La carretera de la vall de Benasc s’acaba sobtadament, a l’espera que es resolgui el polèmic projecte del túnel que hauria d’unir la vall amb Bagnères de Luchon, una iniciativa que fa anys que està estancada. Mentrestant, aquest indret resulta molt útil per als muntanyencs, ja que constitueix el punt de partida de les rutes que s’endinsen a la vall de Gorgutes. El primer tram de la pujada ja comença exigent, perquè el camí s’enfila amb decisió pel bosc, superant diversos ressalts rocosos i algunes zones entollades a causa de la proximitat d’un barranc cabalós que baixa del Malh Pintrat.

Quan el camí entra a la vall penjada de Gorgutes, el paisatge s’obre de manera espectacular. El sender es dirigeix cap al nord per travessar el barranc de Gorgutes, que baixa amb força alimentat per les aigües de l’estany, situat una mica més amunt.

Al fons de la vall ja distingim els tres cims de l’Estauas. El nostre objectiu serà el que apareix al centre de la fotografia, corresponent al pic septentrional i més elevat del grup. L’agulla visible a la dreta no és un dels cims principals, sinó un contrafort de la carena sud-est del cim principal.

Després de creuar el barranc, el sender descriu una llarga diagonal cap a la dreta per superar el mur que tanca el fons del circ. Després de pujar uns cent metres i arribar sota les parets del pic de la Montañeta, el sender torna a girar, orientant-se ara cap a la cubeta de l’estany i els pics d’Estauas, separats de l'acolorit Malh Pintrat, per la profunda bretxa del Puerto Viello.

Els cims de l’Estauas són ben altius , autèntics nius d’àguiles, sobretot l’agulla central. El cim principal queda ara parcialment ocult rere el contrafort.

Si girem la mirada, comprovem que el pic de la Montañeta tampoc no es queda enrere, tot i que, a diferència de l’Estauas, presenta un vessant oriental molt més amable.

Després de superar el Turonet de Gorgutes, ens endinsem a la cubeta de l’estany homònim. Al mateix temps, es va obrint la capçalera de la vall, tancada entre l’Estauas i elSacroux, el petit cap del qual apareix al fons.

No triguem a arribar al preciós estany de Gorgutes, que descansa encaixonat entre el contrafort de l’Estauas i la Tuca de la Glera.

Des d’aquí ja podem veure clarament el Port de la Glera. Per arribar-hi hem de vorejar l’estany fins a l’extrem superior i remuntar una pedrera que salva uns cinquanta metres de desnivell.

Arribem al Port de la Glera, un dels passos tradicionals entre la vall de Benasc i la vall francesa de Luchon, situada a molta menys altura. El nostre itinerari continua per terres aragoneses, avançant cap a la capçalera de Gorgutes, dominada pel Sacroux i l’Estauas. Per fer-ho, aprofitem el bon sender que porta al primer cim, un clàssic de la vall.

Després de remuntar la part dreta de la vall, quan el sender emprèn la pujada final al Sacroux, l’abandonem per dirigir-nos a la base de l’Estauas, la impressionant paret oriental del qual ja es mostra en tota la seva magnitud.

Mentre esquivem els esperons rocosos que cauen de la cresta que uneix el Sacroux amb l’Estauas, voregem la cubeta pedregosa que ocupa el fons de la vall.

Croquis de la ruta d’ascens. A través de la pedrera avancem a la recerca de la canal diagonal per la qual superem el primer tram de la paret. Posteriorment girem cap al nord per arribar a la bretxa Celinda, des d’on seguim una lleixa poc inclinada en què gairebé no guanyem altura i que ens situa al bell mig de la cara est de l’Estauas. Allà s’obre una concavitat a la paret per la qual pugem, buscant sempre els passos més favorables, fins a assolir l'aresta cimera. Des d’allà, el cim queda a pocs minuts.

Així doncs, entrem a la tartera situada sota les parets del pic Bonneco, que trobem força estable. Després de travessar-la, arribem a la base de la canal, una mica vertical i amb força pedra solta.

Mirant enrere, el cim del Sacroux amb prou feines es distingeix de la seva pròpia carena.

I, amb Gorgutes a sota, el pic de la Montañeta queda empetitit davant les grans muntanyes que apareixen a l’horitzó: el piramidal Salvaguardia i l’afiladíssim Pico de la Mina, amb les seves agulles característiques.

Comencem a remuntar la canal diagonal, fàcil però vertical, amb un parell de passos de primer grau.

Al final del corredor trobem un petit replà herbós des d’on s’aprecia perfectament la inclinació del tram que acabem de superar.

La torre del Bonneco i el més aplatat Sacroux, els altres cims de la capçalera de Gorgutes i els pics més septentrionals de tota la vall de Benasc.

