Sota un cel cobert i envoltats constantment per la boira, aviat ens adonem que avui no serà un bon dia pel que fa a la visibilitat. Comencem a caminar a l’aparcament d’Estivella, el més alt de l’estació del Port del Comte, situat al costat d’una gran bassa. Des d’allà agafem una pista de terra que surt del mateix aparcament.

Des del punt d’inici, amb prou feines distingim, entre tots els cims del Port del Comte, el més baix: el Cap d’Urdiets, que pertany a la Serra de Querol, a l’altra banda del massís.

La pista per la qual caminem està senyalitzada amb marques taronges i vermelles, corresponents als itineraris amb raquetes que porten al Pedró dels Quatre Batlles per dos recorreguts que, de moment, coincideixen, tot i que més endavant se separen.

El tram inicial resulta una mica monòton, ja que hem de recórrer gairebé quatre quilòmetres per pista sense possibilitat de fer drecera.

De mica en mica ens apropem a la Costa Dreta, el vessant sud del Tossal d’Estivella, que abordarem pel seu vessant oriental.

Mentre pugem suaument fent llargues diagonals a través del bosc, la boira entra i surt capriciosament, permetent-nos gaudir d’algunes boniques perspectives de l’entorn més proper.

Finalment, arribem a una bifurcació de pistes, on l’itinerari vermell es dirigeix al Pedró dels Quatre Batlles per darrere del Tossal d’Estivella, mentre que el taronja ho fa per davant. Nosaltres agafarem el segon, seguint la pista de l’esquerra.

Després de diversos ziga-zagues, la pista arriba a un prat herbós, on l’abandonem per avançar per terreny obert.

La boira es retira momentàniament i ens permet contemplar el blanc pic del Tossal d’Estivella a la nostra dreta.

Ens apropem a la seva base i comencem a pujar per una pedrera calcària dreta i inestable.

Si abans era visible el Cap d’Urdiets, ara és el Puig de les Morreres, màxima altitud de la Serra de Querol, qui es deixa veure entre els núvols.

Després de superar una mica menys de cent metres de desnivell, arribem a la carena cimera, que ens deixa a pocs metres del cim.

Des d’allà, la resta del recorregut fins al cim del Tossal d’Estivella és un curt passeig.

Cim del Tossal d’Estivella. Cap al nord s’hauria d’alçar la imponent muralla del Cadí, tot i que avui amb prou feines arribem a distingir el Prat d’Arderic als nostres peus.

Ens dirigim ara cap a la Tossa Pelada, el cim de la qual no veiem perquè la boira es manté capriciosament a uns 20-30 metres del terra, de manera que veiem tot el tram fins a la base dels cims, però en queden ocultes les parts més elevades. Primer baixem cap al coll que ens separa de la resta de cims de la serra.

Avancem en direcció a l’estació d’esquí, amb una lleugera tendència cap a la dreta, en direcció als telecadires. Haurem de travessar l’estació per primera i única vegada durant tota la jornada.

Un cop al seu costat, continuem cap al turó que s’alça davant nostre i que constitueix el llom oriental de la Tossa Pelada.

Ara entrem en un paisatge mineral impressionant que fins i tot arriba a intimidar. Segurament, la sensació es veu accentuada per l’atmosfera grisa i humida que imposa la boira, però el vast desert calcari que ens envolta ja és espectacular per si mateix. Una gran dolina separa els dos lloms; nosaltres seguirem pel de la dreta, on encara sobreviuen alguns avets dispersos.

Ramats d’isards corren per les altures desolades de la serra, molt més acostumats que nosaltres a aquest terreny càrstic.

Comencem a pujar pel llom est de la Tossa Pelada, seguint la tònica general de la serra: pendents suaus però pedregosos.

Deixem enrere el Tossal d’Estivella i les instal·lacions de l’estació d’esquí, que aquí assoleix la seva cota màxima.

Amb un dia com aquest, els tons grisos predominen encara més en un paisatge ja de per si auster i mineral.

En apropar-nos a la Tossa Pelada apareix per primera vegada el Pedró dels Quatre Batlles, sostre del Port del Comte, que no és sinó un turó més en el vast altiplà del massís.

La boira, una mica més elevada ara, ens permet finalment contemplar la Tossa Pelada, just quan la tenim al davant. Hi arribem seguint un corriol que recorre el seu llom oriental.

Cim de la Tossa Pelada. Les vistes són pitjors que al Tossal d’Estivella, així que amb prou feines ens hi aturem, tot i ser el segon cim més alt del Port del Comte, i emprenem ràpidament el descens.

Per un terreny una mica més herbós perdem uns trenta metres de desnivell fins a arribar a un coll que ens costa poder intuir. Amb aquestes condicions de visibilitat, orientar-se aquí dalt resulta complicat a causa de l’homogeneïtat del paisatge, per la qual cosa recomano utilitzar el GPS i actuar amb certa prudència a qui visiti la zona per primera vegada en aquestes condicions meteorològiques.

Al coll agafem un camí procedent de l’estació d’esquí que puja els escassos vint metres que ens separen del llom allargat on se situa el Pedró.

Un cop a dalt, la pista guanya molt poca altura i ens acosta a la gran fita del cim del Port del Comte, on també hi ha una bandera i uns plafons informatius.

