El gran desconegut de la Vall de Benasc

Pic de la Mina (2.709 m) des de l'Hospital de Benasc

El vertical Pic de la Mina i les dos formidables agulles que defensen la seva cara nord: la Aiguille Morin i el Bec de Corbeau.

El vertical Pic de la Mina i les dos formidables agulles que defensen la seva cara nord: la Aiguille Morin i el Bec de Corbeau.

El llegendari Portillón de Benasc separa dos cims gairebé bessons: el pic de la Mina i el Salvaguardia. Tot i això, el contrast entre aquests dos cims és notable, ja que, mentre pel clàssic Salvaguardia hi passen milers d’excursionistes cada any, si pel cim del pic de la Mina hi passen més d’una desena de persones, podríem considerar-ho un any concorregut. I és que el pic de la Mina és, sens dubte, un dels grans desconeguts de la vall de Benasc.

Tot i compartir moltes característiques amb el seu germà bessó, com ara l’altivesa, una prominència i un aïllament notables i el tipus de terreny, la diferència principal rau en el fet que la via normal és força més difícil i exposada. Per això, gairebé tots els excursionistes opten per la senzillesa del Salvaguardia i els muntanyencs solen oblidar-se del pic de la Mina, tenint la flor i nata del Pirineu a l’altra banda de la vall, al massís de les Maladetes. Per aquestes raons, aquest cim ha quedat relegat a una posició més que secundària, gairebé com una «ovella negra», en part també per una certa exageració de la seva dificultat i perillositat.

Tot i això, i encara que es tracta d’una ascensió que exigeix concentració i precaució a causa de la seva verticalitat, els qui s’animin a pujar a aquest niu d’àguiles descobriran una de les muntanyes més belles i altives de la vall de Benasc, amb unes vistes que, segons la meva humil opinió i gràcies a la seva posició més centrada, superen les del Salvaguardia, que és considerat un dels millors miradors del Pirineu.

FITXA TÈCNICA

Desnivell1000 m

Longitud9 km

Altitud mínima1.740 m

Altitud màxima2.704 m

Dificultat tècnicaPassos de II-II+ al tram final de la cara oest. Força exposició durant tota la grimpada.

Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix

Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix

Accés
El punt d’inici d’aquesta excursió és l’Hospital de Benasc, al qual s’arriba seguint la carretera que recorre la vall de Benasc fins gairebé al final, on un desviament ens porta a l’aparcament situat abans de l’hotel o bé al mateix Hospital. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici prement aquest enllaç a Google Maps.

Fotodescripció

La ruta comença al mateix Hospital de Benasc, on agafem el sender que puja cap a la Besurta i Aigualluts pel Plan de l'Están.

La ruta comença al mateix Hospital de Benasc, on agafem el sender que puja cap a la Besurta i Aigualluts pel Plan de l'Están.

Després de travessar els Llanos del Hospital, trobarem un desviament que indica les dues maneres d’arribar al Portillón de Benasc: per la Costera, cosa que implicaria arribar a la Besurta, o per la Peña Blanca, l’opció que triem i que ens fa continuar pel fons del barranc.

Després de travessar els Llanos del Hospital, trobarem un desviament que indica les dues maneres d’arribar al Portillón de Benasc: per la Costera, cosa que implicaria arribar a la Besurta, o per la Peña Blanca, l’opció que triem i que ens fa continuar pel fons del barranc.

A mesura que guanyem altura, comencem a distingir les muntanyes del fons de la vall, com el Malh Pintrat o les tres dents de l'<a href="https://triptomontes.com/pic-destauas-por-gorgutes/">Estauas</a>, així com els pics de Lliterola i Remuñe.

A mesura que guanyem altura, comencem a distingir les muntanyes del fons de la vall, com el Malh Pintrat o les tres dents de l'Estauas, així com els pics de Lliterola i Remuñe.

El sender puja pel costerut vessant mitjançant còmodes ziga-zagues, que ens permeten superar ràpidament els 400 metres de desnivell que ens separen de la part alta de la Peña Blanca. Com que és una de les vies clàssiques per pujar al Portillón, el sender és ample i còmode en tot moment.

