Des de l’aparcament dels Barracones d’Estós, podem contemplar l’inici de la vall homònima i, molt amunt, els contraforts de la Tuca de la Trapa, només a dos quilòmetres en línia recta, però 1.500 metres per damunt dels nostres caps. Una bona mostra de l’enorme verticalitat que impera a les Tuques d’Ixeia.

Des de l’aparcament prenem les escales que arrenquen al costat d’un dels edificis de la petita central hidroelèctrica d’Estós i que ens duen a la pista que recorre tota la vall.

La seguim en pujada; està asfaltada en els primers trams, tot i que el trànsit de vehicles hi està restringit. Inicialment guanya força metres per damunt del llit del riu, en un tram on el barranc s’encaixa entre estretes parets.

El final/inici de la vall d’Estós és estret, circumstància que es va aprofitar per construir-hi una petita presa. En aquest primer tram, la pista puja amb decisió.

Després de deixar enrere el diminut embassament d’Estós, el pendent es suavitza i la pista continua remuntant una vall que, tot i que encara és estreta, es va obrint progressivament.

El riu Estós baixa amb un cabal abundant, per la qual cosa ha calgut construir-hi un sòlid pont per travessar-lo amb seguretat.

A partir d’aquí avancem pel vessant oposat mentre travessem boscos magnífics.

Cap als 1.500 metres d’altitud apareix la Cabana de Santa Ana, avui amb les portes obertes.

Poc després passem al costat de la Font de Coronas, un lloc ideal per omplir la cantimplora, abans d’arribar finalment...

...al desviament cap a Batisielles. Abandonem aleshores la pista d’Estós, que continua cap a la Cabana del Turmo pel fons de la vall, i prenem una deteriorada pista que puja amb força entre el bosc i que aviat es transforma en sender.

Després de travessar el barranc de Batisielles per un pont metàl·lic i de fer uns quants revolts, enllacem amb el sender que ve del refugi d’Estós, que en poca estona ens durà a l’Ibonet de Batisielles. Al fons ja s’alcen els pilars gegantins de la gran catedral que forma el massís d’Ixeia.

Des de l’Ibonet de Batisielles seguim un sender pel bosc fins a l’Ibón d’Escarpinosa, un altre racó d’una bellesa extraordinària. Davant nostre apareix la cascada que baixa dels ivons de Perramó, situats per damunt del ressalt rocós i on tenim previst dormir aquesta nit.

Per arribar als llacs hem de pujar pel pedregar que queda a l’esquerra de la paret, en una pujada que s’endevina dura.

Per fer-ho, utilitzem un sender que neix a mà esquerra i creua el cabalós riu de Batisielles. Mentre el creuem, no ens podem resistir a mirar enrere per contemplar la immensa silueta del Perdiguero, a l’altre costat de la vall d’Estós.

El pendent és pronunciat i obliga a fer alguna pausa, moments que aprofitem per gaudir de les vistes. El sol comença a amagar-se darrere de l’espectacular Agulla de Perramó, amb les crestes de Batisielles al fons.

Dos-cents metres més avall queden els ivons d’Escarpinosa; hem iniciat la pujada des del principal, el situat a la dreta.

El sender desapareix quan arribem a la part alta de l’ivó i és substituït per fites disperses entre la pedrera, incòmoda però raonablement transitable. Aprofitant al màxim els trams d’herba, no ens queda altra opció que entrar a la pedrera en el segon tram de la pendent. A dalt, l’Agulla de Chuisé ens domina amb els seus espadats. Hem d’arribar fins a la seva base, superant la paret de la dreta.

Tot i que l’entorn més proper està dominat per les airoses agulles d’Ixeia, a l’horitzó observem una de les grans imatges del Pirineu: la muralla septentrional d’Estós presidida pel Perdiguero.

A mesura que pugem en diagonal per la tartera, els ivons d’Escarpinosa desapareixen gradualment de la nostra vista. Per damunt seu s’alça la cresta que culmina al Batisielles Nord.

Quan ens acostem a l’Agulla de Chuisé, entrem en un terreny de grans blocs.

Tot i que des d’aquí podríem dirigir-nos directament a la canal d’Ixeia, com que tenim previst passar la nit al costat de l’Ibón de Perramó, optem per fer una llarga mitja vessant, primer per terreny pedregós i després cada vegada més herbós.

Els ivons queden apartats de la línia d’ascens, per la qual cosa hem de fer diverses pujades i baixades per una orografia molt accidentada, esquitxada de promontoris i depressions.

