Comencem la jornada a primera hora del matí, en un dia força bo que anirà empitjorant a mesura que avancin les hores. Comencem prenent el GR, primer en forma de pista deteriorada que puja pel bosc i que, després de deixar de banda el desviament cap a Coronas, es converteix en sender per arribar a la meravellosa Pleta de Llosàs. Ja ens trobem en un magnífic entorn d’alta muntanya, des d’on podem contemplar els cims de la vall homònima, amb el Russell tancant el massís de la Maladeta per la dreta.

L'Aneto i el Tempestats apareixen separats per la profunda bretxa de Tempestades.

Però segurament la muntanya més estètica de la vall és el Vallibierna, amb els seus tortuosos estrats que donen nom a la Tuca de Culebres, avantcim occidental del pic.

Mentre el GR continua vall amunt cap als ivons de Vallibierna, nosaltres travessem la Pleta de Llosàs per un sender senyalitzat que es dirigeix cap a un vessant herbós.

Després de vorejar la Pleta, el sender passa per l’esquerra d’un petit turó rocós esquitxat d’arbres i continua pujant amb força, acostant-se cada vegada més al Barranc de Llosàs. Mentre guanyem altitud, veiem com el tardà sol de tardor va il·luminant la Tuqueta Arnau i la Tuqueta Blanca, els tons clars de les quals contrasten amb la fosca Serra Negra, serralada a la qual irònicament pertanyen.

A l’esquerra comencen a aparèixer les agulles de la Crencha de Llosás, la cresta que culmina a l’Aneto...

...mentre el Vallibierna continua encara immers en la penombra.

Finalment arribem a l’espectacular Ibón de Llosàs, amb les seves característiques parets llises de granit negre que formen una cubeta singular. Envoltats de ombrívoles parets i amb les muntanyes més altes del Pirineu en un segon pla molt proper, fem una breu pausa abans de continuar cap a l’Ibonet de Llosàs.

Girem a la dreta per continuar pel fons del barranc, que ara s’estreny notablement i forma un petit congost. El sender travessa cap al marge dret i puja breument per sortir del pas estret a uns quants metres d’altura respecte del petit Ibonet de Llosàs, que queda sota els nostres peus.

Hem d’arribar a la riba oposada de l’ibonet, molt més petit que el seu germà gran.

En un moment donat, el sender desapareix i afrontem directament el vessant herbós i empinat que dona accés a la gran pala superior. El terreny és senzill, tot i que una mica caòtic, ja que ocasionalment apareixen petits ressalts rocosos que obliguen a buscar el millor pas. En línies generals, es pot avançar pràcticament per qualsevol lloc, ja que hi ha diverses línies de fites per superar aquest mur.

Alternant pendents amb canals plenes de grans blocs de granit, pugem uns 200 metres de desnivell fins a arribar a la base de la descomunal pala sud del Tempestades, el cim del qual veiem a la part superior, entre l’Aneto i el Margalida. A la dreta destaca la Punta de la Bretxa de Russell, cap a la qual ens hem de dirigir, ja que és sota les seves parets on comença la Gran Cornisa.

En algun punt damunt dels nostres caps hi ha l’altiplà cimer del Russell, encara invisible des d’aquí i protegit per una muralla fosca que l’envolta completament.

L’herba dona pas a grans plaques de granit, força còmodes de recórrer.

Però aquestes plaques acaben desembocant en un caos de blocs, un terreny notablement més incòmode. Per sort, només ens queden uns 150 m de desnivell fins a arribar a l’inici de la Gran Cornisa, ara visible com una diagonal grisa ben definida que divideix en dos la paret negra.

Així doncs, abandonem la ruta cap al Tempestades, que deixem a l’esquerra i que té la seva pròpia línia de fites...

...i ens dirigim cap a l’inici de la vira. Mentre avancem entre els blocs, es va dibuixant a poc a poc la canal que ens durà a l’altiplà del Russell.

L’agulla SW Russell, el tresmil més baix del conjunt, queda oculta per la perspectiva fins que ens n’allunyem una mica.

El terreny es torna cada vegada més empinat i inestable a mesura que ens acostem a la gran paret.

Al darrere queda l’immens desert mineral de Llosàs, presidit pel Vallibierna i els seus satèl·lits.

En els últims metres abans de l’entrada de la Gran Cornisa, els blocs desapareixen i són substituïts per un incòmode vessant terrós que, afortunadament, és curt. Un cop a l’altura de la cornisa, ens dirigim cap al petit mur que en marca l’inici.

Mirant enrere, contemplem el mar de blocs per on hem pujat.

El pedregar continua fins a la dent del Tempestades, on es transforma en un conjunt de canals descompostes que permeten assolir aquest cim amb relativa facilitat.

Ara ens enfrontem a un mur curt però vertical, d’uns deu metres, que hem de grimpar per accedir a la vira.

