El gegant d’Ulldeter
Pic de la Dona (2.702 m), Pic del Prat de Bacivers (2.844 m) i Pic de Bastiments (2.881 m) des de Vallter
El Bastiments i el Pic del Prat de Bacivers des del descens del Pic de la Dona.
El Bastiments, també conegut com a Pic del Gegant, és el segon cim més alt del Pirineu Oriental després del Puigmal. Mentre que aquest darrer se situa a l’extrem occidental del massís del Ter-Freser, el Bastiments domina el sector oriental i corona el circ d’Ulldeter. Amb el seu aspecte de cúpula colossal, el seu massiu cim constitueix la divisòria entre les capçaleres dels rius Freser i Ter, ja que cadascun d’ells neix en un vessant diferent de la muntanya. D’aquesta manera, la mola grisa del Bastiments es converteix en una talaia de primer ordre sobre el Pirineu Oriental i els seus confins, i s’alça com una de les darreres grans muntanyes de la serralada, que ja no tornarà a superar els 2.800 metres d’altitud cap a l’est.
El Bastiments, el Pic de la Dona i el Pic del Prat de Bacivers, al centre de l'imatge, des del Canigó
El Pirineu Oriental és el sector de la serralada pirinenca que s’alça a l’est de la fossa de la Cerdanya. En aquest tram, els Pirineus ja han perdut bona part del seu caràcter agrest i les muntanyes herboses i de formes amables són majoria (muntanyes de vaques, com se les acostuma a anomenar), tot i que hi ha excepcions notables. El Pirineu Oriental es pot dividir en dos grans massissos: el de les Capçaleres del Ter i del Freser, on es troben les màximes altures, i el del Canigó, l’última gran muntanya del Pirineu abans que aquest desaparegui abruptament al mar, que queda tot just a 40 quilòmetres d’aquesta muntanya llegendària.
L'allargat y planer cim del Bastiments des del Puigmal
Els seus vessants, tot i ser costeruts, no presenten obstacles de consideració, i la proximitat de l’estació d’esquí fa que aquesta muntanya sigui molt freqüentada durant tot l’any. A més, les carenes que surten del cim mantenen una altitud força homogènia, cosa que facilita combinar la seva ascensió amb altres muntanyes properes, com el Pic de la Dona, el suau cim que domina l’estació de Vallter, o el Pic del Prat de Bacivers, que forma un petit circ al costat del Bastiments, al vessant francès, i afegeix al recorregut unes vistes espectaculars del país veí.
En aquesta ressenya es descriu la ruta que enllaça aquestes tres muntanyes, recorrent la carena septentrional del circ d’Ulldeter, amb una breu incursió a França per pujar al Pic del Prat de Bacivers. D’aquesta manera, podrem fer una de les excursions més interessants que es poden fer en aquest sector del Pirineu, en el punt on la serralada dona una de les seves darreres embranzides, i on gaudirem de la placidesa que ofereix el Pirineu Oriental i de les àmplies panoràmiques que ofereixen els seus cims.
Desnivell1.010 m
Longitud13,2 km
Altitud mínima2.150 m
Altitud màxima2.881 m
Dificultat tècnicaLa ruta transcorre íntegrament per terreny sense obstacles i per senders. En qualsevol cas, en tot moment ens mourem en un entorn d'alta muntanya on la meteorologia pot ser molt hostil i canviant, amb l'afegit que bona part de la ruta transcorre per damunt dels 2.600 metres d'altitud.
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut en el visor Iberpix
L’estació d’esquí de Vallter 2000 es troba al capdamunt de la carretera que surt de Camprodon per la vall del Ter. Hi ha diversos aparcaments a la part més alta de l’estació. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici fent clic en aquest enllaç de Google Maps.
Des de l'aparcament de Vallter 2000, força concorregut des de primera hora del matí, ja distingim la Portella de Mentet i el camí que hi condueix, primer punt de referència de la ruta d'avui. Sortim de l'estació per darrere de l'edifici principal i agafem el clar sender.
El camí es va endinsant a poc a poc al Torrent de Mentet mentre travessa una avetosa.