Ja a prop de l’Ibón de Perramó, és inevitable alçar la vista cap al nostre objectiu de demà: les Tuques d’Ixeia. Fins i tot distingim l’estreta canal que duu a la bretxa des de la qual arrenca la cresta final cap a la Gran Tuca d’Ixeia.

Quan arribem a l’Ibón de Perramó, comprovem que és un bon lloc per passar-hi la nit, ja que té diversos replans herbosos a la riba que permeten muntar la tenda còmodament. Després d’instal·lar-nos, pugem a un petit promontori situat damunt del llac, des d’on gaudim d’una vista immillorable de l’entorn de Batisielles i Perramó. Aquest balcó natural ofereix una panoràmica excepcional del Perdiguero i de les muntanyes d’Estós, que contemplem mentre la llum daurada del capvespre va donant pas al rosat característic de la posta de sol.

A l’altre costat de l’ivó s’alcen les Agulles de Perramó, cobejades pels escaladors pirinencs, i al fons de la vall apareix la màxima altitud del sector, la cresta grisenca de l’Escorvets.

Quan la lluna comença a treure el cap per damunt de la Tuca del Xinebro, tornem a la tenda per descansar, ja que la jornada següent promet ser exigent.

Després d’una nit moguda, amb una breu tempesta inclosa, el dia següent es lleva radiant. Ens posem en marxa de seguida, perquè ens espera una jornada llarga. Davant nostre, les brutals torres d’Ixeia s’alcen més de sis-cents metres per damunt d’una immensa tartera vermellosa d’aspecte temible, impressió que aviat confirmarem sobre el terreny. Per endarrerir al màxim la nostra entrada en aquell mar de blocs inestables, aprofitem un vessant herbós per pujar els primers metres. El nostre objectiu: un petit collet entre el gran dom rocós de la Gran Tuca d’Ixeia i l’Agulla de Chuisé.

La progressió per l’herba és ràpida i aviat deixem l’Ibón de Perramó molt avall, amb el Posets començant a treure el cap entre l’Escorvets i l'aguda Tuca de Mincholet.

El sol encara no ha arribat als grans cims d’Estós, que continuen immersos en la penombra.

Finalment arribem al punt on s’acaba l’herba i comença el desert mineral d’Ixeia, modelat per la roca metamòrfica que tenyeix de vermell tots aquests vessants.

Ens separen poc més de cent metres de desnivell del collet que veiem davant nostre. Toca, doncs, endinsar-se en el pedregar vermellós, molt inestable i feixuc. Acostant-nos a la roca mare de la Gran Tuca d’Ixeia, aprofitem alguns trams més sòlids per avançar amb més comoditat. Al fons, més enllà del collet, apareix l’abrupta Tuca de la Trapa.

La tartera és extremament inestable, tot i que, almenys, el pendent no és excessiu. Amb paciència anem guanyant altitud fins a afrontar uns últims metres realment penosos, en què reculem gairebé un pas per cada dos que avancem. Finalment assolim el collet.

Tot i que nosaltres continuem a l’ombra, els cims de l’altre costat de Batisielles ja reben els primers raigs de sol.

Aquesta espectacular escletxa parteix en dos el mur de la Gran Tuca d’Ixeia. Per damunt seu, la cresta per on caminarem d’aquí a una estona.

Després del collet apareix una cubeta rocosa d’aspecte desolat on conflueixen canals metamòrfiques verticals que cauen de les agulles i torres que ens envolten; un indret tan espectacular com hostil. A la dreta de la Tuca de la Trapa, amagada darrere de la paret de la Gran Tuca d’Ixeia, hi ha la canal que ens durà a la Bretxa d’Ixeia. Aquest pas permet accedir tant a la cresta cimera com al vessant sud del massís.

Comencem a caminar per la plana cubeta en direcció a la base de la canal. A l’altre costat d’aquesta conca, sembla que el sol vulgui sortir per darrere de la bretxa que separa l’Agulla de Chuisé de la Tuca de la Trapa, bretxa que utilitzarem per baixar a la vall paral·lela a la tornada.

Per primera vegada veiem l’Ibón Gran de Batisielles per sota de les crestes homònimes. A l’horitzó, darrere de les verticalitats de Chuisé, destaquen els Pics de Clarabides i Gías i el gran Gourgs Blancs.

