Comencem agafant el camí de la Ribera de Sant Martí i travessant la carretera. El tram inicial de la ruta fins a l'Estany Gran del Pessó és idèntic al que es descriu a la <a href="https://triptomontes.com/gran-pic-del-pesso-y-petit-pic-del-pesso-por-los-estanys-del-pesso/ressenya al Gran Pic del Pessó, de manera que en aquesta ocasió no el detallarem.

Com a resum, des del revolt de la carretera agafem el sender que remunta la vall de Sant Martí fins que, un cop guanyats uns 300 metres de desnivell, un desviament a mà esquerra ens indica el camí cap als Estanys del Pessó. Damunt dels nostres caps s'alça el Tuc des Carants, uns 800 metres per sobre de la nostra posició.

La forta pujada transcorre primer pel bosc i després per prats inclinats, sempre per un sender ben senyalitzat. L'ascens és exigent, ja que se superen uns 500 metres de desnivell en poca distància horitzontal, tot i que el bon estat del camí el fa més suportable.

Finalment arribem a l'Estany del Pessó d'Avall, amb el tenebrós Gran Pic del Pessó començant a treure el cap per damunt de l'horitzó.

Mirant enrere, gaudim de la perspectiva clàssica del Castellet de Moró per sobre de les aigües de l'estany, una estampa sempre impressionant.

Després d'una curta pujada, arribem a l'Estany Gran del Pessó, des d'on la fosca cresta del Gran Pic es mostra en tota la seva esplendor. El fet que avui el dia estigui força ennuvolat, fins i tot amb amenaça de pluja, accentua encara més la intimidació que desprèn aquesta muntanya, una de les grans del Pirineu català sense cap mena de dubte.

En canvi, el Pic Roi, vist des d'aquest punt, destaca ben poc, ja que el seu cim queda camuflat entre la cresta rogenca que l'envolta.

Comencem l'ascens pels amplis prats situats al nord de l'estany, evitant la tartera que baixa des de la cresta de la dreta. No hi ha cap sender, però tampoc no ens en cal un: el terreny és molt còmode i la direcció és evident.

En arribar a la base de la tartera d'esquist que baixa del Pic Roi, evitem pujar-hi directament i ens dirigim cap a la cresta per uns vessants una mica més costeruts, tot i que encara herbosos.

El Tuc des Carants ens espera a l'altra banda de la Collada del Muntanyó.

No cal arribar fins a la mateixa Collada del Muntanyó, ja que podem guanyar la cresta uns metres més amunt.

Un cop a la cresta, es distingeixen molt millor les diferents elevacions del Pic Roi: el cim correspon al dom central. Des de la cresta resten menys de 100 metres de desnivell fins al cim, primer per terreny herbós i, a poc a poc, amb una presència cada vegada més gran de l'esquist.

Als nostres peus queda l'Estany Gran del Pessó, dominat pels seus dos cims homònims: un rodó i gris; l'altre, fosc i abrupte.

La primera elevació de la cresta ja ens ofereix una perspectiva completament diferent del Pic Roi respecte del que havíem vist fins ara, ja que allò que des de l'estany semblava un vessant suau i herbós amaga, al vessant oposat, una paret abrupta i vertical.

L'últim tram fins al Pic Roi és dret i pedregós.

Aquesta última tartera es puja millor pel centre, on la pedrera és més estable.

Profundes bretxes cauen a plom cap al Muntanyó de Llacs.

Finalment arribem a l'aeri cim del Pic Roi, d'on surt una cresta que baixa cap al Bony del Graller i separa...

...els extensos prats del Muntanyó de Llacs, amb els solitaris cims del Bony Negre i el Bony Blanc a l'extrem oposat...

...de la brutal i inhòspita tartera de la Cometa des Mussoles, un immens pedregar que cau de la salvatge cresta presidida pel cim homònim i la seva característica dent, una mica més a l'esquerra. Sens dubte, una de les muntanyes més abruptes i desconegudes d'Aigüestortes.

Al davant nostre s'alça la formidable piràmide del Tuc des Carants, el nostre pròxim objectiu. Ens quedem poc temps al cim, ja que bufa un vent força desagradable i, a més, els núvols amenacen de descarregar pluja.

Comencem a baixar per la cresta en direcció a l'acolorida piràmide del Carants.

Un cop a la Collada del Muntanyó, continuem per l'aresta, primer herbosa i pràcticament plana, esquivant petits ressalts rocosos sense cap dificultat.

A poc a poc ens acostem al cim del Carants, un bonic triangle de tons ocres i marronosos.

Mentrestant, el cim del Pic Roi va quedant enrere i ens ofereix una millor perspectiva del seu abrupte vessant nord, fins ara ocult.

En arribar a la base del pendent final, on la pendent guanya inclinació, pugem pel vessant del Pessó, molt més herbós i còmode que la cresta rocosa.

Després de superar un petit replà i situar-nos sota el cim, tenim dues opcions, totes dues igual de senzilles. Podem atacar directament el cim per una canal rocosa fàcil i sense exposició, o bé flanquejar-lo per l'esquerra.

Si optem per aquesta segona alternativa, trobem un corriol poc marcat que ressegueix la vora del costerut vessant sud. Tot i que és una mica aeri, constitueix un magnífic balcó sobre...

...les dues làmines blavoses dels Estanys del Pessó.

Després d'aquest curt tram assolim l'extens cim del Tuc des Carants. A l'horitzó apareixen les muntanyes de l'estació de Boí-Taüll, separades pel Port d'Erta: a l'esquerra, la Pica de Cerví; a la dreta, el Cerví de Durro, el Cap dels Vedats d'Erta i el solitari Corronco.

Cap a l'oest, la cresta continua cap al Tuc des Costes abans de dividir-se en dues branques, amb la branca de la dreta culminant al Bony Negre i el Bony Blanc.

A l'est, la Vall de Sant Martí continua muntanya amunt fins a arribar a l'elevat Port de Rus, que comunica la Vall de Boí amb la Vall Fosca. Més enllà, el sol aconsegueix obrir-se pas entre els núvols i il·lumina momentàniament el Pic de Filià, el cim més alt de la vall homònima.

Cap al nord, darrere de la rocosa cara nord del Carants i dels verds prats del Muntanyó de Llacs, la Vall de Sant Nicolau continua dividint en dos la part occidental del massís d'Aigüestortes.

Entre la infinitat de muntanyes del parc nacional destaquen les ombrívoles piràmides del Subenuix i els seus companys.

De sobte, els núvols s'obren i podem contemplar fugaçment les muntanyes més elevades del parc nacional: el Comaloforno i els Besiberris...

...i la Punta Alta de Comalesbienes, cadascuna a una banda de Cavallers.

Com que els núvols, que semblen carregats de pluja, comencen a acostar-se perillosament, iniciem el descens, ara per la cresta.

Arribant de nou a la Collada del Muntanyó. Abans d'arribar-hi, girem a la dreta per la tartera per escurçar el retorn.

La tartera és més compacta que les anteriors i podem avançar amb certa rapidesa en direcció als prats que veiem a baix.

Un cop als prats, avancem cap a la dreta seguint algunes fites fins a localitzar una ampla fondalada herbosa que ens porta directament a l'Estany Gran del Pessó.

Arribem a l'estany just quan comença a ploure, tot i que a partir d'aquí tornem a tenir un sender ben marcat.

Mentre baixem pel Barranc del Pessó, tenim temps d'acomiadar-nos del Tuc des Carants, la inconfusible piràmide del qual va quedant cada vegada més amunt a mesura que perdem altura cap a la Ribera de Sant Martí.