Som a mitjan tardor i l’alta muntanya ja està emblanquinada per les primeres nevades, una neu recent que comença a assentar-se a les cotes més elevades. Al sol cada vegada li costa més superar les muntanyes i, de moment, només il·lumina les majestuoses Maladetes, a l’altre costat de la vall.

Les germanes de Paderna també reben els raigs de l’astre rei, poc vigorosos en aquesta època de l’any.

Nosaltres, en canvi, romandrem a l’ombra fins a arribar a la carena, circumstància que farà més suportable l’ascensió. Després de passar pel costat de la caseta de la Besurta i travessar les aigües encara joves de l’Éssera, de seguida apareix un sender a mà esquerra que indica el camí cap als ivons de Villamuerta.

Des del mateix inici de la ruta podem contemplar les Tuques de Bargas, tot i que amb prou feines destaquen a l’horitzó: s’alcen com unes agrestes crestes rocoses per damunt del gran mur herbós que tanca la vall pel nord. Vistes des d’aquí, s’entén que hagin quedat en l’oblit muntanyenc. Però avui els hi tocarà rebre visita.

El sender avança pel bosc guanyant altitud molt suaument...

...fins a arribar a l’Ibón Bajo de Villamuerta. L’Ibón Alto queda amagat darrere del promontori rocós que veiem a la dreta, però no hi arribarem. Nosaltres utilitzarem la canal herbosa que tenim davant per abandonar-la a mitja pujada, passant a recórrer els pendents herbosos situats a l’esquerra de la canal i traçant una diagonal fins al coll de Bargas, que es troba a la dreta de la Tuqueta de Bargas.

Després de vorejar el llac per la dreta, el sender remunta el llit del barranc.

Després de superar el ressalt rocós que es veu a la dreta de la foto, el sender gira en aquella direcció per arribar a l’Ibón Superior de Villamuerta. Nosaltres, però, prendrem la direcció oposada.

I és que, com que la canal herbosa acaba en una cinglera, l’haurem d’abandonar, i, amb ella, el sender, per buscar el tub paral·lel al nostre, situat a la nostra esquerra, un més dels diversos que solquen el mur meridional de la carena fronterera. Per fer-ho, travessem horitzontalment la canal.

Sota els nostres peus queda l’Ibón Inferior de Villamuerta i, més enllà, un Plan d’Están gebrat que encara roman immers en l’ombra.

Un estrat rocós talla el barranc per l’esquerra, però una petita lleixa permet superar-lo sense dificultat.

Després de superar aquest breu obstacle i reprendre el rumb cap al coll de Bargas, travessem una zona esquitxada de blocs i arbres fins a arribar a un petit replà. Val la pena acostar-s’hi, ja que les vistes són extraordinàries.

Des d’aquest balcó tenim una estampa magnífica de l'Aneto, que es mostra esplèndid, resplendint intensament sota el sol del matí...

...igual que el pic Cordier amb la seva glacera agonitzant, mentre l'esmolada Maladeta continua a l’ombra.

La cèlebre cresta de Salenques, amb tots els seus principals obstacles perfectament visibles, s’estén davant nostre en tota la seva longitud.

Mirant cap avall, amb prou feines distingim la cua de l’Ibón Superior de Villamuerta i el sender que hi duu.

El gran mur herbós que delimita tota la vall de l’Éssera pel nord i l’est, i per damunt del qual emergeixen les Tuques de Bargas, és molt empinat i està ple de cingleres de diverses dimensions. Tanmateix, diverses franges herboses el travessen en diagonal i faciliten notablement la progressió. Des del replà on ens trobem surt una d’aquestes diagonals, aparentment orientada directament cap al coll de Bargas, de manera que decidim aprofitar-la.

L’ascensió és dura i no dona treva. Durant la pujada anem alternant vessants herbosos amb petites canaletes rocoses que baixen dels rocams superiors. El fort pendent ens permet guanyar altitud ràpidament, i l’Ibón Bajo de Villamuerta ja queda molt lluny.

Com que el pendent és molt pronunciat, anem fent petites pauses, moments que aprofitem per contemplar el magnífic contrast entre les ombres que encara cobreixen aquest sector de la vall i la llum daurada que ja il·lumina les muntanyes de Remuñe i Gorgutes. Més a prop, destaca la parella formada pel sempre altiu Salvaguardia i...

...el brutal Pic de la Mina, amb l’Aiguille Morin començant a treure el cap pel seu vessant nord.

Els cims més alts de Gorgutes: el Malh Pintrat i els tres cims d’Estauas.

La profunda vall de Remuñe, delimitada pel sud per la Tuca de Lliterola i el pic de Remuñe, i el Perdiguero, ja a Lliterola, dominant indiscutiblement la zona.

Continuem remuntant l’ampli corredor herbós, que es va encaixonant progressivament entre ressalts rocosos.

En un moment donat, ens adonem que estem passant just per sota de la Tuca de Bargas, tot i que primer pujarem al seu germà més petit.

