És un dia fresc de tardor, amb una temperatura perfecta per a emprendre una pujada vigorosa i sense calor. Només començar la ruta ja veiem al fons els Malls d’Estallobago, que defensen la vall de Comaminyana, a la qual haurem d’arribar més endavant.

Ens posem en marxa baixant una mica per la pista fins a arribar al pont que travessa la Noguera de Tor. Un primer indicador assenyala que ens queden dues hores per arribar a la Montanyeta, la vall cap a la qual ens dirigim. Creuem el pont i, d’entrada, el camí es desvia cap a la dreta.

Al cap de poc, un altre cartell indica una nova bifurcació: cap a la dreta arribaríem a Caldes de Boí i, cap a l’esquerra, al nostre objectiu. Ara sí, ens dirigim cap a l’entrada de la vall, no sense abans baixar momentàniament per travessar el Barranc de la Montanyeta, que baixa amb força. A la nostra esquena deixem el Pic de Comalesbienes, fidel escuder de la Punta Alta, amb els primers raigs del dia il·luminant-ne el cim.

El camí, molt ben traçat, puja amb decisió a través d’un espès bosc tenyit de colors tardorencs. Ens espera una dura pujada d’uns 400 metres de desnivell fins a arribar a la vall penjada de la Montanyeta i als seus inhòspits barrancs tributaris.

Finalment, el pendent se suavitza just quan creuem l'incipient riu, senyal que ens acostem al gran prat situat a l’inici de la vall.

En arribar a la base dels Malls d’Estallobago, sabem que ens estem acostant a la Cabana del Pletiu dels Coms i, amb ella, al desviament cap a Comaminyana, la vall tributària on es troba l’Aüt.

El bosc s’obre progressivament fins a donar pas a una àmplia prada al cor de la Montanyeta.

Després d’aproximadament una hora de marxa i de creuar-nos amb alguna vaca, un avançament de les moltes que veurem més endavant, la pujada s’acaba de manera abrupta i el paisatge s’obre davant nostre. Al fons d’aquesta gran prada ens espera la Cabana del Pletiu dels Coms.

El Tuc del Mont és el que protegeix el flanc dret de Comaminyana.

Des de la cabana ja intuïm aquesta vall penjada, de la qual només veiem el ressalt boscós que en protegeix l’entrada i la depressió on s’assenta.

Al fons destaca el Pic del Clot de l’Espòs, el cim més alt del massís.

Darrere d’aquesta vaca, que pastura plàcidament una mica separada de les seves congèneres, comença el sender que puja a Comaminyana, una mica amagat a l’inici.

El camí guanya altura en diagonal cap a l’esquerra, en direcció a l’accés a la vall.

Anem traçant una diagonal ascendent cap als Malls d’Estallobago.

El sender creua un parell de canals que cauen de les agulles septentrionals del Mont i s’endinsa al bosc més proper als Malls d’Estallobago.

Per aquest barranc hi deuen baixar força allaus a l’hivern.

Després d’arribar al final de la diagonal, encarem ja frontalment Comaminyana.

Mentre pugem per Comaminyana, anem contemplant les vistes que ens envolten, com aquesta del Pic Roi, que treu el cap darrere de l’agulla que hem vist mentre travessàvem el barranc.

Si ens girem completament, veiem els senyors de la zona: el Pic de Abellers i, a l’altre costat del coll homònim, el Besiberri Sud y el Comaloforno, parcialment ocults a la cresta.

Després d’uns breus ziga-zagues i d’una pujada curta però intensa, apareixem al prat que marca l’inici de la magnífica vall penjada de Comaminyana, encaixonada entre la muralla de Pedres Blanques i el Tuc del Mont. Al fons de la vall...

...emergeix el daurat Aüt , que presideix el vessant esquerre de la vall.

La continuació dels Malls d’Estallobago és l’accidentada aresta de les Roques Blanques, igualment abruptes. Hem d’arribar al coll que es desprèn a la dreta d’aquest cim per ascendir a l’Aüt.

Per fer-ho, remuntem la vall per un sender molt més difús, tot i que el terreny és còmode. El camí avança pel fons de la vall, decantant-se lleugerament cap a la dreta mentre guanya altura de manera progressiva.

