La nostra caminada comença a l’aparcament situat just abans de la tanca que impedeix el pas cap a la Cabana de Filià. Si mirem cap al sud, veiem els cims que recorrerem moltes hores més tard; no els tornarem a tenir tan a prop en molt de temps...

Després de desfer uns metres el camí i travessar el pont que salva el barranc de la Coma de Fuses, els donem l’esquena per pujar cap al nord per un vessant herbós costerut. Anem guanyant altura pel marge dret del barranc de la Coma de Fuses, que baixa ben carregat d’aigua després d’aquesta plujosa primavera i que, al llarg del seu recorregut, forma petites però boniques cascades.

Quan el barranc s’obre, ens desviem cap a la seva part oriental, sense seguir cap camí, tot i que tampoc no ens en cal.

Quan els barrancs de la Coma de Fuses es bifurquen (un gira cap al pic de Filià, del que comencem a veure el seu cim piramidal, mentre que l’altre, el de Coma-l’Empriu, continua recte), abandonem el fons de la vall i comencem a pujar pel vessant oest del Fitero.

Pugem per una pendent herbosa molt empinada, esquivant escarpaments rocosos mentre intentem assolir el llom sud del Fitero.

El pendent és considerable i l’ascens es fa dur, però les vistes sobre els cims meridionals de la vall de Filià ens donen forces per continuar.

La Serra d'Altars amb les seves canals profundes i elevades que cauen sobre la Vall Fosca, domina l’horitzó oriental.

Un cop arribem al llom sud, encara ens queden 200 metres més assequibles, tot i que igualment inclinats, fins a arribar al primer cim del dia: el discret però panoràmic Fitero.

Ja tenim una vista completa del pic de Filià o dels Paiassos, el cim més alt de la vall homònima i el següent pic de la nostra llista.

El pendent perd intensitat quan ens acostem al rabassut pic de Fitero, que veiem al fons.

Des del cim del Fitero, la mirada es dirigeix inevitablement cap als grans cims de la Vall Fosca, que apareixen per primera vegada.

Gairebé no ens aturem al cim del Fitero, així que baixem uns 30 metres de desnivell i comencem a remuntar la cresta rocosa que s’acosta al pic de Filià pel nord.

La pujada és molt senzilla; només en alguns moments hem de recolzar les mans, més per mantenir l’equilibri que per necessitat, i a més sense cap mena d’exposició.

Un cop superada la cresta, l’aresta s’aplana abans d’afrontar la pujada al pic de Filià, passant prèviament pel seu avantcim nord, que es pot evitar.

Optem per no pujar-hi i fem una diagonal a mitja altura sobre una tartera inclinada, en direcció al coll entre tots dos cims.

Així arribem al coll previ al rocós casquet somital del pic de Filià. La pujada final és curta però intensa i molt pedregosa, i ens obliga a recolzar diverses vegades les mans sobre les pedres inestables per mantenir l’equilibri.

Com que les roques són molt inestables, ens acostem a la neu per progressar amb més comoditat.

D’aquesta manera coronem el pic de Filià o tossal dels Paiassos, el punt més alt de la vall homònima i un cim amb una panoràmica extraordinària.

Cap al sud s’alineen tots els cims que encara ens queden per recórrer, començant per la dreta: el pic de Llena o tossal Llarg, el tossal de les Tres Muntanyes, el tossal d’Astell i el tossal de la Costa.

Cap al nord apareixen més cims d’Aigüestortes, entre els quals destaca el piramidal Subenuix.

Hem arribat a la màxima altura de la nostra ruta i, tanmateix, encara ens queda moltíssim camí per davant. El nostre següent cim, el tossal Llarg, ens espera a l’altre costat de la vall de Filià, i per arribar-hi hem de fer la llarga i incòmoda baixada fins al port de Filià i després emprendre una altra pujada dura cap al cim. Sense perdre temps, comencem a baixar cap al sud mentre contemplem el massís de Boí a l’altre costat de la vall de Manyanet, que descobrim des del cim del Filià.

Diverses puntes, algunes abruptes i d’altres més dòcils, s’interposen en el nostre camí i intentarem esquivar-les sempre que sigui possible.

El descens del cim del pic de Filià, del qual veiem la cara sud en aquesta fotografia, és ràpid.

Per evitar un puja-i-baixa constant entre les múltiples cotes de l’aresta, sovint les flanquegem, trobant de vegades un traçat de sender tènue i, d’altres, incòmodes tarteres.

A l’altre costat del coll de Roies, una finestra al Cotiella.