La pista no passa exactament pel cim, així que l’abandonem per dirigir-nos directament cap a l’estelada i la gran fita que assenyalen el punt més alt del Port del Comte.

Des del cim del Pedró dels Quatre Batlles, com correspon a una muntanya d’aquesta entitat, les vistes solen ser espectaculars, però avui amb prou feines arribem a distingir el Tossal d’Estivella, d’on venim. Tot i la poca visibilitat, aprofitem per descansar una estona i esperar que el temps millori, encara que sense gaire èxit.

Després del descans, tornem a la pista per dirigir-nos cap al cim més occidental del Port del Comte, la Gespeguera, del qual ens separen gairebé dos quilòmetres en línia recta. La pista baixa suaument del Pedró, mentre observem com les boires es van retirant cap al nord. Sembla que estaven esperant que ens moguéssim.

A la nostra esquerra s’obre la bucòlica Coma de la Comtessa, per la qual caminarem d’aquí a una estona durant el retorn.

Després de pujar un dels nombrosos bonys que esquitxen aquest llarg llom, aprofitem la millora de la visibilitat per contemplar per primera vegada amb claredat la Tossa Pelada i el Pedró dels Quatre Batlles.

Després d’un llarg tram pràcticament pla, finalment tenim a prop el suau dom de la Gespeguera.

Els cims centrals del Port del Comte ja han quedat força enrere, però haurem de tornar-hi.

Més enllà del cor calcari del massís, llargues carenes baixen cap a l’Alt Urgell. Tanmateix, les boirines ens impedeixen distingir les muntanyes pirinenques de l’horitzó.

Finalment, assolim el cim de la Gespeguera, completament pla i sense cap senyalització. El vèrtex geodèsic es troba uns metres més endavant, lleugerament per sota del cim aparent. Coses de topògrafs.

Per tancar l’excursió, toca pujar a l’últim cim de la Serra del Port del Comte que ens queda per tatxar: el Vulturó, que tanca pel sud la tríada central de la serra. Després d’aquest llarg tram en línia recta ens hem allunyat del centre del massís, de manera que hi hem de tornar.

Per evitar tornar pel mateix camí, des del coll de la Gespeguera fem un flanqueig a mitja alçada per entrar a la Coma de la Comtessa, que separa el Vulturó del Pedró dels Quatre Batlles i de la mateixa Gespeguera.

La Coma de la Comtessa constitueix un autèntic oasi verd enmig del desolat paisatge calcari que caracteritza el Port del Comte. Aquestes petites taques de verdor dins l’aridesa calcària sempre m’han semblat bellíssimes pel fort contrast de vida que transmeten.

Després de recórrer el fons d’aquesta petita vall, arribem a la base del Vulturó i comencem la seva curta pujada, per terreny obert.

La Coma de la Comtessa, encaixonada entre els suaus doms del Port del Comte, transmet una gran sensació de serenitat. Tanmateix, aquesta placidesa és enganyosa: al fons, on comença la boira, la vall abandona l’altiplà i es desploma amb gran verticalitat cap a Odèn, situat més de mil metres per sota.

No triguem a arribar al cim del Vulturó, pràcticament idèntic a la resta de cims de la serra.

Des d’aquí podem veure els cims de la jornada, aprofitant que les boires han quedat retingudes just al nord del massís. Comencem pel més allunyat, el Tossal d’Estivella, que distingim al fons, a la dreta.

Just al davant s’alça el Pedró dels Quatre Batlles, que no és precisament gaire atractiu estèticament, tot i ser el cim més alt de la serra.

I al fons, a l’esquerra, apareix la Gespeguera, plana, el cim de la qual penetra entre les boires que envolten el Port del Comte.

Tot i que inicialment el pla era continuar fins a la llunyana Serra de Querol, situada més enllà del Serrat de la Bòfia —els modestos relleus boscosos que ens separen de l’altra meitat del massís—, diversos condicionants logístics ens obliguen a posar aquí punt final a la travessa, deixant el Vulturó com a últim cim de la jornada.

Des del cim, les fites ens condueixen a un vistós tub situat a mà dreta, que utilitzarem per baixar de les altures de la serra fins a l’altiplà central.

Guiats per discos negres (d’un altre itinerari amb raquetes), baixem fortament per un terreny mixt de calcària i herba fins a arribar al prat anterior al Portell del Llop, però el sender no arriba ni al coll ni a la pista que el travessa.

Nosaltres baixarem directament per la Rasa de Prat Piquer, barranc que porta directament a l’aparcament i l’inici del qual es pot veure al centre de la imatge.

Aquest barranc discorre al costat d’un vistós penya-segat, l’únic de certa entitat que hem vist durant tota la jornada.

Un bon sender perd altura còmodament entre un bosc d’avets fins que...

...de sobte, desemboca a la part baixa d’una pista d’esquí, concretament la que baixa del Tossal d’Estivella.

Només ens quedarà seguir aquesta pista uns pocs minuts per tornar al punt de partida.

Mirant enrere, el camí pel qual hem baixat des del Portell del Llop.

I, sense més dilació, arribem de nou a l’aparcament d’Estivella, on tanquem aquesta bonica circular en què hem pujat a tots els cims principals de la Serra del Port del Comte.