La paret de la Gran Tuca d’Ixeia es torna cada vegada més imponent a mesura que ens acostem a l’entrada de la canal. Allà ens posem el casc, absolutament imprescindible per raons que de seguida es faran evidents.

El cim de dos caps de l’Agulla de Chuisé, amb els seus estrats inclinats i les seves esmolades fulles de roca podrida, representa a la perfecció l’estètica d’aquestes muntanyes. Quina muntanya més bonica!

Malauradament, les nostres sospites es confirmen: la canal és absolutament infame. Tot el que ens envolta es mou i, si intentem agafar-nos a les parets que encaixonen la canal per guanyar estabilitat, sovint ens quedem amb la roca a la mà.

Per evitar el centre de la canal, per on és impossible avançar, progressem pel costat esquerre, una mica més estable.

Quan, a causa d’un mal pas, veiem com mitja canal se’n va avall, decidim abandonar-la i començar a grimpar per unes canaletes a la paret de la Tuca de la Trapa. Tot i que la roca segueix estant molt trencada, ofereixen una progressió més segura que el corredor principal. La nova perspectiva permet apreciar la Gran Tuca d’Ixeia i la cresta que duu al seu cim.

Davant nostre veiem les parets que cauen de la Tuca de la Trapa cap a la Bretxa d’Ixeia. Just abans del mur final, veiem un pas a la nostra esquerra, menys vertical, que ens permetrà, esperem, canviar de vessant.

La Gran Tuca d’Ixeia comença a esmolar-se.

El terreny és una mica més vertical que la canal, però també més sòlid. Després d’una estona on avancem lentament, arribem a una zona més còmoda, sota una paret que superem amb relativa facilitat i que ens permet escapar definitivament d’aquest caos de roca descomposta i passar al vessant sud.

A l’altre costat ens trobem amb un panorama impressionant. El paisatge es desploma en un vertiginós tobogan herbós fins a la vall de l’Éssera, gairebé 1.700 metres més avall. Com per fer una mala passa!

Com que el nostre itinerari alternatiu ens ha acostat notablement a la Tuca de la Trapa, decidim pujar-hi en primer lloc. Per fer-ho, resseguim la base de la paret cimera per una senzilla vira herbosa.

Tot i que tècnicament és fàcil, l’ambient és molt aeri i, amb humitat o neu, el pas podria resultar compromès.

Després de vorejar un esperó, arribem a un pendent herbós que duu al coll situat entre els dos cims de la Tuca de la Trapa, als quals arribem en pocs minuts.

Les vistes des d’aquest cim són fabuloses, sobretot sobre la vall d’Estós, ja que, com que és la Tuca més oriental del massís, també és la que es desploma directament sobre aquesta vall i, per això, la perspectiva que ofereix és extraordinària. Què podem dir dels cims que flanquegen Estós, una de les valls més emblemàtiques del Pirineu: des del colossal Perdiguero fins als llunyans cims de Clarabide, passant per les afamades crestes del Seil dera Baquo i el Gourgs Blancs. Molt més a prop s’alça l’Agulla de les Serisueles i, a la seva ombra, la vall per on tornarem a Escarpinosa.

A l’altre costat de l’Éssera, el poble de Cerler i el seu massís.

Al nord-oest, l'intens color vermellós del Posets destaca poderosament entre les muntanyes granítiques de Batisielles.

Dirigint-nos cap al cim occidental, uns metres més baix, la perspectiva sobre la veïna Gran Tuca d’Ixeia és superba, mostrant-se com una cresta estreta formada per estrats multicolors. Cap allà anem ara.

Amb l’airosa silueta de la Gran Tuca d’Ixeia com a teló de fons, tornem per la vira inclinada en direcció a la Bretxa d’Ixeia.

En arribar-hi, fem una ullada ràpida a la part superior de la canal, que no havíem examinat durant l’ascensió. Confirmem els nostres temors: també l’haurem de patir, ja que està tan descomposta com la part inferior i té un pendent encara més pronunciat.

Des de la bretxa pugem per una canal que ens permet superar la primera prominència de la cresta. A la seva base hi ha el mur on trobem el pas més difícil del recorregut (II+), que afortunadament no té exposició.

Una fita al final de la canal confirma que anem pel bon camí.

Comencem a recórrer la cresta, primer per trams amples, tot i que plens d'esmolada roca metamòrfica que dificulta l’avanç. El que veiem damunt nostre no és més que un dels avantcims de la muntanya.

