Arribant a la Besurta ens estalviem uns quants quilòmetres del que, altrament, seria una excursió llarguíssima, ja que ens hem d’endinsar gairebé fins al final de la vall de Benasc, on ens espera el cim de la jornada. Gairebé de manera automàtica, avancem pel sender que duu a Aigualluts, l’excursió més famosa de la vall i el camí de la qual estarà ple de visitants unes hores més tard.

Recorrem ràpidament els primers metres fins a arribar a la bifurcació on se separen, probablement, els dos camins més transitats de la vall de Benasc. Els muntanyencs que es dirigeixen als cims de la Maladeta, la majoria amb l’Aneto com a objectiu, prenen el desviament de la dreta, que duu a la Renclusa. Nosaltres seguim el camí d’Aigualluts, que continua cap a l’esquerra.

Tot i que encara estarem força estona a l’ombra, ja que avançarem gairebé sempre pel fons de la vall, el Salvaguardia i el Pic de la Mina comencen a rebre els tènues raigs del sol de tardor.

Seguint la cresta cap a la dreta apareixen també les desconegudes però elegants Tuques de Bargas.

En arribar al Forau i a la cascada d’Aigualluts, és inevitable aturar-se davant l’aparició del majestuós Aneto, que brilla intensament embolcallat per una llum gairebé divina.

Pocs minuts després arribem al Plan d’Aigualluts, ben glaçat a aquestes hores del matí, amb el pic d’Aigualluts separant, com la proa d’un vaixell, les aigües de les dues valls que conflueixen en aquest ampli replà. Nosaltres prendrem la de l’esquerra, la vall de l’Escaleta. Per arribar-hi hem de travessar el pla per un dels múltiples senders que el recorren, concretament el més occidental.

Després de passar al costat d’un rètol que ens confirma que anem en la direcció correcta, travessem el riu per un petit pont i ens situem als peus del modest ressalt que defensa l’entrada a la vall. El sender el supera per una canal curta i diversos revolts, i ens deixa a l’inici de la bella vall de l’Escaleta, al fons de la qual ja observem...

...el grandiós Malh dera Artiga. S’hi pot apreciar la ruta que utilitzarem per pujar: aprofitant els vessants herbosos de la base, ens endinsarem a la canal formada entre el cim principal i la cota 2.687 m de la cresta, que es va fent progressivament més empinada fins a arribar a una tartera situada sota les parets superiors. Després de remuntar-la, entrarem al tram superior del tub fins a assolir el coll, des d’on accedirem al cim.

A mesura que avancem per la vall, aquesta es va obrint i ens permet contemplar les muntanyes que tanquen la capçalera: el pic de Barrancs a la dreta, el Turó de les Tres Puntes al centre i...

...la magnífica Forcanada, oferint el seu millor perfil.

A la dreta tenim el pic d’Aigualluts, amb el sòcol rocós que hi ha a la base i que protegeix bona part del seu perímetre.

I si mirem enrere, podem veure la Maladeta amb la llarga cresta dels Portillons, que arriba fins al mateix cim.

Ens acostem progressivament al Malh dera Artiga, que, per efecte de la perspectiva, es va fent cada vegada més rabassut. Sota el cim es distingeix clarament l’obertura del Coll deth Hòro, el punt on hem d’arribar per completar l’aproximació i començar l’ascensió.

Estem lliurant una cursa contra el sol, tot i que encara trigarà a arribar fins a nosaltres, ja que ara entrarem sota l’allargassada ombra que projecta el mateix Malh.

El sender avança pel vessant dret de la vall fins que arribem al replà on es separen el camí que es dirigeix al Molières, el cim més alt de la vall i situat a la part més remota, i el que puja al Coll deth Hòro i al seu llac. Prenent aquest últim, el sender descriu una gran corba per guanyar els gairebé 100 metres que ens separen del coll.

Finalment arribem al Coll deth Hòro i al seu llac, un dels indrets més plàcids i bells de la vall de Benasc, amb la seva característica finestra cap a les muntanyes araneses.