Poc després arribem a una petita cubeta tancada per modestes barreres rocoses, que travessem per una còmoda feixa herbosa.

Un cop superat aquest tram, només queda una pujada directa cap al coll de Bargas, tot i que també hi ha la possibilitat d’arribar directament a la cresta sud de la Tuqueta de Bargas.

A la nostra esquerra, la Tuca de Bargas comença a individualitzar-se clarament.

Tanmateix, el protagonisme des d'aquí se l’enduen indiscutiblement la Tuca Blanca de Pomero i el seu avantcim nord (que en alguns mapes rep el nom de Tuqueta Blanca de Pomero), dues elegants agulles pàl·lides que coronen aquest tram de la carena fronterera.

Ens trobem molt a prop del coll de Bargas, però no hi arribarem...

...sinó que encararem directament la pujada per l’ampli vessant sud de la Tuqueta de Bargas, que es va definint progressivament.

A mitja pujada, mirem enrere cap a la carena fronterera, que continua cap al sud. Tot i que no sembla gaire difícil, fa pinta de ser entretinguda si es recorre pel fil de la cresta.

A poc a poc remuntem els 100 metres de desnivell que ens queden per arribar a la Tuqueta de Bargas.

Des d’aquí podem veure una perspectiva inusual de l’Ibón de Pomero, situat sota el cim homònim, en una de les zones més inhòspites de la Vall d’Aran.

La roca només apareix en els últims metres abans del cim.

Una grimpada fàcil pels blocs de granit i...

...finalment arribem a l'allargat cim de la Tuqueta de Bargas.

Des d’aquí observem el nostre següent objectiu: la Tuca de Bargas, amb el seu cim bicèfal just davant nostre. Afortunadament, el punt més alt és l’occidental, ja que l’oriental presenta un aspecte força més temible.

Comencem a baixar cap al coll, uns seixanta metres més avall, seguint una cresta ampla i esquitxada de neu.

La carena acaba en un mur curt però vertical, que superem per una canal glaçada i empinada, curta però prou delicada per obligar-nos a desgrimpar amb precaució.

Un cop al coll, la Tuca de Bargas s’alça només setanta metres per damunt nostre. Tanmateix, aquests metres ens exigiran més feina que els anteriors.

La cresta és fàcil, però presenta nombrosos gendarmes i afloraments rocosos que ens obliguen a decidir constantment si els superem directament o els flanquegem per un vessant o l’altre, amb passos que es mantenen en el grau I+.

Quan la carena s’esmola massa, passem al vessant aragonès, avançant amb molta cura perquè...

...un bon tobogan cau en aquesta direcció. A l’esquerra ja es distingeixen els meandres d’Aigualluts.

Continuem grimpant per la roca metamòrfica, de qualitat força dolenta.

Una mirada enrere al tram de cresta que hem recorregut fins ara.

I també una ullada a la Tuqueta de Bargas, que des d’aquí ofereix una estampa força atractiva.

A poc a poc, la cresta es suavitza i permet avançar amb més comoditat.

Però, quan arribem a dalt, sorpresa! El veritable cim queda apartat uns 30 metres cap al nord-est de l’eix principal de la cresta, que continua...

...cap al Port de la Picada, encara molt lluny.

Després d’un tram curt però aeri, arribem al cim de la Tuca de Bargas.

Des del cim gaudim d’una panoràmica magnífica sobre la Vall d’Aran i les seves muntanyes més occidentals. Més de mil metres per sota nostre s’estén la verda prada de l’Artiga de Lin.

Forcanada, Tuca Blanca de Pomero i Molières: quina tríada més bella...

La cresta de Salenques perd definició a mesura que al seu darrere emergeix la poderosa mola del Russelli els seus satèl·lits.

Més enllà, ja en terres catalanes, el Montardo destaca com sempre entre l’oceà de muntanyes d’Aigüestortes.

Més a la dreta apareix la inconfusible silueta dels Besiberris.

A la Vall d’Aran, el Mauberme exerceix de rei i senyor de la divisòria aranesa.

La Tuca de Bargas prolonga la seva cresta cap a Catalunya mitjançant un fil de roca d’aspecte terrible. Hi destaca un avantcim que és tot just dos o tres metres més baix que el principal, separat per una profunda bretxa que complica qualsevol intent de continuar per la cresta.

Cap al sud, l’Éssera descriu una gran corba per vorejar els massissos de Remuñe i Lliterola, dominats per la presència del Perdiguero.

I, vall avall, la massa vermellosa del Posets tanca l’horitzó occidental amb la seva interminable successió de crestes.

Després d’un merescut descans, arriba el moment d’afrontar el tram més delicat de la jornada: la llarga cresta fins al Port de la Picada.

Tornem a l’enllaç amb la carena pel mateix camí i...

...emprenem el primer tram de l’aresta, ample, ràpid i relativament senzill.

