La ruta comença als semiabandonats Baños de Benasque, prenent la pista que surt a mà dreta. Amb prou feines avancem uns metres abans de desviar-nos també a la dreta per un sender que es dirigeix cap als Llanos del Hospital.

Aquest sender aviat s’eixampla i es torna molt rocós a causa de les tarteres que cauen de la Tuca de l’Acampamen. Guanyem altura molt suaument fins a arribar a un desviament senyalitzat que indica, cap a la dreta, el camí dels Ibones de Alba.

A partir d’aquí comença una pujada duríssima per un terreny molt degradat i poc agraït, probablement el tram més exigent de tota l’excursió. El sender s’enfila amb força en direcció a la canal del Turonet d’Alba, a on hem d’arribar.

En un moment donat, quan el tub s’estreny i es torna rocós, el sender s’hi acosta i supera diversos graons mitjançant passos força verticals, tot i que estan equipats amb cadenes que faciliten enormement la progressió.

Després de superar tres d’aquests passos i d’haver guanyat més de 300 metres de desnivell, arribem al coll situat a l’est del Turonet, amb prou feines una modesta prominència vista des d’aquí, ocupat per una extensa prada la docilitat de la qual contrasta enormement amb el...

...la vertical i degradada canal d'Alba, que deixem enrere.

Des del coll del Turonet, el sender perd uns metres per després traçar una diagonal cap a l’obertura de la vall penjada d’Alba, encara boscosa en el seu tram inferior.

A mesura que ens acostem al primer estany, apareix per primera vegada el gran cim de la vall i objectiu de la jornada: el Pic d'Alba, encara llunyà.

Després de superar uns pendents herbosos, arribem al primer estany d’Alba, el més gran dels tres que ocupen la vall.

Zoom sobre el Pic d'Alba. La pala del cim, on hem d’arribar, està defensada per un important esperó que impedeix l’accés directe i que hem d’esquivar per la dreta (S), tot i que també es pot fer per l’esquerra, per una ruta una mica més inhòspita.

Resseguim l’estany d’Alba per l’esquerra, seguint fites i marques de pintura. Comencem a pujar per una torrentera plena de grans blocs, per on resulta una mica incòmode transitar, fins que...

...les fites ens indiquen que l’hem d’abandonar i dirigir-nos cap al sud, pujant per plaques de granit mentre flanquegem el contrafort NW que baixa de l’Alba.

Guanyant altura ràpidament, arribem a una prominència des de la qual observem com l’Ibón Superior de Alba queda ja sota els nostres peus, dominat pels primers Gendarmes de Alba.

Des d’aquest punt ja veiem tota aquesta llegendària cresta, formada per fins a quinze agulles, algunes de les quals ben individualitzades.

Anem remuntant la vall força còmodament, mentre observem a la part alta un vessant força dret i rocós, però d’aparença fàcil, que talla la paret del pic en dos i que ens proporcionarà una via senzilla d’accés a la pala del cim, que encara veiem llunyana.

Seguint les fites, ens acostem a la immensa i negra paret on acaba la cresta dels 15 gendarmes i on culminen les primeres tres torres (o les últimes, segons com es miri). Just quan comença la tartera per on cauen tots els despreniments d’aquest gran mur, girem cap al nord-est per enfilar-nos pel vessant esmentat.

No l’afrontem frontalment, sinó que les fites ens obliguen a traçar una diagonal per anar superant terrasses rocoses i ressalts que permeten guanyar altura progressivament.

Utilitzant les mans en força moments, arribem a la part superior del vessant, on els ressalts desapareixen i el terreny es transforma en una curta però incòmoda tartera.

A mitja alçada del vessant, vista enrere cap als dos estanys superiors d’Alba.

Després de superar aquest tram, apareix de sobte un indret sorprenent per a l’altitud a què ens trobem: una àmplia esplanada esquitxada d’herba, a gairebé tres mil metres, dominada per la dreta pala final, del Pic d'Alba.

Per evitar tant com sigui possible la pedrera que cobreix bona part d’aquest altiplà, seguim les franges herboses per guanyar altura de la manera més còmoda possible. Quan ens acostem a la carena de la Tuca Blanca, no tenim més remei que entrar a la pedrera, que trobem força inestable.

Avancem entre grans blocs en direcció a unes canals molt evidents situades a la base de la mitja lluna que forma el cim de l’Alba, que ens permetran accedir a la cresta cimera.

Després d’aprofitar unes lleixes, trobem la canal que ens portarà a la cresta. La canal és molt inestable i cal anar amb compte amb les roques que cauen freqüentment de la part superior. Afortunadament, és molt curta i de seguida agafem una vira rocosa que condueix a una bretxa situada a la part nord de la muntanya.

A partir d’aquí, una cresta curta i fàcil ens conduirà a l’avantcim del Pi d'Alba, que no és pas el cim, ja que el punt més alt de la muntanya ens espera uns metres més enllà, separat per un tram gairebé horitzontal, molt fàcil tècnicament però força exposat.

Després de superar aquesta curta però vertiginosa aresta, arribem al cim més occidental del massís de les Maladetes. Des del cim, les vistes més impressionants s’adrecen als germans grans del massís: la Dent d'Alba, les Maladetes Occidentals i, llunyà però sempre imponent, el Pico Maldito.

De menys altitud, però constituint un dels cims més singulars de tota la serralada, observem als nostres peus la preciosa Tuca Blanca de Paderna.

Darrere la negra paret de la Punta Delmás s’endevina la complexitat muntanyosa d’Aigüestortes i, molt lluny, l’ombra dominant de la Pica d'Estats, reina de Catalunya.

Al sud només arribem a veure una petita part de l’immens mar de Cregüeña, tancat per l’indòmit i agrest circ que porta el seu nom. A la capçalera, destaca la piràmide de l’Aragüells.

Després d’un merescut descans, comencem el retorn. Primer, baixem amb compte per la descomposta canal i, després, travessem l’esplanada de l’Alba.

Ens acostem a la punta del contrafort per albirar, encara molt enfonsat, el primer Ibón de Alba des de les altures.

Un cop hem baixat pel vessant, s’aprecia perfectament com aquest corredor separa les parets del contrafort de les del mateix Pic d'Alba.

Ja de tornada pel sender que condueix als Baños de Benasque, contemplem per última vegada les altures de Remuñe i Lliterola abans de tornar a la civilització, posant fi a aquesta magnífica ascensió al tresmil més occidental de les Muntanyes Maleïdes.