Des del coll no baixem fins al llac, sinó que girem cap a la dreta per començar l’ascensió al Malh dera Artiga, el cim del qual és a només 800 metres de distància, però del qual ens separen 500 metres de desnivell, una xifra que ja deixa entreveure que el pendent del terreny serà endimoniat. Inicialment remuntem el contrafort que baixa des del mateix cim, seguint algunes fites i febles traces de sender que aviat desapareixen.

A l’altre costat del coll, la Tuca Blanca de Pomero i la Pena Nera.

I, mirant avall, es pot veure el replà on hem abandonat el camí cap al Molières, amb el seu arrodonit cim encara molt lluny.

Les fites ens fan abandonar el contrafort i girar cap al sud per traçar una diagonal per unes terrasses en direcció a l’ampla canal per on guanyarem el cim.

Quan ens situem sota la canal, deixem enrere les lleixes i comencem a remuntar el fort pendent.

Aprofitem una llengua d’herba per guanyar el màxim desnivell possible abans d’entrar a la tartera, que ocupa la major part del tub.

La verticalitat de la canal ens obliga a fer breus pauses, moments que aprofitem per contemplar el panorama, que ja comença a ser excepcional. Per exemple, tenim aquesta vista fabulosa de l'Aneto, que ens mostra la cara de Barrancs.

Des de l’Aneto, les Maladetes prolonguen la cresta cap a l’est i, després de la profunda Bretxa de Tempestades, adquireixen un aspecte cada vegada més agrest, donant forma a algunes de les crestes més prestigioses de la serralada, com les del Russell, Tempestats i, sobretot, la de Salenques-Margalida.

Encara més aïllat apareix el Molières, el tresmil més solitari i accessible de tot el massís, reconeixible pel seu característic dom cimer.

A mesura que pugem, la tartera guanya protagonisme i confirma la seva escassa estabilitat. Aprofitem els últims retalls d’herba fins a arribar a la base de la paret del Malh.

La cresta sud-est del Malh dera Artiga presenta un aspecte certament intimidatori.

Després d’haver guanyat força altitud, el replà de l’Escaleta queda ja molt avall i podem contemplar amb claredat el tram central de les Maleïdes.

Els últims metres fins a la paret transcorren per una tartera força dolenta, d’aquelles que obliguen a recular mig pas per cada pas que avancem. Amb paciència arribem a la base de la placa rocosa i, recolzant-nos-hi, ens endinsem a poc a poc a la canal, ara ja clarament encaixonada entre parets.

En arribar al corredor, observem que un esperó el divideix en dues branques. La de l’esquerra conserva força herba, mentre que la de la dreta canalitza la major part del pedregar. Triem la primera, que a més resulta l’opció més lògica des de la nostra posició.

Quan arribem a l’altura de l’esperó, la tartera desapareix i dona pas al terreny característic d’aquest tipus de canals: petits replans terrosos esquitxats d’herba. Tanmateix, aviat comprovem que aquesta canal destaca per un pendent molt superior a l’habitual, especialment en el tram final.

Els últims cinquanta metres són extremament costeruts, per terreny herbós una mica relliscós i gairebé sense punts de suport fiables; a més, l’exposició és considerable i pot arribar a impressionar. Com que la part central és la més vertical, busquem alternatives i veiem que els vessants de l’esquerra poden ser més fàcils de pujar. Decidim, doncs, abandonar l’eix del corredor i remuntar aquests pendents herbosos, una mica menys empinats.

Les parets de la cresta sud-est del Malh dera Artiga tanquen qualsevol possibilitat de continuar avançant cap a aquell costat.

Finalment apareixem uns metres per damunt del coll, on la cota 2.687 m de la cresta ens rep amb una estampa elegant.

El cim ja és a prop, tot i que el flanc que domina el coll està protegit per un petit ressalt rocós que es pot superar amb una grimpada senzilla.

No obstant això, quan el voregem per la dreta descobrim una canal que permet assolir el cim amb molta més facilitat.