L'estació d'esquí va quedant avall, alhora que apareixen els dos Gra de Fajol i, a la dreta, el gran dom del Bastiments. Aquests cims estan separats per l'extens Coll de la Marrana, punt per on baixarem d'aquí a unes hores.
Després de travessar un prat, el sender entra a l'encaixonat barranc i comença a pujar amb decisió pel tram superior del Torrent de Mentet.
Quan entrem a la canal del torrent, al cap de poc trobem un primer desviament que va cap a la Portella de Morens i que hem d'ignorar.
Continuem recte pel fons del barranc, amb els prats de la Portella al fons.
Més amunt apareix una altra bifurcació que indica una drecera fins al coll. Mentre que el camí normal puja pel vessant herbós de la dreta, la drecera continua recte i amb més pendent pel fons del barranc. Vista enrere del tram recorregut, amb els magnífics Gra de Fajol Gran i Petit al fons, les muntanyes més abruptes d'Ulldeter i de les més escarpades de tot el Pirineu Oriental.
Quan ens acostem a la base del coll, abandonem el fons del Torrent de Mentet per continuar pels vessants herbosos de la dreta.
Així assolim la Portella de Mentet, que uneix la vall catalana d'Ulldeter amb...
...la francesa de Mantet, que dona nom tant al coll com al poble situat al capdavall de la vall.
Per anar al Pic de la Dona hem d'agafar aquest sender terrós que puja pel vessant.
Amb un pendent fort, però d'una manera més còmoda del que podria semblar, anem guanyant altura pel descompost camí cap al petit coll que es veu a dalt de tot.
Deixem enrere pel costat esquerre la modesta elevació del Pic de la Portella i entrem en un tram més planer.
Des d'aquest modest cim, contemplem, a l'altra banda de la Portella de Mentet, la carena herbosa que porta al Roc Colom i al punxegut Costabona, les últimes muntanyes del Pirineu del nostre país per l'est. Però el Pirineu no s'acaba aquí, sinó que es prolonga cap al nord-est...
...fins a arribar al llegendari Canigó, ja en territori francès, que ara sí que posa un magnífic punt final a la serralada.
Ja tenim a prop el dòcil Pic de la Dona.
El sender voreja per la dreta una vistosa roca d'un blanc intens abans d'afrontar l'últim pendent cap al cim.
L'últim tram fins al nostre primer cim és dret, però còmode.
A la nostra dreta, observem com la Coma de la Portella cau des del Pic de la Dona cap a la Vall de Mantet. Criden l'atenció els arrodonits lloms que s'estenen cap al nord, herbosos i plàcids, una de les característiques més representatives d'aquesta zona del Pirineu.
El camí voreja el cim del Pic de la Dona per arribar-hi pel vessant nord.
D'aquesta manera arribem a l'amplíssim cim del Pic de la Dona, presidit per una gran fita i força concorregut.
Les vistes cap al nord queden amagades pel mateix llom del cim, completament pla.
Ara ens espera una llarga travessa per la carena en direcció als dos grans cims de la jornada: el Bastiments i el Pic del Prat de Bacivers, amb les seves voluminoses masses dominant bona part de l'horitzó occidental.
Una aresta ampla i llarga surt del Pic de la Dona cap a l'oest i baixa per extensos prats fins al Coll del Gegant. Abans, però, hem de baixar a un coll previ al Puig d'Ombriaga, una elevació blanquinosa situada abans del coll esmentat.
Vista enrere cap al Pic de la Dona des d'uns metres per damunt de la Torre del Trident, una de les poques elevacions veritablement verticals de la zona.
En arribar al Puig d'Ombriaga comprovem que el sender no puja directament al cim, sinó que evita uns petits rocams per una canal situada a la dreta d'aquesta modesta elevació.
Cim del Puig d'Ombriaga, amb tot el descens des del Pic de la Dona perfectament visible.
Ara toca planejar abans d'afrontar un curt descens fins al Coll del Gegant.
El sender principal s'aparta de l'Esquena d'Ase, l'aresta oriental del Bastiments, i avança a mitja altura cap al Circ de Bacivers, el petit circ format pels cims del Bastiments i el Pic del Prat de Bacivers. Ja ens va bé, perquè abans de dirigir-nos al primer volem coronar el segon.
