Després de deixar el cotxe a l’aparcament de Petramula, hem de tornar a la pista, on, a la mateixa corba, neix un sender indicat amb el nom de «Glaciares de la Munia». El sender, perfectament traçat en tot moment, puja amb decisió des del principi i travessa, en primer lloc, el barranc de las Puertas per enfilar-se pel vessant sud del Chinipro.

En aquesta primera part de l’ascensió, en què avancem en direcció oposada al Robiñera, domina el paisatge la magnífica perspectiva del Comodoto, amb una marcada aparença cervínica.

Després de diverses ziga-zagues, el sender gira bruscament i ens orienta, ara sí, cap a l’immens triangle del cim del Robiñera, els vessants del qual mostren una paleta d’estrats de diferents colors. El camí, evident i sense possibilitat de perdre’l, voreja el Chinipro pel seu vessant sud, travessant prats inclinats en direcció al coll de las Puertas.

Primer puja pel vessant meridional de la Punta de las Puertas, el cim oriental del Chinipro, i després la voreja per l’est.

Mentrestant, observem com la Punta de Monesma i les Tres Marías comencen a rebre la llum de l’alba.

A mesura que ens apropem al Robiñera, el barranc que baixa cap a Petramula s’acosta cada vegada més al camí. Ja molt a prop del coll de las Puertas, hem de superar alguns ressalts rocosos que, tanmateix, no presenten cap dificultat.

Amb la Munia i el veritable coll de las Puertas al fons d’una petita vall rocosa, abandonem el sender principal per baixar cap a aquesta estreta fondalada.

Des d’allà agafem un camí ben marcat que puja fins a un coll situat entre dos promontoris i que, posteriorment, aprofita una terrassa herbosa per situar-se al bell mig de la cara sud del Robiñera.

La terrassa ens condueix cap a una descomposta canal que ens deixa a la part superior d’unes cridaneres roques blanques. Un cop superada la canal i avançant de nou en diagonal cap al centre de la pala, ens dirigim per un altre tram herbós cap a una petita prominència rocosa de color blanc, molt característica per la seva forma de balcó, que també ens servirà de referència durant el descens.

Des del balcó de roca blanca podem apreciar per primera vegada la veritable magnitud de l’immensa i uniforme cara sud del Robiñera. Afortunadament, un sender molt marcat ens permet remuntar-la amb relativa comoditat mitjançant ziga-zagues contínues, evitant el que, altrament, seria una ascensió duríssima per un vessant de tartera relliscosa. Poques vegades he vist un camí tan fressat que arribi a un cim tan alt.

El balcó de roca blanca és una bona referència tant durant la pujada com durant la baixada.

De mica en mica anem guanyant altura per la pala, utilitzant ara la Punta de las Puertas com a referència visual.

El sender avança pel centre de la cara sud fins que, després de superar uns estrats rocosos, avança en tendència cap a la dreta per assolir, ja molt a prop de l’avantcim, l’aresta de las Sobresplucas, que ens permet veure per primera vegada la vall de Barrosa.

Aleshores ens unim a l’aresta sud-est del Robiñera, que prové de la Punta de Sobresplucas. Al fons, observem com les valls del riu Real i de Pineta avancen paral·leles.

Just en el punt on el sender s’uneix a l’aresta, la torna a abandonar per travessar tota la cara sud, ara més estreta, traçant una diagonal en direcció a una canal situada a l’esquerra del casquet del cim.

Aquesta canal exigeix algunes grimpades molt senzilles i sense gaire dificultat, que ens duen a la cara oest de la muntanya.

Un cop allà, avancem per un vessant rocós força dret fins a arribar a...

...l’inici de la cresta somital. El cim ens espera al final d’aquesta.

Al davant ens esperen 300 metres d’aresta, fàcil i ampla, en què haurem de superar o flanquejar diverses puntes. Els primers metres es fan caminant fins a arribar a una bretxa ampla, a la qual baixem.

Després superem un breu ressalt rocós amb una grimpada de primer grau i, al cap de pocs minuts, assolim el cim blanc del Robiñera, afegint un nou color a la paleta, ja variada, d’aquesta muntanya.

Des del cim observem, just als nostres peus, el més gran dels ibons de la Munia, les aigües del qual acaben baixant cap a Pineta a través dels famosos plans de La Larri.

A la cara est, la contrària, resisteix una petita congesta, últim vestigi del que antigament devia ser la glacera del Robiñera.

Però, sobretot, la nostra mirada és atreta immediatament per allò que tenim al davant: la negra massa de la Munia, un dels reis del Pirineu. La tenim tan a prop que fins i tot distingim diversos muntanyencs progressant per la seva cresta oest.

Tot i que la proximitat d’aquesta gran muntanya pugui despertar la temptació d’acostar-s’hi, només cal avançar uns metres cap al nord perquè se’ns treguin les ganes, ja que entre totes dues muntanyes s’interposa una paret completament vertical.

Un altre dels grans espectacles d’aquest cim és la panoràmica sobre la vall de Pineta, presidida per les Tres Sorores i per l’esmolat Astazu, que sobresurt cap al cel.

Més cap a la dreta, es poden albirar els tresmils de Panticosa i el Vignemale.

Cap a l’est, el Cotiella, la Llardana i els Eristes formen una impressionant barrera muntanyosa, tot i que s’arriben a veure els cims de les Maladetes darrere de la cresta dels Gemelos.

Després d’aquesta fartana visual, comencem a baixar. Un cop recorreguda la cresta en sentit contrari, tornem a endinsar-nos a la cara oest per situar-nos a l’inici de la canal.

Un cop baixada aquesta, tornem a l'extensa cara sud.

De mica en mica ens anem apropant a la dent blanca, on abandonarem la pala.

Un cop a la terrassa herbosa, dirigim les nostres passes cap al coll de las Puertas.

Només queda remuntar uns quants metres per retrobar-nos amb el sender principal, que ens conduirà de nou fins a Petramula.

Així ens acomiadem del Robiñera, que ja queda molts metres per damunt dels nostres caps.

La Plana de Petramula, amb el Cotiella al fons, posa el punt final a aquesta magnífica excursió.