Les herboses muntanyes de Màniga
Lo Covil (2.575 m) i Pic de Màniga (2.517 m) des de la Pista de Ribaleres
El Pic de Màniga des de Lo Covil
En canvi, el sector més occidental és una mica menys visitat, malgrat oferir panoràmiques igualment espectaculars i un accés molt senzill si es disposa d’un vehicle tot terreny. Diverses pistes d’explotació forestal recorren la muntanya i assoleixen cotes gens menyspreables, properes als 2.400 metres. En aquesta zona també s’alcen cims destacats com Lo Covil i el pic de Màniga, que dominen l’afamat Bosc de Virós, considerat un dels boscos més bells de Catalunya i un autèntic paradís per a les raquetes de neu i altres esports hivernals. Aquestes muntanyes representen a la perfecció el concepte de muntanya amable i accessible: lloms amplíssims i cims herbosos, un terreny molt còmode per caminar i, com a recompensa, una de les millors panoràmiques del Pirineu català, amb tot l’Alt Pirineu desplegant-se cap al nord. Per tots aquests factors, es tracta d’una ruta molt recomanable per a qualsevol excursionista, que podrà gaudir d’una excursió senzilla i poc exigent sense renunciar a unes vistes realment impressionants.
L’allargat massís de Salòria és un dels més destacats del Pirineu català, tant per l’entitat dels seus cims com pel caràcter dominant de la seva posició, acullint, a més a més, el punt culminant de la comarca de l’Alt Urgell. A banda del pic de Salòria, el més ascendit del massís tant pel fet de ser el seu cim més alt com pel poc desnivell que cal superar des del coll de Conflent, la part més oriental d’aquest nucli muntanyós, que concentra altres cims d’altura similar com la Torre de Cabús o el Bassiets, també és força freqüentada per motius semblants, ja que el port de Cabús, fins al qual arriba una carretera asfaltada andorrana que acaba allà mateix, a 2.300 metres, permet un accés ràpid i còmode a aquest sector de la serra.
Lo Covil i el Pic de Màniga des del Pla de Negua
Desnivell730 m
Longitud12 km
Altitud mínima2.130 m
Altitud màxima2.576 m
Dificultat tècnicaNul·la
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix
El punt d’accés dependrà de fins on es vulgui (o es pugui) arribar amb cotxe per la pista que puja a la muntanya d’Alins. Si es prefereix evitar completament la pista forestal, es pot deixar el vehicle al mateix poble d’Alins, tot i que això suposa afegir més de mil metres de desnivell a l’excursió. Una altra opció és accedir al refugi del Gall Fer, situat al Bosc de Virós, per una pista en força millor estat i parcialment asfaltada. Tanmateix, això implicaria modificar l’itinerari aquí proposat. Des del refugi també surt una pista que puja cap a la part alta de la muntanya, tot i que presumiblement es troba en un estat similar al de la que puja directament des d’Alins.
En el nostre cas, des del mateix poble d’Alins agafem la carretera de Tor, que seguim durant una mica més d’un quilòmetre i mig. Aleshores apareix, a mà dreta, una pista senyalitzada amb l’indicador del mirador de Cassós. Abans d’arribar al mirador, agafem una nova desviació a l’esquerra i, després de recórrer un altre tram de pista, una altra desviació a la dreta. A partir del mirador de Cassós, l’estat de la pista empitjora, però continua sent acceptable. Amb un cotxe que no sigui excessivament baix i conduint amb precaució, es pot arribar gairebé a qualsevol lloc. Nosaltres decidim aparcar força amunt per estalviar-nos el màxim tram de pista possible i busquem un lloc prou ample per poder aparcar sense entorpir el pas, concretament a la bifurcació que condueix al Circ de Finestres, tot i que encara es pot continuar amb vehicle fins a prop dels 2.400 metres d’altitud. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici fent clic en aquest enllaç a Google Maps.
