Aparquem a l'aparcament superior dels Barracones de Estós, punt d'inici habitual de les rutes d'aquesta vall. Des d'allà, pugem per les escales que...

...ens duen a la pista que recorre la primera part de la Vall d'Estós. Aixecant força la mirada, a causa del gran desnivell, veiem les tuques més orientals d'Ixeia.

La pista gira i es converteix en asfalt quan entra a l'estret congost on acaba la vall, aprofitat per construir-hi la presa d'Estós.

Avançant primer pel vessant dret de la vall, travessem el riu d'Estós per la palanca de l'Aiguacari i passem a l'altra riba. Continuarem pel vessant esquerre durant força quilòmetres, fins a la Cabaña del Turmo.

Després de passar per la Cabaña de Santa Ana, la vall s'obre i comencen a aparèixer les grans muntanyes d'Estós, entre les quals destaquen el Seil dera Baquo i, sobretot, el gegantesc Perdiguero. Però també veiem uns núvols poc prometedors que amenacen de descarregar un bon xàfec; no ens equivoquem.

Poc després de passar la Fuente de Coronas, el cel s'obre i cau un fort aiguat que ens obliga a aixoplugar-nos per no acabar xops. Afortunadament, travessem un tram de bosc frondós que amb prou feines deixa passar la pluja.

Cauen dos xàfecs intensos, però després els núvols es van retirant i fins i tot el sol aconsegueix obrir-se pas tímidament, tot i que sense acabar d'aclarir del tot. En aquestes arribem al riu de Batisielles, que travessem per un sòlid pont.

De tant en tant, la pista entra en alguna clariana que ens permet contemplar les agulles del Molseret, encara llunyanes. El refugi d'Estós queda una mica més enllà d'aquests pics.

Quan arribem a les Gorgues Galantes no ens podem resistir a desviar-nos per contemplar els cabalosos salts d'aigua que s'obren pas per l'engorjat.

Després de travessar el congost, la pista acaba en un gran prat amb unes vistes esplèndides de la muralla de tresmils del Perdiguero. Només arribar fins aquí ja val la pena.

Al final del prat ens espera la famosa Cabaña del Turmo, lloc que va inspirar una de les cançons més conegudes de Celtas Cortos: 20 de abril.

El sender travessa per última vegada el riu d'Estós, que ha perdut bona part del seu cabal a mesura que ens acostem a la seva capçalera.

El camí, parcialment inundat a causa del xàfec de fa una estona, recorre ara una llarga recta pel vessant dret de la vall mentre puja suaument pel bosc humit, revitalitzat després de la pluja.

Després d'un últim revolt en ziga-zaga, on es concentra la pujada més intensa des de la Cabaña del Turmo, apareix el refugi d'Estós. Al fons, el Puerto de Chistau i el cim del mateix nom marquen el final de la vall.

El refugi, on passarem la nit, està força concorregut, ja que constitueix una de les etapes de la Ruta de los Tres Refugios. A més, serveix de base per a l'ascensió a nombrosos tresmils massa allunyats per afrontar-los còmodament en una sola jornada. Les instal·lacions estan força envellides, els banys són a l'exterior i el menjar, a més de ser una mica escàs, no destaca especialment. Tot i això, la seva situació estratègica explica la gran afluència de muntanyencs.

L'endemà al matí, després d'un esmorzar força discret, fins i tot per als estàndards d'un refugi, ens preparem per a la dura ascensió que ens espera. Comencem agafant un sender amagat que surt per darrere dels lavabos.

Aquest puja suaument traçant una llarga diagonal per acostar-se al barranc del Forau de Oô, i transcorre paral·lel a la canonada que abasteix d'aigua el refugi.

Arribem al punt de captació d'aigua del refugi, que l'obté del barranc que baixa de l'Ibón de Gías, l'estany al qual hem d'arribar. El sender travessa el barranc i comença a guanyar altura per l'altra riba, superant per la dreta un primer ressalt i deixant a l'esquerra el promontori situat damunt del refugi.

Després s'allunya del llit del barranc i entra en un prat inclinat. Més amunt veiem com el barranc s'encaixona entre dues grans parets.

