Comencem aquesta excursió a la Collada de Llobarçana, on també l’acabarem, tornant precisament per la pista que arriba des de l’altra banda de la tanca. A l’horitzó, l’allargada carena per on transitarem avui: el punxegut cim del Cerví de Durro, el Cap dels Vedats d’Erta, que amb prou feines treu el cap darrere del planer Pic de la Pala del Ginebrell, i la imponent silueta del Corronco.

Ens espera una jornada magnífica, potser massa i tot, perquè recorrerem tota la ruta sota un sol abrasador sense trobar gairebé cap racó d’ombra. Comencem a caminar per l’ampli llom herbós que s’adreça a la Pala del Ginebrell, suau i còmode, sense un sender definit, però sense que ens en calgui cap.

Gràcies al poc pendent, podem gaudir tranquil·lament de les àmplies panoràmiques que ens envolten. A l’altra banda de l’estació apareix el Cap de les Raspes Roies, el seu punt culminant.

Mirant enrere, veiem la carena que comença al Tuc de la Comamarja i passa per l’esmolat Tuc de Carants abans de culminar a la salvatge cresta del Pessó.

Després d’una estona sense guanyar gaire desnivell, ens acostem al Pic de la Pala del Ginebrell, una modesta elevació herbosa on hi ha un dels telecadires de l’estació d’esquí, la base principal de la qual queda a la nostra esquerra.

Després de baixar d'aquest petit cim, deixem de banda el telecadira de l’estació i ens dirigim a la Collada de les Bassetes, que ens separa del Cerví de Durro.

Mentre perdem altura, tenim a la vista la inhòspita capçalera del Barranc de Ginebrell, encaixada entre les parets del Graller i l'ombrívol mur occidental del Cerví de Durro.

Durant el descens cap al coll també contemplem la part superior de la vall, on hi ha dos passos importants: el Pas de Llevata, que comunica amb la Vall de Manyanet, i el Port d’Erta, darrere del qual treu el cap la silueta fosca del Cerví, dominant la vall homònima.

En arribar a la Collada de les Bassetes tenim al davant la carena septentrional del Cerví de Durro, la nostra via d’ascens a aquesta muntanya.

A la nostra dreta apareixen les àmplies pales herboses que baixen del Corronco. D’aquí a un parell d’hores hi serem.

Seguint un sender poc marcat, primer pugem per un vessant que ens deixa en una zona més planera, situada abans del tram principal de la carena.

A mesura que guanyem altura, la perspectiva sobre el Cap dels Vedats d’Erta i la cresta que l’uneix al Corronco va canviant. Darrere d’aquest últim apareix la descarnada mola del Turbó.

El sender continua guanyant altura per la carena, tot i que el terreny és còmode. A més, el traçat es fa cada vegada més evident a mesura que pugem.

Si mirem enrere, les vistes són grandioses, amb dos dels grans massissos pirinencs destacant a l’horitzó: la Maladeta i els Besiberris.

Quan arribem a la base del casquet rocós que protegeix el cim, el sender el voreja per l’esquerra per salvar la paret i ens obliga a fer una breu grimpada per terreny fàcil i sense exposició.

Pocs minuts després assolim el cim del Cerví de Durro.

Aquest cim és un mirador privilegiat sobre les muntanyes que envolten l’estació, entre les quals destaca especialment el germà gran del Cerví de Durro, la Pica de Cerví, envoltada de tarteres i de crestes d'una roca abominable.

Després del Cap de les Raspes Roies apareix, ombrívol, el Gran Pic del Pessó, mentre que el Pic de Filià, ja a la Vall de Manyanet, separa els cims orientals de la Vall Fosca dels de l’Alt Pirineu, molt més llunyans.

Al nord, darrere del ciment de l’estació d’esquí de Boí i dels mateixos pobles de la vall homònima, s’alcen els Besiberris, la Punta Alta i les mil muntanyes d’Aigüestortes.

Cap a l’oest, el gran Corronco, final del nostre recorregut per aquesta carena. Darrere seu, el milloret del Prepirineu i Pirineu aragonès.

Comencem a resseguir la cresta avançant primer per l’ampla carena que condueix a l'avantcim meridional del Cerví de Durro. Aquesta elevació amaga darrere seu el tram més complex de la ruta, el que la connecta amb el Cap dels Vedats d’Erta, visible en segon pla.

Des del coll que separa les dues elevacions contemplem el tram de carena que hem recorregut fins ara.

