Els racons més salvatges dels Cingles de Bertí
Puiggraciós (808 m), Cingles de Bertí i la Trona (806 m) des de Montmany
Les parets dels Cingles de Bertí
Tanmateix, més enllà d’aquests indrets més populars, els Cingles de Bertí amaguen racons de gran bellesa que acostumen a quedar fora dels itineraris més habituals, tot i que continuen sent freqüentats pels excursionistes. En aquesta ressenya es proposa descobrir el punt on els Cingles de Bertí canvien de direcció, pujant al Puiggraciós, muntanya que queda avançada respecte de la resta de la serra i que ofereix una magnífica perspectiva de tot el conjunt. Després de resseguir els cingles per la part alta, baixarem per la Trona, una aïllada torre rocosa que se separa de la muralla rocosa, per endinsar-nos als barrancs que baixen cap al riu Congost. Allà descobrirem algunes de les formacions més sorprenents dels Cingles, com la cridanera agulla del Tap de Xampany, abans de tancar aquesta atractiva ruta circular per un dels indrets més abruptes i solitaris d’aquest racó tan singular del Moianès.
La comarca catalana del Moianès s’alça sobre un prominent altiplà que separa les depressions del Bages, d’Osona i del Vallès. Els seus vessants oriental i meridional estan defensats per una successió de penya-segats que, en alguns punts, assoleixen dimensions notables i marquen la transició entre el densament poblat Vallès i les zones més tranquil·les i rurals de l’altiplà superior. L’accident geogràfic més rellevant d’aquest sector són els Cingles de Bertí. Arrencant des de Riells del Fai, aquests impressionants cingles s’estenen fins a la vall del Congost, on canvien bruscament de direcció cap al nord per endinsar-se a la Plana d’Osona, on van perdent progressivament altura i entitat. Segurament l’indret més visitat d’aquest massís és Sant Miquel del Fai, un preciós monestir situat a dalt d’un vertical amfiteatre rocós presidit per cascades i salts d’aigua, amb el permís de l’espectacular pilar rocós del Turó de les Onze Hores, potser la muntanya més emblemàtica de tots els Cingles.
El cònic Puiggraciós i els Cingles de Bertí des del Tagamanent
Desnivell700 m
Longitud14,3 km
Altitud mínima490 m
Altitud màxima860 m
Dificultat tècnicaNul·la
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix
Sortim de l’antic poble de Montmany, actualment gairebé despoblat. Es pot deixar el cotxe a la part més alta del poble, on hi ha un voral una mica més ample. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici fent clic en aquest enllaç de Google Maps.
Des de la part més alta de Montmany, comencem a caminar per una pista, amb les parets dels Cingles de Bertí dominant ja les altures.
Poc després passem vora les ruïnes de Sant Pau de Montmany, una antiga ermita adossada a una casa que presenta un estat de conservació no gaire millor.
Abandonem la pista per agafar una drecera que surt a mà esquerra i que permet escurçar una part del recorregut.
L'inici de la pujada no és gaire evident, però la direcció sí que ho és. Hem de pujar per aquests prats i boscos en línia recta, sense desviar-nos.
A mesura que guanyem altura, el sender es va fent més evident.
No triguem a arribar de nou a la pista, que ara continua en direcció est. No l'abandonarem fins al mateix santuari.
Damunt dels nostres caps destaca la proa del Puiggiró, que marca el vèrtex dels Cingles de Bertí abans que girin cap al nord (o cap a l'oest, segons d'on vinguis).
La pista millora a mesura que ens apropem al santuari.
No triguem a arribar al Santuari de Puiggraciós, del segle XVIII, adossat a la seva hostatgeria, fins a la qual arriba avui una carretera procedent de l'Ametlla del Vallès.
Seguint un camí que ressegueix la cresta oriental, arribem ràpidament a la torre del Puiggraciós, un magnífic mirador sobre el Vallès en dies clars. Però com es pot veure a l'imatge, avui la meteorologia no acompanya i la pluja apareix de manera intermitent, limitant considerablement les vistes.
Per pujar a la muntanya que dona nom a tot aquest conjunt d'edificacions, continuem per la pista de terra que surt al costat del santuari en direcció nord.
Ben aviat l'abandonem per agafar un corriol que travessa el bosc i que més endavant enllaça...
...amb el sender principal del cim, que surt una mica més endavant de la pista que hem deixat.
La pujada és intensa, tot i que breu, i ens porta fins al poblat ibèric, situat tot just una desena de metres per sota del cim i que el camí travessa pel mig. Sorprèn la poca protecció d'aquestes restes arqueològiques.