Baixem fins a un segon coll, l’últim abans del port de Filià, del qual ens separa un cim imponent i sense nom que s’alça uns 100 metres per damunt de la nostra posició. Per evitar-lo, decidim flanquejar-lo per la dreta. Un error garrafal, com comprovaríem de seguida.

Al principi, el flanqueig resulta relativament senzill, tot i que incòmode: primer per una tartera i després per prats inclinats. Avancem sense perdre gaire altura en direcció al canvi de vessant.

Al final dels prats, veiem aquesta aresta que hem de rodejar per entrar al vessant del port de Filià.

El problema arriba just en canviar de vessant: el pendent es transforma en una tartera molt costeruda que s’esmicola sota els peus i converteix cada passa en un suplici, ja que relliscar és gairebé inevitable i cada passa ens enfonsa encara més al fons de la tartera. Passem una bona estona intentant travessar aquest calvari rocós mentre comprovem amb frustració que el descens directe des de l’últim cim era franc i senzill.

Després d’estar a punt de trencar-nos el cap diverses vegades i de gastar molta més energia de la que hauríem invertit superant els escassos 100 metres de desnivell d’aquella cota, arribem finalment al port de Filià, ocupat per un telecadira heretat de l’abandonada estació d’esquí.

Sense aturar-nos gaire, donem l’esquena a les deixalles escampades pel coll, que ningú no s’ha preocupat de recollir, i emprenem la dura pujada al pic de Llena. El primer tram és força inclinat, però, tot i que de lluny sembla molt descompost, es puja prou bé perquè la roca està molt assentada.

Malgrat la presència d'alguns escarpaments verticals que interrompen la pujada, sempre apareix algun pas senzill per superar-los. Així, els primers 100 metres es guanyen ràpidament. Des de dalt del pendent observem el port de Filià, amb la cota bicèfala al darrere i, a l’esquerra, la tartera infernal per on l’hem esquivada.

Després d’aquests primers metres arribem a una bonica aresta esquitxada de petites cotes, que voregem pel vessant de la Coma Tancada. Mentre avancem per la cresta, contemplem la imponent cara nord del pic de Llena o tossal Llarg, una muntanya amb caràcter.

Més enllà s’estén tota la muralla que encara hem de recórrer fins al tossal de la Costa, visible al fons de la carena.

Petits corriols ens guien pels millors passos, esquivant diversos afloraments rocosos i obligant-nos a vigilar bé els moviments, ja que alguns flanquejos presenten una caiguda considerable.

Després de l’aresta, afrontem una pujada dura i força pedregosa, que es pot fer pràcticament per qualsevol lloc. Alguns preferiran avançar pel mig del vessant, on sembla que hi ha traçats de sender, mentre que d’altres optaran per progressar a prop de la paret.

Un cop superats una mica més de 100 metres de desnivell, arribem a l’altiplà que conforma la part alta de la muntanya.

Finalment arribem al doble cim, planer i herbós, del pic de Llena o tossal Llarg, la primera gran muntanya del vessant sud de Filià i un cim poc freqüentat, com tots els d’aquesta part meridional de la vall.

Des d’aquesta muntanya s’obté una vista zenital de la verda vall de Filià, enlletgida en part per les construccions de la fallida estació d’esquí, amb la Vall Fosca al fons.

El cònic pic de Filià, el cim més alt de la vall, en el costat contrari d’aquesta.

També tenim una vista privilegiada d’un altre dels grans de la regió: l’altiva Pica de Cerví, visualment molt propera, però alhora llunyana a causa de la profunda escletxa de l’Estretet del riu de Manyanet.

Però no podem perdre més temps, perquè ara hem de recórrer tots els pics del sud de la vall, començant pel tossal de les Tres Muntanyes.

Després d’uns minuts de merescut descans, comencem el descens per l’aresta est del tossal Llarg. La baixada és gairebé tota herbosa, interrompuda únicament per algun ressalt de poca importància.

De mica en mica, el buit va apareixent a la nostra esquerra, senyal que el vessant sud de la vall de Filià és molt més abrupte que l’amable i herbós vessant nord.

Un dels talls rocosos que trenquen la uniformitat de l’aresta del tossal Llarg.

Més lluny del que sembla d’entrada, tenim el tossal de les Tres Muntanyes, el nostre pròxim objectiu, un cim que amb prou feines destaca entre les cotes de la serra, però que sens dubte és el més abrupte per la cara nord. Arribem al punt més baix del llom i afrontem la curta i rocosa pujada al tossal.

El Tossal Llarg va guanyant perspectiva i magnitud a mesura que ens n’allunyem.