Acostant-nos de nou al seu fons, pugem per terreny mixt, amb un predomini cada vegada més gran del granit. Uns metres més amunt comprovem com el barranc es torna completament vertical, aparentment tancant el pas.

Tanmateix, el sender troba una manera enginyosa de superar aquest obstacle. Tornem a travessar el barranc i, ja pel seu marge esquerre, remuntem una àmplia i ajaguda placa de granit mitjançant una grimpada senzilla, guiats en tot moment per les fites.

Mirant enrere, la llum rosada de l'alba va il·luminant el Montidiego, la piràmide del qual domina el vessant oposat d'Estós, així com la gran muralla grisa del Bardamina.

Vall avall, embolcallades per la fantasmagòrica boirina matinal, apareixen, molts metres per damunt del fons de la vall, els dos cims de la Tuca de Serisueles i la colossal Tuca de la Trapa, dues de les torres que sostenen el massís d'Ixeia.

Un cop superada la placa, girem a la dreta, on perdem momentàniament el camí. Continuem pujant per una zona amb alguna grimpada senzilla i el recuperem poc després, ja per damunt de la paret que ens barrava el pas.

Continuem ara pels vessants herbosos en direcció a l'ibón de Gías, per al qual encara resten uns 400 metres de desnivell. Com a referència, ens hem de dirigir cap al turó pedregós que veiem davant nostre.

A la nostra dreta s'alça l'ombrívola cresta del Seil dera Baquo, la muntanya que tanca el circ del Forau de Oô per aquell costat. El nostre objectiu són, en canvi, les muntanyes que el tanquen per l'esquerra.

La dentada cresta del Molseret, encara completament sumida en la foscor, contrasta notablement...

...amb les muntanyes del massís de la Llardana, que ja reben els raigs daurats de l'astre rei.

Quan assolim els 2.400 metres, el pendent perd inclinació i podem contemplar per primera vegada el fons del circ d'Oô. A l'esquerra destaca el Pico de Gías, situat a l'extrem de l'impressionant esperó que cau cap a l'ibón homònim. Al centre s'alça el gran cim de la zona: l'imponent Gourgs Blancs.

Després de travessar una plana, pugem per un vessant més pedregós i fem un flanqueig a mitja altura per damunt...

...de l'Ibón Inferior de Gías, completament sec, víctima d'aquest any excepcionalment calorós.

Sota la imponent estampa de l'esperó sud-oest del Gías continuem pujant en diagonal per un terreny cada vegada més rocós fins a arribar...

...a l'Ibón de Gías, segurament un dels estanys més inhòspits i remots del Pirineu, situat sota l'indòmit vessant meridional del Gourgs Blancs i de la seva inseparable agulla, el Jean Arlaud.

Darrere del Cap dera Baquo Oriental comença a despuntar el sol, la llum del qual fa que les parets d'aquesta muntanya semblin encara més fosques.

En canvi, els cims del vessant oposat fa molta estona que reben la llum.

Ara ens dirigim cap al Puerto de Gías, el coll que veiem davant nostre i que separa el Gourgs Blancs, a la dreta, dels Pics de Clarabide, encara una mica camuflats.

Per fer-ho, comencem vorejant l'ibón per l'esquerra i, recuperant les fites però sense sender, pugem per pendents pedregosos força estables.

Un cop superats els primers pendents, arribem a un ampli replà on encara sobreviuen alguns prats, cosa que ens permet avançar ràpidament fins a situar-nos sota el Puerto de Gías, que ja apareix perfectament definit davant nostre. Des d'aquí distingim per primera vegada el Clarabide Oriental, la cúpula rocosa que sobresurt a l'esquerra del coll.

Inevitablement, el sol acaba imposant-se a les ombres i entra de ple al Forau de Oô, il·luminant l'Ibón de Gías, que ja hem deixat força avall.

Com que la part central de la canal està interrompuda per uns penya-segats, les fites ens fan pujar pel pendent rocós de la dreta per arribar a la franja estreta i pedregosa situada entre les cingleres del Puerto de Gías i les del Gourgs Blancs.

A mesura que pugem pel vessant pedregós, guanyem finalment perspectiva sobre el veritable cim del Pico de Gías, el casquet rocós que veiem al centre-esquerra de la fotografia.