El sender puja pel costerut vessant mitjançant còmodes ziga-zagues, que ens permeten superar ràpidament els 400 metres de desnivell que ens separen de la part alta de la Peña Blanca. Com que és una de les vies clàssiques per pujar al Portillón, el sender és ample i còmode en tot moment.

El dia està sortint ennuvolat i les boires cobreixen alguns dels cims més elevats del massís de la Maladeta, del qual ja comencem a tenir una bona perspectiva.

El dia està sortint ennuvolat i les boires cobreixen alguns dels cims més elevats del massís de la Maladeta, del qual ja comencem a tenir una bona perspectiva.

Després d’un breu tram per la cara sud, tornem a la cara oest de la Peña Blanca per dirigir-nos definitivament cap a les parets del Salvaguardia, abans d’entrar als prats del Portillón.

Després d’un breu tram per la cara sud, tornem a la cara oest de la Peña Blanca per dirigir-nos definitivament cap a les parets del Salvaguardia, abans d’entrar als prats del Portillón.

No triguem a caminar pels grans prats que hi ha al peu del Salvaguardia. El camí puja per la coma herbosa fins a arribar als peus del Portillón. En aquest punt, per fi podrem veure amb detall el nostre cim d’avui, concretament la seva cara oest, per on pujarem.

No triguem a caminar pels grans prats que hi ha al peu del Salvaguardia. El camí puja per la coma herbosa fins a arribar als peus del Portillón. En aquest punt, per fi podrem veure amb detall el nostre cim d’avui, concretament la seva cara oest, per on pujarem.

Croquis de l’ascens al pic de la Mina. Primer haurem de pujar per una canal fins a una estreta bretxa, que queda amagada rere la cresta del Portillón; després traçarem una diagonal fins a l’aresta sud-oest i, finalment, pujarem per aquesta fins a arribar al tram final, on es troben les principals dificultats de l’aresta.

Croquis de l’ascens al pic de la Mina. Primer haurem de pujar per una canal fins a una estreta bretxa, que queda amagada rere la cresta del Portillón; després traçarem una diagonal fins a l’aresta sud-oest i, finalment, pujarem per aquesta fins a arribar al tram final, on es troben les principals dificultats de l’aresta.

Quan som a la base del Portillón, abandonem el camí per iniciar un flanqueig en direcció al pic de la Mina, mentre els grans cims de la Maladeta comencen a treure el cap; els núvols de l'alba sembla que van retirant-se.

Quan som a la base del Portillón, abandonem el camí per iniciar un flanqueig en direcció al pic de la Mina, mentre els grans cims de la Maladeta comencen a treure el cap; els núvols de l'alba sembla que van retirant-se.

Durant el flanqueig passem pel costat de l’entrada d’una antiga mina, una de les que probablement van donar nom a la nostra muntanya, que ofereix una escena inquietant: restes òssies escampades tant a l’exterior com a l’interior, senyal que algun animal gros la fa servir de refugi.

Durant el flanqueig passem pel costat de l’entrada d’una antiga mina, una de les que probablement van donar nom a la nostra muntanya, que ofereix una escena inquietant: restes òssies escampades tant a l’exterior com a l’interior, senyal que algun animal gros la fa servir de refugi.

Continuem amb la travessa ascendent amb el rumb posat a l’entrada del tub.

Continuem amb la travessa ascendent amb el rumb posat a l’entrada del tub.

Des d’allà observem que el pas directe per la cresta entre el Portillón i la bretxa del pic de la Mina seria molt complex, a causa de la mala qualitat de la roca i de l’abundància de gendarmes.

Des d’allà observem que el pas directe per la cresta entre el Portillón i la bretxa del pic de la Mina seria molt complex, a causa de la mala qualitat de la roca i de l’abundància de gendarmes.

Evitem tant com podem el con d'enderrocs fins a arribar a l’inici de la canal, que per fi es mostra en la seva totalitat: un primer tram molt descompost i rocós, un bloc encastat que se supera per la dreta i, finalment, un tram herbós molt costerut.