Un cop arribem al peu del cim, podem fer dues coses. Els menys aventurers poden vorejar-lo en diagonal, tant per un costat com per l’altre, i després afrontar la pujada pel pendent fàcil de l’altre costat.

Nosaltres triem l'altra opció: pujar directament per la part frontal, que de lluny podria semblar complicada, però res més lluny de la realitat, ja que gairebé no cal fer servir les mans.

Sense més problemes, assolim el modest cim del Tossal de les Tres Muntanyes que, com indica el seu nom, presenta diverses puntes (jo en compto quatre, més que no pas tres, tot i que una d’elles només cau cap al vessant d’Avellanós). Les altres són les que formen la paret nord i són més baixes, així que decidim prescindir-ne i dirigir-nos directament al tossal d’Astell, el següent de la llista.

L'Aneto apareix darrere l’aresta septentrional del tossal Llarg.

Per arribar al Tossal d’Astell baixem fins a la fondalada que s’obre sota les altres puntes de les Tres Muntanyes, encara ocupada per una llengua de neu, i ens dirigim cap al coll previ a la primera cota del següent cim.

Deixem enrere l’ampli altiplà del cim del tossal de les Tres Muntanyes.

Ara és el torn del Posets d’acompanyar el tossal Llarg.

Voregem la primera cota per la dreta, travessant un terreny de pissarra, i arribem al coll intermedi entre totes dues. Després assolim la segona cota, la principal del tossal d’Astell, el nostre cinquè i penúltim cim del dia.

Les vistes són semblants a les que contemplem des de fa hores, però les perspectives dels cims que hem trepitjat al llarg del dia van canviant a mesura que avancem per les altures, com en aquesta imatge de la Punta Alta apareixent darrere del pic de Filià.

Tanmateix, la muntanya que més impressiona des d’aquí és l’últim cim de l’Olla, sens dubte el més complicat. El tossal de la Costa s’alça a l’altre costat de les profunditats del Portarró, amb les seves dos cares ben diferenciades: una tartera a la cara nord i un pendent terrós a la sud, totes dues molt empinades i amb cingles que apareixen pertot arreu. Qualsevol d’aquestes opcions permetria un accés més senzill al cim, tot i que extremament penós. Hi ha, però, una tercera via: una cresta esmolada que separa els dos vessants i de la qual amb prou feines tenim informació. I el que ens diuen els ulls és que es tracta d’una aresta molt vertical, amb almenys dos ressalts que ens podrien complicar les coses i que encara no sabem com resoldrem. Som-hi.

Però abans d’afrontar la cresta hem de baixar al Portarró, un descens que suposem molt desagradable a causa del terreny descompost i costerut. Baixem directament des del cim, però topem amb un cingle, així que ens desviem cap al nord fins a trobar un pas franc cap al Portarró. Des del coll podem baixar fàcilment a l’estany de Filià, una alternativa per a qui vulgui evitar el tossal de la Costa.

El coll pròpiament dit és poc més que una bretxa, ja que de seguida apareixen uns escarpaments que no ens fan guanyar gaire altura, però ens acosten a la base de l’aresta pròpiament dita. És en aquests escarpaments on comença a manifestar-se la verticalitat. Tot i que no presenten grans dificultats, no podem perdre la concentració en cap moment i les mans ja són imprescindibles. Després d’algunes grimpades curtes arribem a l’inici de la cresta.

L’inici de la cresta és senzill, però aviat ens adonem que la qualitat de la roca és molt pobra i que la verticalitat és considerable, de manera que hem d’anar amb molt de compte.

Poc després arribem al primer pas rellevant, un ressalt força vertical d’uns 10 metres d’alçada que pot incloure algun pas de II+. Sempre hi ha bones preses, però el principal problema (i, de fet, el de tota l’aresta) és que la roca és de molt mala qualitat. En més d’una ocasió, en grimpar, ens quedem amb la roca a la mà.

Un cop superat aquest ressalt, apareix un altre tram de cresta més o menys planer, per on fins i tot es pot caminar.

Tanmateix, la tensió continua perquè amb prou feines hi ha mig metre entre un abisme i l’altre.

Poc després arribem a una bretxa de la cresta a la qual no podem accedir directament, ja que ens trobem amb una roca inclinada que cau damunt d’un pedestal amb una superfície massa petita per arriscar-nos a fer un salt. Reculem i veiem que podem baixar uns metres pel vessant de Filià per arribar a la bretxa a través d’una lleixa.

El bloc que ens ha obligat a abandonar la cresta.

Grimpant recuperem el fil de la cresta, que s’esmola encara més fins a arribar a un pas molt exposat que només podem superar en bavaresa (o cavalcant-lo, com si fos un cavall, de manera semblant al Pas de Cavall del Vallibierna). Aquest és l’últim pas complicat, ja que a partir d’aquí l’aresta s’ajau definitivament.