Comencem a caminar per la mateixa pista per la qual havíem arribat amb cotxe, encara immersos en el Bosc de Montanya. La pista guanya altura de manera molt suau, cosa que ens permet entrar en calor en un fred matí de tardor, acompanyat, això sí, d’un cel completament net i una atmosfera cristal·lina.
Després d’una llarga recta, arribem a una corba suspesa sobre els abismes que cauen al Barranc de Buscalledo, on també s’alça un repetidor, un punt important de la ruta perquè ens servirà de referència a la tornada.
Mentre anem pujant plàcidament per la pista, contemplem com l’enorme piràmide del Monteixo impedeix que el sol del matí il·lumini la Vall Ferrera, de la qual tenim una vista privilegiada.
Després d’una estona avançant en direcció est, fem l’última gran corba de tota la pujada i entrem en una llarga recta que travessa el vessant septentrional de Lo Covil. Ja som a l’estrat superior de la muntanya, on el bosc cedeix el protagonisme als prats.
Just a sota nostre queda el petit turó boscós on hem deixat el cotxe.
A la corba on la pista canvia cap al vessant de Buscalledo, veiem una fita que assenyala l’inici d’un sender, que agafem per començar l’ascensió a Lo Covil. Tot i així, el terreny és tan amable que pràcticament es pot pujar per qualsevol banda.
La penombra continua cobrint la Serra de Màniga, amb el Pic de Màniga, últim cim de la jornada, dominant el Bosc de Virós amb la seva cúpula.
Cap a l’altra banda destaquen els grans i foscos cims del Circ de Finestres, rematats per l'elegant con del Salòria, sostre del massís.
L’inici del llom nord de Lo Covil és una mica costerut, tot i que molt ample i còmode. Només apareix una petita elevació rocosa durant tota la pujada, fàcilment esquivable per qualsevol dels seus costats.
Des de la prominència rocosa, veiem els enormes prats herbosos que cobreixen el cim de Lo Covil. Baixem lleugerament fins a un petit coll i entrem en un terreny encara més suau i herbós, tot i que el pendent continua sent sostingut.
Anem remuntant les fondalades que separen les diferents ondulacions de la muntanya fins a arribar a la part septentrional dels prats cimers.
Més enllà de Lo Covil, la Serra de Màniga es prolonga cap a ponent en un descens suau fins a tornar a elevar-se al Pic del Coll del Covil, una punta modesta situada al bell mig de la carena.
Mirant enrere, contemplem l’ampli vessant herbós que acabem de pujar.
Arribem així a un curiós altiplà, situat a més de 2.500 metres, esquitxat de diverses puntes petites. La més alta es troba a l’extrem occidental i està coronada per una fita discreta.
Caminant còmodament per un terreny pràcticament pla, ens dirigim cap a aquesta punta.
Ja veiem la fita del cim de Lo Covil.
Les vistes des del cim, ja de per si molt extenses, guanyen claredat gràcies al cel totalment serè. A l’est, a la capçalera de la Noguera de Tor, contemplem les muntanyes més elevades i abruptes del país dels Pirineus: el Lavans, el Medacorba, el Sanfonts y el Comapedrosa, el cim més alt d’Andorra.
En el punt cardinal oposat, divisem el port de la Bonaigua, que separa el massís de Beret del d’Aigüestortes.
Més al sud apareix la gran mola de la Torreta de l’Orri, acompanyada del Pic de Màniga.
I, finalment, cap al nord, divisem el Sotllo i la Pica d'Estats, d’un blanc enlluernador, que treuen el cap per darrere de la Serra del Monteixo.
El gran Salòria, piràmide perfecta, el punt més alt de l’Alt Urgell.
Com que encara ens queda una bona estona de recorregut pel panoràmic llom, no ens sap greu moure’ns. Continuem avançant en direcció sud pel capdamunt de la carena herbosa que condueix primer al Pic del Coll de Covil i, més allunyat i molt més destacat, al Pic de Màniga, objectiu final de la nostra excursió.