Rere les torres de la Crencha de Llosás, el Posets intenta obrir-se pas entre els núvols. Serà un dels pocs moments de clariana meteorològica, ja que el temps comença a empitjorar.

El pas és força esglaonat i presenta molts bons agafadors, de manera que la grimpada no superarà el primer grau.

Un cop superat el mur, apareix la Gran Cornisa pròpiament dita: una lleixa ampla amb traces de sender que travessa horitzontalment la paret occidental del Russell.

Com veiem en aquesta foto, la vira és força ampla, tot i que de vegades s’estreny i ens obliga a acostar-nos al buit, que tenim molt a prop a la dreta durant tot el recorregut. Tanmateix, la cornisa és molt senzilla i no hi ha cap pas especialment exposat.

La lleixa condueix a la base d’una canal evident, encaixonada entre les parets, que apareix a contrallum en aquesta fotografia. Serà per aquesta canal que arribarem a la part superior del massís.

Comencem a grimpar per la canal, que es pot pujar majoritàriament sense fer servir les mans, tot i que de vegades cal fer grimpades senzilles que no superen el grau I+.

Malgrat la seva facilitat tècnica, el pendent és considerable i convé extremar l’atenció davant de possibles caigudes de pedres.

El pas més tècnic de la canal és un bloc encastat que podem superar per la dreta, per una roca una mica polida.

En mirar enrere, comprovem que ja gairebé estem a l’altura de la Punta de la Bretxa de Russell. També observem una canal semblant a la nostra que baixa directament d’aquest cim fins a la Gran Cornisa; serà la que utilitzarem per baixar.

Un cop superat el bloc encastat, el pendent disminueix, anunciant el final de la canal.

En pocs minuts arribem a l’altiplà cimer del Russell, mentre la gran massa grisa de l’Aneto oculta per la perspectiva al Tempestats.

El cim del Russell està format per un extens altiplà pedregós pràcticament horitzontal, en marcat contrast amb les abruptes parets que l’envolten.

Deixem de banda el Russell principal o NW i ens dirigim cap a aquesta bretxa assenyalada amb una fita, ja que primer pujarem al Russell SE, de manera que després puguem enllaçar els tres cims principals en una sola travessa.

A diferència de la suavitat de l’altiplà, el terreny entre tots dos cims és molt més caòtic, amb una cresta esmolada que els separa. Nosaltres evitem el fil de la cresta seguint un sender ben marcat que transcorre per la seva base.

Tot i que el flanqueig no presenta obstacles destacables, travessa un terreny molt descompost i amb un ambient imponent.

A la nostra dreta, profundes canals es precipiten cap al buit, separades entre si per espectaculars banyes de granit.

Després de creuar diverses d’aquestes canals, emprenem la curta pujada que ens duu al cim del Russell SE, que en diversos mapes apareix com el més alt del conjunt.

Des d’aquest cim contemplem perfectament el Russell NW, de la mateixa altitud, amb dos muntanyencs que destaquen al seu cim. Més enllà, el Tempestats encara rep els últims raigs de sol, mentre l’Aneto comença a quedar immers en l’ombra, un senyal clar del canvi de temps.

El Russell SE és, probablement, el millor mirador de la vall de Salenques, que baixa cap a Barrabés sota les impressionants parets del Molières i el Feixant.

També ofereix una perspectiva immillorable de tota la cresta Salenques-Tempestades, des de la Forca Estasen fins al Margalida, amb la Torre de Salenques sobresortint en el tram més esmolat del recorregut.

Entre el pic de Salenques i les muntanyes araneses, on destaca com sempre la inconfusible piràmide del Mauberme, apareixen els dos cims de la temible Forcanada, que des d’aquí semblen molt més modestos del que són en realitat.

En canvi, la Tuca del Feixant imposa respecte des de qualsevol angle. Fins i tot quan les boires juguen al voltant del seu cim, adquireix un aspecte encara més salvatge i fantasmagòric.

La cota 2.737, sense nom, que malgrat no tenir-ne posseeix una prominència notable, separa els ivons de Vallibierna dels de Llosàs. Nosaltres comencem a baixar en aquesta direcció.

Ràpidament girem a la dreta per començar el flanqueig que ens tornarà al Russell NW, amb la boira cada vegada més baixa.

Tornem a travessar les canals que solquen les grans parets del Russell, amb la bretxa ja visible a l’altre costat. Un cop assolida, només ens resten uns quants metres de desnivell per arribar a...

...el cim principal del Russell.

La primera mirada es dirigeix inevitablement cap al cim del Russell SE, d’on venim, i cap a la cresta que ens hi uneix, de la qual es desprèn una esfereïdora paret negra que cau sobre Salenques.

Aquest mur continua fins a arribar al petit cim del Russell Oriental, l’última elevació del conjunt cap a l’est, abans de desaparèixer sobre les profunditats de la vall.