La canal és senzilla i només presenta alguns passos de grimpada que no superen el primer grau.

Finalment assolim el cim del Malh dera Artiga, amb bona part del Pirineu de Lleida com a teló de fons. El cim és un mirador fabulós, al meu parer un dels millors de la vall de Benasc, ja que es troba just davant de la part central de les Maladetes i, a més, permet contemplar la capçalera de la vall, normalment oculta per la mateixa curvatura del terreny.

Primer ens dirigim cap a un petit avantcim al nord del cim, des d’on es gaudeix d’una magnífica panoràmica de la vall de l’Arriu Joeu, les aigües de la qual acaben desembocant a la Garona. A l’horitzó es retallen les muntanyes frontereres araneses.

Ampliant la vista sobre la vall, es distingeix perfectament la surgència dels Uelhs deth Joeu, el lloc on reapareix l’aigua que s'escola pel Forau d’Aigualluts.

La vall de l’Artiga de Lin es divideix en dues branques, una de les quals puja fins al Còth deth Hòro, coll delimitat pel mateix Malh dera Artiga i, a l’altre costat, pels estrats negres de la Pena Nera, que contrasten intensament amb els de la Tuca Blanca de Pomero, d'una blancor intensa.

Retornem al cim principal, que des d’aquí apareix magníficament acompanyat per la muntanya més gran dels nostre Pirineus.

Tanmateix, aquí el protagonisme no recau ni en la muntanya més alta ni en la més gran. Des del Malh dera Artiga, totes les mirades es dirigeixen inevitablement cap a la Forcanada, una de les muntanyes més singulars i belles de tots els Pirineus, la cara nord de la qual, la més espectacular i agresta, es mostra en tota la seva esplendor.

Des d’aquí, aquest cim pàl·lid de dos caps revela tota la seva personalitat i ofereix una imatge tan imponent com elegant. Embadalits per aquesta visió corprenedora, ens estem una bona estona al cim contemplant el paisatge.

El replà de l’Escaleta a vista d’ocell, juntament amb els vessants herbosos que hem utilitzat per pujar i que també farem servir durant el descens.

En baixar per la canal tornarem al coll, tot i que abans intentarem assolir la cota 2.687 m de la cresta. Finalment desistim a causa de la presència de neu dura a la canal d’ascens. Sense neu, no sembla que aquesta elevació presenti dificultats destacables i, a més, podria oferir unes vistes excel·lents de la continuació de la cresta.

Com a mínim, aquest intent frustrat ens permet contemplar el Malh dera Artiga des d’una perspectiva una mica més allunyada, des de la qual s’aprecia clarament la canal que hem utilitzat per arribar al cim.

Ara sí, emprenem el descens definitiu pel gran tobogan de la canal.

Durant la baixada fem més ús de la tartera amb l’esperança d’avançar més de pressa, però és tan inestable i descomposta que impedeix el «surfeig» habitual que permeten altres tarteres més compactes i amb abundància de pedretes.

A baix apareix l’ivó del Coll de Toro, dominat per la fosca paret i l’extensa tartera de la Pena Nera.

Finalment arribem a l’ivó, amb un aspecte molt diferent del que tenia aquest matí.

Zoom del tram final de la canal d’ascens: la llengua herbosa que duu a la base de la paret, l’inici del tub i el vertical mur herbós final.

De nou per un sender ben marcat, comencem el descens cap al Plan de l’Escaleta.

Mentre perdem altitud en direcció a Aigualluts, mirem enrere per contemplar la silueta completa del Malh dera Artiga i tots els seus cims, ara il·luminats per una llum molt més favorable que la de les primeres hores del dia.

La Forcanada i el Turó de Tres Puntes completen una de les estampes més belles de la jornada.

Ja des del Coll de Toro, l’afluència d’excursionistes augmenta progressivament a mesura que baixem per l’Escaleta.

I tanquem aquesta ressenya amb una imatge tan clàssica com evocadora de la vall de Benasc: el Plan d’Aigualluts, amb el Salvaguardia i el pic de la Mina retallant-se a la llunyania.