La cara sud de Lo Covil, tan ampla i suau com la nord.
Cap al sud destaquen els monumentals massissos prepirinencs del Cadí i el Port del Comte, a l’altra banda de la vall del Segre.
Molt avall, al fons de la vall de Santa Magdalena, apareixen les Bordes de Conflent.
Arribem als peus del Pic del Coll de Covil, un cim secundari del massís, que pugem ràpidament per un vessant pedregós de pendent moderat.
Cim del Pic del Coll de Lo Covil, amb bones vistes sobre el pic principal d’aquest sector de la carena.
Des del seu cim comencem a baixar pel llom ample i occidental fins a arribar al coll de Covil, que ens separa del Pic de Màniga.
En apropar-nos al coll, ja veiem molt a prop el nostre últim cim del dia, fidel al caràcter arrodonit i herbós de tota la serra.
Tot i així, és força més pedregós que els seus companys i la seva ascensió és la més empinada que farem avui.
Encarem el tram final de l’ascensió al cim, molt senzill.
Ja tenim el cim del Pic de Màniga a tocar.
El cim és ample, pla i pedregós, tot i que uns metres més a l’oest es transforma bruscament en una afilada cresta que després torna a eixamplar-se en direcció al Farro, sobre Tírvia, el principal nucli de població de la zona. Des d’aquí guanyem perspectiva sobre la vall del riu Glorieta i arribem fins i tot a albirar la Noguera Pallaresa serpentejant molt al fons.
Com que les vistes són molt similars a les que hem anat veient al llarg de tota la ruta, no triguem a desfer el camí fins al coll de Covil amb l’objectiu d’arribar a la pista que veiem travessar la base dels cims que hem trepitjat avui.
De nou al coll, tenim una bonica vista dels dos primers cims de la jornada.
Al mateix coll de Covil apareix un sender que baixa cap a la pista, però que ens hi deixaria en un punt més interior. Per això, optem per traçar una diagonal pel vessant nord de la serra, amb l’esperança de mantenir l’altura per arribar a la pista tan amunt com sigui possible.
Al principi avancem a peu, sempre sense camí, per prats suaus i joves avets.
Però de mica en mica el terreny es torna més incòmode i apareixen tarteres cada vegada més inclinades.
Finalment ens trobem amb una tartera completament glaçada i impracticable, de manera que decidim baixar directament cap a la pista aprofitant una franja herbosa.
Després d’un descens incòmode, per fi arribem a la pista, a uns 2.300 metres d’altitud. Ara toca recuperar prop de cent metres de desnivell fins a arribar al canvi de vessant, visible al fons, on tornarem a abandonar la pista per seguir l’aresta que baixa de Lo Covil.
El Barranc de Buscallado, que neix just sota els nostres peus, cau més de mil metres fins a unir-se amb la Noguera de Vallferrera.
Tornem a caminar per la pista, recuperant de mica en mica l’altura perduda durant el descens del Pic de Màniga.
Al fons ja reconeixem la corba del repetidor. Per arribar-hi, decidim abandonar la pista i baixar directament per l’aresta, una drecera que ens estalviarà força distància.
Ens apropem al canvi de vessant on començarem el descens, just al punt més alt de la pista.
Allà, sense seguir cap sender, comencem a baixar per l’aresta, amb importants cingleres a la nostra esquerra.
A mitja baixada entrem en un bosc molt humit, ple d’arbres caiguts i troncs trencats.
De tant en tant ens acostem al límit de la paret per comprovar quant falta fins a la corba del repetidor, que ja tenim molt a prop.
Un cop completat el descens de l’aresta, mirem enrere per contemplar per última vegada el llom de Lo Covil i la pista penjada a la part alta de Buscallado.
Ja de nou a la pista, sabem que només ens queda una passejada curta fins al cotxe, que ha estat durant tota la jornada sota la vigilància atenta del Monteixo.