La dent blanca d’Aigualluts
Tuca Blanca de Pomero (2.696 m) i Pena Nera (2.581 m) des dels Llanos del Hospital
La Tuca Blanca de Pomero i el seu avant-cim nord des de la collada de Bargas.
La Tuca Blanca de Pomero s’alça en la vertical del conegudíssim Plan d’Aigualluts, i ja es deixa veure des de la Besurta com una lleugera prominència que trenca l’aparent uniformitat del cordal. El seu nom prové de les roques de tonalitat clara que dominen els vessants septentrional i occidental, que de lluny semblen poc destacats. Tanmateix, a mesura que ens hi acostem, veiem com les seves formes es van esmolant fins a transformar-se en un esvelt ullal que, malgrat el seu aspecte intimidant, no presenta grans dificultats per assolir-ne el cim. Precisament, la seva llunyania la manté al marge de les rutes més concorregudes, fet que la converteix en una muntanya poc freqüentada. Des del cim s’obté una panoràmica extraordinària sobre les Maladetes, així com sobre l’Artiga de Lin i l’entorn mateix d’Aigualluts, però sense les multituds habituals d’aquests paratges. De fet, és molt probable que no trobem ningú des del coll de Toro fins a dalt de tot de la Tuca. A més, l’itinerari permet afegir-hi un pic secundari de gran interès, la Pena Nera, un excel·lent mirador sobre el coll de Toro i el seu estany. Tots aquests factors converteixen la Tuca Blanca de Pomero en un cim molt atractiu per als muntanyencs amants de la solitud i de les grans panoràmiques.
Quan el cordal fronterer pirinenc deixa enrere el massís del Perdiguero-Gourgs Blancs (el que concentra el nombre més elevat de tresmils del Pirineu) i supera per darrera vegada la xifra màgica al pic de Boum, l’altitud comença a minvar i dona pas a muntanyes de caràcter més herbós, tot i que encara força airoses. El cim més destacat d’aquest sector és un dels més visitats, no només de la vall de Benasc, sinó que m’atreviria a dir que també de tot el Pirineu: el Salvaguardia. Tanmateix, aquest cordal acull nombrosos cims que comparteixen els atributs que fan tan atractiu el Salvaguardia, és a dir, la seva altivesa, les seves panoràmiques i la relativa facilitat d’ascensió. És el cas de les tuques de Bargas, el Cap dera Picada o la muntanya protagonista d’aquesta ressenya, la Tuca Blanca de Pomero.
La Tuca Blanca de Pomero, amb la Pena Nera a la dreta, des de l'Ibón del Salterillo
Desnivell1.050 m
Longitud16,5 km
Altitud mínima1.750 m
Altitud màxima2.699 m
Dificultat tècnicaI+ a la cresta de la Tuca Blanca de Pomero
Track a Wikiloc
Mapa de la ruta realitzada obtingut del visor Iberpix
Per arribar als Llanos del Hospital, punt d’inici de l’excursió, seguim la carretera principal de la vall de Benasc fins a trobar el desviament cap a l’Hospital de Benasc, que hem de prendre. Si volem escurçar una mica l’excursió, podem començar des de la Besurta, pagant el bitllet d’autobús durant els mesos d’estiu o bé accedint-hi amb vehicle particular fora d’aquest període, sempre que la neu ho permeti. Calcula la ruta des de qualsevol punt d’inici fent clic en aquest enllaç a Google Maps.
Un dia més, el Salvaguardia ens observa des de les altures mentre iniciem la ruta als Llanos del Hospital. Comencem avançant pels prats situats darrere de l’edifici, utilitzats a l’hivern per a la pràctica de l’esquí nòrdic. El camí passa pel cantó de les restes dels antics hospitals, destruïts per les allaus que cauen del Salvaguardia, i s’endinsa després en un bosc que també mostra les cicatrius d’aquestes mateixes allaus.