Deixem enrere el tossal d’Astell i el Portarró.

Un cop superats uns passos fàcils, el buit desapareix a la nostra dreta i tot torna a cobrir-se de frondosa herba, senyal inequívoc que les dificultats s’han acabat.

L’aresta perd inclinació i es transforma en un llom herbós que, en poca estona, ens porta al cim amable del tossal de la Costa. Probablement som en un dels cims menys freqüentats, no només de la Vall Fosca, sinó de tot el Parc Nacional.

Molt cansats però igual de satisfets, contemplem la gegantina circular que hem completat, en què hem recorregut tots els cims de la vall de Filià: el discret Fitero, dominant la cascada on hem deixat el cotxe; el piramidal pic de Filià, el punt més alt de la jornada; la llarga baixada fins al port de Filià; l’imponent tossal Llarg; el poc destacat tossal de les Tres Muntanyes i, molt a prop, el rocós tossal d’Astell.

Som en un dels millors miradors de la Vall Fosca i dels seus grans cims, com el Pic de Peguera, la Pala Pedregosa de Llessui y el Montorroio, el Pic Tort i el Pic dels Vidals i el Pic de la Mainera, entre molts d'altres.

A l’altre costat, a pocs quilòmetres de distància però separada per un tall de 1.400 metres de profunditat, s’alça la serra d’Altars.

La línia de muntanyes que hem recorregut és l’última gran barrera del Pirineu en direcció sud; a partir d’aquí, les grans altures desapareixen.

Iniciem el descens pel llom nord, que jo consideraria la ruta normal d’aquesta muntanya.

La baixada és sempre molt empinada i, en el primer tram, també rocosa, per la qual cosa resulta una mica incòmoda.

De mica en mica anem guanyant perspectiva sobre les muntanyes que formen la muralla meridional de Filià.

Després de baixar un parell de ressalts i perdre uns 300 metres de desnivell, entrem en un tram herbós i esquitxat d’arbustos, en direcció a un coll que ens permetrà baixar a l’estany de Filià.

Deixem enrere el tossal de la Costa, una muntanya amb personalitat.

Finalment, una curta baixada ens situa en un coll situat a uns 2.200 metres d’altitud, que és la via més senzilla per baixar ràpidament cap a l’estany de Filià.

Mirada enrere, en direcció al coll de la cresta per on hem baixat.

L’entorn de l’estany de Filià és realment preciós, d’un verd captivador i esquitxat de flors, envoltat pels imponents cims per on hem transitat. En la meva opinió, un dels racons més bucòlics (i desconeguts) del Pirineu.

Quan arribem a la sortida de les aigües de l’estany, comencem a baixar en direcció a la vall principal de Filià. Aquest descens plàcid ens permet observar amb calma els cims de la jornada. Al davant, el pic de Filià, on hem començat la jornada si no comptem la modesta cota del Fitero.

Al darrere, el tossal d’Astell i el tossal de la Costa, on l’hem acabada.

Les vistes llunyanes són igual de magnífiques, o encara més, ja que tenim en primer pla el colossal Montsent de Pallars, que ens mostra la seva cara més ferotge.

L’únic que enterboleix aquest indret bellíssim són les conseqüències de la fallida estació. Gairebé al costat de l’estany apareix una pista d’esquí que baixa muntanya avall cap a la construcció més aberrant de tota la vall, cap a la qual ens dirigim per l’altre costat del barranc, travessant plàcids prats.

A mesura que ens hi acostem, la construcció es fa més gran: suposem que estava previst que fos el centre de tot el complex, tot i que només se’n va arribar a aixecar l’esquelet de ciment, que ha quedat per a la posteritat i per a la ignomínia. La pintada que cobreix una de les parets ho resumeix tot.

Nosaltres ni tan sols ens hi apropem, sinó que continuem pels aiguamolls del marge dret del barranc fins que trobem una tanca per al bestiar, que saltem sense dificultat. Ja podem veure la cascada al costat de la qual hem deixat el cotxe, sota el suau Fitero.

La circular arriba a la seva fi: només queda baixar per unes frondoses canals fins a arribar a la pista que porta a Espui. Després travessem el cabdalós riu de Filià i, en pocs minuts, arribem al cotxe força exhausts.

A la llunyania, el port de Filià i el tossal Llarg ens acomiaden, i nosaltres a ells, agraïts per aquesta magnífica jornada que ens ha regalat la preciosa vall de Filià, un indret que realment mereix ser conegut.