Sortim d’Espluga de la Serra, un remot poble situat a la part més alta de la Terreta, per la pista que va baixant cap al Castellet. La pista, molt plàcida, va travessant barrancs que cauen de la part alta del Pui de Lleràs entre les portentoses agulles que el protegeixen, de les quals tenim unes vistes òptimes.

Les grans parets abunden a la regió, com la de la Pala del Teller, punt culminant de Sant Gervàs i màxima altura de la zona.

Seguint la pista cap al Castellet, arribem al preciós racó de la font dels Capellans, situat sota la Roca-Espasa d’Espluga de la Serra.

Si avancem una mica, la Roca-Espasa es converteix en una bonica torre, que recorda al llegendari Cavall Bernat de Montserrat

Després de passar pel costat de la font, la pista comença a baixar fins a arribar al Colliró, coll que separa el tossal de la Marina del Pui de Lleràs i sota el qual es troba el llogaret amagat del Castellet.

Després d'arribar a aquest petit poble, continuem per la pista, que ara es dirigeix cap a Sapeira. És aquí on veiem per primera vegada el Pui de Lleràs, el cim rabassut del qual amb prou feines destaca en comparació amb les vertiginoses proes que cauen pel seu vessant occidental.

Avançant per la pista, primer passem per la font del Castellet i després travessem el barranc de la Plana, tot això mentres...

...observem una altra de les formacions rocoses de la zona, la Roca Foradada, amb el seu gran ull vigilant-nos des de les altures.

Just després de creuar el Barranc de la Plana trobem un desviament clau: a l’esquerra neix el camí (al principi empedrat) que ens portarà fins a la Collada del Castellet, ja a la part alta de la carena.

En endinsar-nos a la petita vall del Comellar, el sender es difumina en creuar diverses lleres del barranc, però les abundants fites en faciliten l’orientació.

Després de deixar enrere diverses bordes i corrals, el sender voreja dos camps delimitats per una tanca i s’endinsa al fons del barranc.

La vall del Comellar està dominada per dos nous penyals: el Castell del Mall i la Roca de la Pedregó, que formen un petit amfiteatre rocós.

A partir d’aquest punt, el sender puja per un llom que condueix directament a la carena. A la seva dreta s’estén el verd intens de la Fageda del Castellet

Després de vorejar l’últim camp, creuem un nou barranc i comencem a remuntar el llom fent còmodes ziga-zagues. Si mirem enrere, s’obre una àmplia panoràmica sobre la Terreta.

La pujada pel vessant és exigent, però les vistes, com aquesta del Castell del Mall i la Roca de la Pedregó, en un paisatge que podríem imaginar perfectament en una pel·lícula de western, compensen l’esforç.

Durant la pujada també observem una curiosa formació rocosa, perfectament llisa, per la qual cau una petita cascada.

Al davant tenim la Fageda del Castellet, a la qual no arribarem, ja que, en assolir la base de l’escarpament rocós del fons, el camí traça una diagonal cap a la Collada del Castellet.

Estem arribant a la part superior del circ i fins i tot podem intuir la Collada del Castellet a l’esquerra.

Una mica més lluny, també veiem el Pui de Lleràs

Darrere dels tubs d'orgue de la Roca de la Pedregó apareix l’Avedoga d’Adons, el segon gran cim de Sant Gervàs, amb els Pirineus nevats començant a dibuixar-se a l’horitzó.

Finalment arribem a la Collada del Castellet, un important encreuament de camins, ja que la carena està solcada per nombroses pistes. Prenem la que avança cap al nord seguint la línia de la serra.

Des d’aquí, i gràcies a l’altura guanyada, s’estén davant nostre la muralla meridional dels Pirineus, amb la Pica de Cerví destacant al centre. A l’esquerra apareixen les muntanyes de Boí i, a la dreta, el Tossal Llarg, a la vall de Filià.

Després d’avançar uns metres per la pista, l’abandonem temporalment per pujar al Turó del Caramell, una modesta punta secundària.

Des del seu cim obtenim una excel·lent perspectiva de la Fageda del Castellet i de la vall de la Noguera Ribagorçana.

En segon pla s’alça el Tossal de Codonyac, el punt més alt de la Serra de Gurp, i, lluny, l’escletxa de Mont-rebei.

Des d’aquí també contemplem, ja des de les altures, la Roca Foradada i la Roca Espasa del Castellet, mentre la silueta blanca dels Pirineus aragonesos emergeix darrere de Sant Gervàs.