A poc a poc, el bosc s’aclareix fins que dona pas al Plan de l’Están, on travessem la carretera de la Besurta sense seguir-la. No triguem en arribar al final de la carretera, punt on agafem el concorregut sender que es dirigeix a Aigualluts.
El camí puja suaument fins a la bifurcació de la Renclusa, que ignorem per continuar vall amunt fins a l’espectacular Forau d’Aigualluts, tan impressionant com sempre. Passem vora la cascada per pujar fins a l’extens Plan d’Aigualluts, que hem de travessar completament.
En arribar al final de la plana, un indicador ens assenyala la direcció cap al coll de Toro, el nostre següent objectiu. Superem primer un petit ressalt rocós per un camí empedrat que el voreja per la dreta, des d’on obtenim bones vistes del Plan d’Aigualluts.
A partir d’aquí, avancem pel marge dret de la vall de l’Escaleta, inicialment encaixonada i pedregosa.
Continuem progressant fins a separar-nos de la ruta del Mulleres i dirigir-nos cap al coll de Toro, a la nostra esquerra, al qual arribem després d’una breu pujada.
Al coll trobem l’estany de Coll deth Hòro, sens dubte una de les estampes més atractives de la vall de Benasc.
La Pena Nera s’alça imponent des d'aquí, tot i que la nostra atenció se centra en l’afilada dent que apareix a la seva esquerra: la Tuca Blanca de Pomero. Iniciem l’ascens remuntant els vessants herbosos de l’esquerra, evitant les tarteres.
Superem el primer tram per un barranc que, després d’un inici costerut, va perdent inclinació fins a arribar al replà de les Basetes de Col de Toro. Les fites són escasses, però l’orientació resulta evident.
El nostre següent objectiu és el coll entre la Pena Nera i la Tuca Blanca de Pomero, visible just damunt nostre, al qual accedim després de superar uns 200 metres de fort pendent herbós que permet múltiples opcions d’ascensió.
Un cop al coll, ens desviem per pujar primer a la Pena Nera. Tot just 60 metres de terreny mixt, molt senzill, ens separen del seu ampli cim, situat davant del magnífic Malh dera Artiga.
Als nostres peus, el terreny cau en picat cap al profund esvoranc on s’assenta l’estany de Coll deth Hòro.
Des d’aquí contemplem la Tuca Blanca de Pomero, l’aresta oest de la qual serà la nostra via d’ascensió: una línia ben definida, costeruda però sense obstacles gaire destacables.
De tornada al coll, iniciem la pujada final. Superem primer un ressalt rocós força dret però senzill, amb roca excel·lent i ajudats per les fites, que indiquen els millors passos. Un cop superat aquest tram, avancem per una cresta aèria que, tanmateix, es pot recórrer majoritàriament caminant.
L’aresta s’eixampla ben aviat i, sense més complicacions, assolim el cim de la Tuca Blanca de Pomero.
La panoràmica cap a l’oest resulta especialment interessant: als nostres peus observem el remot Lac de Pomero, sota les crestes clares i afilades que baixen cap a les Tucas de Bargas.
Mereixen una menció especial els frontons nord del Tempestades-Margalida i, per damunt de tots, l’Aneto, que s’alça majestuós davant nostre i ofereix una de les perspectives més alpines de tota la serralada, juntament amb...
...l’impressionant dent de la Maladeta, que ens mostra el seu millor angle.
També crida l’atenció el duet Salvaguardia-Pic de la Mina, amb les seves agulles afilades retallades contra el cel.
Tanmateix, l’arribada de nuvolades des de la zona del Posets ens convida a no entretenir-nos gaire. Iniciem el descens amb rapidesa, però amb precaució, tornant primer al coll amb la Pena Nera i després al Coll de Toro, des d’on ens acomiadem del perfil afilat de la Tuca Blanca de Pomero.
Per tancar la jornada, una última mirada cap a la vall de l’Escaleta ens regala una escena memorable: la punta nord de la Forcanada il·luminada pels darrers raigs de sol del dia, mentre el seu vessant sud ja roman a la penombra.