Un sender poc marcat puja en ziga-zaga i ens permet remuntar còmodament la pedrera.

A la nostra esquena queda l'Ibón de Gías, situat en un dels balcons més espectaculars de tota la serralada,

Finalment arribem al Puerto de Gías, format per diverses puntes que delimiten diferents bretxes. A l'esquerra, molt a prop, s'alça el Clarabide Oriental, a menys de cent metres de desnivell del coll.

Més enllà del port apareix la immensa massa rogenca del Bachimala, que culmina la francesa vall d'Aygues-Tortes.

Des del coll, un curt pendent ens separa del Clarabide Oriental. Podem pujar íntegrament per la cresta, tot i que una sèrie de ressalts rocosos dificulten una mica el progrés per la mateixa.

Tot i això, val la pena mantenir-se a l'aresta per contemplar les formidables torres blanques que protegeixen la muntanya pel vessant francès.

Sense dificultat assolim el cim del Clarabide Oriental, el primer dels quatre tresmils que coronarem avui.

És l'únic dels Clarabides on predomina el gris, ja que marca la transició entre el granit d'aquest cim i del Gourgs Blancs, i els esquistos i les pissarres que caracteritzen els altres dos Clarabides, de color vermell intens.

Mirant enrere observem la resta dels cims del circ. La part més propera del Gourgs Blancs correspon a la Punta Lourdes-Rocheblave, el primer dels tresmils de la cresta i, amb diferència, el més senzill, com es pot apreciar ràpidament. A partir d'aquí, l'aresta entra al seu tram més abrupte, amb la Torre Armengaud, la Falsa Torre Armengaud (que no arriba als 10 metres de prominència i, per tant, no està considerada un tresmil) i, finalment, el Gourgs Blancs. Després d'aquest cim, la cresta baixa fins a una bretxa abans de tornar a enlairar-se amb força en la brutal agulla del Jean Arlaud.

Baixem caminant els escassos vint metres que ens separen del coll previ al cim principal dels Clarabides.

Per terreny senzill, tot i que amb la roca una mica descomposta, pugem al cim rogenc del...

...Clarabide Central o Pico de Clarabide, el més alt de tot el conjunt.

Davant nostre s'alça l'últim tresmil del massís del Perdiguero-Gourgs Blancs per l'oest, el Clarabide Occidental, del qual ens separen amb prou feines cent metres de cresta, una mica més abrupta que la que hem recorregut fins ara, però igualment senzilla.

Mitjançant unes curtes canals baixem fins a la bretxa que ens separa del Clarabide Occidental. A la dreta s'obren els estimballs que cauen sobre el Lac de Clarabide, ja a França, uns quatre-cents metres per sota nostre.

Després de recórrer una cresta curta, en què evitem els passos més incòmodes pel vessant d'Estós, assolim l'últim i més modest dels Pics de Clarabide: l'Occidental. Nota: Recentment, l'equip de Sostremetries ha comprovat que aquest tresmil no compleix la regla dels 10 metres de prominència, per lo qual ha estat descatalogat de la llista oficial dels tresmils. En canvi, s'ha afegit la punta del Gias Oriental, que veurem més endavant.

Des d'aquest cim gaudim d'una magnífica vista de l'esmolat Pico de Gías, una muntanya amb molt més caràcter que els Clarabides. D'aquest cim surt una cresta que cau espectacularment cap al fons de la Vall d'Estós, passant primer per les agrestes Fitas de Oô.

Des del Clarabide Occidental, la cresta perd una mica d'altura i, després de passar per la Forca de Clarabide i les muntanyes del Puerto de Chistau, torna a enlairar-se amb força en un altre dels grans reis del Pirineu...

...la cèlebre cresta de Bachimala, amb el triangle negre del Gran Bachimala sobresortint d'una alineació que es manté gairebé sempre per damunt dels tres mil metres.

El Posets apareix com una fortalesa infranquejable, amb una estampa a l'altura de la seva categoria, ja que és el sostre del massís de la Llardana i la segona gran muntanya del Pirineu.

