Comencem, com en tantes altres ocasions, a Sallente, el principal punt de partida per les rutes de la Vall Fosca. I, si es comença a Sallente, el que sol venir després és la sempre dura canal del Pigolo, que ens permet superar el circ que tanca el fons de la vall. Des del mateix aparcament, a l’altra banda de la presa, el sender, sempre ben traçat, s’enfila per la canal guanyant prop de 400 metres de desnivell, fins a arribar al Carrilet.

Sota els esperons de les Pales de Colomina, el refugi de Colomina es veu diminut. Com que forma part de la nostra ruta, hi hem d’arribar i, per fer-ho, primer ens hem de dirigir a l’Estany Gento, al qual s’arriba ràpidament seguint cap a l’esquerra l’antic traçat del Carrilet.

Tot i que l’habitual per arribar a Colomina és agafar el camí de l’Estany Tort per enllaçar amb el recorregut de la Carros de Foc, avui seguirem una ruta menys habitual i més directa per dirigir-nos al refugi: la que va per la Parada de Jou. Pel darrere del bar restaurant de l’Estany Gento veiem una tartera a la part superior de la qual s’alça una caseta. Allà hi veurem la primera marca de pintura vermella, que ens acompanyarà fins a arribar a Colomina.

Comencem a pujar pel marge de la tartera, enfilant-nos entre plaques de granit per arribar a la caseta.

Aviat deixem avall el bar de l’Estany Gento i les seves instal·lacions hidràuliques.

Des de la caseta, tracem una diagonal cap a la dreta, grimpant contínuament pel llis granit amb l’ajuda inestimable d’unes cadenes i uns ferros encastats a les roques, vestigis de l’antic ús del Carrilet.

El tram equipat acaba en una àmplia canal herbosa que pugem fins a arribar a la part inferior dels prats de la Parada de Jou, des d’on s’obre una magnífica vista de l’Estany Gento sota el Montorroio.

Seguint traces de sender, anem pujant pels prats en direcció nord fins a arribar a un nou tram del Carrilet, que seguim durant uns metres abans d’abandonar-lo quan veiem que el sender es desvia cap a la dreta. Al davant, s’alça el gran promontori rere el qual s’amaguen l’Estany Frescau i l’Estany de Colomina. A la part esquerra d’aquest relleu arrodonit hi ha el refugi, el nostre proper objectiu.

Després de guanyar una mica d’altura, novament se'ns apareix el refugi i, al darrere, veiem per primera vegada el Peguera, d’aspecte imponent.

Avancem entre prats i petites cascades formades pel rierol que baixa de l’Estany de Colomina.

Finalment, enllacem amb el camí de la Carros de Foc, poc abans que aquest arribi al refugi de Colomina.

El refugi s’alça al costat de la presa de l’Estany de Colomina, que hem de vorejar per l’esquerra, seguint ara el bon camí de la Carros de Foc, que travessa tota la part alta de la Vall Fosca.

Comencem a vorejar-lo amb la mirada posada en la presa de l’Estany de Mar, visible al fons, sota el Saburó i el Pic de la Mainera.

El camí, ample i pràcticament pla, ens permet gaudir de vistes com aquesta de la Pala Pedregosa de Llessui i el Montorroio reflectint-se a l’Estany de Colomina.

Després d’una curta pujada, arribem a la presa de l’Estany de Mar, que hem de tornar a vorejar per l’esquerra.

Un gran cingle protegeix l’Estany de Saburó, que, entre els estanys represats de tot el parc nacional, és el més alt i, alhora, el nostre proper objectiu. Afortunadament, un pas estratègic ens permet superar aquesta muralla i arribar a la part alta de la Vall Fosca: el pas de l’Ós.

Un cop a la base del pas de l’Ós, comencem a remuntar el tub herbós en direcció a una bretxa encaixonada entre dues esmolades agulles granítiques.

Com es pot observar a la fotografia, el pas es supera mitjançant còmodes ziga-zagues que n’atenuen el pendent.

Un cop superat el pas, arribem a un replà abans de l’Estany de Saburó, que, com sempre, trobem mig buit. Descansarem uns minuts mentre contemplem el Pic del Clot de Mainera i la Pala Pedregosa, una parella inseparable.

Després de reposar breument, abandonem l’itinerari de la Carros de Foc, que voreja la cubeta buida de l’Estany de Saburó per dirigir-se al coll homònim, i agafem un sender que s’obre a mà esquerra i puja per un vessant herbós.

Aquest camí avança a mitja pendent per sobre de l’estany en direcció a l’Estany Petit de Saburó i al coll de Peguera, que veiem als peus de la pala oest del nostre cim, cada cop més proper.

Arribem a l’estany petit, situat sota el massiu Pic dels Vidals, tot i que amb prou feines el voregem, ja que el sender es dirigeix directament cap al coll.

El terreny presenta contínues pujades i baixades entre lloms rocosos, però el traçat és evident en tot moment.

Finalment, arribem a la coma prèvia al coll. Per damunt dels nostres caps, coronant la pala per la qual pujarem, veiem el rocós cim del Peguera, que trenca bruscament la uniformitat del vessant herbós.

Després d’un últim esforç per terreny descompost, arribem al coll de Peguera, rere el qual el terreny cau abruptament cap a la vall de Monestero. A l’altra banda de la vall, el cim bicèfal del Bassiero domina l’altre vessant de Sant Maurici.

Abans d’iniciar l’ascensió, ens abocarem a contemplar la impressionant cara nord-oest del Peguera: una fosca paret d’uns 400 metres que cau, entre agulles i esperons, sobre les tarteres de Monestero.

