Des de la mateixa presa, un sender ben senyalitzat comença a pujar mentre s'aproxima a la Canal de Pigolo, principal via de pujada a Estany Gento des de Sallente. Després d'enllaçar amb el sender procedent de l'estació elèctrica, a l'inici de la Canal de Pigolo, el sender guanya altura còmodament mitjançant constants llaçades, superant els 300 metres de desnivell que ens situen en els prats superiors. Un cop superada la canal del Pigolo, s'obren les primeres panoràmiques de la jornada, amb el Tossal Tancat dominant la cubeta de Sallente...

...mentre el Pic Tort tanca la capçalera de la Vall Fosca.

Tot i això, la mirada se'n va inevitablement cap al nostre primer objectiu: la Pala Pedregosa de Llessui, la silueta bífida que treu el cap per sobre dels primers ressalts de la Coma d'Espòs.

Després de pujar els darrers metres de la Canal de Pigolo, arribem al Carrilet, un més dels vestigis de la infraestructura hidràulica de tota la Vall Fosca i que observem avançar cap al sud tot mantenint altura per dirigir-se al Coll del Tirador, més enllà del Montsent de Pallars.

Nosaltres el seguirem però en sentit contrari, cap a Estany Gento, encara que només durant un centenar llarg de metres.

El traçat del Carrilet és còmode i molt panoràmic, cosa que aprofiten bona part dels caminants que prenen el telefèric d'Estany Gento per utilitzar-lo com a passejada en la que gairebé no es guanya desnivell. Tot i això, els túnels, com el de la foto, solen estar entollats, circumstància que sembla insalvable per a alguns d'aquests turistes.

Quan arribem al Barranc de la Coma d'Espòs, abandonem la comoditat del Carrilet per remuntar el costerut barranc pel seu vessant dret.

Els primers cent metres de desnivell discorren per un dret vessant herbós, la inclinació del qual ens permet deixar enrere de forma bastant ràpida l'antic carril.

Quan el pendent se suavitza, ens allunyem de la llera principal del barranc per progressar frontalment per la pendent.

La pujada acaba abruptament en un petit prat previ a la gran cubeta de la coma. Per arribar-hi, superem un canal artificial d'aigua, que porta les seves aigües a l'Estany Gento, per remuntar el vessant herbós que veiem davant, que ens porta...

...a la vasta Coma d'Espòs, atravessada per multitud de rierols i petits llacs. Ara ja podem veure amb claredat tots els cims que delimiten l'herbós amfiteatre: al centre, l'imponent Montorroio tanca la vall amb les seves amples espatlles vermelloses.

A la dreta, el Tossalet de la Coma, que amaga rere la seva llarga aresta el Montsent.

Finalment, a l'esquerra, observem la bicèfala Pala Pedregosa, primer cim del dia. Encara que la via normal utilitza la Collada de la Coma d’Espòs, optem per una alternativa més directa i estètica: l'aresta sud-oest, el Serrat del Bony de la Cornera. Aquesta línia puja de forma contínua des de la nostra posició fins a l'avant-cim sud, salvant més de 500 metres de desnivell.

Atravessem la part inferior de la coma, donant el tomb a un llac sec per a situar-nos a l'inici de l'aresta, que comença just a sota del llunyà Pic de Saburó. El Serrat té tres seccions separades cadascuna per un breu replà.

Els primers 100 metres són els més incòmodes, amb grans blocs que obliguen a buscar pas i fer servir les mans en diverses ocasions, trobant-nos amb dificultats que estan sobre el primer grau. Si no ho veiem clar, sempre tindrem l'opció de salvar els punts més complexos anant pel vessant dret, el que dóna a la Coma d'Espòs.

Mentre progressem per l'aresta, van apareixent els altres gegants de la vall, com el ferotge Peguera, principal cim de la Vall Fosca, que ens mostra la seva silueta més esmolada.

A l'altra banda, poc a poc el gran cap del Montsent va treient el cap sobre el Tossalet de la Coma.

Superat aquest primer tram, l'aresta perd dificultat tècnica però manté la inclinació, tornant-se més herbosa si bé encara esquitxada de blocs que a vegades obliguen a realitzar incòmodes flanquejos. Més enllà de l'aresta...