Mirant enrere distingim l'aresta oriental del Puiggraciós, per on hem pujat, amb el santuari i la torre situats uns cent metres més avall. Com es pot observar, la visibilitat és molt pobra, ja que amb prou feines arribem a distingir el poble de Figaró, punt d'entrada al congost del riu Congost., valgui la redundància.
El cim del Puiggraciós està ocupat per una torre de vigilància forestal. Com que estem completament immersos en la boira i no gaudim de cap panoràmica, abandonem ràpidament el cim seguint el camí principal.
Poc després trobem un cartell que adverteix que la pista no té sortida i recomana desviar-se per un sender que manté l'altura cap a l'est. Com que la indicació no ens sembla gaire lògica, decidim continuar per la pista, una decisió que aviat demostrarà ser equivocada, ja que acabem trobant-nos una tanca (perquè hi ha una casa enmig de la pista) i ens veiem obligats a baixar camp a través per un vessant molt inclinat i cobert de vegetació. Això ens passa per no fer cas.
Després d'aquest incòmode descens arribem a la pista que porta al Coll de Can Tripeta.
A l'altra banda del coll ens espera el Puiggiró, el vèrtex dels Cingles de Bertí. Des d'aquí s'aprecia perfectament la pista que es dirigeix cap a la muralla rocosa i la supera pel Grau Mercader, pas per on accedirem a l'altiplà superior.
Arribem al Coll de Can Tripeta i comencem a avançar cap a la paret.
Cap a ponent, els Cingles de Bertí continuen en direcció a Riells del Fai.
La pista arriba a la base de l'espectacular proa del Puiggiró...
...per després girar cap a la paret i travessar-la pel mig mitjançant una lleixa prou ampla perquè la pista hi pugui avançar còmodament.
Sembla que el dia va millorant. Enrere queda el Puiggraciós, amb la seva forma triangular característica. A la dreta veiem la casa que hem hagut d'esquivar pel bosc i, sota el cim, el Coll de Can Tripeta.
La pista es va apropant al Grau Mercader, mentre anem deixant el gruix de les parets per sota nostre.
Després de superar el Grau Mercader i accedir a l'interior del massís, la pista principal es dirigeix al Grau de Montmany. Tanmateix, nosaltres agafem el desviament que comença al cartell que es veu a la fotografia amb l'objectiu de visitar el Clascar.
Seguint ara les marques del PR, baixem fins al fons del Torrent del Traver, que travessem abans de progressar per un antic camí empedrat.
Després d'una breu pujada pel bosc arribem davant del curiós Castell de Bertí o el Clascar que, tot i que no ho sembli, és del segle passat, fruit d'un intent de donar un aspecte medieval a una masia. Com es pot comprovar, el projecte es va quedar a mitges.
Agafem la pista que surt del Clascar i travessem un bosc fins a enllaçar amb la pista procedent de Bertí. Continuem en direcció al Serrat de les Escorces, la principal elevació de la zona, la base del qual s'alça davant nostre i que haurem de vorejar per la dreta.
Tot i que la pluja ja fa estona que ha parat, els núvols continuen dominant el paisatge i amb prou feines permeten distingir el Pic del Vent, una de les muntanyes que tanquen el Vallès pel nord.
Més endavant, les marques del GR ens obliguen a abandonar la pista per iniciar el llarg acostament a la Trona...
...de la que veiem el seu gran queixal separat de la paret principal, encara llunyà.
El sender avança baixant suaument en una agradable travessa vora els penya-segats dels Cingles de Bertí, que intuïm entre el bosc i que ara estem resseguint per dalt.
Poc a poc ens anem apropant a la Trona. El descens pel seu Grau es fa pel costat contrari.
Tot i que apareixen alguns senders secundaris, les marques del GR eliminen qualsevol dubte sobre l'itinerari.
En arribar a l'inici dels Camps de Bellavista només els hem de remuntar fins a la part superior per arribar al punt on comença el descens cap al Grau de la Trona.
Mirant enrere contemplem el tram dels Cingles de Bertí que hem recorregut, amb el Serrat de les Escorces en primer terme i el Puiggraciós, encara ben ennuvolat, tancant l'horitzó.
Després de travessar els Camps de Bellavista arribem a l'altura de la masia del Rajadell.
Just aquí abandonem el GR per travessar una filera d'arbres situada a la nostra dreta.
Entre els arbres s'obre un discret sender: és l'inici del Grau de la Trona.