En aquest punt veiem que avançar íntegrament per la cresta implicaria superar un fil força agut, de manera que preferim flanquejar-lo per un vessant herbós molt inclinat i amb un gran estimball a l’esquerra. Després, un tub herbós molt inclinat ens situa a la primera cota de la cresta.

Les grimpades són constants i aèries, però força senzilles.

Dos-cents metres per sota hi ha l’Agulla de Chuisé i la gran tartera per on hem pujat. Després del collet del centre de la foto comença la petita vall per on baixarem, que voreja per l’esquerra l’estètica Agulla de Serisueles, situada una mica més avall a la vall.

Encara ens separen diverses bretxes de la Gran Tuca d’Ixeia, el cim de la qual ja veiem al fons, darrere d’un segon avantcim.

El pas per aquestes bretxes és escabrós i molt aeri, però tècnicament senzill.

Finalment assolim el cim allargassat de la Gran Tuca d’Ixeia. Tot i tractar-se d’una muntanya d’altitud modesta per trobar-se a la vall amb més tresmils dels Pirineus, la seva posició central i el seu aïllament, emergint abruptament per damunt de les valls de l’Éssera i de Batisielles, li atorguen unes vistes excepcionals sobre els principals massissos de la vall de Benasc.

Les Tuques d’Ixeia comencen el seu tram més complex amb la cresta entre la Gran Tuca d’Ixeia i la Tuca Occidental, passant per la Torre d’Ixeia, visible davant nostre, tot i que òpticament dissimulada entre els capriciosos estrats de l’aresta.

La cresta acaba a la tríada formada per la Tuca del Forau de Ixeia, la Tuca de la Pala Lauló i la Tuca del Món, l’últim cim del massís, que té el seu vertiginós vessant sud enfonsant-se directament sobre les cases de Benasc. A l’horitzó, el desert petri de Cotiella apareix darrere de les serres de Cambra i Chía.

Sota la gran paret d’Ixeia reposen els ivons de Perramó, separats dels de Batisielles per les Agulles de Perramó. Aquest airós cim divideix la vall en dues branques que es tornen a unir a la capçalera, sota l’Escorvets, empetitit per les crestes vermelloses de Llardana, el segon massís més alt del Pirineu.

Girant cap a la dreta, el Bachimala apareix darrere de la cresta de Bardamina i, després del profund coll de Chistau, la divisòria torna a guanyar altitud per entrar al massís amb més densitat de tresmils del Pirineu: el del Perdiguero, els cims més occidentals del qual veiem a la foto.

Continuant amb la panoràmica, el Perdiguero, cim principal del massís homònim, domina amb autoritat les valls d’Estós i Lliterola. Darrere seu s’intueix la vall de Remuñe, identificada pels seus verticals cims, que apareixen en segon pla i que acaben al Mall Pintrat, ja a la part dreta de la foto.

A l’altre costat de la vall, retallat a contrallum, apareix el massís rei del Pirineu: la Maladeta i la seva elevada cresta, culminada per l’inconfusible Aneto.

Tot i que ens costa abandonar aquest magnífic cim, preveient el llarg retorn que ens espera, ens disposem a deixar-lo. Comencem desgrimpant la cresta i superant les dues bretxes que hem travessat durant l’anada.

Des del primer avantcim, amb l’atractiva Tuca de la Trapa vigilant els nostres passos, haurem de baixar els gairebé 100 metres de desnivell que ens separen de la Bretxa d’Ixeia, utilitzant empinades canals herboses i petits ressalts de roca metamòrfica.

Tot i que no hi ha passos especialment difícils, la cresta és molt aèria i hem de tenir present que una passa en fals ens duria a Benasc, que tenim 1.700 metres més avall, per una ruta no desitjada, en lo que és un dels abismes més grans de la serralada.

Arribem al final de la cresta, on hi ha la canal que ens permet baixar fins a la Bretxa d’Ixeia.

Després de respirar fons, ens endinsem de nou en l’infame corredor. Anem baixant per torns per evitar que alguna pedra del corredor, la caiguda de la qual és inevitable fins i tot extremant les precaucions, ens colpegi al cap. L’ús del casc és absolutament imprescindible en un terreny com aquest. Finalment, després d'ensorrar mitja muntanya, arribem a la cubeta situada als peus de les Tuques.

Un cop allà, ens desviem de la canal d’Ixeia, que baixa cap a Perramó, i pugem al collet que marca l’inici de la canal de Chuisé, situada entre l’agulla homònima i la Tuca de la Trapa. Al fons es retalla l’Escorvets.