Aviat la cresta s’esmola i ens obliga a avançar amb precisió per damunt de les punxegudes roques que apareixen pel fil. Anem trobant diversos talls i plaques que dificulten el progrés.

En alguns punts, l’aresta es torna tan estreta que l’hem d’abandonar pel vessant aranès, més rocós però menys inclinat que l’aragonès, que es desploma verticalment i forma un autèntic mur d’herba. Altres trams, en canvi, permeten avançar amb més comoditat.

Els dos cims de la Tuca de Bargas queden ràpidament enrere.

El seu afilat perfil projecta una llarga ombra sobre la vall de Pomero.

En un d’aquests talls, massa vertical per afrontar-lo directament, hem de baixar uns metres per l’esquerra, per un terreny molt empinat, i continuar avançant uns quants metres per sota de la cresta. Com que aquest flanqueig és incòmode a causa de la verticalitat del vessant, no triguem a tornar a la cresta quan la veiem més accessible. La roca del fil és sempre de qualitat dubtosa, fet que augmenta la sensació d’inseguretat.

La cresta després entra en un tram on gairebé no guanyem altitud, abans de tornar a elevar-se temporalment al modest cim conegut com a Turonet deth Port dera Picada, que apareix darrere d’aquestes plaques marrons que veiem més endavant i que haurem de superar en bavaresa.

Abans, la cresta torna a afilar-se, però ja resulta notablement més senzilla que en el tram anterior. Cal dir que en tot moment podem abandonar l’aresta per diverses canals cap a un costat o l’altre, força empinades però fàcils. Tanmateix, fer-ho implica perdre unes quantes desenes de metres d’altitud que després hauríem de recuperar.

Finalment arribem al Turonet i aprofitem per fer una llarga pausa. Les dificultats ja han quedat enrere i només ens resta una baixada còmoda fins a la Besurta. Mirant enrere, contemplem tota la cresta que hem recorregut. La Tuqueta de Bargas treu tímidament el cap darrere de l’allargada Tuca...

...els dos cims principals de la qual apareixen ara perfectament definits. Des d’aquesta perspectiva s’aprecia clarament que estan separats per dues bretxes profundes i no per una de sola, com semblava des del cim principal. Ens estem una bona estona contemplant aquesta muntanya bonica, realment imponent des d’aquí, cosa que ens fa preguntar-nos per què tan poca gent visita un cim tan espectacular.

També podem contemplar la cresta que acabem de recórrer, l’aspecte de la qual sembla ara molt més amable del que ha estat realment.

En direcció oposada, el Pic de la Mina i les seves dues agulles, l’Aiguille Morin i el Bec de Corbeau, ens mostren el seu millor perfil, al capdamunt d’una cresta més complicada que la que acabem de recórrer.

El Salvaguardia, un dels cims més famosos de la vall de Benasc, no es queda enrere i també ens ofereix una vista del seu vessant més amagat i vertical.

Més enllà del Bom des Clots de Lunfern, la canaleta de Pomero baixa gairebé mil metres fins a les verdes prades de l’Artiga de Lin.

Finalment, després d’una llarga estona contemplant la blancor cada vegada més escassa de les minvants glaceres de la Maladeta, ens disposem a abandonar aquest cim modest però panoràmic.

La cresta ja ha perdut tot el seu caràcter i les puntes que queden no són més que suaus prominències herboses abans de fondre’s amb el Port de la Picada, als peus de les parets del Pic del Pessó.

El sender que travessa el port es dirigeix cap a terres catalanes a la recerca del Pas de l’Escaleta.

Costa molt apartar la mirada de l’atractiu magnètic del pic de la Mina i l’Aiguille Morin, ara vistos des d’un perfil més lateral.

Emprenem el descens definitiu cap al proper Port de la Picada.

Abans de començar a baixar cap a la Besurta, fem una última ullada a la bella vall de Pomero i a la silueta fosca de la Tuca de Bargas.

També distingim el petit relleu del Turonet deth Port dera Picada, el punt on s’han acabat les dificultats de la jornada.

Deixem enrere l’encaixonament del port i baixem pels amplis prats que s’estenen sota el Pic del Pessó.

El camí perd altitud ràpidament i aviat enllaça amb el sender que puja al Portilló de Benasc.

Ja als revolts de la Costera, s’aprecia perfectament la llarga diagonal herbosa que hem recorregut des dels ivons de Villamuerta fins al coll de Bargas.

Tot i que les últimes llaçades es fan una mica monòtones, tenen l’avantatge de dur-nos ràpidament fins a la Besurta, que ja veiem sota els nostres peus.

A més, ofereixen una última perspectiva de les Tuques de Bargas en la seva imatge més habitual: dos escarpaments discrets que amb prou feines sobresurten de la divisòria. Potser és precisament aquest aspecte anodí el responsable que tan pocs muntanyencs s’hi fixin, relegant injustament a un segon pla dos dels cims més interessants i panoràmics d’aquest racó del Pirineu.