Darrere de les diferents elevacions del Seil dera Baquo treu tímidament el cap el Perdiguero, el cim més alt del massís on ens trobem.

Entre les crestes de Batisielles, en primer pla, i el massís de l'Ampriu, al fons, apareixen les Tuques d'Ixeia, un altre dels grans conjunts muntanyosos de la Vall de Benasc.

Tornem al Clarabide Central per dirigir-nos a l'últim cim de la jornada, que té un aspecte molt més salvatge del que finalment resulta ser. Primer baixem pel suau vessant terrós que porta al coll.

Arribem ràpidament al coll que ens separa del Gías. Des d'aquí sembla un cim molt complicat, però amaga un punt feble...

...i és que, si ens acostem a la seva base, veiem que entre les parets apareix una canal que porta directament al cim mitjançant una grimpada d'uns vint metres.

La canal és vertical i presenta una roca una mica mediocre, tot i que la dificultat no supera el primer grau.

La canal ens porta a la cresta, que al principi és força esmolada, però senzilla.

Després d'aquest primer tram de cresta, l'aresta s'eixampla i ens condueix ja sense dificultats al cim del Pico de Gías.

Cap al sud contemplem les Fitas de Oô pel seu vessant més amable. Res no fa pensar que a l'altra banda s'obre un dels estimballs més grans de la Vall d'Estós.

Des del Gías s'obté una magnífica perspectiva dels tres Clarabides. Com es pot apreciar, el recorregut entre tots tres és ràpid i senzill, amb un únic tram una mica més entretingut entre el Central i l'Occidental.

El retorn es preveu interminable, ja que primer hem de baixar pel barranc del Forau de Oô i després recórrer de nou tota la Vall d'Estós. Per això, no ens entretenim gaire al cim. Primer desgrimpem la canal i, un cop de tornada al coll, iniciem el descens pel vessant oriental per escurçar l'itinerari.

Per evitar uns ressalts rocosos situats al centre de la canal, ens desviem cap a la dreta i baixem per una àmplia canal pedregosa. Vista enrere des de la part inferior de la canal.

Un cop arribats al fons de la fondalada, només queda baixar per aquesta petita vall rocosa.

Des de la part intermèdia de la fondalada mirem enrere per contemplar el terreny recorregut. Com es pot apreciar, el descens directe des del coll és impossible, per la qual cosa hem d'utilitzar la canal rocosa situada just sota la cúpula del Pico de Gías.

Seguint les fites, avancem ara per la part dreta del vessant, travessant un tram de grans blocs.

De nou en terreny granític, després d'un llarg recorregut per vessants metamòrfics, mirem enrere cap a l'itinerari de descens. La fondalada per on hem baixat ja queda oculta darrere d'aquest gran roquissar.

Només resta baixar fins a l'Ibón de Gías, sota les crestes del Seil.

Durant el descens passem al costat de l'esperó que baixa del Pico de Gías, impressionant i absolutament vertical.

Després d'arribar a l'Ibón de Gías ens acomiadem de l'amo d'aquest indret...

...i comencem la llarga i vertiginosa baixada fins al refugi d'Estós.

Després de baixar pels vessants herbosos de la part intermèdia del barranc, arribem al tram inferior, el més vertical. Amb el promontori que domina el refugi d'Estós ja a la vista, ens tocarà baixar-hi per les plaques de granit.

Finalment, arribem a la captació d'aigua del refugi, que ja veiem a l'altra banda del barranc.

Des del refugi d'Estós agafem el fressat camí que recorre la vall homònima fins als Barracones de Estós, un recorregut que, amb les cames ja molt castigades, acaba fent-se especialment feixuc. Afortunadament, tenim vistes privilegiades de...

...el gran Perdiguero, amb la seva gegantesca cara sud dominant la Vall d'Estós,...

...del poc freqüentat Pico del Portillón de Oô, amb el coll homònim a la dreta i la cascada del Molseret despenjant-se al mig de la gran paret...

...del Seil dera Baquo, la llarga cresta del qual ens ha acompanyat durant gairebé tota la jornada...

...i, finalment, del remot Pico de Gías, que des del fons de la vall sembla acomiadar-nos fins a la pròxima visita.