condicions normals, s’obriria una àmplia panoràmica cap a l’Alt Urgell i gaudiríem de grans vistes d’Aubenç i Carreu. Avui, però, amb prou feines veiem més enllà dels nostres propis peus.

Ara toca emprendre el retorn cap a Benavent, tot i que recorrent la serra per la part alta. Per fer-ho, anirem superant diverses elevacions; la primera és la que culmina el Serrat de la Socarrada. També seria possible seguir una pista que recorre la serra per sota, però això suposa fer una volta considerable i, a més, es perd la sensació d’avançar constantment pel fil de la carena.

Primer per sender i després camp a través, coronem el Serrat de la Socarrada i baixem fins al coll següent, el previ al Serrat del Pèl, de menys alçada.

En dies com avui és fonamental orientar-se bé, ja que la visibilitat és pràcticament nul·la.

Ara hem de superar la segona elevació, força més planera i curta. Intentem avançar sempre tan a prop com sigui possible del fil de la muralla per no desorientar-nos.

Baixem de nou i comencem la suau pujada cap a la cota següent, sense nom, però amb la particularitat de ser el punt més alt del Roc de Benavent. En encarar-la, veiem com l’abisme es va formant a la nostra dreta.

Sembla, a més, que el dia comença a aclarir-se lleugerament, ja que la boira comença a esvair-se sobre Benavent.

Aproximadament en aquest punt assolim la màxima alçada de la Serra de Benavent. Molt més allargat que els anteriors, aquest cim no està senyalitzat ni amb fites ni amb cap altre element identificatiu, de manera que amb prou feines ens hi aturem. Baixem suaument i tornem a trobar la pista.

Després de baixar de la cota que culmina la Serra de Benavent, enllacem amb una pista una mica degradada que discorre paral·lela a la principal, situada uns metres més avall. La seguirem, ja que ens conduirà cap als voltants de la Roca Roja.

Ja veiem el poble de Benavent. Just al damunt s’alça la Roca Roja, de manera que només ens queda una última pujada per fer la cota més destacada de la jornada.

Després de superar la penúltima elevació, la que culmina el Serrat de l’Herba-Sana, ens disposem a afrontar la pujada definitiva del dia. Primer per pista i després per un estret corriol que puja arran de paret, arribem a un magnífic balcó natural just quan la boira s’obre per primera vegada de manera considerable.

Des d’aquest mirador privilegiat contemplem la immensa paret vertical de la Roca Roja, gegantina en comparació amb el petit poble situat als seus peus.

Després d’una curta pujada arribem al cim boscós i humanitzat de la Roca Roja de Benavent, on s’alcen un vèrtex geodèsic i una gran antena. El punt més alt no és precisament bonic, de manera que ens dirigim cap a la part exterior per contemplar les panoràmiques.

Cap a la zona de Comiols s’estén una boira espessa que ja no desapareixerà en tot el dia. També aconseguim distingir la silueta del Montsec.

La situació canvia completament quan mirem cap a l’oest, on la Conca Dellà i, al fons, la Conca de Tremp apareixen força més aclarides.

Des del cim surt una pista cap al sud, que seguirem durant un tram. El nostre objectiu és arribar al coll que uneix la Roca Roja amb el Sant Miquel, l’altre cim amb nom propi de tota la serra.

Mirada enrere cap a la Roca Roja de Benavent.

Davant nostre apareix el Sant Miquel, també coronat per antenes. Hem d’arribar al coll previ a aquest cim, on trobarem el rètol que assenyala l’inici del Grau Curt.

Mentre ens acostem al grau, el cel s’obre prou per permetre’ns contemplar el Turbó, cobert per un generós mantell de neu.

Finalment arribem al rètol que buscàvem i comencem el descens.

El sender, estret però ben definit, baixa de manera molt pronunciada. En un parell de passos rocosos una mica verticals ens hem d’ajudar amb les mans, tot i que la dificultat no va més enllà.

Un cop superat el tram més abrupte, el camí s’endinsa al bosc, on trobem algunes marques grogues pintades sobre les pedres i els arbres.

Durant el descens, tenim aquesta vista de la Roca Roja de Benavent i de lo Sac, una individualitzada agulla que es desprèn de la paret del cim.

Després de perdre força desnivell, el sender gira novament cap al nord i desemboca en un prat vora la carretera, punt on el camí es perd momentàniament. Aquí podríem seguir la carretera fins al poble, que queda a un quilòmetre aproximadament, però si travessem el prat en diagonal, el sender reapareix de seguida.

Guanyant de nou uns quants metres d’alçada, el camí travessa el bosc mantenint-se elevat per damunt dels camps que queden a la nostra esquerra, mentre voreja les grans parets del Roc de Benavent.

Si mirem enrere, distingim els dos graus per on es pot baixar d’aquesta part de la serra: el Grau Curt, sota les antenes de Sant Miquel, i el Grau de les Cabres, situat a l’esquerra de la paret central i una mica més vertical.

El sender puja fins a arribar a la base de lo Sac i, des d’allà, emprèn el descens definitiu cap al poble.

El Coll de Comiols, lliure finalment de la densa boira.

Només queden uns metres per tornar a Benavent, un mirador privilegiat de la Conca Dellà, igual que la mateixa Roca Roja.