Darrere de l’esperó rocós que apareix al centre s’endevina la canal d’accés a les Tuques d’Ixeia. Com es pot apreciar, tot l’entorn és una gran i podrida tartera, generada principalment per...

...el monumental dom rocós de la Gran Tuca d’Ixeia; un cim salvatge i inhòspit.

El collet presenta diverses bretxes; pugem per la d'accés més fàcil i després desgrimpem un mur per entrar a la canal de Chuisé, el tub que utilitzarem per baixar fins a Escarpinosa. Aquesta canal és molt més oberta que l’estreta canal d’Ixeia, tot i que és igualment rocosa.

Mentre baixem per la cubeta, mirem cap amunt, cap a l’Agulla de Chuisé, la via normal de la qual transcorre per la canal que es veu a l’esquerra de la fotografia.

Mentres veiem més nítidament els cims de la Maladeta, gràcies al fet que el sol és més alt, anem baixant pel tram inicial de la canal, molt fàcil, fins que arribem al mur que en defensa la part superior.

Pedra, pedra i més pedra cau de la Tuca de la Trapa.

Abans d’emprendre el descens definitiu, fem una última ullada a la Gran Tuca d’Ixeia, el colossal casquet rocós de la qual apareix darrere del collet que hem utilitzat per passar de la canal d’Ixeia a la de Chuisé.

Per baixar el vertical mur que trobem mentre descendim per la canal, utilitzem un petit tub a la seva part dreta que ens permet descendir amb precaució fins a un pas de grau I, d’una vintena de metres, que desgrimpem sense gaires complicacions. Més avall, l’Agulla de Serisueles apareix com un fil feréstec que apunta cap al Perdiguero. Hem d’arribar al prat situat a la seva base.

Entre l’Agulla de Chuisé i els contraforts de la Tuca de la Trapa es distingeixen el collet i el ressalt que hem hagut de desgrimpar.

A mesura que perdem altitud, el cim principal de la Tuca de la Trapa destaca entre les torres del seu vessant nord.

Un cop superat el mur, les dificultats tècniques de la jornada s’han acabat, tot i que encara ens queda un bon tros fins a retrobar els senders. Primer baixem per una gran tartera, una mica més estable, fins a la base de l’altiva Agulla de Serisueles, l’ascensió de la qual no sembla gens fàcil, on tornem a trepitjar herba.

La gran tartera que hem utilitzat per baixar. A la dreta, el casquet rocós que marca el cim de l’Agulla de Chuisé.

Aquest collet emmarca a la perfecció el pic d’Estós, a l’altre costat de la vall.

Un cop arribats als prats sota Serisueles, hem de decidir l’itinerari de tornada. Si anéssim en aquella direcció, tornaríem als vessants que ahir ens van dur a Perramó.

Nosaltres continuem baixant per la canal de Chuisé, per un tub herbós esquitxat de grans blocs situat al vessant oest de l’agulla.

En aquests prats girem a l’esquerra per afrontar el descens definitiu cap a Escarpinosa, travessant un bosc força embardissat.

La baixada ens regala una última panoràmica de les torres que coronen la canal de Chuisé: l’altiva Agulla de Serisueles a l’esquerra, l’Agulla de Chuisé a la dreta i, entre totes dues, les agulles que envolten la Tuca de la Trapa.

Aprofitant les clarianes del bosc, perdem còmodament els 150 metres de desnivell que ens separen d’Escarpinosa, amb la seva gran cascada apareixent a la paret de l’esquerra. El descens es fa més agradable amb les vistes de l’Agulla de Perramó al centre de la vall, i de la triangular Tuca de Mincholet, i l’ampla paret del Batisielles Sud a la dreta.

L’Agulla de Chuisé torna a mostrar aquí el seu perfil més ferotge.

Arribem de nou a Escarpinosa i, amb això, tornem a la civilització, després d’haver passat moltes hores sense veure ningú, ja que hem caminat per indrets gens freqüentats pels excursionistes.

Des d’aquí només queda la llarga baixada fins als Barracones d’Estós, per un terreny cada vegada més frondós. I per acabar la ruta, res millor que la imatge que podem contemplar des de l’aparcament d’Estós: si alcem la mirada, encara podem distingir, molt per damunt dels nostres caps, l’última de les Tuques d’Ixeia acomiadant-se de nosaltres.