Baixem uns metres i tornem a remuntar els aproximadament quaranta metres de desnivell que ens separen de l'avantcim meridional del Cerví de Durro, on comença el sector més entretingut de la jornada.

La pujada és curta i fàcil, a diferència del que ve ara, ja que el tram que uneix la nostra posició amb el Cap dels Vedats d’Erta, que tenim al davant, és una mica tortuós: veiem com davant nostre apareix una agulla rocosa que haurem de superar o vorejar.

Primer baixem per un terreny molt descompost i una mica exposat, amb vistes al mur herbós que cau 1.000 metres fins al fons de la vall d’Erta i que tenim a l’esquerra. Un cop arribem al coll, comprovem que l’ascensió directa a l’agulla sembla factible, tot i que desconeixem com serà el descens pel vessant oposat. Davant del dubte, optem per rodejar l’agulla per l’esquerra per avançar amb més seguretat.

El flanqueig presenta alguns trams exposats, ja que el pendent és considerable i el buit que s’obre cap a la vall resulta impressionant. Fent petites grimpades i ajudant-nos de la vegetació que creix entre les roques, avancem lentament pel vessant.

Finalment arribem a l’altre costat de l’agulla i comprovem que el descens tampoc no semblava especialment complicat, de manera que, si algun dia hi tornem, probablement la superarem directament per la cresta.

Un cop superat aquest obstacle, només ens queda recórrer un tram curt de carena, ample i senzill, per assolir el cim del Cap dels Vedats d’Erta, visible al fons.

Si mirem cap a la dreta, observem com la gran tartera que baixa de les altures es transforma gradualment en prats quan arriba sota lo Graller, muntanya que separa el Barranc del Ginebrell del Barranc de l’Estany, on apareix l’Estany de Durro, del qual amb prou feines podem distingir una petita part de la seva extensió.

Hem deixat enrere ràpidament l'avantcim del Cerví de Durro i només ens queden uns quants metres per arribar al segon cim de la jornada.

Cim del Cap dels Vedats d’Erta, amb la cresta aplanada del Cerví de Durro visible a la dreta de la imatge.

Ara toca afrontar l’última part de la cresta, la més llarga i fàcil, fins a arribar a lo Corronco. Ens separen d’aquest cim uns dos quilòmetres de carena, de manera que encara ens queda una bona estona de cresteig, temps suficient per gaudir de les àmplies panoràmiques que ofereix aquesta magnífica alineació muntanyosa.

Baixem per la cresta oest del Cap dels Vedats d’Erta, des d’on podem contemplar al fons les agulles rocoses que formen l'avantcim del Cerví de Durro i l’agulla que hem vorejat fa una estona.

Sota la cresta de lo Graller apareix, ara ja en tota la seva extensió, l’Estany de Durro.

Baixem per una tartera fins a la petita vall herbosa que tenim al davant, on reapareix el sender.

Aquest ens fa vorejar aquestes elevacions rocoses per l’esquerra per encarar el descens definitiu al Coll de Comaportell, que ens separa de la piràmide herbosa del Corronco.

Darrere d’aquest petit estany sec, els Besiberris i la Punta Alta, els dos grans massissos de la vall de Boí, apareixen a l’horitzó.

Ja tenim molt a prop el Coll de Comaportell, del qual ens separa un incòmode flanqueig per un vessant de terreta molt solta.

Al Coll de Comaportell, les cames comencen a pesar. Però encara ens queda pujar a l’últim cim del dia, lo Corronco, que veiem costerut però molt assequible.

Per aquest ampli vessant herbós baixarem a la tornada. Fins i tot veiem a la llunyania la pista que agafarem per arribar a la Collada de Llobarçana.

La pujada al Corronco és còmoda i progressiva, sense obstacles destacables. En aquesta fotografia veiem el tram final que condueix a la verda piràmide del cim.

Finalment assolim el cim del Corronco, un mirador excel·lent sobre tota la cresta que hem recorregut durant la jornada.

Cap al sud-oest veiem com el Serrat del Riconco, un dels lloms que baixen del Corronco, perd més de 1.500 metres d’altura fins a arribar al Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça. Al fons, el Turbó emergeix com una illa entre les muntanyes del Prepirineu.

Cap a l’oest, l'Aneto, rei dels Pirineus no té rival entre les muntanyes que l’envolten. El Posets i el Monte Perdido també volen sortir a la foto, igual que el desert calcari del Cotiella, que apareix a l’esquerra de la imatge.