La llarga Coma de Bacivers, la vall francesa corresponent a aquest tram de l'aresta, perd 800 metres de desnivell des del circ fins a trobar-se amb el Carançà. Enmarcat al fons de la vall, entre la piràmide del Gallinas i l'aplanada Serra Gallinera, el solitari massís de Madrès.
El sender encadena diverses petites pujades i baixades fins a deixar-nos als prats inferiors del circ, amb el solell Pic del Prat de Bacivers davant nostre. Abans de pujar al cim pel llom que es veu al centre-dreta de la fotografia, ens acostarem a l'Estany de Bacivers.
Per fer-ho ens dirigim cap a la base del cim occidental del Pic del Prat de Bacivers, allà on comença l'ombra, pujant per suaus vessants herbosos i travessant alguna congesta residual.
No triguem a arribar a l'Estany de Bacivers, situat sota les crestes del mateix nom. És l'estany situat a més altitud de tot el Pirineu Oriental, ja que supera els 2.600 metres.
A la seva esquerra s'alça, imponent, la grisa forma del Bastiments.
Des de l'estany girem a la dreta per situar-nos al peu del vessant sud-est del Pic del Prat de Bacivers, on trobem aquesta característica fita.
Un sender poc marcat travessa la tartera que baixa des de les alçades del nostre cim i ens permet guanyar els dos-cents metres de desnivell que encara ens en separen.
L'Estany de Bacivers va quedant avall, mentre que el Bastiments cada vegada adquireix més protagonisme.
Un cop superada la tartera, entrem en un tram més herbós, amb el cim principal del Prat de Bacivers apareixent a l'esquerra d'una elevació que sembla un dels cims del Prat de Bacivers, però que després resulta irrellevant.
Arribem al coll oriental del Pic del Prat de Bacivers, des d'on només resten uns 40 metres de desnivell fins al punt més alt.
A l'altra banda del coll s'obre un nou món de muntanyes, ja en territori francès. Hi destaca la inconfusible parella formada pel Redoun i el Gallinas.
De nou en una pedrera, els últims metres fins al cim són una mica incòmodes.
Cim principal del Pic del Prat de Bacivers, magnífic mirador sobre les muntanyes més orientals del Pirineu francès.
Cap a l'est, llunyà, el Canigó comença a quedar embolcallat per la boirina.
El massís del Madrès ocupa bona part del panorama septentrional amb el seu extens altiplà.
El tercer gran cim del massís del Ter-Freser i el més abrupte: el Pic de l'Infern, amb el seu fosc vessant nord fosc caient a plom sobre la vall del Carançà.
Darrere del Pic del Racó Petit i del complex laberint de crestes del vessant francès del massís, emergeixen a l'horitzó llunyà les grans moles de la Tossa Plana de Lles i el Puigpedrós.
El Carlit, cim de la Cerdanya, regnant sobre la seva cort muntanyenca.
Baixem al coll que separa els cims bessons del Prat de Bacivers i pugem el curt tram que ens separa de l'altre cim.
Vista del cim principal del Prat de Bacivers des de l'occidental.
Baixem del cim occidental del Prat de Bacivers per un pedregar curt però inestable...
...i comencem a recórrer l'ampla cresta que ens separa del Bastiments. Ràpidament enllacem amb un sender que avança pel fil de la carena, sempre caminant i sense cap grimpada de consideració.
A la meitat de la cresta, aproximadament, entrem en una àmplia fondalada que s'obre a l'esquerra d'una punta rocosa.
En alguns trams avancem molt a prop de la vora del circ, amb l'Estany de Bacivers als nostres peus.
El vessant nord del Bastiments, un costerut i gris pedregar.
Al principi no avancem pel fil de l'aresta, sinó per l'esquerra, tot i que de seguida el sender s'enfila a la cresta i ja no l'abandonarem fins al cim.
Enrere queda el Pic del Prat de Bacivers, amb l'estany homònim als seus peus.
L'aresta nord del Bastiments és ampla i pedregosa, tot i que cada vegada guanya més inclinació.
Tot i que la pedrera és costeruda i inestable, un sender en facilita la progressió, encara que no evita que en alguns punts hàgim de recolzar les mans per mantenir l'equilibri.