Cada vegada tenim més a prop la cresta de Salenques, veient-se en aquesta foto la primera meitat, que va de la Forca Estasen a la Torre de Salenques, visible a l’extrem esquerre de la imatge.

Però la boira es va tancant progressivament i cada vegada ens priva de més visibilitat. Així doncs, davant de l’abisme que cau des de la Punta de la Bretxa de Russell, cim que amb prou feines aconseguim distingir entre la boirina, emprenem el recorregut per la cresta cap a aquest pic, l’últim del massís per l’oest.

El primer tram de carena fins al coll és senzill, tot i que sempre està acompanyat pel buit que s’obre a la nostra dreta. Després d’una breu baixada, arribem al coll que separa el Russell del nostre següent objectiu.

Des d’aquí, només ens separen quaranta metres de desnivell de la característica pala inclinada de la Punta de la Bretxa de Russell, que coronarem després d’unes grimpades senzilles pel granit que domina tota la zona.

Cim de la Punta de la Bretxa de Russell, avui immers en una visibilitat pràcticament nul·la.

Ens acostem una mica a la bretxa per veure si s’aclareix una mica el panorama cap al nord. Tanmateix, només s’aclareix una part del panorama oriental, cosa que ens permet contemplar el tram final de la cresta que baixa des del Russell SE cap a Salenques.

Després d’esperar inútilment que el temps millori, iniciem el descens. El farem per una canal diferent de la que hem utilitzat durant la pujada, una que baixa directament des del cim de la Punta de la Bretxa de Russell fins a la Gran Cornisa. L’inici pot resultar una mica difícil de localitzar a causa de la uniformitat del terreny granític que ens envolta, especialment en un dia de boira tancada com aquest. Per assegurar el tret, recomano baixar per la part més propera a l’abisme que cau cap a Llosàs, traçant una diagonal descendent cap al sud fins a localitzar un punxegut bloc de granit que marca l’inici de la canal.

La canal té una longitud similar a la que hem utilitzat durant l’ascensió i fins i tot es podria dir que és més senzilla, tot i que està més descomposta, per la qual cosa hem d’extremar les precaucions. També està menys encaixonada, de manera que augmenta la sensació de buit, tot i que manté una amplada suficient en tot moment.

Una mirada enrere al primer tram del descens. Com es veu, hi ha molta més pedra petita, però menys grimpada.

Continuem baixant i observem alguna fita aïllada que ens confirma que anem en la bona direcció.

Finalment albirem la vira de la Gran Cornisa, ja a només unes desenes de metres per sota nostre.

Continuem perdent altitud per un tram especialment descompost.

La boira dona un aspecte tenebrós a les parets del Russell, ja prou intimidadores de per si.

Últims metres de descens per la canal, just abans d’enllaçar amb la Gran Cornisa. Com que es tracta d’una canal obliqua, tant l’entrada com la sortida queden parcialment ocultes, de manera que la principal dificultat consisteix a localitzar correctament l’itinerari.

Només falta recórrer de nou la cornisa, ara en sentit contrari.

L’agulla SW Russell es desprèn tímidament de la resta del massís.

Sense el contrallum del matí, ara podem distingir perfectament la canal de pujada, inclòs el bloc encastat que en marca el tram intermedi.

Sota els nostres peus torna a estendre’s l’immens mar de blocs que haurem de travessar per tornar al verd de Llosàs.

Desgrimpen el petit mur que marca el final de la Gran Cornisa i abandonem definitivament les parets del Russell.

Després de perdre alguns metres d’altitud, la boira ja ha baixat tant que amb prou feines permet distingir l’inici de la vira.

El descens pel pedregar se’ns fa una mica feixuc. Tampoc no hi ajuda el fet que no puguem gaudir de les vistes, ja que el Vallibierna també està tapat.

Tanmateix, un oportú raig de sol travessa la boirina i il·lumina el Barranc d’Estibafreda, atorgant-li un inesperat aspecte bucòlic. També brillen els meandres de la Pleta de Llosàs, cap on ens dirigim.

Ja a l’altura de la cota 2.737, que separa les valls de Llosàs i Vallibierna, l’herba comença a guanyar terreny al granit, senyal que ens acostem al ressalt herbós que precedeix l’Ibonet de Llosàs.

Aquest paisatge contrasta vivament amb la fosca silueta de l’Agulla SW Russell, que anem deixant enrere.

Després de baixar al costat de l’Ibonet de Llosàs, ens endinsem de nou al barranc que duu a l’Ibón de Llosàs.

Finalment arribem a la riba de l’ivó, on comença l’últim tram de la jornada, el més còmode.

I per acomiadar la ruta, res millor que la imatge d’aquests arbres tenyits d’un vermell intens, símbol inequívoc de la tardor que a poc a poc s’instal·la a les muntanyes.