Des d’aquí ja tenim una vista completa de la imponent Punta Alta, sentinella solitària de la vall de Boí i un dels tresmils de la vall.

Quan ens acostem a la base de l’Aüt, girem a l’esquerra i abandonem el camí que continua remuntant la vall fins al coll del Mont...

...per dirigir-nos cap al coll de l’Amorriador, entre la cresta de les Roques Blanques i el nostre cim.

El Pic de Comaminyana comença a treure el cap, sent el cim més elevat de la petita vall homònima.

Un cop situats al coll, l’Aüt ja mostra una estampa diferent, menys plàcida del que semblava des de Comaminyana. Torna a aparèixer un rastre de sender, però el terreny és tan senzill i el rumb tan clar que no cal seguir-lo.

Els cims de la Montanyeta, des de l'Obacs fins al Clot de l’Espòs, apareixen darrere del Pic del Mont mentre anem guanyant altura.

Progressem pel llom nord de l’Aüt, cada vegada més inclinat a mesura que ens acostem al casquet rocós del cim.

L'Aneto, omnipresent, treu el cap darrere del Pic d’Obacs.

En els darrers 30 metres, el pendent s’accentua notablement i cal ajudar-se de les mans per avançar amb seguretat. Un cop superat aquest tram final vertical, ens trobem...

...a l'esmolat cim del Pic de l’Aüt, sentinella de la vall de Boí.

Mirant enrere, podem contemplar la segona part de la nostra ruta, des de l’entrada a la vall de Comaminyana fins a la pujada final al cim des del coll. Més al nord, a la capçalera de la vall de Boí, l’embassament de Cavallers separa els dos gegants de la zona: d’una banda, el Besiberri Sud y el Comaloforno i, de l’altra, la temible Punta Alta.

Aquest cim segurament és el millor mirador de l’entrada d’Aigüestortes i de la vall de Sant Nicolau, dominada pels Subenuix, i també de la Ribera de Sant Martí, presidida pel Gran Pic del Pessó. Al mig, s’estén el laberint d’Aigüestortes.

A causa de la proximitat i la major altura dels Pics del Clot de l’Espòs i de Comaminyana, la panoràmica cap a l’oest queda gairebé completament tapada. En aquesta mateixa direcció surt la cresta que condueix al Pic d’Erill i al de Comaminyana, la dificultat de la qual ja és evident des del cim: és plena de bretxes, talls verticals i molta exposició a banda i banda.

Al sud, la vall de Boí es fon amb la de la Noguera Ribagorçana, flanquejada per les seves darreres muntanyes: a la dreta, el Cap de Gelada i, a l’esquerra, les muntanyes meridionals de Durro i l’estació, amb lo Corronco com a darrer representant.

I finalment, la imatge més desitjada: Sant Climent de Taüll des de l’Aüt. Després d’haver contemplat tantes vegades el cim des de la llegendària església romànica, per fi tenim l’oportunitat d’invertir la perspectiva: observar l’església des de la muntanya.

Baixem de nou fins al coll. A la dreta s’obre la vall de Sant Nicolau, que condueix als famosos meandres d’Aigüestortes, les aigües dels quals desemboquen a l’Estany de Llebreta, la superfície del qual arribem a albirar.

Al coll de l’Amorriador observem una petita obertura a la roca, que sembla donar pas a un sender ocult, però que en realitat condueix a un abisme que cau sobre el fons de la vall de Boí. Tot i així, constitueix una magnífica finestra cap a les muntanyes d’Aigüestortes, com els dos Subenuix, el Bony Blanc i el Bony Negre.

Després del coll apareixen les Roques Blanques, el nom de les quals prové del to blanquinós de les seves parets.

Hi ha gent al cim de l’Aüt. Es pot apreciar el pronunciat pendent del tram final.

Baixem des del coll cap al fons de Comaminyana per reprendre el sender que condueix a la Montanyeta.

De nuevo en este valle, contemplamos una de las agujas que se desgajan del Pic del Mont.

Les vaques pasturen plàcidament sota el el Bony Blanc y el Bony Negre, els tons dels quals anuncien el final de la temporada estival...

...igual que el bosc de la Montanyeta, que es va tenyint de marró i vermell a mesura que ens endinsem a la tardor.