Comencem la ruta a la base principal de l’estació d’esquí de Llessui, que en el seu moment va ser una de les més importants del Pirineu i que està abandonada des de fa més de trenta anys a causa d’un conjunt de circumstàncies, tant econòmiques com meteorològiques, que van obligar aquesta estació a tancar les portes. Actualment, s’ha convertit en un objectiu per als turistes atrets pels llocs abandonats.

El protagonista absolut del dia és, com no podia ser d’una altra manera, el Montsent de Pallars, gegant de la Vall Fosca i de la Vall d’Àssua. En aquesta fotografia, els cables de l’antic telecadira enlletgeixen lleugerament la vista, però al llarg del dia tindrem ocasió de contemplar aquesta muntanya una vegada i una altra.

Comencem a caminar per la pista que surt a la dreta de l’estació, amb els nostres dos objectius perfectament visibles davant nostre, tot i que poc destacats a causa de la suavitat de la carena cimera.

Amb el Tossal de Serradell enlairant-se sobre la verda lloma del Serrat del Portell, ens dirigim cap al Barranc del Pletiu des Ordigues, que neix a prop del cim.

A l’esquerra s’obre el circ herbós per on pujarem al Tossal de la Cometa, que queda amagat més a la dreta de la fotografia. En canvi, sí que es distingeix el Cap de la Coma Llobatera, avantcim oriental de la Cometa, al qual arribarem després de remuntar la pala herbosa situada a la dreta del petit esperó rocós que destaca entre l’intens verd del vessant.

Creuem el barranc, que baixa amb poca aigua, i abandonem la pista per començar a guanyar alçada pel llom.

Iniciem així una pujada camp a través, sense sender ni fites, tot i que tampoc no ens calen, atesa la claredat del terreny.

Ràpidament deixem enrere la pista per on hem arribat. També s’hi veu una pista secundària que puja directament al Tossal de Serradell i per la qual més tard veurem pujar uns buggies que trencaran la tranquil·litat d’aquest entorn. Aquest és el problema que hi hagi pistes a aquesta alçada.

Quan hem guanyat una mica d’alçada, comencem a travessar horitzontalment el llom del Serrat del Portell per anar encaminant els nostres passos cap a l’Obaga del Serrat des Ordigues, el vessant nord del Tuc de la Cometa.

Abandonem el Serrat del Portell, que es dirigeix directament cap al Tossal de Serradell.

Aprofitant els rastres del bestiar i l'alfombra herbosa sobre la qual caminem, ens acostem al gran circ que forma el Tuc de la Cometa pel seu vessant nord, de caràcter una mica més rocós que la resta de la serra.

Les vistes cap a l’est són magnífiques, distingint-se perfectament la confluència de la Vall d’Àssua amb la vall de la Noguera Pallaresa, que rodeja el Piflorit per continuar el seu llarg recorregut cap al sud.

En entrar al tram més rocós, tracem una diagonal cap als prats superiors, procurant avançar sempre que sigui possible per terreny herbós.

Un cop dins del circ, el pendent augmenta notablement, tot i que la comoditat del terreny fa que l’esforç sigui suportable. Per allà dalt hi deu haver el Tuc de la Cometa, encara que la seva poca prominència fa que gairebé no destaqui sobre el relleu que l’envolta.

Mirant enrere, es pot veure gairebé tot el recorregut que hem fet fins ara, des de la cota 2.000 de l’estació, visible a l’extrem dret de la fotografia. Des d’allà surt la pista fins al Serrat del Portell, que hem travessat, per després creuar l’Obaga del Pletiu des Ordigues i arribar al punt on som ara.

Esquivem tant com podem les grans roques escampades pel vessant i pugem per una pala una mica més herbosa per, posteriorment, traçar una nova diagonal en direcció als prats previs al coll entre el Cap de la Coma Llobatera i el Tuc de la Cometa.

El rocam que havíem vist des de la pista ja ha quedat avall.

Davant nostre destaquen el Tossal de Serradell i el Bony d’Altars, els altres dos grans cims del massís. Al fons comencen a aparèixer les muntanyes que tanquen la capçalera de la Vall Fosca.

Després de la pronunciada pujada pel vessant, arribem sobtadament al coll, des d’on emergeix a l’esquerra el modest Cap de la Coma Llobatera.

Ens hi acostem per obtenir una millor perspectiva del Tuc de la Cometa, que apareix com un suau turó herbós.

Al nord, el Montsent acapara tota l’atenció.

Quina muntanya més bella i magnètica!

El Tossal de Serradell, el cim més alt de la Serra d’Altars. A la dreta, el Gran Pic del Pessó, un altre dels importants.