Al nord, el pintoresc poble de Durro s’assenta sota la Roca de la Feixa, muntanya que, tot i que modesta, és un balcó inigualable sobre la Vall de Boí.

Cap al sud, les grans altures pirinenques desapareixen bruscament i deixen pas a les muntanyes molt més modestes del Prepirineu. En primer terme destaca la gran massa forestal de la Faiada de Malpàs, un d’aquests desconeguts però bells cims del Prepirineu ribagorçà.

Després d’una llarga pausa al cim, emprenem el descens. Primer desfem la suau carena oriental del Corronco fins a tornar al Coll de Comaportell, sempre amb vistes cap a la zona del Cerví de Durro i el Cap dels Vedats d’Erta.

Un cop al coll, veiem al davant l’ampli tobogan herbós que baixa fins al Barranc de l’Estany i que farem servir per abandonar la cresta després de diverses hores recorrent-ne les altures.

El vessant manté la tònica general de l’entorn: un pendent moderat que alterna trams herbosos amb d’altres més pedregosos i terrosos, però que es deixa baixar fàcilment.

Deixem a la nostra dreta la cubeta amagada on hi ha l’Estany de Durro, ocult darrere d’aquestes elevacions herboses.

Si mirem enrere, veiem el Coll de Comaportell i el tram que ja hem baixat.

I, vall amunt, queden les dues dents rocoses de la cresta sud del Cerví de Durro i el Cap dels Vedats d’Erta, molt més amable.

La cresta del Graller separa el Barranc de l’Estany, on ens trobem, del Barranc del Ginebrell, cap al qual ens hem de dirigir. Com que les parets del Graller són pràcticament infranquejables, la millor opció és vorejar aquesta carena pel seu vessant occidental.

Quan som a punt d’arribar al fons del barranc, veiem a l’altra banda un vessant herbós coronat per un petit coll. Aquest serà el primer pas del rodeig que ens permetrà arribar al vessant nord de lo Graller.

El Barranc de l’Estany forma un petit replà abans d’encaixonar-se de nou i caure fins al fons de la vall. Curiosament, les Maleïdes són les úniques que es deixen veure a través del congost.

Després d’arribar al petit coll, obtenim una magnífica perspectiva del Corronco, amb l'arrodonida carena oriental que hem fet servir per pujar-hi.

També distingim el Cap dels Vedats d’Erta, a punt d’amagar-se darrere de lo Graller.

Comencem aleshores a vorejar aquesta muntanya. Al principi avancem per un terreny herbós i còmode, tot i que sense un sender definit.

Tanmateix, en arribar al vessant nord, el terreny es transforma en una incòmoda tartera. Als nostres peus ja veiem la pista que ens durà a la Collada de Llobarçana. El nostre objectiu és arribar-hi en un revolt pronunciat, just abans que la pista realitzi una llarga recta sota el Pic de la Pala del Ginebrell.

Si mirem enrere, podem contemplar la tartera per la qual hem fet el flanqueig.

De mica en mica ens acostem al revolt, on hi ha un vehicle estacionat i d’on surt una pista secundària que porta a una cabana de pastors situada al Corral de Ginebrell.

Després de travessar el Barranc del Ginebrell i passar per sota de la cabana, arribem finalment a la pista.

Una última mirada enrere ens permet contemplar la cara nord del Graller, per la qual hem fet el llarg flanqueig des del Barranc de l’Estany.

El Barranc del Ginebrell continua vall amunt cap al Cerví de Durro, el cim del qual treu el cap per damunt dels rocams del seu vessant occidental.

Com que ara ens espera un llarg tram de pista, aprofitem per girar-nos de tant en tant i observar com guanyem perspectiva sobre les muntanyes que hem recorregut durant la jornada. En aquesta fotografia s’aprecia la carena nord del Cerví de Durro i el primer tram del cresteig, el més salvatge.

Més endavant contemplem el segon tram de la cresta, molt més amable: des del cim del Cap dels Vedats d’Erta, amb prou feines visible darrere de lo Graller, fins a la gran mola del Corronco, amb el Coll de Comaportell separant les dues muntanyes.

I amb aquesta recta, sota l’atenta mirada del piramidal Tuc de Carants i les crestes de la Punta Alta, la pista va arribant a la Collada de Llobarçana, tancant aquesta magnífica circular d’altura pels darrers cims de la vall de Boí, en la què en cap moment del dia hem baixat dels 2.000 metres.