El nostre dia comença al desviament que porta al corral de Mataperunya, des d’on ja veurem el dom de Sant Mamet, sempre present al llarg de la nostra ruta.

Seguim la pista que, al cap de pocs metres, es torna gairebé imperceptible i s’endinsa en un camp, avançant entre espigues de cereal altíssimes i d’un preciós to daurat.

Al cap de pocs minuts arribem al corral, gairebé en ruïnes, i continuem per la pista cap a l’esquerra, tot i que, amb el cereal tan alt, costa seguir-la amb claredat. Al fons, el gran dom de Sant Mamet.

En tot cas, seguint el límit esquerre del camp, arribem a una altra pista ascendent, també en mal estat, però que ja es dirigeix directament cap al nostre objectiu.

Després d’una breu pujada, trobem un altre camp que hem de vorejar per la dreta. Hi apareix un camí força tènue que sembla que baixi, però de seguida recupera el nivell. Al capdamunt, apareix la fortalesa de Rocaspana.

El sender torna a definir-se i ja no el perdrem, apareixent també marques de color verd que ens acompanyaran fins al cim.

Mentre avancem, veiem a l’esquerra la torre de Mataperunya, també anomenada Casa Forta de Rocaspana, que domina l’entorn des d’un petit turó. Una casa forta era un edifici on vivien membres de la noblesa local que, tot i no disposar de tots els elements defensius d’un castell, continuava estant força fortificat. Malgrat el seu mal estat de conservació, encara s’hi distingeixen nombroses espitlleres, més abundants del que és habitual en aquest tipus de construccions.

El camí creua un barranc molt erosionat pels torrents que es formen els dies de tempesta i comença a pujar cap al coll de les Comes.

Un cop travessat el barranc, el coll és molt a prop; tanmateix, el sender cap a Sant Mamet no hi passa directament, ja que veiem com un traçat molt descompost s’enfila cap al pendent pronunciat de la muntanya. Nosaltres volem arribar al coll de les Comes, així que continuem pel camí que seguíem i al cap de pocs minuts arribem al coll, ocupat per un camp extens.

Des d’aquí es distingeix un altre castell encimbellat en una esmolada aresta rocosa: el castell d’Orenga. Es troba en pitjor estat de conservació, amb prou feines una part de la torre dempeus, després de més de mil anys vigilant aquestes terres.

Comença ara una pujada exigent de 400 metres de desnivell, que es pot fer llarga i, en ple estiu, especialment dura. Iniciem l’ascens sense un camí clar, esquivant matolls i avançant per tarteres i plaques de roca, mentre algunes fites disperses ens confirmen que anem en la direcció correcta.

La pujada es fa dura, però girar la vista enrere té com a recompensa gaudir de la millor vista possible del Montsec de Rúbies.

Després d’uns 100 metres de desnivell, enllacem amb el sender pedregós que havíem deixat enrere, i el pendent encara s’accentua més.

A aquestes alçades ja hem deixat força avall el castell d’Orenga i Rocaspana.

La part positiva és que guanyem altura ràpidament i, després d’una bona estona de pujada, el sender desemboca en una pista parcialment envaïda per la vegetació.

La pista planeja una mica, però al cap de poc torna a pujar amb força. Arribem a un revolt, després a un altre i, finalment, la pista segueix un traçat rectilini que, després de 100 metres de desnivell, ens condueix...

...a la gran plana que conforma el cim de Sant Mamet, amb l’ermita homònima al centre.

El cim de Sant Mamet, amb una panoràmica a l’altura de la gran magnitud d’aquesta muntanya.

La bretxa de Terradets ens permet entreveure el Pirineu aragonès i, tot i que els núvols ens juguin males passades, ja que no és el millor dia per veure muntanyes llunyanes, podem distingir amb força nitidesa la nevada cuenca de Bagüeña i el Posets.

Si mirem cap al sud, el Mont-Roig s’alça com el primer bastió prepirinenc davant la vasta Plana de Lleida.

Sant Mamet desplega els seus amples espatllers en gairebé totes les direccions, amb una prolongació cap al sud-oest que destaca especialment.

El Montsec d’Ares, cobert pels núvols, presenta un aspecte especialment ombrívol.

Tot i que bona part del Pallars queda fora de la vista a causa de la muralla del Montsec de Rúbies, que tenim just al davant, la vista d’aquesta serra és immillorable des d’aquí, i se’n poden distingir clarament les seves canals, els seus cims i les seves parets.

Davant la presència cada cop més important de núvols de tempesta, iniciem el descens. Primer agafem la pista que baixa pel vessant nord i, més endavant, reprenem el sender, que ara seguim íntegrament sense passar pel coll de les Comes.

La gran escletxa de Terradets s’intueix entre les muralles dels Montsecs.

El barranc per on discorre el camí es veu cada cop més a prop, igual que Rocaspana. El tram final del sender està molt descompost, de manera que les relliscades són freqüents.

Tornem a veure també el camp daurat on hi ha el corral de Mataperunya.

Deixem enrere Sant Mamet i els seus vessants àrids i costeruts.

Un cop arribem a la pista, deixem de banda el corral de Mataperunya per dirigir-nos cap a la carretera del coll d’Orenga.

I, per acabar l’excursió, els núvols que cobrien el Tossal de les Torretes s’obren i deixen veure el cim més alt del Montsec de Rúbies, gairebé mil metres per damunt dels nostres caps.