Evitem tant com podem el con d'enderrocs fins a arribar a l’inici de la canal, que per fi es mostra en la seva totalitat: un primer tram molt descompost i rocós, un bloc encastat que se supera per la dreta i, finalment, un tram herbós molt costerut.

La canal està situada sota la vertical cara oest del pic de la Mina, que travessarem d’aquí a poca estona.

La canal està situada sota la vertical cara oest del pic de la Mina, que travessarem d’aquí a poca estona.

En arribar a la bretxa, la mirada enrere impressiona: el pendent és tan pronunciat que sembla desplomar-se verticalment.

En arribar a la bretxa, la mirada enrere impressiona: el pendent és tan pronunciat que sembla desplomar-se verticalment.

Des d’aquest punt, la cara oest presenta un aspecte sever, tot i que comencen a aparèixer fites, probablement procedents del vessant francès, que ens orienten. Aquestes fites no afronten directament a la paret, sinó que ens condueixen en diagonal cap a la dreta fins a arribar a l’aresta sud-oest.

Des d’aquest punt, la cara oest presenta un aspecte sever, tot i que comencen a aparèixer fites, probablement procedents del vessant francès, que ens orienten. Aquestes fites no afronten directament a la paret, sinó que ens condueixen en diagonal cap a la dreta fins a arribar a l’aresta sud-oest.

Si mirem enrere, veiem com l’ombra del pic de la Mina es projecta sobre el gran Boum du Port. A l’altra banda, immens, el Salvaguardia.

Si mirem enrere, veiem com l’ombra del pic de la Mina es projecta sobre el gran Boum du Port. A l’altra banda, immens, el Salvaguardia.

Travessem tota la cara oest per un flanqueig herbós molt costerut fins que arribem al collet, sempre guiats per fites ben col·locades. A partir d’aquí, l’ascens serà pel fil de l’aresta, on els passos de grimpada seran constants.

Travessem tota la cara oest per un flanqueig herbós molt costerut fins que arribem al collet, sempre guiats per fites ben col·locades. A partir d’aquí, l’ascens serà pel fil de l’aresta, on els passos de grimpada seran constants.

En arribar a l’aresta sud-oest, l’ambient esdevé clarament aeri. El buit domina l’entorn i la cara sud del pic de la Mina es mostra especialment intimidant.

En arribar a l’aresta sud-oest, l’ambient esdevé clarament aeri. El buit domina l’entorn i la cara sud del pic de la Mina es mostra especialment intimidant.

Comencem a grimpar per l’aresta sud-oest, inicialment ampla, però que es va afilant progressivament. En qualsevol cas, fins i tot en els trams més amples, la verticalitat i l’exposició del terreny obliguen a avançar amb la màxima atenció.

Comencem a grimpar per l’aresta sud-oest, inicialment ampla, però que es va afilant progressivament. En qualsevol cas, fins i tot en els trams més amples, la verticalitat i l’exposició del terreny obliguen a avançar amb la màxima atenció.

La roca està força descomposta i l’ambient és molt aeri. Si mirem enrere, distingim el primer tram de l’aresta, el més senzill de tot el recorregut.

La roca està força descomposta i l’ambient és molt aeri. Si mirem enrere, distingim el primer tram de l’aresta, el més senzill de tot el recorregut.

Arribem al sector final, on apareix el pas clau: un mur de grau II+, que constitueix la principal dificultat de l’ascensió. Per sort, també és un dels trams menys exposats de la cresta.

Arribem al sector final, on apareix el pas clau: un mur de grau II+, que constitueix la principal dificultat de l’ascensió. Per sort, també és un dels trams menys exposats de la cresta.

La natura desafia la verticalitat que impera arreu.

La natura desafia la verticalitat que impera arreu.

Finalment, arribem al cim estret però allargat del pic de la Mina, el punt més alt del qual se situa aproximadament al centre de la carena cimera.

Finalment, arribem al cim estret però allargat del pic de la Mina, el punt més alt del qual se situa aproximadament al centre de la carena cimera.