Després de la breu visita, tornem al coll i superem els escassos 50 metres de desnivell que ens separen de l’ampli dom del Tuc de la Cometa, curiosament el cim més conegut de la Serra d’Altars tot i no ser ni el més alt ni el més destacat. Potser es deu al fet que és la primera elevació rellevant que es distingeix quan es contempla la serra des del sud.

Cim del Tuc de la Cometa, un dels 100 cims de Catalunya de la llista elaborada per la FEEC.

La millor panoràmica que ofereix aquest cim és cap al sud, on, més enllà de la Vall d’Ancs, destaquen les siluetes del Boumort i del Montsec, els grans massissos del Baix Pallars.

A partir d’aquí comença un agradable recorregut per l’ampli llom cimer en direcció al Tossal de Serradell, acompanyat de magnífiques vistes sobre la Vall de Filià, a l’altra banda de la profunda Vall Fosca, i sobre tots els cims que delimiten la capçalera d’una de les grans valls d’Aigüestortes.

Després de passar pel Bony, una discreta elevació de la carena, baixem fins a la pista que ve del poble d’Ancs i que segueix la mateixa direcció que nosaltres.

Vista enrere des del Bony cap al Tossal de la Cometa, de formes suaus i plàcides, com la majoria dels cims d’Altars. A l’esquerra apareix una altra muntanya de característiques similars, tot i que molt més massiva: la Torreta de l’Orri.

Un cop a la pista, unes boires passatgeres cobreixen momentàniament el cel, tot i que no triguen a dissipar-se.

Mirant enrere, veiem el Tuc de la Cometa parcialment ocult, mentre que el Cap de la Coma Llobatera encara es manté visible.

No triguem a arribar a la base del Tossal de Serradell, que queda una mica separat de la pista i al qual pugem en un moment. Ràpidament assolim el sostre de la Serra d’Altars, que, amb els seus 2.494 metres d’altitud, es podria considerar una muntanya modesta dins l’entorn d’Aigüestortes i Sant Maurici; tanmateix, la seva prominència, propera als 400 metres, la situa entre les cinc muntanyes més destacades del parc nacional des del punt de vista topogràfic.

Com que les boires tornen a guanyar terreny, comencem a baixar, ara amb un pendent una mica més pronunciat, en direcció al Bony d’Altars, l’últim cim de la Serra d’Altars, que ja distingim al fons.

Des del Tossal de Serradell reprenem la pista per seguir-la en direcció nord. Després de diverses pujades i baixades, l’abandonem per recórrer directament la carena, just quan entrem al tram més agrest del massís.

Tot i que la part superior continua sent ampla i herbosa, a la nostra esquerra comença a obrir-se l’impressionant tobogan que cau sobre la Vall Fosca.

La silueta afilada del Pic de Peguera apareix fantasmagòrica entre les boires.

Més clar es mostra el sector del Subenuix i el binomi format pelPic Tort i el Pic dels Vidals.

També destaca el Pic de Filià, el punt més alt del massís homònim, a l’altra banda de la Vall Fosca.

A mesura que ens acostem al Bony d’Altars, el vessant occidental es torna cada vegada més abrupte i comencen a aparèixer les primeres parets.

El cim està ocupat per un ramat de cabres, algunes de les quals s’enfilen a mitja paret sense aparent dificultat, gràcies al seu extraordinari equilibri caprí.

Des d’aquí impressiona contemplar l’abisme que s’enfonsa cap al fons de la Vall Fosca: 1.300 metres de desnivell salvats en tot just dos quilòmetres en línia recta.

Mirant enrere apareix el Tossal de Serradell, situat en un tram molt més amable de la serra.

En canvi, en aquest sector de la Serra d’Altars dominen clarament la roca i els espadats.

Ens dirigim cap a una fita solitària situada més enllà del Bony d’Altars.

Des d’allà gaudim d’una excel·lent perspectiva del massís de Filià, situat en una posició gairebé simètrica respecte del nostre, amb el riu Flamisell separant els dos conjunts muntanyosos.

Des d’aquest punt, lleugerament més baix, contemplem una última panoràmica del Bony d’Altars i dels seus penya-segats.

Després de passar una estona gaudint de valent de les grandioses vistes que ens ofereix aquest altar, abandonem el cim per baixar cap a l’estació d’esquí. El descens no té cap misteri: només cal seguir l’antiga pista que baixa directament des del Bony d’Altars fins a la cota 2.000 de l’estació. Són prop de 500 metres de desnivell per un terreny inicialment pedregós que després dona pas a amplis prats de muntanya.

La monotonia de la baixada ens fa alçar la vista una vegada i una altra per contemplar la imponent figura del Montsent de Pallars.

Mirant enrere, ens acomiadem dels cims de la Serra d’Altars, com el Tossal de Serradell i el Bony d’Altars, que amb prou feines treuen el cap per damunt del llom...

...i del verd Tossal de la Cometa, realçat per un bonic contrast de llums i ombres.