Arribem a la cresta cimera del Bastiments pel seu extrem occidental, a l'indret conegut com a Piolet del Bastiments. Ara hem de recórrer tota la cresta fins a assolir el veritable cim, situat a l'extrem oposat. El dia feia força estona que s'estava ennuvolant i, quan arribem a la part alta, la boira comença a engolir-nos a estones.
El Pic del Prat de Bacivers i el seu estany, ara amb una perspectiva millor i encara resistint-se a quedar envoltats per la boirina.
Un sender recorre l'ampla i rocosa cresta i ens permet esquivar o pujar fàcilment les diferents puntes que formen el llarg cim del Bastiments, fins a assolir el principal just en el moment en què els vapors ens envolten i ens limiten força la panoràmica.
Ens esperem al cim amb l'esperança que s'obrin clarianes al nostre voltant. De tant en tant, això passa i ens regala vistes com aquesta de la Coma de Vaca, la verda vall on neix el Freser i que el Bastiments domina des de les altures...
O de la capçalera d'aquesta vall, amb el Pic de l'Infern, el Pic del Freser i els Pics de la Vaca, que ens separen de Núria.
l'altra banda del massís, es descobreix la gran massa fosca del Puigmal, el cim més alt del Pirineu Oriental.
Com que veiem que la cosa no millora, comencem el descens seguint primer l'Esquena d'Ase, l'aresta est del Bastiments, fins a arribar a la Creu de Bastiments...
...per després baixar cap al sud seguint el sender que descendeix en ziga-zagues per aquell vessant en direcció al Coll de la Marrana, pas que ens permetrà tornar a Ulldeter.
El tram intermedi d'Ulldeter es manté sense núvols, amb l'estació a la part esquerra de la fotografia.
El descompost vessant va perdent inclinació i la roca deixa pas, a poc a poc, als prats.
Tot i que és senzill, el descens és força costerut i pedregós. Vista enrere del camí recorregut.
Un cop als prats del Coll de la Marrana, aprofitem que el descens ja és més còmode per contemplar amb més calma les muntanyes que delimiten el congost del Freser: el tricèfal Balandrau i l'arrodonit però altiu Torreneules.
Arribant a la base del Gra de Fajol Gran i, amb això, al Coll de la Marrana.
Mirant enrere, contemplem la cara més amable del Bastiments, per on puja la seva ruta normal i per on hem baixat.
El Pic de la Vaca i el Pic del Freser, que amaga el cim del Pic de l'Infern, però no la seva cresta occidental.
Arribem finalment al Coll de la Marrana, que és una important cruïlla de camins cap a Núria, la Coma de Vaca o Ulldeter.
El sender baixa des del coll aprofitant el vessant nord del Gra de Fajol, mitjançant una successió de ziga-zagues.
A la base del coll trobem aquest indicador. Agafarem el camí cap al Refugi Vell d'Ulldeter, que surt cap a l'esquerra.
Com es pot apreciar en aquesta fotografia, les parets del Coll de la Marrana impedeixen un descens directe des del llom que puja al Bastiments.
El sender, molt agradable, travessa prats i petits barrancs en direcció al prat que es veu al fons, a la dreta, punt on s'aixecava l'antic refugi.
Un cop al prat, ens dirigim cap a la solitària paret que encara es manté dempeus del Refugi Vell d'Ulldeter, únic vestigi del que va ser el primer refugi de muntanya de tot Espanya.
El Gra de Fajol, cada vegada més espectacular.
El Bastiments va quedant enrere.
El poc que queda del Refugi Vell d'Ulldeter, destruït per una allau a mitjan segle passat.
Des de l'antic refugi baixem pel vessant situat al darrere per arribar a les pistes d'esquí.
Durant aquest descens contemplem perfectament l'impressionant vessant nord del Gra de Fajol Petit, solcat per les verticals canals que tant es recorren a l'hivern.
Un cop arribats a l'entorn de l'estació d'esquí, baixem en diagonal a la recerca de la pista on hi ha un llac artificial.
Aquesta ens retornarà a l'estació d'esquí, final de la ruta, on podrem contemplar per última vegada...
...la grisenca cúpula del Bastiments, la gran muntanya d'Ulldeter.