Ara sí, comencem a pujar per l’àmplia però empinada pala oest, en direcció a la bretxa situada entre el cim principal i una punta secundària situada més al sud.

Primer avancem a prop de l’aresta, per terreny herbós, i després ens endinsem en un terreny més descompost i rocós, ja més centrats a la pala, guanyant altura per una pendent sense obstacles destacables.

Quan arribem a la canal que condueix a la bretxa, ens fixem en les roques punxegudes que esquitxen la cresta del Peguera i per les quals haurem de progressar més endavant.

Al terç final de la pala, la presència de grans blocs de granit ens obliga a recolzar les mans, més per mantenir l’estabilitat que per dificultat tècnica.

Finalment, arribem a l’ampla bretxa, ja enfilats damunt dels blocs de la cresta.

Des d’allà contemplem els més de 200 metres de desnivell que hem superat des del coll, amb el Pic dels Vidals dominant els estanys més petits de Saburó.

Mirant enrere, observem la cresta que uneix el Peguera amb el Saburó, que sembla força més complicada que la que recorrerem en sentit contrari.

En aquesta mateixa direcció, darrere del Saburó, tenim una bona vista de les canals i la cresta de l’agrest Pic de la Mainera.

Des de la bretxa comencem a recórrer els aproximadament 100 metres de cresta que ens separen del cim. El primer obstacle és un mur de roca llisa i inclinada, amb una certa exposició. Un cop superat, continuem pujant per l’aresta, excepte en alguns trams en què voregem agulles infranquejables, sempre per la vessant de la Vall Fosca.

Superat aquest primer tram, arribem a una zona formada per enormes blocs granítics apilats sobre l’aresta, la majoria plans i polits, que es recorren amb relativa facilitat fins al tram final, on hem de tornar a grimpar. Després de vorejar una roca amb forma d’enclusa, veiem el cim al fons, protegit per un mur rere el qual s’obre una bretxa.

Des de la part central de la cresta, mirem enrere i n’apreciem el tram més planer, el que acabem de recorrer. En primer pla hi ha una pedra en equilibri que hem hagut de superar, no sense una certa dosi d’adrenalina a causa de la gran exposició.

El tret dominant de la cresta són els grans blocs, majoritàriament llisos, suspesos damunt del buit, que ens obliguen a avançar amb precaució.

Finalment, arribem a una penúltima bretxa, on fem l’últim flanqueig, l’únic que fem per la dreta, per la vessant de la vall de Peguera, en el que hem de vorejar una roca que sobresurt lleugerament i fa una mica de panxa. Aquest és el pas clau de la ruta (II grau), més per l’exposició, ja que és força aeri, que no pas per la dificultat tècnica. Un cop superat, arribem a la bretxa anterior a la gran roca que corona el cim, que pugem sense dificultat.

Una austera fita assenyala que estem en el cim del Pic de Peguera, i en el punt més alt de tota la meitat oriental del parc nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici.

La primera mirada se’ns dirigeix cap al Tuc de Saburó, que acompanya el Peguera pel sud, amb el seu elegant perfil trapezoïdal.

Cap a l’est, el Pic de Monestero queda empetitit per l’altura del Peguera i no ofereix una bona perspectiva, a diferència del Pic de Fonguera i el Pui de Linya, alineats a la mateixa carena. Al fons es dibuixen les siluetes de les muntanyes de l’Alt Pirineu.

Cap al nord s’obre un buit de 400 metres, parcialment ocult per una agulla escarpada que trenca la continuïtat de la paret.

El Peguera domina la vall homònima, podent-se veure gairebé tots els seus estanys, entre els quals destaca l’Estany Negre, el més gran.

Cap al sud, una altra bona colla d’estanys, en aquest cas els de la Vall Fosca, que es fon amb el Baix Pallars sota la mirada atenta dels seus sentinelles: el Montsent de Pallars i el Tossal de la Costa.

Cap a l’oest s’estenen les infinites muntanyes d’Aigüestortes, amb el tenebrós Subenuix, un altre dels grans, en una posició central, flanquejat a la dreta per la Creu de Colomers, també a l’ombra, i a l’esquerra per la Punta Alta, amb les Maladetes a l’horitzó.

El descens no té més complicació que repetir el trajecte d’anada, desgrimpant primer la esmolada cresta fins a la bretxa, que veiem a la part inferior dreta de la fotografia, i des d’allà fins al coll.

Des del coll de Peguera, ja per terreny còmode, ens disposem a tornar primer cap a l’Estany de Saburó.

Des de l’Estany de Saburó baixem cap als estanys de Mar i Colomina.

I des del refugi de Colomina tornem a fer drecera per la Parada de Jou, en direcció al tram superior del Carrilet.

Un cop arribem al Carrilet, veiem el Pic de Mariolo, a l’altra branca de la Vall Fosca.

Seguim el Carrilet, molt menys transitat que el que passa per l’Estany Gento, amb el Montsent de Pallars i el Montorroio a l’horitzó.

El Carrilet acaba en una antiga infraestructura de telefèric que, a principis de segle, durant les grans obres hidràuliques de la Vall Fosca, transportava material fins a l’Estany Gento.

Des del final del Carrilet, baixem directament pels prats fins a recuperar el camí que ens conduirà a la canal per la qual arribarem a l’Estany Gento.

Tornem al tram equipat i, des d’allà, a la tartera, per la qual baixem.

Un cop a l’Estany Gento, ens relaxem en sentir que la ruta s’acaba. Ha estat dura, però preciosa, una d’aquelles rutes imprescindibles per a qualsevol amant del Pirineu.

Abans, però, dediquem una última mirada al rei de la Vall Fosca i de Sant Maurici, sempre altiu i arrogant.