...observem l'Estany Gento, envoltat de les infraestructures hidràuliques que es van construir a principis de segle en tot l'entorn de la Vall Fosca.

En arribar al segon replà, l'aresta es difumina en entrar a la gran pala rocosa que dóna nom a la muntanya, donant inici al seu tercer i darrer tram, que es dirigeix ​​directament a l'avant-cim sud de la Pala Pedregosa.

Aprofitem aquí per fer una pausa breu i contemplar l'espectacular cara oest del Montorroio, d'un intens to vermellós.

També veiem de manera més clara el Montsent de Pallars, encara parcialment ocult darrere de les llomes que pugen des de Sallente.

Reprenem la marxa i, en lloc de seguir estrictament l'aresta, decidim dirigir-nos directament a la bretxa que separa els dos cims, travessant en diagonal la “pala pedregosa” que dóna a l'Estany Gento.

Saltant entre blocs de granit, superem els últims 200 metres de desnivell fins a arribar a la bretxa, des d'on unes senzilles grimpades ens condueixen a l'allargat cim de la Pala Pedregosa de Llessui.

El cim és ampli i allargat, esquitxat de puntes i blocs i estant la seva cota més alta a l'extrem septentrional de la muntanya.

Des del cim, observem el recorregut de la plàcida vall de Mainera en el seu camí cap al Pallars Sobirà, amb les seves muntanyes infinites omplint l'horitzó.

Tot i que potser lo més impressionant que es pot contemplar des d'aquesta muntanya és tenir alguns dels llacs més grans del Parc Nacional als nostres peus. En aquesta foto, l'Estany Gento, el Frescau, el de Colomina i la punta del Tort.

Per contemplar millor la Vall Fosca, m'apropo a la punta del cim abans que aquesta s'enfonsi en un gran abisme. Des d´aquí, mirant enrere, s´observa la gran fita que marca el punt culminant de la Pala Pedregosa de Llessui alineat amb l´imponent Montsent de Pallars.

Des d'aquí també es distingeixen els cims que tanquen el ramal oriental de la Vall Fosca: el binomi Pic Tort-Pic dels Vidals, el Pic de Peguera, i el Tuc de Saburó, amb l'immens Estany de Mar als seus peus.

A la dreta del Saburó, contemplem la cresta del Pic de la Mainera, un dels il·lustres 2900 del Parc Nacional d'Aigüestortes i...

...l'espectacular Pic del Clot de la Mainera, germà petit de la Pala Pedregosa, i separat d'aquest per una profunda bretxa, que ens impedeix accedir de forma directa a aquesta terrible agulla de granit.

Després de fer-nos un fart de vistes, tornem cap al cim per a dirigir-nos al Montorroio, al qual pujarem per la pendent visible just per sobre del coll de la Coma d'Espòs. Per a fer-ho, primer hem d'arribar-hi seguint l'aresta sud-est, que arrenca, igual que el Serrat del Bony de la Cornera, des de l'avant-cim sud de la Pala Pedregosa.

Durant el recorregut per la carena somital, observem la part final del Serrat del Bony de la Cornera, amb el replà on l'hem abandonat clarament visible a l'esquerra.

En arribar a l'avant-cim meridional de la Pala Pedregosa, comencem a baixar per l'aresta SE, que alhora constitueix la via normal per pujar a aquesta muntanya. L'aresta és de característiques similars al Serrat del Bony de la Cornera, és a dir, una barreja de terreny herbós amb abundant presència de blocs de granit. Tot i això, a uns 100 metres del coll, apareixen unes agulles que hem de rodejar obligatòriament, ja que la seva cara sud és completament vertical.

Després d'envoltar les agulles, ja tenim el coll molt proper, amb la cara nord del Montorroio, la nostra via de pujada, alçant-se darrere.

També obtenim un primer pla del seu massiu vessant oest, per on baixarem més tard, llençant-nos directament pel tarteram fins a una petita cota herbosa que s'intueix a l'ombra.

Des del coll, vista enrere cap a l'últim tram del descens des de la Pala Pedregosa, el més descompost, amb les grans torres rocalloses darrere.

El coll de la Coma d'Espòs separa la Vall de Mainera, amb la suau silueta de les Picardes a l'altra banda del mateix...

