Comencem a caminar pel sender ben marcat de la vall de Mainera, que surt del mateix aparcament, al costat d’uns plafons informatius que expliquen les peculiaritats de la zona. Creuem el pont que travessa el riu de Berasti i pugem pel marge esquerre del barranc.

El camí guanya altura molt suaument entre bucòlics prats a mesura que avancem per la vall de Mainera. En tot just 10 minuts, arribem a una petita esplanada dominada...

...per una petita però preciosa cascada, amb les Picardes traient el cap al fons.

En aquest tram el sender es difumina, però això no suposa cap problema: n’hi ha prou d’acostar-se a la cascada per retrobar el traçat a l’altra banda del barranc.

De fet, la vall permet avançar pràcticament per qualsevol punt gràcies al predomini dels suaus lloms herbosos.

Creuem el riu a prop de la cascada i tracem una diagonal per situar-nos per damunt seu. Des d’aquí s’obre un nou prat mentre la vall gira cap a l’esquerra i s’endinsa als Clots de l’Orri Vell, un recer del riu on es conserven diverses construccions pastorals típiques del Pirineu, conegudes com a orris.

És en aquest punt on se’ns mostra per primera vegada una muntanya pelada i pedregosa, coronada per una cresta afilada i tortuosa: ha aparegut el Pic de la Mainera.

Aquí el camí es bifurca: per la dreta s’accediria a l’Estany de Mainera; nosaltres continuem per l’esquerra.

Mentre travessem el plàcid prat del Clot, observem com el camí es dirigeix cap a un estrenyiment del barranc, que adquireix tonalitats vermelloses a causa de la proximitat del rovellat Montorroio.

Un cop superat l’estrenyiment de la vall, arribem a un altre prat més pedregós on el riu es bifurca. Seguim el ramal de l’esquerra, que creuem per pujar pel seu marge.

En arribar a un petit coll, el paisatge s’obre definitivament d’una manera esplèndida: davant nostre s’estén el circ de la Mainera, presidit al nord per les elegants crestes de l’Avió.

Els nostres dos objectius se situen a l’oest, al centre de l’amfiteatre. Per arribar a la seva base hem de travessar els Clots del Portarró, un terreny ondulat esquitxat de cavitats vermelloses, on avancem entre continus puja-i-baixes seguint un sender sinuós que es dirigeix cap a la collada de la Coma d’Espòs, que veiem al fons de la vall.

Un cop superat aquest laberint, ja som al peu de la Mainera. Aquí, sense cap camí, comencem a pujar per aquest pendent herbós esquitxat de blocs.

El pendent és considerable, però el terreny, majoritàriament herbós, permet avançar amb relativa comoditat. En alguns punts cal ajudar-se de les mans per superar blocs, però són grimpades sense dificultat.

A mesura que guanyem altura, es revela l’amagat Estany de Mainera, sota la gran massa de les Picardes.

També contemplem les parets de la Pala Pedregosa de Llessui i, a la dreta, l’esvelt Pic del Clot de Mainera, el nostre segon objectiu de la jornada després del Pic de la Mainera.

A l’altra banda de la Canal dels Estanys destaca el grandiós i vermell Montorroio, un altre dels grans cims de la zona.

Al final de la pala arribem a un esperó poc definit sobre una petita vall penjada. Decidim continuar per aquesta aresta, que condueix directament cap al cim, en lloc de baixar a la fondalada i dirigir-nos al coll de la Mainera, la via habitual per ascendir a aquest cim.

Al principi l’aresta no és més que la prolongació del llom inicial, però aviat s’estreny i obliga a fer servir les mans en alguns passos. Aquestes grimpades, sempre de primer grau, es poden evitar per l’esquerra si es vol.

Un cop superat el tram d’aresta, arribem a la base de la pala final del Pic de la Mainera, amb uns 200 metres de desnivell encara per davant.

A l’altra banda del Coll de la Mainera, el binomi Clot de Mainera-Pala Pedregosa intenten competir un amb l'altre en altivesa.

El pendent és endimoniat i el terreny, terrós i descompost, dificulta l’avenç.

Tanmateix, al tram superior apareix el granit, que permet avançar amb més seguretat mitjançant grimpades senzilles.

Si mirem cap a la dreta, podem observar la tortuosa i llisa cresta de la Mainera.

Finalment arribem a una bretxa de la cresta, molt a prop del cim, al qual accedim amb uns últims passos fàcils. A l’altra banda s’obre la vall de Peguera.

El cim afilat del Pic de la Mainera (2.904 m) ofereix una panoràmica magnífica sobre bona part del parc nacional. Destaca especialment l’elegant piràmide del Pic de Peguera, sobirà de la part oriental del parc.