Repeteixo el que he dit a la introducció: per a mi, les vistes són fins i tot millors que les del Salvaguardia, ja que el pic de la Mina està més centrat respecte al massís que aplega els cims més alts del Pirineu. Veiem pràcticament tota la capçalera de la vall de Benasc, coronada per l’<a href="https://triptomontes.com/aneto-por-el-salterillo/">Aneto</a>.

Repeteixo el que he dit a la introducció: per a mi, les vistes són fins i tot millors que les del Salvaguardia, ja que el pic de la Mina està més centrat respecte al massís que aplega els cims més alts del Pirineu. Veiem pràcticament tota la capçalera de la vall de Benasc, coronada per l’Aneto.

En realitat, el cim que tanca el fons de la vall és el Molières, amb el seu ample i amable dom que contrasta amb la verticalitat de la Forcanada.

En realitat, el cim que tanca el fons de la vall és el Molières, amb el seu ample i amable dom que contrasta amb la verticalitat de la Forcanada.

Ens aboquem cap al nord per veure les dues grans agulles que pengen de la cara septentrional del pic de la Mina: a l’esquerra, el Bec de Corbeau...

Ens aboquem cap al nord per veure les dues grans agulles que pengen de la cara septentrional del pic de la Mina: a l’esquerra, el Bec de Corbeau...

...i, a la dreta, l’Aiguille Morin. Sens dubte, dues de les agulles més esveltes i verticals de la serralada.

...i, a la dreta, l’Aiguille Morin. Sens dubte, dues de les agulles més esveltes i verticals de la serralada.

Seguint la cresta fronterera, més enllà de les solitàries <a href="https://triptomontes.com/tuca-de-bargas-y-tuqueta-de-bargas-desde-la-besurta/">Tuques de Bargas</a>, la <a href="https://triptomontes.com/tuca-blanca-de-pomero-y-pena-nera-desde-los-llanos-del-hospital/">Tuca Blanca de Pomero</a> i el <a href="https://triptomontes.com/malh-dera-artiga-desde-la-besurta/">Malh dera Artiga</a> competeixen per veure quina té la cara nord més vistosa.

Seguint la cresta fronterera, més enllà de les solitàries Tuques de Bargas, la Tuca Blanca de Pomero i el Malh dera Artiga competeixen per veure quina té la cara nord més vistosa.

Els Llanos del Hospital, punt d’inici de la nostra excursió i també punt final. El descens no té més complicació que repetir el mateix itinerari de pujada, però amb molta més cura, ja que ja se sap que les baixades són traïdores, encara més en terrenys tan exposats i descompostos com aquesta aresta i la cara oest del pic de la Mina.

Els Llanos del Hospital, punt d’inici de la nostra excursió i també punt final. El descens no té més complicació que repetir el mateix itinerari de pujada, però amb molta més cura, ja que ja se sap que les baixades són traïdores, encara més en terrenys tan exposats i descompostos com aquesta aresta i la cara oest del pic de la Mina.

Abandonem el cim amb molta recança...

Abandonem el cim amb molta recança...

...i emprenem el vertiginós descens cap a la bretxa.

...i emprenem el vertiginós descens cap a la bretxa.

No baixem directament, sinó que seguim l’aresta sud-oest fins a enllaçar amb el flanqueig herbós, tal com hem fet durant la pujada.

No baixem directament, sinó que seguim l’aresta sud-oest fins a enllaçar amb el flanqueig herbós, tal com hem fet durant la pujada.

Un cop hem baixat la canal, que aquí veiem des de la base, s’han acabat els problemes.

Un cop hem baixat la canal, que aquí veiem des de la base, s’han acabat els problemes.

Així doncs, ens acomiadem de l’orgullós pic de la Mina...

Així doncs, ens acomiadem de l’orgullós pic de la Mina...

...i reprenem el sender tranquil que ens farà baixar fins als Llanos del Hospital.

...i reprenem el sender tranquil que ens farà baixar fins als Llanos del Hospital.

Amb el cel ja serè, el massís de les Maladetes s’alça com un magnífic teló de fons per tancar una jornada tan exigent com gratificant.

Amb el cel ja serè, el massís de les Maladetes s’alça com un magnífic teló de fons per tancar una jornada tan exigent com gratificant.