Aparquem a l’entrada del poble venint des del nord i agafem el Carrer Colomers per començar a pujar cap al nord-est, en direcció a les suaus i boscoses muntanyes que culminen el massís.

Just en el moment en què el carrer fa una lleugera corba i perd l’asfalt per a convertir-se en una pista de terra, un rètol que indica el Coll del Bosc ens fa desviar per una altra pista asfaltada, però només durant uns metres...

...ja que de seguida abandonem la civilització per un camí ample que comença a endinsar-se al bosc, seguint les marques del GR.

El corriol puja suaument entre els arbres, amb una presència cada cop més gran de la roca, sempre guiats per les marques.

De mica en mica, el camí guanya alçada i s’aproxima a un potent roc que emergeix al mig del bosc: els Colomers, un contrast paisatgístic molt característic de la serra de Prades.

En apropar-nos a la roca, decidim apartar-nos momentàniament del camí per enfilar-nos a la part superior.

Cap al nord, la suavitat dels pendents impedeix distingir clarament els cims més alts.

En canvi, cap al sud podem veure perfectament la plana on s’assenta el preciós poble de Prades, amb la Gritella a l’altre costat.

Baixem dels Colomers i reprenem el sender, que aviat enllaça amb la pista que porta al Coll del Bosc.

La pista puja fins al Coll de la Foguina i, després de creuar a l’altre vessant, continua avançant cap al nostre objectiu.

Quan veiem el Coll del Bosc al fons, és hora d’abandonar la pista i pujar pel sender que neix a la dreta, ja que el GR puja fins al mateix Tossal de la Baltasana.

El sender puja entre la roureda, primer per un pendent suau...

...però aviat s’enfila en el tram final, guanyant alçada mitjançant llaçades. En els darrers metres, la inclinació obliga fins i tot a ajudar-se dels arbres, fins que de sobte el pendent afluixa. Gairebé sense adonar-nos-en, assolim el cim del Tossal de la Baltasana.

El cim està coronat per un vèrtex geodèsic, al qual ens podem enfilar per guanyar perspectiva, i diverses antenes. Gràcies a l’aïllament i l’altitud d’aquest cim, és probable que ens trobem en una de les muntanyes amb una panoràmica més àmplia de Catalunya.

Cap a l’oest, el massís del Montsant s’alça imponent, amb el seu cim més alt, la Roca Corbatera, a l’extrem esquerre, i el seu cim més bonic, la Punta dels Pins Carrassers, a l’extrem oposat.

Cap al sud, darrere de Prades i la Gritella, es dibuixa la silueta dels Ports de Beseit, amb el Caro sobresortint d’aquest massís, falsament homogeni, com a sostre de la província de Tarragona.

Cap al nord s’estén, llunyà però majestuós, el Pirineu, a més de 120 km de distància en el seu tram més proper. En dies de bona visibilitat, des d’aquest cim es pot gaudir del rar privilegi de contemplar els tres grans cims que representen les diferents seccions de la serralada: el Collarada, l’Aneto i el Puigmal. Més de 200 km separen les muntanyes del Pirineu occidental de les de l’oriental, encara més si hi incloem el Canigó, que apareix amb prou feines perceptible cap a la dreta.

Cap al sud-est, s’intueix la bonica vall de Capafonts, amb les muntanyes de la Mussara a l’altre costat i el mar cobrint tot l’horitzó, amb l’excepció de la subtil aparició de l’illa de Mallorca.

Comencem el descens agafant la pista que baixa pel vessant est del Tossal de la Baltasana.

Molt erosionada per l’aigua, la pista baixa pel vessant nord, obac, fins a unir-se...

...amb la pista que voreja el Tossal de la Baltasana i que prové del Coll del Bosc, que agafem per començar a allunyar-nos del cim.

Ara avancem en direcció a la arrodonida Moleta, segon cim de Prades, que vorejarem pel sud per arribar a les Coves d’en Pere.

Aquestes coves, formades per grans blocs despresos de la muntanya, són espectaculars; la principal és de dimensions considerables i ha estat utilitzada pels pastors des de temps immemorials.

Continuem per la pista fins que, en un revolt molt pronunciat, l’abandonem per endinsar-nos al bosc per un sender poc definit. La nostra intenció és trobar les Roques del Gríngol, uns curiosos pilars rocosos d’uns 10 metres d’alçada que emergeixen bruscament enmig del bosc dens.

Tot i que la vegetació les oculta parcialment, distingim que el cim del pilar principal presenta una mena d’estaca al capdamunt, així com un curiós forat a la roca.

Ens acostem a la seva base per apreciar-ne millor les dimensions. Sorprèn trobar una formació així en un entorn tan amable.

En canvi, sí que és possible pujar a la segona roca mitjançant un pas senzill de grimpada. Des de dalt obtenim una altra perspectiva del pilar principal, de nou mig amagat entre els arbres.

Mentre que des del Tossal de la Baltasana quedaven tapats per la Moleta, des de la Roca del Gríngol sí que podem gaudir de Montserrat i el Montseny, amb aquest darrer darrere del primer.

Més lluny encara, s’intueixen les muntanyes de l’Alt Pirineu i Andorra.

Molt més a prop tenim la continuació de la serra de Prades, els Plans i la serra del Bosc, a l’altre costat de la qual es troba la Mola d'Estat, un altre dels grans cims del massís.

De tornada a la pista, emprenem el retorn cap a Prades. Passem pel costat del Mas del Violinista i continuem baixant fins al Coll del Serafí. Des d’aquí, si disposem de temps, val la pena desviar-se per la pista de l’esquerra per visitar la Cova de l’Abellera.

Continuem per la pista principal, que ara transcorre per la base sud del Tossal, tot i que el bosc impedeix tenir bones vistes del cim, del qual amb prou feines en veiem la part superior.

Més endavant, la pista s’endinsa a la vall que desemboca a Prades. Després de passar al costat d’una gran bassa i travessar camps de conreu, tornem al poble pel mateix carrer on hem començat la ruta, posant fi a aquest plàcid recorregut pel sostre de la serra de Prades.