Al centre de la vall homònima distingim el refugi Josep Maria Blanc, potser el més bonic del Pirineu, situat a la seva península sobre l’Estany Tort de Peguera.

Cap al sud s’estén una part del rosari de llacs de la Vall Fosca: l’Estany Frescau, el de Colomina i el de Mar.

Finalment, davant nostre, a l’altra banda del coll, s’alça el Pic del Clot de Mainera, el següent objectiu de la jornada.

Després d’un breu descans, baixem directament cap al Coll de Mainera, descendint de cara per la pala i seguint fites disperses que ens guien pel millor itinerari. Després d’esquivar diversos blocs grans, tant pel vessant de Mainera com pel de Mar, arribem al coll.

Mentre baixem, tenim aquesta imatge espectacular de la màxima altura de la Vall Fosca, l’indòmit Pic de Peguera.

Des del coll s’intueixen dues opcions possibles per pujar al Pic del Clot de Mainera. La primera segueix íntegrament la cresta, però aquesta presenta un aspecte força complex, amb trams molt verticals i nombrosos gendarmes. La segona, que és la que triem, transcorre pels vessants herbosos molt costeruts del vessant est, guanyant altura mitjançant terrasses i ressalts rocosos.

Identifiquem el que semblen dos colls herbosos a la part alta de la pala: el primer, a més altura i molt a prop de l’avantcim, i el segon, uns metres més avall. Ens dirigim cap a l'inferior, visible a la fotografia, tot pujant per l'inclinada pendent.

Un cop hi som, avancem en diagonal a mitja alçada del vessant cap a una segona depressió més alta, progressant amb compte a causa de la forta caiguda cap a l’esquerra.

En arribar a aquest punt, ja distingim el cim real, defensat per uns afilats roquissars. Tanmateix, una bretxa situada a la seva dreta sembla oferir un accés més senzill, i cap allà ens dirigim per una canal herbosa fàcil.

Després de superar alguns passos de grimpada sense dificultat, arribem al punt clau de l’ascensió: una roca llisa i amb una mica de panxa, on cal donar un petit impuls per col·locar-hi el peu, amb preses de mans una mica precàries.

Un cop superat aquest tram, només queda avançar entre blocs fins a assolir l'aeri cim del Pic del Clot de Mainera, mentre contemplem com esveltes torres de granit se separen de l’estructura principal per caure sobre la Tartera de Mar.

Des del cim, un dels més salvatges i solitaris del parc, la panoràmica és espectacular. Cap al nord, la vista queda parcialment amagada pel Pic de la Mainera, d’on venim.

Cap a l’oest, darrere del Pic de Mariolo i la Pala de Dellui, que delimiten la Vall Fosca per l’oest, apareixen diversos dels principals massissos del Pirineu. D’esquerra a dreta: els Eristes i el Posets, amb el Vallibierna entre tots dos, seguits per la Maladeta, coronada per l'Aneto, i els Besiberris, ja a Catalunya.

En l'entorn més proper destaquen dos gegants: els massissos Montorroio i Montsent de Pallars.

I, molt a prop, tot i que separada de nosaltres per una profunda bretxa, la Pala Pedregosa de Llessui mostra el seu vessant més agrest, competint en espectacularitat amb el Clot de Mainera sobre l’Estany de Mar.

Les vistes cap als grans llacs orientals de la Vall Fosca són fins i tot millors que des de la Mainera, ja que ens trobem en una posició més centrada.

Després de passar una estona gaudint d’aquest cim aïllat, iniciem el descens amb molta cura. Desgrimpen fins a la bretxa i, amb més fluïdesa perquè ja coneixem el camí però sense perdre la concentració, refem el camí de pujada: primer cap al collet superior...

...després cap a l’inferior...

...i finalment pel pendent inclinat fins al coll.

Sense arribar-hi, decidim baixar directament cap a la vall penjada quan comprovem que el pendent està lliure d’obstacles. Damunt nostre s’alça imponent el Pic de la Mainera.

Mentre travessem la tartera que ocupa el fons de la fondalada, observem retallada contra el cel l’aresta que hem utilitzat per pujar al Pic de la Mainera. En arribar al final, comencem a baixar pel centre de la pala, on alternem trams pel llit d’un petit barranc amb d’altres pels seus marges per evitar algun tallat.

Finalment arribem al fons del circ de Mainera, on ens aturem per contemplar amb perspectiva els dos cims del dia, que formen una elegant simetria.

A la dreta, el Pic de la Mainera, amb les arestes de pujada i baixada ben visibles.

A l’esquerra, l’airós Pic del Clot de Mainera, amb la ruta seguida clarament dibuixada.

Només queda tornar per l’itinerari d’anada fins a l’aparcament. Com a comiat, la llum de la tarda banya el Montorroio amb un intens to daurat, posant el punt final a una jornada memorable.