La característica agulla de la Trona es troba uns cinquanta metres per sota de l'inici del grau.
El sender s'acosta momentàniament a la gran paret per arribar al coll que separa l'agulla de la resta de la muntanya.
Aquesta zona de plaques marcades amb una creu assenyala l'inici del corriol cap al cim, pel qual ens desviem.
Val la pena fer aquesta desviació, ja que des d'aquest mirador privilegiat tenim les millors vistes de tota la jornada. Lluny s'alça el Puiggraciós, amb els prats de Montmany, inici i final de la ruta, alineats sota la seva Torre, tot i que amb prou feines són visibles darrere la Serra de la Cospinera.
* Més de 100 metres verticals per sota apareix el Coll de Pedradreta, pas obligat per baixar al profund barranc del Salt del Prat, des d'on tornarem a guanyar altura abans de...
...emprendre la llarga volta al Serrat de la Cospinera, darrer obstacle abans de tornar a Montmany i tancar la ruta.
Des d'aquí gaudim d'una de les vistes més clàssiques del sector oriental dels Cingles de Bertí. Els núvols ressalten el color pàl·lid de les parets i donen un ambient especialment atractiu al paisatge.
Després d'aquesta visita tornem al PR, pel qual baixem pel Grau de la Trona. Després d'un primer tram força costerut, el sender gira cap al sud per...
...situar-se sota la vertical paret meridional de la Trona.
Poc després desemboca en una pista per la qual continuem baixant en direcció al Coll de Pedradreta.
Arribem al coll, fàcilment reconeixible per la punxeguda fita que el presideix.
Al mateix coll neix un sender que es precipita pel boscós vessant cap al sud, a la recerca de les profunditats del Torrent del Bosc Negre.
Després de travessar una primera pista, el camí continua vora un prat...
...que ens ofereix magnífiques panoràmiques del circ rocós coronat per la Trona...
...i de la part dels Cingles de Bertí que hem recorregut, sota l'allargat Serrat de les Escorces. Sembla que per fi el dia es va arreglant.
Més avall trobem una segona pista. El sender continua a l'altra banda, una mica amagat entre la vegetació que cobreix els vessants del torrent.
Travessem el torrent, que porta molt poca aigua i que, uns metres més endavant d'aquest punt...
...cau en picat pel espectacular Salt del Prat. En aquest sorprenent indret, el torrent s'encaixona en un estret congost, les parets del qual apareixen flanquejades per agulles i torres aïllades que, en alguns casos, superen de llarg els vint metres de verticalitat.
Entre totes elles destaquen especialment les Dues Germanes, dos elegants monòlits que protegeixen el flanc nord del barranc.
Poc després abandonem el PR, que continua baixant cap al riu Congost, per agafar un sender senyalitzat amb unes creus al seu inici. Aquest camí voreja tota la Serra de la Cospinera a prop de la seva paret septentrional.
Després d'una estona de pujada arribem a l'agulla més espectacular de la jornada, el Tap de Xampany. Aquesta imponent torre recorda un tap dels que tanquen les ampolles de xampany, per la seva característica forma bombada i per la roca esberlada que corona el cim. Un bon saltador de llargada podria arribar al capdamunt sense problemes, ja que es troba a tot just tres o quatre metres de distància, però, si falla...
...cauria irremeiablement fins a la mateixa base de l'agulla, que està completament separada de la muralla principal.
Continuem pujant fins a arribar a prop del Turó de la Cospinera, punt on mirem enrere per veure el recorregut que hem fet des de la Trona: una bona caminada.
Finalment arribem a l'àmplia pista que voreja la Serra de la Cospinera.
Des de la pista, vista del sender que hem fet servir per arribar fins aquí des del Salt del Prat.
A partir d'aquí només ens queda vorejar la serra pel seu vessant meridional per tornar a Montmany, les cases del qual ja són visibles sota el Coll de Can Tripeta.
El descens es fa més agradable gràcies a aquestes vistes sobre els Cingles de Bertí.
La pista acaba desembocant a la carretera, al costat del desviament que porta al club de tennis de Montmany. Només ens queda seguir l'asfalt durant uns minuts fins a arribar novament a les cases del poble.
La voluminosa Serra de la Cospinera, que hem vorejat completament en aquest darrer tram de l'excursió, queda ja a la nostra esquena.
Poc després tornem al punt de partida a Montmany, on donem per acabada aquesta interessant ruta pels Cingles de Bertí i alguns dels seus racons més singulars i sorprenents.