Comencem a baixar de nou cap a la pista per pujar per ella fins a la Roca Lleuda, un autèntic altar rocós que cau cap a ponent amb una poderosa paret. Al fons, sempre present, s’alça el Pui de Lleràs.

Mentre caminem per la pista, tenim l’oportunitat de veure les llunyanes muntanyes de l’Alt Pirineu i Andorra.

A la nostra esquerra queden la Roca Foradada i la Roca Espasa del Castellet, algunes de les poderoses torres que protegeixen el Pui de Lleràs.

Primer deixem enrere el Turó del Caramell...

...i, més endavant, la Roca Lleuda, per afrontar l’ascens definitiu al Pui de Lleràs.

En una bifurcació neix el camí que puja els escassos 100 metres de desnivell que ens separen del cim herbós i amable del Pui de Lleràs, on s’alça una caseta de vigilància forestal.

Ens trobem al mirador més important sobre les valls de les dues Nogueres, autèntiques columnes vertebrals de la província de Lleida.

La panoràmica és extraordinària: cap a l’oest se succeeixen les serres de Chía, Punta Suelza, Eristes i Posets.

Una mica més a la dreta apareixen el Vallibierna i el sector oriental de les Maladetes, que treuen el cap per darrere de Sant Gervàs.

Cap a l’est, darrere dels contraforts del Boumort, s’estén el llunyà Pirineu Oriental, representat pel seu punt culminant, el Puigmal, , i la magnífica muralla del Cadí, separats per la Tosa.

Cap al nord, comprovem que les torres rocoses no són exclusives del vessant occidental del Pui de Lleràs: una multitud d’agulles pobla també els vessants del Cornàs. Més enllà, darrere de la Capcera, s’intueix l’inici de la Vall Fosca, amb el Montsent de Pallars i la Serra d'Altars al començament de la vall.

Les vistes sobre la vall de la Noguera Pallaresa i el baix Pallars són impressionants.

Iniciem el descens per l’aresta nord del Pui de Lleràs per enllaçar amb la pista que continua cap al nord.

L’aresta és ampla, però el terreny està molt descompost i, a més, cap a la dreta s’obre una paret considerable, per la qual cosa convé avançar amb precaució.

Després de desgrimpar un breu ressalt, arribem a la pista, que seguirem durant un bon tram.

Des d’aquest punt s’entén perfectament el perquè del nom de Roca-Espasa: són autèntics fils de conglomerat que tallen el paisatge amb una estètica inconfusible.

Deixem enrere l’ampli cim del Pui de Lleràs i comencem a avançar per la pista, apropant-nos a poc a poc...

...a Espluga de la Serra.

La pista, força degradada, travessa un terreny cada vegada més rocós a mesura que la carena s’estreny i s’obren profunds barrancs a banda i banda.

Al darrere va quedant el massís Pui de Lleràs.

També podem contemplar amb detall el Turbó i el Cotiella, dos dels grans colossos del Prepirineu aragonès.

I, molt més a prop, veiem la Pala de Teller que, amb el seu gran mur meridional, és el punt més alt de la Terreta.

Després de creuar diversos colls i una línia elèctrica, arribem al Coll de Serradell. Tanmateix, el descens directe no és viable a causa dels grans espadats que cauen cap a la Terreta.

Continuem una mica més fins a trobar un indicador que assenyala el sender de descens cap a Espluga de la Serra per la Costa Cirera.

El camí voreja un barranc i s’acosta a una paret que sembla infranquejable, però una estreta lleixa permet superar-la i baixar fins a la seva base per un terreny rocós i descompost, tot i que sense dificultat tècnica.

Des d’aquí contemplem els afilats «ganivets» de conglomerat de les Roques-Espases endinsant-se a la Terreta.

Un cop superada la lleixa, el sender abandona les parets i baixa de manera més directa cap a la vall.

En arribar a un prat amb arbres replantats, el camí es difumina momentàniament, però n’hi ha prou de travessar el prat per retrobar-lo a l’altra banda.

Per aquesta lleixa sota la paret hem baixat des de la part alta de la carena.

En aquest punt tornem a perdre el camí, però ja no hi ha pèrdua: tenim el poble molt a prop.

I així acaba la jornada, amb una última mirada cap a la Pala del Teller i l’Avedoga d’Adons, que tanquen pel nord la magnífica conca de la Terreta, un racó poc conegut però d’una bellesa enorme.