...de la Vall Fosca, amb totes les muntanyes del seu sector oriental i les de la vall de Filià en segon pla.

Molt més propera, s'alça la gran massa vermella del Montorroio, el cim de la qual roman ocult després de l'aresta septentrional, que serà la que utilitzarem per ascendir. Iniciem així l'última pujada del dia, primer per terreny herbós que aviat dóna pas a la característica pedra petita que predomina en aquesta muntanya.

A mesura que guanyem alçada, contemplem perfectament la Pala Pedregosa i tot el descens realitzat fins al coll. Des d'aquí, resulta molt evident la transició mineral que quan estàvem caminant hem passat de llarg: del granit que domina el nord de la Vall Fosca i Aigüestortes en general, a la fosca pedra metamòrfica del Montorroio i el Montsent. L'agulla que hem rodejat durant el descens per l'aresta és justament la que marca la frontera entre aquestes diferents formes de composició litològica.

A poc a poc ens anem endinsant en el terreny marcià del Montorroio, amb la seva dentada punta treient el cap novament després d'una estona sense veure-la.

Des de l'avant-cim septentrional s'aprecia tota la pujada des del coll, culminant en una pala de pedra fina, una mica incòmoda, però amb una traça de sender que facilita la progressió.

Mentre descansem una mica de la intensa pujada, ens fixem en aquesta curiosa composició, amb la indòmita torre del Peguera treient el cap per l'abrupta cresta que hi ha entre la Pala Pedregosa i el Pic del Clot de Mainera.

Quan arribem a l'avant-cim nord, passem a caminar per l'amplíssima aresta somital, que en realitat no és tal: avancem per una mena de coma entre punxegudes cotes d'un vermell intensíssim, en un paisatge gairebé irreal, mentre la punta somital del Montorroio s'alça al fons.

En arribar a la base del ressalt final, tracem una diagonal per enllaçar amb el corriol que puja des de l'altre vessant.

I, després d'un curt ascens, arribem al cim del Montorroio, molt ben indicat per si algú no sap on s'ha posat.

Tot i que el dia no és especialment nítid, mirant cap a l'oest distingim el Posets, l'Aneto i, més propers, els Besiberris, les muntanyes més altes del Parc Nacional, sobresortint per damunt del Pic de Mariolo, aquest últim encara a la Vall Fosca.

Tot i això, el protagonisme se l'emporta el colossal Montsent de Pallars, sempre imponent tot i que aquesta no sigui la seva cara més espectacular.

Als nostres peus, 1100 metres més avall, apareix el pantà de Sallente, darrer objectiu de la jornada i destí d'un descens que s'intueix llarg.

Iniciem la baixada seguint el corriol que baixa cap al sud en direcció al Montsent, utilitzant l'aresta meridional del Montorroio.

El nostre itinerari per la carena finalitza a l'arribar a un petit coll previ a l'avant-cim sud del Montorroio, des d'on veiem, mirant enrere, el cim principal, amb el sender que serpenteja pel pedruscall fins al mateix cim.

En aquest coll, abandonem la carena per començar a lliscar per la gran tartera que constitueix el seu vessant oest, el qual es va empinant gradualment. Aprofitem diverses traces diagonals, formades per l'erosió de la pedrera i pel pas d'animals, per perdre alçada amb més comoditat.

El nostre objectiu és arribar a un petit promontori que emergeix del vessant oest i, des d'allà, baixar fins als prats situats als peus de la muntanya. Ja des d'abaix, s'aprecia perfectament la paleta de tons vermellosos que cauen des de l'aresta per on hem transitat.

A partir d'aquí, només queda baixar pels amplis prats fins a la sortida del barranc per on hem pujat a la Coma d'Espòs.

Primer baixarem dels prats superiors, passant pel costat d'un llac mig sec i amb la vista posada en uns promontoris que ens serveixen de referència per baixar cap al Carrilet.

Poc a poc anem deixant enrere el Montorroio, amb el coll de descens a la dreta...

...i la Pala Pedregosa, amb el Serrat del Bony de la Cornera ben retallat contra el cel.

I amb aquesta foto dels dos cims, un a cada costat de la Collada de la Coma d'Espòs, finalitzem aquesta ruta per aquest racó d'Aigüestortes.