A l’esquerra de la vertical Punta Celinda apareix la bretxa cap a la qual ens hem de dirigir. Hi arribem mitjançant una nova diagonal per terrasses inclinades, molt més fàcils que la canal anterior.

Quan alcem la vista, la immensa paret de l’Estauas sembla completament inexpugnable. Tanmateix, cap a l’esquerra s’hi aprecia una zona una mica més tombada, esquitxada de petites franges d’herba. Aquest serà el nostre itinerari.

Des de la bretxa, una ombrívola canal es precipita cap al Lac Celinda.

A l’altre costat destaquen les grans muntanyes de la vall de Lys, amb el Maupas i el Grand Quayrat dominant l’horitzó.

Sota el gran frontó oriental de l’Estauas, una feixa rocosa lleugerament inclinada ens permet travessar la cara est sense guanyar altura, en direcció a la concavitat que es veu al fons. La travessa no presenta dificultats tècniques, però la gran quantitat de grava que cobreix la lleixa obliga a extremar l’atenció.

En un moment donat, apareix una fita que ens indica que el nostre recorregut per la feixa s’ha acabat, tot i que un petit prat penjat una mica més endavant pot induir a error.

Vista des de baix, la paret final presenta un aspecte imponent. No és completament vertical ni té passos de gran dificultat (com a molt, uns quants de segon grau), però l’abundància de roca solta que hi ha per tota la paret transmet una sensació constant d’inseguretat a l’hora de grimpar.

La concavitat alterna sectors herbosos amb d’altres més rocosos. Diversos corredors permeten esquivar els esperons que baixen de la cresta, visible per damunt nostre. No obstant això, en lloc de dirigir-nos-hi directament, hi arribarem anant una mica cap a l’esquerra, on l’accés és més senzill.

Finalment arribem a aquesta elegant aresta de roca metamòrfica, afilada però senzilla, l’única dificultat real de la qual és el notable estimball que cau a banda i banda.

Poc abans d’arribar al cim contemplem la formidable agulla central dels pics d’Estauas. Des d’aquí s’aprecia perfectament l’enorme bretxa que la separa del cim principal, una barrera que converteix aquesta agulla en un dels cims més difícils i menys freqüentats de la vall de Benasc. Finalment, després d’avançar uns minuts per la carena, arribem a...

...el cim del pic d’Estauas, que és més ample del que esperàvem.

Des del cim, a banda del cim central, també es distingeix el pic sud d’Estauas, que completa la tríada, sota l'impressionant Malh Pintrat, el gran cim de Gorgutes.

Seguint la carena fronterera des del Malh Pintrat cap a l’oest, la divisòria puja progressivament des del Fouillouse fins als grans cims del Cirque du Lys, encapçalats pel Boum i el Maupas.

Cap al nord, el Sacroux marca el punt més septentrional de la vall de Benasc, més enllà del qual el terreny cau bruscament sobre les verdes valls franceses, situades a molta menys altura.

Més enllà de les parets del pic de la Glera i del pic de la Montañeta, la divisòria continua cap a l’est, tot i que l’horitzó apareix completament difuminat per la intensa calitja provocada per una important intrusió de pols sahariana.

Tot i tenir una altura modesta en comparació amb els altres cims de la zona, el Salvaguardia i el Pico de la Mina, perfectament alineats en aquesta fotografia, es troben entre les muntanyes més elegants i altives de tota la vall.

Per completar la panoràmica, la Maladeta i les seves germanes més occidentals, fins a arribar al Pic d'Alba.

Després d’una llarga pausa al cim, emprenem el retorn pel mateix itinerari. Baixem primer per l’aèria aresta per tornar a la gran concavitat per on hem pujat.

Tot i que l’aresta és senzilla, l’ambient és aeri i espectacular. No és una muntanya apta per a persones amb vertigen.

Arribem de nou a la concavitat herbosa, per on hem pujat i per on baixarem, buscant sempre el millor pas i amb l’adrenalina al màxim, ja que la baixada és molt més impressionant i complexa que la pujada.

Mentre perdem altura, torna a aparèixer la bretxa Celinda, el nostre pròxim objectiu.

Al fons del mur ja s’aprecia la feixa herbosa que ens tornarà a dur a la bretxa Celinda.

Un cop a la lleixa, tornem a travessar la paret per dirigir-nos cap a la bretxa, que a la fotografia no s’aprecia del tot bé perquè la Punta Celinda queda just al darrere.

Mirant per on hem baixat, costa de creure que s’hi pugui pujar.

Un cop arribats a la bretxa i després de baixar fins a la base de la muntanya, només queda tornar al sender del Sacroux. Des d’aquest punt, el Port de la Glera, que es veu en aquesta fotografia sota l’agresta Tuca de la Glera, ja és a prop, i amb ell, el sender que farem servir per baixar de Gorgutes després d’haver coronat un dels seus cims principals.